Origen: En la pròpia pell i en la dels altres | Montserrat Clua i Fainé
Montserrat Clua i Fainé, professora d’antropolgia de la UAB, llegeix ‘La pell de la frontera’ de Francesc Serés, que ha guanyat amb aquest llibre el premi de la Crítica Serra d’Or. Clua equipara l’aportació de Serés a la que en el seu moment va fer Francesc Candel amb ‘Els altres catalans’.
Ara que cau aquest sol de justicia que desfà les pedres, és el millor moment per llegir la darrera obra de Francesc Serés, La Pell de la Frontera (Quaderns Crema, 2014). No pas perquè l’obra de Serés sigui una lectura refrescant per fer vora la piscina, desconnectant de la realitat i dels maldecaps que arrosseguem durant l’any. Tot el contrari. El llibre de Serés és un veritable cop de puny a la boca de l’estómac, un llibre amarg i sec, com la realitat que descriu: l’existència (supervivència) de centenars d’homes perduts en una terra de ningú que s’estén entre Lleida i els Monegres. Homes vinguts de diferents parts del món, d’Argèlia fins a Ucraïna, de Mali, Senegal o Guinea Conakry, de la Xina a Bulgària, perduts en un territori de frontera que sembla la fi del món. Serés no escriu una novel·la de ficció: tot el que relata forma part de la seva experiència de més de 15 anys vivint i recorrent les terres del Segrià i el Baix Cinca. És el paisatge de la seva infantesa, l’espai que coneix i que intenta reconèixer malgrat els canvis que s’hi han produït en els darrers anys. I com un veritable etnògraf fent treball de camp, Serés observa, pregunta, entrevista, comparteix i pren nota de les diferents trajectòries recorregudes per individus gairebé invisibles per a la resta del món que estem tant lluny, físicament i vivencialment, d’aquesta realitat corprenedora. No és pas que no ho sabéssim que a Lleida hi ha molta immigració arribada per la demanda de braços en la recollida de fruita. Aquest estiu mateix tornen a sortir algunes notícies a la premsa sobre la situació dels temporers de Lleida. També aquest agost està essent excepcional per l’èxode de refugiats que intenten arribar a les costes de l’Europa salvadora. Cada dia ens arriben les terribles imatges del drama migratori per terra i mar, en canoes o en camions. Però les imatges s’acaben aquí, en el relat del rescat o de la detenció. I ningú ens explica què passa després, en els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), en les devolucions en calent, o amb els que aconsegueixen quedar-se. Això és precisament el què ens explica el llibre de Serés i per això és més imprescindible que mai llegir-lo ara: la realitat d’alguns d’aquests immigrants arribats a Saidí, Alfarràs o Fraga en la darrera dècada. Les petites històries dels que no tenen història, en un món en constant canvi i transformació, lenta però implecable; un món que quan es mou, “s’acarona i s’esgarrapa”.
Seguint les passes del Candel que fa 50 anys ens regalava Els altres catalans, Serés es converteix així en el cronista d’una realitat que teníem invisibilitzada aquells que no som de la terra, no pas pels que hi viuen dia a dia. Curiosament (tristament?), Candel i Serés són els dos autors que sense ser antropòlegs han escrit les millors etnografies de dues realitats que cap antropòleg/a ha abordat amb la mateixa proximitat i profunditat. Si en el cas de Candel era la inmigració espanyola dels anys 50-60, Serés ens parla de la immigració no-comunitària dels 90 i 2000. La diferència és que Candel en parlava des de la vivència de ser un d’ells, fill ell mateix de la immigració. Serés en canvi, ens ho relata des de la perspectiva dels “nadius” que es troben el seu món alterat per aquesta presència vinguda de cop no sé sap d’on. Ens explica com es conviu amb la misèria, amb la brutícia, amb la veritable multiculturalitat construïda en la quotidianitat, sense recursos i deixada de la mà de les administracions. Llegint sota aquest sol que cau a plom aquests dies, una sent en pròpia pell la calor asfixiant que desprèn el llibre, pot empatitzar amb aquesta gent que viu la duresa de la terra seca i gairebé pot sentir fins i tot la pudor descrita en alguns fragments.
Però Serés també és capaç de fer-nos arribar les petites històries d’il·lusions i decepcions dels que coneix sense conèixer del tot, dels que han passat per aquí, dels que s’hi han quedat i dels que s’hi han perdut. En aquesta modernitat líquida globalitzada i etèria, Serés no està tant allunyat d’aquests homes en moviment, de les seves experiències de desarrelament, precarietat i incertesa. Sense pretendre parlar en cap moment en nom d’ells, la seva capacitat de descriure els detalls de les seves petites vides (feta des d’una capacitat de distància i empatia envejables per qualsevol antropòleg), ens acaba oferint un relat de com viuen i entenen el seu pas per les nostres terres aquestes persones vingudes d’arreu. I de com les petites accions de compassió, de solidaritat, perquè “fa dol”, entre veïns, han fet que aquesta zona no es convertís en un autèntic Far West.
D’aquesta manera Serés es converteix en un Candel 2.0, un testimoni de la (nova?) inmigració del segle XXI. Com el mestre, descriu les causes estructurals i conjunturals de la situació sense perdre la humanitat dels seus protagonistes. Personatges entranyables com en Juli i la seva solitud; històries terribles com la d’en Majeed, empresonat a Saidí com un Tom Hanks a la terminal però sense un final feliç com els de Hollywood; la frustrant història dels diferents Changs que han passat per les aules d’acollida d’Olot… Personatges i paisatges que passen, que es mouen, en una realitat postmoderna fluïda, malgrat que Serés sigui tant crític (i amb raó) amb els seus teòrics. Però si en el relat de Candel hi havia un punt d’optimisme, d’esperança en la capacitat d’acollida i adaptació dels inmigrants i els seus descendents, en el text de Serés la visió és completament pessimista: no hi ha espai per a l’adaptació per a la gent que està de pas, ja sigui físicament o vivencialment. I malgrat tot, són aquí. Omplint els pobles despoblats. Rejovenint els pobles envellits. Serés descriu, no jutja. Però en el seu relat potser hi manca obrir una mica més el focus per incloure uns protagonistes dels fets que no acaben d’aparèixer: aquells qui contracten els treballadors, motiu pel qual els altres han vingut.
El llibre de Serés és difícil de classificar. No és novel·la de ficció ni un reportage periodístic, malgrat que inclou referències a altres novel·listes i unes fotografies tant o més explícites que el propi text. Escrit en un llenguatge precís i preciós, sec com la terra descrita, adust però profundament poètic, en alguns fragments ens recorda al Conrad més inquietant. En d’altres podries fer un paral·lelisme entre Saidí i la Mequinensa de Moncada. Però sobretot, per les seves formes i per la seva narració impecable i implacable de la pèrdua d’un món conegut a causa de les transformacions de la postmodernitat, el seu llibre es converteix en el Tristos Tròpics del llunyà finis terrae lleidetà.
Només em resta donar-li les gràcies per haver-lo escrit.
