Gara d’Edizions; la Institución Fernando el Católico i Prensas de la Universidad de Zaragoza es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre “El català de la Codonyera. (Terol-Aragó)” d’Artur Quintana i Font, editat per aquestes editorials.

La presentació serà a cura de D. Carlos Forcadell, director de la Institución Fernando el Católico; D. Pedro Rújula, director de Prensas de la Universidad de Zaragoza; D. Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions; de D. Javier Giralt, cap del Departamento de Lingüística General e Hispánica
de la Universidad de Zaragoza i de l’autor del llibre, D. Artur Quintana i Font. Després de la presentació es llegiran alguns etnotextos de la Codonyera.

L’acte tindrà lloc el dimecres, 13 de febrer, a les 19.30 hores, a l’Aula de la Institución Fernando el Católico, entrada pel carrer 5 de Marzo, 8.

Jornades Culturals del Matarranya a Sabadell

Òmnium Cultural de Sabadell organitza, conjuntament amb l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i amb la col·laboració del CNL de Sabadell, la CAL i la Plataforma per la Llengua-Vallès Occidental, unes Jornades del Matarranya a Sabadell, del 15 al 22 de febrer de 2013. El dia 15 a les 19 h s’obriran al públic dues exposicions, amb les corresponents presentacions; després, el president d’ASCUMA, Josep Maria Baró, i Josep Miquel Gràcia presentaran l’Associació, i es clourà la jornada amb l’actuació del Duo Recapte. El dia 22. dos autors del Matarranya, Joaquim Monclús i Carles Terès presentaran els seus llibres, El Matarranya. Crònica de viatge i Licantropia. Amb l’actuació del quartet vocal Som Amorós es clouran els actes. Totes les activitats es faran al Casal Pere Quart (Rambla, 69 de Sabadell).

Veieu el programa complet aquí

Article d’en Jordi Nopca a l’Ara « L’esmolet.

Edicions de 1984 publica Licantropia, la primera novel·la de Carles Terès. El personatge principal, el Llorenç, comença a indagar en les  arrels familiars i acaba trobant-se cara a cara amb un passat caní.
BARCELONA.
Licantropia comença ambl’arribada d’un mossèn a la fictícia Pobla de Llobosa una nit d’hivern de l’any 1759. Tres llops morts, penjats d’unes estaques, li donen la benvinguda, gronxats pel cerç glaçat. Els animals mostren les dents “en una darrera ganyota amenaçadora”. Carles Terès en té prouambunparàgraf per transmetre l’aridesa territorial i humana que impregnarà tot el seu primer llibre, que, dos anys després de guanyar el premi Guillem Nicolau –convocat pel departament de Cultura del govern d’Aragó–, ha estat publicat per Edicions de 1984. El mossèn del primer i més extens capítol de la novel·la és allotjat al mas dels Torrent. La seva intenció és aconseguir que la família de llobaters s’apropi al catolicisme. Les descobertes que anirà fent, tocades per una atmosfera pròxima a la narrativa gòtica més eficaç –i alhora exigent–, estan portades amb una destresa poc habitual en un autor que acaba de debutar amb 50 anys fets. “La novel·la va ser un encàrrec d’Artur Quintana per a la col·lecció El Trinquet de la Diputació Provincial de Terol –explica l’autor–. Quan em va dir que no la podria publicar perquè no hi havia diners vaig continuar escrivint, em vaig presentar al Guillem Nicolau i el vaig guanyar. L’edició que va sortir era molt petita, amb prou feines va arribar a lesbiblioteques i a algunes llibreries”. Conscient que el recorregutdela novel·la seriamolt petit si no lamovia més, Terès va presentar el manuscrit, “acabatperòno del tot completat”, adiverses editorials. Josep Cots, d’Edicions de 1984, va quedar-ne fascinat: “El llibre s’acosta al gènere fantàsticperò no hi acaba de pertànyer. Manté l’ambivalència del llop, que, d’una banda, és un animal ferotge, i, de l’altra, representa la llibertat”.
Una llegenda atractiva
Després d’ubicar el lector a la Franjade mitjans del segle XVIII, Terès se l’emporta fins al present. En un principi l’ambientació ja no és tan estranya com en les pàgines protagonitzades pel mossèn curiós. El personatge en què es fixa l’autor a partir de llavors es diu Llorenç, es dedica a la fotografia i després de créixer a Barcelona s’ha instal·lat al petit poble de l’Alt Matarranya on van passar els fets misteriosos del primer capítol acompanyat de la seva parella, la Laura. “Vaigcomençar a interessar-me per la licantropia quan vaig llegir la llegenda del pastoret”,recorda Terès. La història  explica com unpastor d’ovelles des
apareix amb el seu ramat. La gent dels masos més pròxims organitza una batuda i troba els animals, “espellissats i destrossats a bocins”. Del pastoret només en recuperen la samarreta, plegada amb cura sota unapedra, al cimmésaltdela serra. Lallegenda relaciona le smorts amb el possible atac d’un llop. A Licantropia, Terès especula sobre la possibilitat d’una nissaga maleïdad’homes llop que seria documentada pel mossèn del capítol inicial i que arribaria fins als nostres dies. “El tema de la novel·la és la inadaptació d’un personatge feliç en un entorn idíl·lic que no ho és tant com sembla –aventura l’escriptor–. En aquest sentit emrecorda la pel·lícula Blue velvet, que arrenca amb aquelles imatges d’un jardí a ple dia. A sota del cel clar i les flors s’hi amaga una altra realitat”. Terès ha seguit una trajectòria similar a la del protagonista del llibre: igualqu eel Llorenç, tot i els orígens familiarsde la Franja, es va criar a Barcelona. L’any 1993 va tornar-hi i, des de llavors, es dedica al disseny gràfic a cavall de Torredarques (elMatarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó). El coneixement expert i viscut del territori li permet fer créixer una novel·la amb una gradació dels registres dialectals de la Franja de gran interès. La por, la violència i la sexualitat són tres dels esquers que Terès administra a Licantropia. La riquesa i ductilitat de la seva llengua acaben fent del llibre una experiènciamolt recomanable.
JORDI NOPCA
Publicat pel diari ARA dilluns dia 28 de gener

Ha mort Francisco Beltrán Odri, primer alcalde democràtic de Fraga. | Mas de Bringuè.

Ortells recupera el senyal de les cadenes autonòmiques d’Aragó i Catalunya | Comarques Nord.

Les cases d’Ortells també han recuperat, este cap de setmana, la recepció del senyal de les cadenes autonòmiques de Catalunya i Aragó. La localitat no podia rebre estes emissions des de fa més de dos anys i mig.

El regidor delegat d’Ortells i de tecnologies de la informació i comunicació, Ernest Blanch, afirma que “esta és una bona notícia per a Ortells, ja que a poc a poc es va recuperant la normalitat en l’espai radioelèctric de les distintes localitats”.

Cal assenyalar que en l’últim any, la localitat també ha millorat la seua cobertura telefònica o que ha aconseguit que arribe el senyal de Guifi.net, per a poder accedir a Internet. Estes millores reduïxen la bretxa digital d’esta zona d’interior.

La grapa aragonesa – Levante-EMV.

La grapa aragonesa

Hay una pista forestal que une Fredes, en la Tinença de Benifassà, con Beseit, en el Matarranya.

Por Emili Piera

Más que un río, es un barranco con un espejuelo de agua al final de profundas gargantas, como ocurre con el Cérvol o el Tastavins, las lluvias y fuentes de la zona no dan para más. Cañones que recorrieron los mismos cazadores de ciervos que pintaron sus sortilegios en Ares y la Valltorta: los primeros agricultores.

Descorchamos el 2013 en una habitación de hotel en Pena-roja de Tastavins, donde la tierra del Matarranya, de rocas sedimentarias y luminosos olivos, se vuelve menos agrícola y más roja y silvana. El culo del mundo, dirán algunos. Pues no. Hay poca gente, pero aquí estaba y está uno de los centros neurálgicos del viejo reino de Aragón, no en vano hay una peña cercana bautizada como Pico de los Tres Reinos. Y ese centro es el santuario de la Mare de Déu de la Font, gótico auspiciado por Pere IV, decoración mudéjar en los artesonados, paso obligado de peregrinos jacobitas.

Cuando abrimos la ventana al día, todo era azul y verde, lavado por la lluvia. Antes de las primeras luces, balaban las ovejas. La vez que Aragón estuvo más cerca de conseguir una salida al mar fue al otorgar su fuero a los pobladores del Matarranya, su comarca más oriental tomando como referencia Vinaròs, el Mediterráneo. Claro, que estaban Chiva y Cheste, también de población aragonesa, pero de fuero valenciano: a estos sólo la Huerta los separaba del mar.

Cuando llegamos a Herbers, las calles estaban vacías y el mesón cerrado: no es que algo más de setenta vecinos puedan hacer mucho ruido, pero es seguro que anoche lo intentaron. Casas con arco de medio punto y sillares de gran tamaño: cuando no quede ni el recuerdo de los cementos blancos de Calatrava, estos palacetes agrarios, casonas y ayuntamientos de labor berroqueña, seguirán en pie. Es un consuelo, cada cual lo entienda como le dé la gana.

Subimos hasta la iglesia y el palacio del Baró d’Herbers, que va recuperando una escuela taller. El conjunto tiene muros defensivos y almenas de cuando ya no había enemigos, y en la fachada se abre una bella ventana gótica. El tiempo y la hiedra han reconstruido el dintel hundido de la puerta de un prado. Seguimos disfrutando de la belleza de este casco urbano en calidad de madrugadores (muy relativos) del año nuevo. Un retablo cerámico de 1991 recuerda la participación de los vecinos («dels herbers jussans») en la rogativa que cada siete años lleva a los de Vallibona a treinta quilómetros de su pueblo. Precisamente, al santuario de la Mare de Déu de la Font, pero esa es otra historia.

La grapa aragonesa, que parecía sencilla, es doble o quizás triple, o, más probablemente, infinita. Me detengo ante un cercado de ovejas ordenadas como párvulos en misa de doce. Callan porque quizás saben que me encanta su paletilla. En el parque eólico del puerto de Torre Miró, con Morella a la vista, hay un molino con una aspa rota que parece un águila desalada.

Fallece Francisco Beltrán, histórico líder socialista – Aragón – El Periódico de Aragón.

A. IBÁÑEZ 27/01/2013

El histórico dirigente socialista altoaragonés, diputado autonómico y exalcalde de Fraga, Francisco Beltrán, falleció ayer al mediodía a consecuencia de las complicaciones surgidas tras una delicada intervención quirúrgica. A pesar de su avanzada edad y su frágil estado de salud, la noticia de su muerte causó una gran consternación tanto en su localidad como entre muchos militantes socialistas y miembros de otros partidos, para quienes su figura fue siempre un ejemplo a seguir por sus virtudes éticas, su estricto sentido de la justicia social, su coherencia ideológica y su absoluto rechazo a hacer de la política un medio de vida.

Beltrán, de 84 años, fue además cofundador en el Alto Aragón del PSA, partido al que accedió desde sus principios socialistas de inspiración cristiana. Tras la escisión de la formación, Beltrán pasó a formar parte del PSOE, donde siempre ocupó puestos de relevancia en la ejecutiva provincial. Fue alcalde de Fraga con abrumadoras mayorías (fue uno de los primeros ediles más votados de España) desde 1979 hasta 1992, año en el que dimitió tras un episodio de tintes xenófobos que sacudió a la localidad y que no pudo soportar. Por aquel entonces ya se mostraba muy distante de la primera línea de la política y disconforme con el cariz que estaba tomando la dirección del PSOE.

Esa preocupación la tuvo hasta el final de sus días. Aunque apartado completamente desde ese año de la actividad pública, era asiduo a las reuniones de la agrupación socialista de Fraga donde siempre exponía sus ideas y sus puntos de vista, algunas veces críticos. También daba su opinión en los medios de comunicación y seguía con preocupación la crisis de los partidos, censurando y rechazando aquellas formas de actuar que supusieran un alejamiento de los principios que inspiran al socialismo. Durante las dos primeras legislaturas fue además diputado por el PSOE en las Cortes de Aragón.

Como primer alcalde de la democracia, su gestión fue determinante para la modernización de Fraga, y junto a su equipo de concejales, asentó las bases de los servicios sociales, dotó de infraestructuras y equipamientos culturales a la localidad y la situó como una de las ciudades más punteras y dinámicas de Aragón.

Durante su gestión se construyó el embalse de aprovisionamiento de agua, la construcción del polígono industrial fondo de Litera, la pasarela peatonal en el Casco Histórico, los muros de defensa del Cinca, el IES Bajo Cinca, la adquisición de la policlínica de Fraga, la recuperación del palacio Montcada, la zona deportiva y las pistas de atletismo de la Estacada o las piscinas municipales y el campo de fútbol del mismo nombre, entre otros.

Además, y tal como recuerdan los socialistas de Fraga en un comunicado, bajo su mandato se institucionalizó el 23 de abril como el día de la Faldeta, se remodeló la plaza de España y se construyó la plaza de Aragón. Defensor de las relaciones entre Aragón y Cataluña, Beltrán propició acuerdos en materia de sanidad y de educación, principalmente con la implantación del catalán en los centros educativos de Fraga y la comarca.

Tal como explicó ayer Miguel Luis Lapeña, secretario general del PSOE de Fraga, “desde su formación cristiana fue un político con principios sociales y humanos, referente en el socialismo de Fraga y de la provincia, que luchó desde muy joven y desde la clandestinidad, contra el régimen de la dictadura”

(a “Homo Fabra”, 13-01-2013)

Artur Quintana o l’amor pels extrems de la llengua

Joan-Carles Martí i Casanova. Elx.

/ 21.01.2013

Vaig conèixer el Dr. Artur Quintana a  Elx a mitjan anys 1990. El professor tenia prop de seixanta anys i em va sorprendre la seua activitat incansable i el seu coneixement pregon d’aquestes comarques de l’Extrem Sud del País Valencià. Venia de la mà d’una joveníssima filòloga monoverina, Ester Limorti, la qual fa ara de professora de català a la vila del Pinós, a les envistes de la serralada del Carxe.  Els anys 1994 i 1995, recorrien tots dos els llogarets i els masos veïns. Els hi esperava el millor de la tradició oral valenciana d’aquella comarca murciana. Van arribar a temps de recollir-ho i d’inventariar-ho. Gairebé vint anys després la tasca hauria estat més feixuga i difícil perquè el despoblament de la zona ha estat important.

Artur Quintana a la cara nord de la vall on es troba la Pobla de Benifassà, al País Valencià, no gaire lluny de la Codonyera d’Aragó

La ciutat d’Elx és a 46 km. de la vila fronterera valenciana del Pinós, que fa de centre comercial, educatiu en secundària i de serveis d’aquests catalanoparlants, que habiten a l’altra banda de la ratlla murciana.  Els habitants de les Valls del Vinalopó –hi incloc la subcomarca murciana del Carxe perquè n’és una continuació natural– van emigrar molt a les ciutats sabateres d’Elda i Elx, capital del Baix Vinalopó,  a la segona meitat del segle XX. Hi havia, fins i tot, autobusos que feien la línia cap a la ciutat de les palmeres.

Hem dinat molts gaspatxos de pastor, gatxamigues i arrossos amb conill i caragols als llogarets del Raspai o a la Canyada del Trigo. Hem pujat més d’una vegada, amb els fills petits, els 1.371 metres de la muntanya que li dóna nom, des de la qual hi ha una vista llunyana de la mar. Hem parlat amb les seues gents i hem entrat a la Torre del Rico, datada al segle XVI. Hem fet de guia per a valencians, catalans i mallorquins de passatge per aquestes terres.

Així, no  és d’estranyar que al recull de cançons carxeres recollides per Quintana/Limorti  hi haja, entre altre cançons compartides, l’havanera elxana per antonomàsia: “Venim de la mar/ no portemdinés/ anem a cal mestre/ i no ha-hi res què fer. Mo n’anem a casa/ en un mal humor/ de vore que vénen/ de vore que vénen/ es festes d’agost”.  Comprendreu que fos un dels primers a comprar l’edició original, feta per l’Institut Juan Gil Albert, de la Diputació d’Alacant, l’any 1998. He tingut el goig de llegir-lo i rellegir-lo sovint.

D’aleshores ençà, he tingut el plaer de trobar-me amb el Dr. Quintana unes quantes vegades en saraus relacionats amb la llengua catalana. A Elx (1998) i a Guardamar (2009), amb motiu de les Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en les quals vaig col·laborar.  L’any 2000 a l’IEC, a Barcelona, on vaig ser invitat a parlar des de la taula presidencial en unes jornades filològiques. La darrera vegada, a Guardamar, vam seure plegats a dinar a la mateixa taula, amb les nostres mullers;  i us he de dir que la seua dona alemanya parlava un català tan polit com la meua del Camp d’Elx.  Recorde, però, amb una vivor especial, la visita que vaig fer, com a president de la Federació d’Organitzacions de Llengua Catalana, la FOLC,  a Calaceit, Queretes i rodalies, l’any 2006, dintre d’una revolada per la Franja de Ponent. Vaig poder comprovar, in situ, el seu compromís intens i el seu activisme a les terres aragoneses de llengua catalana.

A més a més, Artur Quintana no tan sols és un gran especialista en català, occità i alemany. Fou professor a la Universitat de Heidelberg fins a la seua jubilació i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consello de l’Aragonés i membre  d’Honor de l’Academia  del Aragonés. Arribada la jubilació va decidir compartir el seu temps entre les seues cases a la Codonyera, a Speyer/Espira (Alemanya) i  la seua Barcelona natal. La nostra amistat epistolar ha quedat refermada per la correspondència pública i privada que hem mantingut al voltant de la llista electrònica de lingüistes Migjorn al llarg dels anys.

De la seua tesi doctoral sobre El català de la Codonyera, publicà un llibre amb el qual guanyà el Premi Nicolau d’Olwer l’any 1973. Els dos llibres sobre El Carxe i la Codonyera  es feien molt difícils de trobar, enfora de les biblioteques universitàries, motiu pel qual han estat revisats, ampliats i reeditats en els darrers mesos de 2012. Preneu-ne nota:

Quintana, Artur (2012), El Català de la Codonyera (Terol, Aragó) Gara Edizions, Institución Fernando el Católico, Prensas Universitarias, Zaragoza, 270 pàg., Zaragoza

Limorti, Ester/ Quintana, Artur (2012), El Carxe, Recull de literatura popular valenciana de Múrcia ,Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, 318 pàg., Biblioteca Filològica, LXXI, Barcelona.

Artur Quintana a la Torre del Rico

A tall de cloenda, us he de dir que la lectura d’aquests dos llibres són una delícia per a qualsevol que s’estime la llengua catalana. Per a mi, hereu i usuari de la parla catalana més fronterera i més meridional, em sobten les concomitàncies entre la Codonyera i Elx. En diré tan sols un grapat, de les més cridaneres, però la llista es faria inacabable: alforrar, aigua d’alvessà< de vessant,  brulla,  cantereller,  cell, covatxa,  escur, gentola, granullada, lleme,  llimó, núgol, panís, pàssia, panical, pataca, petit, professó, pudentina, reglotar,  siti, somera, tamborinada, tardet, teronja, tresplantar o xafarder. Els extrems del català sempre es toquen i conec llistats inacabables semblants que ens agermanen amb l’Empordà o el Rosselló, amb les Balears o Tortosa; fins i tot, amb l’Alguer, cosa que acostuma a  estranyar uns altres valencians. El repoblament medieval de l’Extrem Sud   –amb catalans de totes les terres catalanes–  i el seu arcaisme ens parla de barreges diverses.  En un País Valencià com cal, el barceloní Dr. Artur Quintana, seria membre d’honor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això i moltes altres coses són les que trobem a faltar en una llengua que es vol forta i comuna.

El Punt Avui – Notícia: El deliri de la licantropia.

Carles Terès presenta ‘Licantropia’, novel·la amb què va guanyar el premi Guillem Nicolau, reeditada per 1984

Carles Terès fa anys que viu a Torredarques, al Matarranya, tot i que va néixer a Barcelona el 1962 Foto: MARTA PÉREZ.

1

Amb subtilitat, sense sang i fetge, Terès ofereix una visió actualitzada dels homes llop

Tot i que nascut a Barcelona el 1962, Carles Terès es defineix com “un aragonès de llengua catalana; em sento d’on és la meva llengua i les particions territorials ens compliquen la vida als que vivim a la frontera d’allà on sigui”.

Els seus pares eren tots dos de la Franja i ell fa anys que hi ha anat a viure, en concret a Torredarques, al Matarranya, i d’allà també és la seva dona i les seves filles. Dissenyador gràfic de formació i ofici, ens ofereix un debut molt engrescador amb la novel·la Licantropia. Va néixer com a encàrrec, però “canvis de color polític” el van obligar a passar per un premi (el Guillem Nicolau del 2011) i a ser publicat de manera testimonial. Ara, Josep Cots, d’Edicions de 1984, n’ha fet una edició més acurada, definitiva.

“Vaig quedar molt sorprès per la seva potència; feia molt de temps que no rebia un original com aquest”, afirma l’editor. “Terès treballa a fons la metàfora del llop, que per mi és un animal ambivalent. És un llibre amb elements inquietants, s’acosta al fantàstic, sense ser-ho. És suggestiu sobre la imatge del llop i amb uns elements de llenguatge preciosos.”

Carles Terès admet que és un llibre difícil de definir, de resumir: “Parla de la inadaptació d’un personatge feliç en un entorn aparentment idíl·lic, però tampoc tant com sembla.” Un referent pel que fa al plantejament inicial seria el film Blue Velvet, de David Lynch, que comença amb flors i felicitat, “però de mica en mica van apareixent tot de secrets subcutanis; una part fosca que no ha de ser dolenta, forçosament”.

L’obra, que alterna episodis del passat (es remunta al segle XVII, amb l’únic personatge real, Pere Torrent) amb el present i que està fragmentada en 23 capítols, ens parla d’un mas de les desolades terres de la Pobla de Llobosa, a l’alt Matarranya. Uns paratges habitats per “gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem”.

Segles més tard, en Llorenç –un àlter ego moderat de l’autor– puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat sense encara ser conscient del “vincle que s’enfonsa en les seves arrels i el lliga a una nissaga que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia”. A l’obra hi barreja “uns sentiments que portem dins, la por, l’erotisme i la violència”.

La guspira temàtica que va posar en marxa Licantropia va ser la llegenda d’un pastoret que desapareix. Només troben les ovelles mortes, tot de sang i la samarreta ben plegada. Terès va interpretar-ho com un cas de licantropia. Va fer una recerca històrica per al magnífic capítol inicial, tot i que “les novel·les històriques tenen molt d’impostura, com una sèrie de TV3 que passa en un poble… Els que vivim en un poble sabem que no és com es mostra”.

També cal destacar el tractament dels dialectes, en què cal filar molt prim perquè “a la part alta de la comarca no es parla igual que a la part baixa”.

Terès, que és un columnista habitual de la premsa de la Franja, va estar un any i mig per escriure una primera versió, i pel que fa als referents destaca Joan Perucho, Poe, Lovecraft i autors de la Franja com ara Jesús Montcada, Mercè Ibarz, Francesc Serés o “Desideri Lombarte, un gran poeta”.

Sí: Carles Terès. No: Cezar Schirmer

mitjançantSí: Carles Terès. No: Cezar Schirmer.

El Punt Avui: El deliri de la licantropia.

‘Sóc dissenyador gràfic, encara que m’hagués agradat estudiar filologia’, es presenta Carles Terès (Barcelona, 1962), autor de ‘Licantropia‘, la seva primera novel·la, inquietant, amb trets fantàstics, ambientada a l’alt Matarranya del passat i del present, que acaba de publicar Edicions de 1984. ‘He escrit alguns contes, però sobretot m’he dedicat al columnisme en els diaris de la Franja. No ens ho posen fàcil per escriure en català. Per això aquesta novel·la és una manera de contribuir a mantenir el corpus literari català de la Franja, que és ben viu.’

‘Els meus pares són francolins, però van emigrar cap a Barcelona. Jo amb vint anys vaig decidir tornar, i de la Franja ja no m’he mogut. Visc amb la família a Torre d’arques, l’últim poble de Terol, a prop de Morella. Jo volia ser l’escriptor de la Franja, des de petit. Sortosament, quan vaig descobrir Jesús Moncada em vaig adonar que no calia ser “l’escriptor” de la Franja, que n’hi havia d’altres, i de molta qualitat. Avui vivim un moment de vitalitat. Més enllà de noms com Jesús Moncada, Mercè Ibarz o Francesc Serés, que van deixar el terriori, hi ha altres noms com el poeta Desideri Lombarte (1937-1989), Marta Montblanc (premi Guillem Nicolau 2010), Susana Antolí (premi Guillem Nicolau 2006)… Amb tot, molts de nosaltres ens hem autoformat.’

‘Jo em sento de la meva llengua. A la Franja en aquests moments dir que ets catalanista és un problema. Jo dic que sóc aragonès de literatura catalana.’ Precisament la llengua que empra Carles Terès a ‘Licantropia’ és un aspecte que ha pensat molt, usant el català estàndard per al narrador omniscient, i el dialectalisme pels diàlegs dels personatges. ‘El tema del dialectalisme és complex, perquè són significatives les diferències entre el tortosí i el morellà. Vaig optar per reproduir el dialectalisme segons l’origen de cada personatge. En aquest sentit, hi ha un treball dialectal molt acurat. I sense caure en els castellanismes, que se’n diuen molts avui entre els joves.’

EL primer capítol, inquietant, gairebé de terror, és protagonitzat pel mossèn i pels membres de la casa dels senyors de Torrent de Prats, que pateixen de licantropia (un deliri que els fa creure que són llops i comportar-se com si ho fossin). La primera part del llibre se situa al segle XVIII. En canvi, en la segona ens trobem amb un nou protagonista, Llorenç, un fotògraf d’ara que es passeja per les terres de Llobosa per retratar l’antic casalot dels Torrents de Prats, i que furga en els seus orígens familiars.

‘M’agrada perdre’m per la muntanya, de dia i de nit, i això va produint unes sensacions que queden. Al Matarranya hi ha moltes històries de por, i en l’origen de ‘Licantropia’ hi ha una llegenda local, que reprodueixo sencera, i que vaig identificar com un cas clar de licantropia.’ Entre les influències destaca per sobre de tot Joan Perucho, del qual ho ha llegit tot, i recentment també va quedar impactat pe ‘La pell freda’ d’Albert Sánchez Piñol, que és el llibre que m’hagués agradat escriure.

Jornades Culturals d’ASCUMA a Sabadell | Mas de Bringuè.

Òmnium Sabadell i l’Associació Cultural del Matarrranya (ASCUMA) organitzen, del 12 al 22 de febrer de 2013,  unes jornades a la capital vallesana per a donar a conèixer la realitat cultural, econòmica i social de la comarca més meriodional de la Franja aragonesa de parla catalana. Ací teniu el programa, fer amb gran esforç i il·lusió per part d’ambdues entitats organitzadores i amb la col·laboració de diferents persones, grups i institucions de la zona.

CARTELL MATARRANYA-definitiu JORNADES SABADELL

Dos debuts fantàstics « Lo finestró del Gràcia.

Dos debuts fantàstics

El Periódico de Catalunya, en la secció de cultura del dissabte, publicava l’article “Dos debuts fantàstics”. Es referia a dos autors i a les novel·les d’ambdós. Un autor és Carles Terès amb la seua obra Licantropia. “Licantropia, amb Perucho i Sànchez Piñol com a guies, descobreixen homes lloc al Matarranya”. Li augurem un èxit notable de vendes en la Diada de Sant Jordi.

Punxeu aquí per llegir l’article.

Carles Terès firmarà “Licantropia” Homes llop al Matarranya!!.

• Carles Terès neix el 1962 a Barcelona. Els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. Lesperit i el registre lingüístic daquestes terres de frontera són ben vius en aquest llibre. Dissenyador gràfic de formació i ofici, no ha deixat mai descriure, ja sigui publicant articles a La Comarca dAlcanyís i a Temps de Franja, ja sigui publicant contes a Cavall Fort i Sorollat o participant en el recull Deu anys de «Viles i gents» (2007). Licantropia, guanyadora del premi Guillem Nicolau de lany 2011, és la seva primera novel.la.

mitjançant“LICANTROPIA”, CARLES TERÈS – iCat.cat.