El fuego calcina ya mil hectáreas en el Pirineo

Noticias relacionadas

• “La situación es muy mala porque el viento lo está complicando todo”
• LAS LLAMAS TAMBIÉN ESTÁN EN LA PARTE CATALANA

EL PERIÓDICO 09/03/2012

Más de 900 hectáreas de terreno quemadas y diez núcleos de población desalojados. Cien personas tuvieron que pasar la noche fuera de sus casas, la mayoría en municipios vecinos. Es el primer balance del incendio declarado ayer en el valle de Castanesa y que al cierre de esta edición seguía activo. Las fuertes rachas de viento y la sequedad del terreno complicaron las tareas de extinción. Las causas que originaron las llamas se desconocen de momento.

Las versiones sobre los municipios evacuados eran ayer contradictorias. El acceso a la zona no es sencillo. El Gobierno de Aragón difundió un comunicado de prensa en la que se explicaba que los vecinos de Castanesa, Benifons, Ardanuy, Noales y Erverá, pertenecientes al municipio de Montanuy, tuvieron que dejar sus casas. Desde el Ayuntamiento de Laspaúles añadieron a este lista otros cinco núcleos, Ardoné, Llaunas, Señin, Nevil y Denuy. De todos ellos, solo Castanesa sufrió daños, todavía por determinar, pero ardieron varias viviendas y no se descartaba, a última hora de ayer, que el municipio pudiese quedar arrasado.

TRES FRENTES ACTIVOS El operativo antiincendios está compuesto, en estos momentos, por aproximadamente 150 efectivos y alcanzará los 300 miembros, a lo largo de la noche, para continuar trabajando en las labores de extinción del incendio declarado en el área de Castanesa, perteneciente a la comarca de la Ribagorza. A última hora de ayer el fuego tenía tres frentes activos y descontrolados. El dispositivo dispuesto por la comunidad autónoma se completó con afectivos de la Generalitat, de Navarra y sobre la 1.00 de la madrugada se incorporaron en oleadas de 25 personas los miembros de la Unidad Militar de Emergencia (UME).

El Gobierno de Aragón envió cuatro cuadrillas terrestres, tres camiones autobombas junto con tres técnicos de extinción de incendios, diez agentes de Protección de la Naturaleza y el puesto de mando avanzado. Además de bomberos de Huesca y efectivos de Protección Civil de la Ribagorza –tres vehículos y 11 bomberos–.

El dispositivo se completó con dos autobombas procedentes de la Comunidad Foral de Navarra, 75 efectivos de la Unidad Militar de Emergencias con nueve autobombas y tres nodrizas, y su soporte logístico. Está prevista la incorporación del resto del batallón de la UME hasta completar un total de 200 efectivos. También Se desplazó a la zona un equipo sanitario, además de miembros de la Policía Militar.

Las labores de extinción del incendio se vieron dificultadas por el fuerte viento que azota la zona. El consejero de Medio Ambiente, Modesto Lobón, se desplazó a primera hora de la tarde hasta la Ribagorza. “La situación es muy complicada”. De esta forma tan lacónica resumía la angustia que se vivió durante toda la tarde y la noche en el Pirineo aragonés. Las condiciones adversas no invitaban al optimismo. “Tenemos que ser realistas y reconocer que no será fácil, pero hemos puesto todos los efectivos en la zona”.

El fuego calcina ya mil hectáreas en el Pirineo – Tema del día – El Periódico de Aragón.

Diario del Altoaragón http://www.diariodelaltoaragon.es/NoticiasDetalle.aspx?Id=735302

Heraldo de Aragón http://www.heraldo.es/noticias/aragon/huesca_provincia/2012/03/08/castanesa_benifons_ervera_evacuados_por_incendio_179471_1101026.html

QUICO EL CÉLIO…Toc de festa – YouTube.

Per raons professionals, sóc del sector de l'ensenyament, tinc casos d'alumnes de primària que no volen anar a l'escola. De vegades descobreixes que hi ha companys que els fan la guitza a tothora. I,
aleshores, l'alumne convertit en l'ase dels cops refusa l'indret en el qual viu les situacions desagradables, que en aquest cas coincideixen amb l'escola. De fet, no és un rebuig acadèmic sinó ambiental: el vailet se sent mancat de recursos davant d'un entorn hostil. I acaba associant l'escola amb un malson.

Els catalanoparlants de la Franja de Ponent i d'altres indrets de l'àmbit lingüístic no tenen res en contra de la llengua que han popat. Ans al contrari. Però viure en català, en molts contextos locals, genera sovint dificultats de relació social. Quan aquestes molèsties persisteixen, es tornen tan insostenibles que la persona s'estima més fer servir el català només en entorns segurs (família, veïns, amics...). Tant és així, que arran d'unes consultes (en català) a una caixera d'un cèntric supermercat de Fraga, que feia poc que hi treballava, aquesta em va respondre durant una bona estona en castellà. Quan a la fi es va passar al català, no vaig tenir cap dubte que era del poble: el deix fragatí és preciós. Alguna cosa ha passat en la vida d'aquesta noia que expliqui perquè fa servir inicialment el castellà davant d'un client que se li dirigeix en català.

Quan la llengua pròpia és ignorada per les institucions i, a causa d'això, el seu ús queda cada cop més restringit entre la ciutadania, com ara a la Franja de Ponent, som testimonis d'un lingüicidi. Josep Ma. Prim i Serentill, en el seu darrer llibre Contra la Franja. Crònica de l'agressió a la llengua, al Bisbat i al Museu de Lleida, diu que entre les diferents variants d'un genocidi hi ha el lingüístic. Josep Ma. Prim explica que el creador del terme genocidi, Raphael Lemkin, el defineix com a qualsevol acte deliberat comès amb la intenció de destruir una llengua.

L'assagista lleidatà denuncia l'odi existent contra la Franja a conseqüència de: «qualsevol manifestació cultural, artística, política, econòmica, folklòrica que tingui denotacions o connotacions catalanes». El darrer episodi d'aversió cap a la llengua l'ha protagonitzat la tardor la consellera aragonesa d'educació, Dolores Serrat, filla de Ripoll, amb la supressió del Programa d'Animació Cultural Jesús Moncada a les Escoles de la Franja. Ser anticatalà és, en molts casos, un senyal d'identitat tant aragonès com espanyol. Però d'anticatalà no se'n neix, sinó que te'n fas. El menyspreu a allò català és fruit d'una educació. La construcció de l'Aragó contemporani ha passat per la idea de fer del castellà la llengua del territori, la qual cosa ha implicat la creença d'una suposada superioritat de la llengua castellana i la inhibició d'empatia envers la diversitat lingüística autòctona. Tot i que els xiquets no s'infanten sabent el castellà (ni en aquesta llengua solen criar-los els fragatins), una mestra de parvulari de Fraga va apuntar al quadern de notes que una alumna de 4 anys: «se expresa en español con dificultad». Amb tan pocs anys, la fradineta no ha tingut temps d'aprendre idiomes. I la mestra,
a punt de jubilar-se després de dècades a l'escola, ha deixat anar a la família de la menuda, per arrodonir-ho, que «hablan un catalán muy cerrado».

Tal com especifica el títol del magnífic llibre de Prim, que es presentarà a Lleida (Institut d'Estudis IIerdencs, 12-3-12, a les 19:30) i a Fraga (Palau Montcada, 17-3-12, a les 11:00), també aborda la ruptura del Bisbat de Lleida, els orígens del Museu de Lleida, el litigi per l'art sacre de la Franja, el posicionament de la nunciatura del Vaticà, les relacions institucionals entre Catalunya i Aragó...

Malgrat les envestides, plorar de dret és més digne que riure agenollat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'El despertar dels Països Catalans

Nou llibre:

Contra la franja

Crònica de l'agressió a la llengua, al Bisbat i al Museu de Lleida

de Josep M. Prim

Contra la Franja vol recordar que ja fa temps que els habitants de Ponent van merèixer el qualificatiu de resistents, per Pompeu Fabra, contra les envestides vingudes de més enllà del riu Cinca i de l'Alcanadre. La destrucció barroera i antidemocràtica del Bisbat de Lleida per la conxorxa del Vaticà i de l'Estat espanyol que ha portat com a conseqüència l'escàndol del conflicte del Museu de Lleida continua empudegant la convivència entre Catalunya i Aragó. Tot plegat ens porta a denunciar la secular agressió de l'Estat espanyol contra la nació catalana. Contra la Franja posa a l'abast del lector textos i documents que expliquen les diferents cares d'aquest procés històric.

Josep Maria Prim i Serentill (Benavent de Segrià), ha guanyat nombrosos premis en tots els gèneres. Ha publicat les novel·les Inadaptado, El gran rei Jaume I el Conqueridor (totes dues premiades), Joan Prim, revolucionari i home d'Estat i He mirat la terra, premiada per Òmnium Cultural l'any 2006. També és autor d'assaigs, com Rotary, entre la globalització i el localisme; L'altra cara de Barcelona, finalista del Premi d'Assaig Trias; Cinc genis de la ciència moderna; El racisme, un dels grans reptes de les societats modernes; Marcats per l'escola franquista o L'esperit de Josep Trueta.

Edita: PAGÈS EDITORS
Col·lecció Guimet, 155
ISBN: 978-84-9975-193-1
216 pàgs.
Rústica
13,5 x 21 cm
PVP: 16,00 euros

Chornadas por l’aragonés en Zaragoza | Arredol.

La enrestida del profesor Mesié

Aquí tenez una istoria una mica rematada que bon fer en Bielsa ta’l festibal de Nabidá. Basta pocos diyas dinantes no se me ba ocurrir que podeben fer, y asinas me ba dir, que ta rematar la fayena d’edizión a tiempo ba tocar trasnochar abundante… Suerte que es ninos ban estar profesionals que ta qué, que con el poco tiempo que bon tener, y que en i hai que no charran mica, la cosa ha quedau bien maja. Y como se bei que no’n he teniu prou, agora me paix que prebaren de fer más d’esto con todas las escuelas. Si no se sabe cosa más de yo, será que he crabutau en l’intento!

La enrestida del profesor Mesié « La clica del Zinca-Zinqueta.

La lengua aragonesa, que forma parte de nuestro acervo cultural, sobrevive con dificultad tras un largo recorrido histórico. Y de nuevo parece que las esperanzas de un reconocimiento se desvanecen.

Pere el Gran, rei d’Aragó

(Més endavant, quan torni del viatge que començo avui, en faré cinc cèntims, perquè crec que l’exposició és prou interessant)Pere el Gran, rei d’Aragó « Lo finestró del Gràcia.

De Fredes a San Miguel por los Tres Reyes – El blog de nullediesinelinea.over-blog.es.

(l’original té un vídeo de l’autor)

Autor/s: Montserrat Serra

Un dels títols més impactants de la història de la literatura nord-americana és el de la novel·la més punyent de l’escriptora Carson McCullers: ‘El cor és un caçador solitari‘. El regust amargant d’aquest títol es percep en una bona part de les relacions de parella, i de les relacions entre homes i dones, que trobem en una bona part dels trenta-set relats del llibre ‘Mossegar la poma‘ de Francesc Serés, publicat per Quaderns Crema. Ell mateix en llegeix el primer conte per a la sèrie Escriptors.TV (vídeo).

És en aquest àmbit tan universal de la recerca difícil de l’amor (i en conseqüència del desamor, la parella, la família, els amants…), que els relats del llibre s’emparenten. I des d’aquest àmbit  Francès Serés fa un retrat lúcid de la societat contemporària. Així ho expressa: ‘Hi ha una voluntat descriptiva d’una determinada realitat, l’aproximació al món dels afectes que tantes connotacions i significats desplega en la nostra vida. És un repertori d’històries de parelles inabastables. I ja sabem que, les històries, no cal anar a cercar-les gaire lluny de casa. Al contrari: sovint amb en Jaume Vallcorba (l’editor) parlem de la molta realitat que has de deixar de banda per fer el relat versemblant.’
Aquesta manera d’apropiar-se la realitat per convertir-la en literatura és una manera de fer que ha marcat la trajectòria literària de Francesc Serés. Ja ho va fer a ‘La força de la gravetat‘ i ho va fer amb humor a ‘Contes russos‘. Serés ho comenta: ‘Visc d’observar i analitzar coses sobre les quals els altres no s’hi fixen. T’has d’agafar als detalls, perquè són els que fan que trobis aquelles coses que no troben els altres. I és el punt de connexió amb els lectors. És l’idioma de les coses.’

‘Serés es mou per territoris no recorreguts, de poc trànsit. Això el singularitza, li permet una mirada pròpia, a una certa distància, l’evita de caure en el tòpic oportunista: ‘Quan tothom lligava els gossos amb llangonisses jo em patejava els poligons industrials (fou la matèria literària que va farcir els relats de ‘La força de la gravetat’), i ja veia que la cosa no anava bé. Era l’any 2004-2005, punt àlgid de l’activitat econòmica. Però jo ja vaig trobar simptomes de reescalfament, que feien pensar que podia petar tot d’un moment a l’altre. Per això la crisi que patim no em sorprèn. En canvi, avui no faré pas un llibre sobre la crisi.’

I ara, doncs, quins espais recorre Serés que passen desapercebuts? Diu que fa un cert exercici de mirar enrere, de tancar projectes, com el de la immigració a les terres de Lleida, que se li resisteix perquè les coses a la vida passen molt ràpides i la bona literatura demana perdurar. ‘Una cosa sembla clara: en els futurs relats la imaginació serà més important que el realisme. Primer perquè no em vull repetir. I després perquè vull experimentar en l’àmbit del surrealisme, de l’inconscient, d’un espai més medieval, més mític, per introduir el mite en la vida quotidiana. De fet, no ens hem mogut gaire de l’Edat Mitjana: tornem a acaparar or, tornem a robar…’

Els contes de ‘Mossegar la poma’ van néixer d’una proposta d’encàrrec de la revista Time Out Barcelona, que els va publicar de l’octubre del 2010 al juliol del 2011. Serés n’ha inclòs tres de nous en el llibre. Tots tenen la mateixa llargària, cinc mil caràcters, fet que posa uns límits formals als relats, que l’autor ha agraït. I ha fet, segons ell, que es noti un canvi respecte als relats anteriors.

Francesc Serés i els caçadors solitaris – VilaWeb.

El IES Matarraña inaugura sus jornadas gastronómicas.

El volum recull 38 relats breus sobre el món de la parella, 35 publicats setmanalment a la revista ‘Time Out’ i tres inèdits

Barcelona (ACN).- Corria el setembre del 2010, quan des de la revista ‘Time Out’ es va fer un encàrrec “complicat” a Francesc Serés (Saidí, 1972): havia d’escriure 35 contes sobre un mateix tema per publicar setmanalment que no sobrepassessin els 5.000 caràcters cada un. Tot i que l’escriptor ha reconegut que li costa molt parlar de l’amor, en el món de la parella s’hi ha trobat còmode. Tant, que a aquests 35 contes inicials n’hi ha afegit tres més fins ara inèdits per acabar publicant-los sota el títol ‘Mossegar la poma’ (Quaderns Crema). “Suposo que no pots escriure sobre l’amor als 20 anys; als 60 potser sí, però amb unes característiques diferents”, ha afirmat l’escriptor de la Franja.

Francesc Serés mossega la poma de l’amor en el seu nou llibre :: Text :: ACN :: 658216.

Las Ranetas volvemos otra vez a la carga, en esta ocasión retomamos el típico formato de concierto en los locales del Cachirulo el sábado 10 de marzo.

El plan más o menos será el siguiente, empezaremos a partir de las 20h con los grupos locales “Somos lo que hay” con su rumba a base de salsa y el grupo de rock “Fixed”. Seguidamente pararemos durante media hora o así para cenar (prepararemos unos suculentos bocadillos) y a continuación retomaremos las actuaciones con “Ya Babe”, que hacen pop rock, “Iconoclash”, grupo tributo a The Clash y los espectaculares “Drink Hunters” con su punk rock celta.

Inicio.

6/2/2012

NOTA DE PRENSA

 “TURIA” RESCATA DEL OLVIDO LA POESÍA DE JESÚS MONCADA

TAMBIÉN ANALIZA LA VIDA Y LA OBRA DE MANUEL POLO Y PEYROLÓ

La revista cultural TURIA distribuirá su nuevo número a partir del próximo día 15 de marzo y, como es habitual, entre la amplia variedad temática de los textos que componen el sumario, los lectores que se interesan por los asuntos y protagonistas aragoneses no quedarán defraudados. Les aguardan dos sugestivos artículos: el primero de ellos dedicado a rescatar del olvido la poesía de Jesús Moncada. Sin duda, el gran escritor de Mequinenza, de reconocida solvencia y prestigio como narrador gracias a novelas como “Camí de sirga”, nos revela ahora una faceta inédita y digna de atención.

También las páginas de TURIA redescubren a uno de los personajes más singulares   y notorios del siglo XIX turolense: el escritor, profesor y político Manuel Polo y Peyrolón. Quien fuera uno de los nombres propios más prolíficos y activos del conservadurismo español, mostró siempre un verdadero compromiso social y creativo con Teruel. Carlista, católico y costumbrista, Polo y Peyrolón merecía una aproximación que nos clarificara y actualizara su controvertida biografía.

LA PREHISTORIA LÍRICA DE JESÚS MONCADA

A través de un trabajo elaborado por Javier Barreiro, TURIA ofrece la posibilidad de conocer más y mejor la labor creativa de Jesús Moncada (1941-2005). El hallazgo, en una librería de viejo, de un conjunto de poemas de Moncada publicados en 1961 constituye toda una sorpresa. Barreiro nos da noticia detallada de este rescate y valora los versos que Jesús Moncada escribiera en su juventud y que vieron la luz en una llamada “Hoja mural de poesía para el pueblo”.

Jesús Moncada había hecho el bachillerato en Zaragoza, en el Colegio de Santo Tomás, donde tuvo como profesor de literatura a Rosendo Tello. En 1961, fecha de la edición de sus versos, se encontraría estudiando en la Escuela de Magisterio, donde obtuvo el título que después ejercería en su Mequinenza natal.

El interior de la publicación es un desplegable con los dibujos intercalados entre los textos. Dos poemas breves con los títulos de “Gaviota de la agonía” y “Gaviota del amigo”, dos narraciones dialogadas que se pueden considerar como prosa poética, “Emboscada” y “Lilas”, y diez composiciones cortas que Moncada enmarca bajo el título general de “Poemas” son el contenido de la publicación.

Según el análisis de Javier Barreiro, lo que los textos de Jesús Moncada  nos ofrecen “es, evidentemente, una poesía juvenil, profusa en melancolías, soledades y asonancias pero en la que ya se entrevé un uso estético del lenguaje. El simbolismo de las imágenes es muchas veces evidente y remite a otros poetas de la moderna tradición hispánica”.

No obstante, en opinión de Barreiro, “con sus ingenuidades juveniles y el peso de su inadaptación pero también con su pureza expresiva, estos poemas son un elemento imprescindible para conocer la prehistoria poética de uno de los tres o cuatro más importantes narradores aragoneses del último medio siglo”.

Uno de esos textos líricos ahora rescatados del olvido es “Emboscada”: “El niño era un río sin peces. El viento / le traía -¿dónde las cortaba el viento?- / historias blancas y azules. / Y tenía rosas. Y pájaros. Y una plaza / silenciosa. Un cuento de marineros. Y un / arlequín de trapo. / Un día el niño tiró su arlequín de trapo / al lago. Y el viento suave gruñó historias / terribles. / El niño lloraba. / -¡Viento! ¡Ay, mi amigo el viento!. / Y a la plaza silenciosas llegaron los ecos / desconocidos de la muerte de las flores blancas”.

REDESCUBRIR A POLO Y PEYROLÓN

En el sumario de este próximo número de TURIA también sobresale la publicación de primera parte del artículo “Manuel Polo y Peyrolón: católico, carlista y costumbrista”. Se trata de un amplio, interesante y riguroso texto de divulgación que permite rescatar del olvido la figura de Manuel Polo y Peyrolón (1846-1918), uno de los indiscutibles protagonistas del siglo XIX turolense. En él, Francisco Lázaro Polo elabora un pormenorizado análisis, que ocupará dos entregas, acerca de un autor que siempre consideró la Sierra de Albarracín, en la que pasó largas temporadas estivales y de mayor, “como su verdadero hogar, así como su eterno y añorado paraíso”. Y esa serranía turolense no sólo será su espacio literario,  también el territorio donde comience su carrera política, o donde ejerza su catolicismo.

Sin duda, nos dice Lázaro Polo en su artículo, la de educador fue una de las tareas más importantes que Polo y Peyrolón llevó a cabo a lo largo de su vida. Tras comenzar como docente en la Universidad de Valencia, pasaría medio siglo como profesor de enseñanza secundaria en los institutos de Teruel y Valencia. Sus ideas educativas, están recogidas en “La enseñanza en España ante la ley y el sentido común”, una obra publicada en 1909. En ella distingue la instrucción y la educación y arremete contra los distintos planes de estudio diseñados en el siglo XIX en España. También propone seguir modelos de educadores católicos como el del pedagogo Andrés Manjón, que propugnaba métodos inéditos hasta entonces como la escuela al aire libre, el contacto con la naturaleza o la enseñanza cívica.

Aunque son muchas las ocasiones en que Polo y Peyrolón roza la irracionalidad en sus reflexiones, a menudo reaccionarias y trasnochadas, también se encuentra entre los que señalan que la educación debe servir para regenerar España. No obstante, Polo y Peyrolón atacó siempre a los paladines de la coeducación o de lo que llama la “escuela bisexual”. Además, como ferviente católico, se manifestó en contra de la secularización de la enseñanza. No en vano, su condición de activo propagandista del catolicismo le valió que el papa León XIII le condecorara con una de las máximas distinciones vaticanas: la cruz “Pro Ecclesia et Pontifice”.

Defensor de tesis como la de que “es mejor un pueblo moral y virtuoso, aunque ignorante, que un pueblo culto e instruido”, igualmente encontraremos a Polo y Peyrolón entre los que arremetieron con virulencia contra las nuevas teorías de la ciencia que imperan en su tiempo, como el naturalismo o el darwinismo. Así lo hizo en su libro “Supuesto parentesco entre el hombre y el mono”, de 1878.

Por último, Polo y Peyrolón elaboró numerosos libros de texto destinados a los estudiantes que gozaron de notable éxito y fueron utilizados como manuales e incluso recomendados por profesores que no compartían sus ideas.

La actividad política de Manuel Polo y Peyrolón siempre se produjo en las filas del carlismo español, ejerciendo como diputado y senador y convirtiéndose en uno de los principales portavoces conservadores. También escribiría varias obras en defensa de su ideología carlista y en las que desarrolló su críticas al liberalismo y la masonería.

Últimament hem pogut llegir en alguns mitjans de publicació aragonesos, informacions sobre el perill de ruïna total en que es troben alguns convents d’Aragó. Un d’aquest es el Convent del Pilar, en Javierregaray (Vall d’Hecho) com ho denominen les guies turístiques que encara el citen, que és de propietat privada. Quan els seus propietaris, “han intentat reconstruir-lo en alguna ocasió”, han abandonat aquest propòsit davant el descomunal desemborsament que suposaria. Les males herbes porten dos cents anys creixent sense control en aquest convent mercedari i la vegetació ha camuflat gran part de les seus estances.

Un altre és el monestir cistercenc de Santa Fe, al costat de Cuarte de Huerva (Saragossa), podria acabar reduït a un munt de ruïnes a causa del preocupant abandonament i deteriorament que pateix des de fa anys, tot i ser Bé d’Interès Cultural (BIC) des de 1979. Amb una superfície emmurallada de més de quatre ha, aquest monestir, que manté la mateixa estètica que els saragossans de Veruela o de Rueda, va ser construït sobre un altre anterior, del qual no queden restes visibles, entorn de l’any 1739, com s’hi  indica a la inscripció de la porta principal. Arran de la desamortització de Mendizábal, va ser adquirit per la família Jordana de Pozas el segle XIX, uns anys després que fos parcialment destruït per les tropes napoleòniques, que es van assentar al monestir durant la Guerra de la Independència.

La combinació de propietaris públics i privats ha impedit que la Cartoixa Baixa de la Concepció, al barri saragossà del mateix nom, sigui avui un informe munt de runa. Al costat del restaurant, que amenaça ruïna i està tancat, es troben l’hostatgeria i la procura. Més enllà, la porteria que ha estat restaurada i el refectori que és utilitzat per l’Ajuntament en ocasions assenyalades i també espera una reforma. L’església, de l’arquebisbat de Saragossa, és objecte d’una conscienciosa recuperació que està tornant a la vida els frescos de la nau.

        Dos exemples molt més propers els tenim al Baix Aragó i al Matarranya amb dècades i fins i tot segles d’abandonament. El Convent del Desert, entre la Torre de Villella i Calanda, n’és un. Cenobi d’estil barroc de carmelites descalços de propietat privada, és enmig del no res, allunyat de qualsevol nucli habitat. Segons informacions de l’alcalde de la Torre de Vilella “l’any 2003 el consistori va intentar comprar-lo, per convertir-lo en un centre d’interpretació, però els seus titulars van demanar 420.000 euros i al final se’l va quedar una empresa de Casp per només 102.000 euros” Recordo que quan era molt petit, tots els de casa vam fer una excursió fins on es podia arribar en carro: un mas que treballava la família dels Capes de la Codonyera. Recordo també una inscripció que hi havia a la porta de una cel·la “Si un descalzo se condena, doblada serà su pena” No la vaig entendre gaire, ara menys encara. Si l’infern és etern, com es pot condemnar dues vegades eternament?

I per acabar, tot i que segur que n’hi ha molts més de convents en ruïnes, faré esment al convent o santuari  de Nostra Senyora de Gràcia o Mare de Déu de Gràciaque es troba al terme municipal de la Freixneda, a la comarca del Matarranya. Sembla que aquest convent de frares mínims no es va arribar a acabar mai.

                                                                                                          José Miguel Gràcia

Convents: a casa tenim molt per arreglar « Lo finestró del Gràcia.

La Terreta.Cultura: Adhesió de l’Associació Cultural de la Terreta a la jornada contra la MAT del 10 de març.