Origen: Panorama de la ciencia del lenguaje. Primer sexenio de ZL | Zaragoza Lingüística
V Reconstruyendo el pasado lingüístico de Aragón
17. ¿Qué se hablaba en Aragón antes de la romanización? (Carlos Jordán Cólera)
18. Tres hitos en la historiografía de las lenguas minoritarias de Aragón (José Luis Aliaga Jiménez, Javier Giralt Latorre, M. Teresa Moret Oliver).
Comencem l'any visitant els sorprenents pobles i paisatges del #Matarranya. Nou DESCOBRIR al quiosc! https://t.co/cmbYjrWMth pic.twitter.com/gB1YrOqN47
— Descobrir.cat (@descobrircat) January 2, 2017
Origen: Qüestió de noms | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
No cal necessàriament que les llengües tinguen nom. Diverses causes –aïllament, tabús, … – poden provocar que certes llengües no en tinguen. Quan en el passat els parlants d’una llengua vivien del tot aïllats, o quasi, possiblement no sentien necessitat de donar-li’n un, perquè no els calia identificar-se davant de ningú. Actualment és la tabuïtzació de certs noms que provoca que hi haja llengües sense nom. Així davant la tabuïtzació del mot “català” al nostre país, bastants parlants no gosen fer-lo servir, i com que, altrament, no tothom accepta el qualificatiu infamant de “xapurriau” que d’altres els han encolomat, l’eviten dient, “ací se diu …”, “natres diem …”, o com a molt: “en la nostra llengua …”, “parlen com natres/com ací”, … . Tanmateix la gran majoria de llengües sí que en tenen, de noms. Uns noms que poden canviar en ben poc de temps, com el serbo-croata que en quatre dies s’ha transformat en bosni, croata, montenegrí i serbi, o mantenir-se durant milennis, com el grec, el persa o el xinès, tot i que poden haver canviat bastant en el transcurs ininterromput de les generacions de parlants, encara que no sempre és així: l’hebreu i l’islandès no han canviat gaire amb el pas del temps. El llatí, la nostra llengua, s’ha esmicolat en multitud de noms: aragonès, asturià, castellà, català, gallec, occità, … , si bé en alguns casos ha mantingut el nom: el “ladin” de suïssos i tirolesos, o el “ladino” dels sefardites, … . L’abandonament del nom comú, “llatí” o el seu sinònim “romà”, no ens ha estat fàcil, ens recava, i molt, de deixar-los: en ple segle XIII l’Alt Rei en Jaume diu “lo nostre llatí” per al català, conscient com era que la llengua que parlava li havia arribat ininterrompudament des del temps mític de l’Imperi Romà. En el cas de l’àrab, malgrat haver-se esbocinat possiblement en més llengües neoaràbigues que no pas el llatí en les dites neollatines, ha mantingut el nom d’àrab per a quasi totes. Una de les poques excepcions n’és el maltès, pròpiament una llengua àrab magrebina.
Artur Quintana i Font
“Quan el diumenge 18 de Desembre el Sisco i l’Agostina estaven preparant el Tronc de Nadal per a que els xiquets i xiquetes fessen cagar-lo, no es podien imaginar el que els passaria.
Sense saber com, se lis van presentar dos dimonis banyuts i escuats que volien fer-lo cagar, tot i ser dolents i no saber ni la cançó ni colpejar-lo correctament. Ho va impedir l’actitud ferma del Sisco, i ells van marxar molt enfadats.
Ja en el seu país van reunir tots els dimonis i pensaren que, si ells fer-lo cagar no podien, tampoc als infants de Fraga lis deixarien. Dit i fet, una plaga de dimonis va envair la plaça del Cegonyer.
Davant la negativa del Flautista de Hamelin d’acudir per a emportar-se’ls (tots sabem que ell és especialista en el tema de rates), l’Agostina va donar la idea de, com als dimonis lis agradava ballar, organitzar un ball i així fer-los marxar.
Així va ser, així va estar, com la parella va fer fora la plaga de dimonis i la canalleta va puguer fer cagar el Tronc tranquil ament.
Amb eix conte musical, idea i direcció de Paco Tejero, va començar l’acte de Cagar el Tronc que l’Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA i l’Asociació d’Amics i Veïns del Casc Històric havien preparat.
Els nombrosos xiquets i xiquetes van gaudir, ells i sons pares, de la poesia, narració, balls i dramatització escenificats per un grup de joves preparat per la professora de ball Mónica Alegre.
—
Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA
La iniciativa del Gobierno autonómico de felicitar las Navidades en sus tres lenguas oficiales reabre el debate sobre el sesgo nacionalista del PSOE y la Chunta Aragonesista.
Bitllets
DESEMBRE 2016429Pau Vidal
Mil-i-una nits de Mequinensa
En ocasió del 75è aniversari del naixement de Jesús Moncada, Pau Vidal lloa la seva figura, tant a nivell humà com literari. Malgrat que la seva obra evoqui el seu petit món local de la seva Mequinensa natal, el seu caràcter universal és innegable. Autor singular i perfeccionista fins a l’extrem, ha deixat una petjada inesborrable en la literatura catalana actual.
Origen: Mil-i-una nits de Mequinensa / Bitllets / L’opinió / 429 / L’Avenç / Revistes / Inici – L’Avenç
Origen: Un villancico trilingüe para felicitar la Navidad en Aragón – Aragón_hoy
El Departamento de Educación, Cultura y Deporte, a través de la Dirección General de Política Lingüística, ha colaborado en la realización de este villancico tradicional
El coro infantil Amici Musicae ha sido el encargado de poner voz a “En nuei chelada/ En nit gelada/ En noche helada”
El Departamento de Educación, Cultura y Deporte ha colaborado, a través de la Dirección General de Política Lingüística, en la realización de un villancico tradicional en las tres lenguas propias de Aragón: castellano, aragonés y catalán.
El villancico “En nuei chelada/ En nit gelada/ En noche helada” ha sido compuesto por Veremundo Méndez Coarasa y cuenta con la música de P. Castellano. Fue grabado en el Auditorio de Zaragoza y participaron 32 coristas de 7 a 11 años del coro infantil Amici Musicae, acompañados al piano por Javier Montañés y dirigidos por Isabel Solano.
*Se adjunta audio y vídeo del villancico.
Origen: Dits (i fets) | L’ esmolet
L’alegria dels llicenciats (regiment ‘Inmemorial del Rey’, caserna Infante Don Juan, Pg. de Moret, Madrid. 10 de gener de 1984).
Les hores s’escapoleixen entre les fibres de la matèria de la que està feta la nostra vida. A voltes ens sembla que s’escolen poc a poc, però és mentida. Només cal mirar enrere i sentir el vertigen dels instants que mai no han de tornar perquè ja no existeixen —si és que mai ho han fet. En situacions desagradables ens fa l’efecte que passen lentes. La mili, per exemple. Tretze mesos en una caserna sota un règim de submissió cega, de jerarquies sense sentit, d’escaqueig, amb rengleres de lliteres rovellades com a únic i desolador horitzó. El temps era sòlid. Rumors i decepcions: quan havíem de marxar en passava alguna que ho allargava uns dies més. I va arribar l’hora en què ens vam vestir de persones i vam fugir del regiment ‘Inmemorial del Rey’ en totes les direccions del mapa d’Espanya. No ens ho podíem creure. El temps, que havia estat un mutilat sense cames, va disparar-se cap al futur, és a dir, fins al moment en què estic escrivint aquest article. Ho recordo i ja no veig els trenta-dos anys que em separen d’aleshores. Tan sols hi ha uns estrips enganxats en l’esbarzer de la memòria amb aparença de vivències, ficcions basades en coses que vull creure que van passar.
El temps ens fa savis, diuen, i potser és veritat, si és que ser savis vol dir aprendre a desconfiar de les persones i de tot allò que generen.
No vull que aquest Esmolet sembli depressiu o amarg. Només passa que alguna cosa s’ha apoderat dels meus dits. I els he deixat divagar sobre el teclat. Dits d’esmolet que han perdut la perícia de fer renéixer el tall, dits d’escriptor que no escriu. Dits que desgasten tecles en comptes d’empunyar alguna eina que produeixi aliment o d’apanyar estris que no funcionen. Dits que recorden coses que no m’expliquen. Algun dia potser les filles o les nétes me’ls miraran com jo mirava els de mon pare malalt, i aleshores els diran aquests secrets que a mi m’amaguen. I qui sap si n’escriuran —les filles o les nétes— unes frases per a no oblidar-ho.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja 132, gener 2017
Origen: Llengua llemosina | Viles i Gents
El llemosí o llengua llemosina és un terme utilitzat a començaments del segle XVI per designar el català com a parent de l’occità, i més concretament, mitjançant un dels seus dialectes propi de la regió de Limotges. Als regnes de Mallorca i València s’utilitzava per designar el català arcaic o trobadoresc, tot i que en el transcurs dels segle XVI es va començar a aplicar tímidament al català contemporani. Al segle XIX, a les Illes i al País Valencià va tenir un bon acolliment com a oportunitat de denominació unitària de la llengua evitant susceptibilitats per referències geogràfiques i dialectals. Alguns incloïen també l’occità. Tot i que, al segle XIX i principis del XX, els estudiosos de romanística van anar desmuntant la identitat entre occità i català i el mot llemosí caigué en desús per la seva inexactitud històrica, filològica i altres motius. El mateix Marcelino Menéndez Pelayo, partidari del terme “lemosin”, el 1889 va defensar el de català. Posaré dos exemples de la utilització del terme llemosí: quan Mariano de Pano (1883) parla dels fets miraculosos de la fundació de Sixena a un illot enmig del pantà, format pel riu Alcanadre i del conveni entre les viles de Sena, Urgellet i Sixena per construir una capella, diu que l’esmentat conveni de 1183 està escrit en “limusin”, tal com es recull en la transcripció del Prior Moreno (Segle XVII), “Remembrança de la convinença entre los omes de Xixena, sena y urgellet sobre la image de la verge santa maria madona nostra que puis no vol estar en la sglesia de Xixena”[…]poseula e monteu en la capella de madona santa maria, per ço veygue de lluny e se pusgue fer pregaries; pero be crehem ques miracle que vol star en Xixena en lo pantano, puis ally es posada.” Prova fefaent que al segle XII es parlava català en aquelles viles. Un altre exemple més recent, però ja no tant: quan jo era petit, la señora Loretana Margelí Lorenzo de la Codonyera, amb certa il·lustració autodidacta –germana d’Antonio Margelí, capellà, organista i musicòleg a Madrid– amb la qual teníem una bona relació, perquè mon pare li treballava uns camps a mitges i ma mare li cosia, m’explicava que la llengua de la Codonyera –no deia català– era el “limusin” o derivada d’aquest. Tal vegada sense voler em deia que era català.
José Miguel Gràcia
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.
