La Franja

13 of Europe’s hidden hot spots – CNN.com.

Matarranya Region, Southern Aragon, Spain

Spain’s answer to Tuscany is striped with vineyards and rivers, then dotted with olive groves and tree-lined peaks. It rests at the confluence of the ancient Aragon, Valencia, and Catalonia kingdoms, and the feeling is still a bit regal (one can imagine a king, on horseback, hunting for buck).

The pace of life is typically slow, leaving plenty of time for long walks in the hills, mountain-bike rides, and visits to vineyards. The center of it all is at Hotel Torre del Visco, a 15th-century palace in Fuentespalda (population: 368) that is often host to Europe’s remaining royalty; its remoteness is hard to match elsewhere. And it’s surprisingly affordable — about $200 per night including breakfast; seems even landed gentry like a good deal. Wander the labyrinthine fortress and pretend you’re on the set of the Spanish version of “Game of Thrones.”

The Matarranya region of Spain, the country’s answer to Tuscany, sits at the intersection of three ancient kingdoms and offers leisurely and economical escapes like the Hotel Torre del Visco.

CEL novetats del web.

Valls, Esteve. “L’excepcionalitat de la cruïlla catalanoaragonesa a les Terres de l’Ebre: un cas de dissidència respecte a les dinàmiques evolutives dels parlars nord-occidentals”. Comunicació presentada al III Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la Diòcesi de Tortosa (Vinaròs, 23-25 de novembre de 2011), organitzat per la URV i la UJI. (en premsa).

La Codonyera i la defensa de la llengua – Artur Quintana i Font – The MEMORO Project.

Relatat per Artur Quintana i Font | 1936

Penjat per FernandoG | 24/05/2010

EMPLEO PÚBLICO:….

EMPLEO PÚBLICO:

MAESTRO
Ayuntamiento de Calaceite
Boletín Oficial de la Provincia de Teruel. de 03/09/2012

L’eccehomo de Borja « Lo finestró del Gràcia.

La difusió que ha tingut l’episodi de l’eccehomo del santuari de la Misericòrdia de Borja continua sorprenent a propis i estranys. I a la ressonància que ha assolit als mitjans de comunicació de tot el món i a les xarxes socials cal afegir iniciatives de gent amb visió de negoci. És el cas d’un pastisser madrileny que elabora pastissos eccehomo, amb l’obra de Cecilia Giménez de xocolata. I lo més bo del cas és que es venen. (El PdeA).

Recentment, als Estats Units, ha estat motiu de mofa i escarn al programa de Conan O’Brian amb un audiència de més d’un milió de persones. You tube

Persones molt mal intencionades han proposat que, si algun dia, el bens de les parròquies de la Franja retornen total o parcialment a l’Aragó, a la Misericòrdia de Borja es podria muntar el taller de restauració.

Cretas se moviliza para mejorar el entorno ambiental del Matarraña.

Mónica Naudín : ‘La gente se preguntaba: ¿qué va a hacer esta chica?’ – Aragón – El Periódico de Aragón.

JOAQUÍN CARBONELL 29/08/2012

Mónica trabajando en la herrería que posee en Fórnoles, en el Matarraña turolense. Foto:MARÍA F. GALLARDO

Edición en PDF

Esta noticia pertenece a la edición en papel de El Periódico de Aragón.

Para acceder a los contenidos de la hemeroteca debe ser usuario registrado de El Periódico de Aragón y tener una suscripción.

Pulsa aquí para ver archivo (pdf)

Plany per una campana « Lo finestró del Gràcia.

Ara fa un any vaig escriure l’article en castellà “Lamento por una campana” al diari “La Comarca” d’Alcanyís, que deia entre altes coses;

        “L’última campanada de les hores es perllongava esmorteint-se lentament durant un període de temps indefinit. Un to potent i melodiós movia amb decisió el nostre timpà a la vegada que l’acaronava sense embuts: era una rodona sensació musical. I esperàvem amb ànsia la repetició de les campanades de les hores. El temps i la vida es feien música a través de la campana de la Codonyera, tot i que el ple gaudi de la Valera, així es deia la campana de la Codonyera, es produïa els dies de festa major i a les vespres, quan uns quants mossos valents pujaven ansiosos les escales del campanar i un cop apartades la maça del rellotge i el fre, començaven a empènyer la campana cap a fora per apropar el capçal —a la Codonyera li diguem les grenyes— a les seues mans. I era llavors quan, allargant els braços amb el tronc inclinat cap enrere, es forçava el primer cop de batall. Aviat arribava un altre, i un altre més, la campana aconseguia la velocitat adequada i la cadència de les campanades era la perfecta: una veritable delícia que s’acostava a una íntima sensació sexual. Mai he escoltat un volteig (“bandeig”) més harmoniós, ni de millor cromatisme sonor, ni una nota musical de campana tan ben sostinguda. Com la Valera no hi havia cap altra! He sentit dir que  només a Toledo hi ha una que se l’hi assembla. Com parlo en passat de la campana, el lector es preguntarà si la campana gran de la Codonyera ja no existeix, doncs bé, si existeix, però està gairebé muda, amb veu trencada (“cascallosa”), sense to i menys encara, ressonància: està rajada, té una esquerda, està gairebé morta. Fa més d’un any, o potser dos que no es pot voltejar i les hores sonen —per dir alguna cosa— tan apagades que generen nostàlgia i un sentiment profund de desesperança.”

        “Les campanes emmalalteixen amb els anys o per ser atacades per batalls de materials inadequats o operacions de fixació no procedents, entre altres causes. Si les ferides no són restaurades, vull dir, soldades, els pot arribar la mort. La campana de la Codonyera ha de passar pel quiròfan, no pot quedar-se com està”

        Això deia fa un any. La campana segueix empitjorant i la gent s’ha acostumat a no escoltar-la. S’ha produït una mort més del patrimoni històric, cultural i etnològic de la Codonyera com: els molins d’oli amb les seues premses de pedra (també els menys antics), el Molí Siscar (molí de farina en plena ruïna), la Sèquia (l’obra hidràulica més important del poble), les antigues fonts de la vila, el Trinquet (extraordinària joia que encara podria recuperar-se), la Nevera (plena de runes i vergonya), moltes construccions de pedra seca (fonts, pous, cassetes, parets), balcons i portes de fusta, dovelles i arcs típics de les façanes, les trinxeres de la Guerra Civil, etc., etc. Llàstima!

Proyectos de Ley

PROYECTO DE LEY, DE USO, PROTECCIÓN Y PROMOCIÓN DE LAS LENGUAS Y MODALIDADES LINGÜÍSTICAS PROPIAS DE ARAGÓN

Font: http://bases.cortesaragon.es/bases%5Ctramitacion.nsf/%28ID%29/754264327816E340C1257A5400255F6A?OpenDocument

Juan Villoro: «Me fascina el señorío y la vida activa del Matarraña».

Juan Villoro (Ciudad de México, 1956) es el periodista y escritor mexicano más influyente en España. El genuino estilo de sus libros y las colaboraciones que hace en medios como El Periódico de Cataluña y El País han motivado parte de su éxito. La otra parte, más intangible, surge de una irrepetible mezcla de su bagage cosmopolita con la sangre matarrañense que corre por sus venas. Es el singular carácter que imprime en sus visitas al territorio, donde intercala las jotas con los narcocorridos.

¿Cuál es su vínculo con la comarca del Matarraña?
Mi abuelo se llamaba Miguel Villoro Villoro y era de La Portellada. Después de la Guerra Civil, se marchó a vivir a México, donde hemos nacido mi padre y yo. Para mí es muy curioso ver que mi apellido tiene un sitio donde es sumamente común. En México hay más de 120 millones de habitantes pero los únicos que nos apellidamos Villoro somos mi familia y yo.

¿Cómo recuperó, desde México, el vínculo con el resto de ‘Villoros’?
Volví hace 10 años porque me pidieron escribir un artículo para El País sobre algún pueblo de España. Un primo mío que ya había venido a La Portellada me sugirió volver al sitio de procedencia de nuestra familia. Estuve un día y escribí el artículo, al que titulé ‘El pueblo de tu nombre’, en referencia a mi apellido.

Para usted es como si Villoro fuera algo más que un nombre de familia.
Me recuerda a la primera frase del libro ‘Pedro Páramo’, escrito por Juan Rulfo: «Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre». Para mí, Villoro vendría a significar algo similar a esto, es como la búsqueda del origen. Mi relación con el territorio era inexistente hasta ahora porque mi abuelo, el que era de aquí, murió joven y porque la dictadura rompió las relaciones institucionales con México.

Pero no ha perdido el tiempo para recuperar la relación con la gente de La Portellada.
No. Además de visitar la zona, me reúno con muchos de los vecinos del municipio que viven en Barcelona, donde paso un trimestre al año para dar clases en la universidad. Aprovecho y voy con ellos a un restaurante de La Barceloneta que, cómo no, se llama Villoro.

Como mexicano, ¿qué es lo que más le impacta del Matarraña?
Desde un punto de vista de viajero, me fascina la combinación de naturaleza, masías, palacios, iglesias… Se trata de municipios con un señorío extraordinario. Por otra parte, me encanta la vida activa en los pueblos, algo que se ha perdido en México. Allí, o trabajas la tierra o te vas. Como agravante, los que emigran de los pueblos mexicanos lo hacen a los Estados Unidos y ya no vuelven nunca. Pero aquí no sucede así. La Portellada es un imán afectivo y sentimental.

México suena a narcotráfico. ¿Podría romper ese tópico?
La imagen que tiene el mundo sobre la corrupción y el narcotráfico mexicanos es cierta, aunque no es responsabilidad de mi país únicamente. Ese negocio existe porque tenemos como vecino a los Estados Unidos, el país que más droga consume y más armas vende del mundo. Pero también es cierto que México es un país muy rico culturalmente y con un gran futuro por delante. Es un país en transformación que ha superado muchas crisis.
En España nos vendría bien saber la receta que han utilizado para ello.
México es un país en transformación y muy alegre. Vivimos peor que los españoles pero no nos deprimimos porque la experiencia nos ha enseñado que el futuro siempre es mejor.

Maella no levanta la restricción porque el agua del embalse llega sucia.

Un convenio con AcuaEbro permite el regadío social de Fayón.

Pròleg inèdit a «Licantropia» « L’esmolet.

[Aquest és el pròleg que no apareix en aquesta primera (esperem) edició de Licantropia. Me’l va escriure l’Artur Quintana i em va saber molt greu que no me’l volguessin incloure. Us el deixo aquí per als que vulgueu gaudir-lo.]

Les valls —aragoneses, catalanes, valencianes— del Matarranya, on passa majoritàriament aquesta novel·la, són terra brava, com les d’o Caurel, terra de llops i raboses, de senglars. Més encara ho devien ser al segle XVIII, en començar la narració, quan els llops campaven arreu i s’hi feien quasi els amos. I no us creguésseu pas això que diuen que de llops ja no se’n veuen per ací: no fa tant, uns deu o dotze anys, se’n va veure un a la comarca dels Ports, i nosaltres mateixos, la meua muller i jo, tres o quatre anys enrera, en vam veure un altre prop del barranc de les Torretes al terme de Bellmunt: era en ple dia assolellat, sorprenentment. L’animal es dreçava, dalt d’un tossalet no gaire lluny, no se’l veia afamat, més aviat llustrós, gris. Semblava ataüllar territori. Quan ens vam mirar, va fugir quasi sense adonar-nos-en, com una ombra. Jo, per allò de bien bale un tocho en a man, em vaig afanyar a trobar-ne un. I d’aleshores ençà, sempre miro de portar-ne. Al lloc, en explicar-ho, si no vam ser la riota, poc se’n va faltar. No se’n solen veure, de llops, al Matarranya, però hi són, és clar. La narrativa popular se’n fa ressò: en podeu llegir algunes mostres esplèndides d’aquests contactes entre homes i llops a Lo Molinar i a les obres d’en Desideri Lombarte —La Creu del Llop, …—, o a la narració que recull Josep Anton Carrégalo sobre la Punta de la Camiseta al seu llibre de la literatura oral de Mont-roig.
En Carles Terès, nascut i criat al Pla de Barcelona, a Sant Martí de Provençals, i franjatí pels quatres costats —la mare de Queretes al Matarranya, el pare d’Estopanyà a la Ribagorça— de sempre s’ha sentit hereu d’aquesta tradició. Hi han ajudat també els llargs estius d’infantesa i adolescència passats a Queretes, revifats, i força, en emmullerar-se l’any 1993 amb torredarquina i passar a viure a aqueixa vila des d’aleshores. Els crítics hi veuran també molt Lovecraft, i el mateix Carles Terès, en proclama ací explícitament aquesta influència; tanmateix jo ja en tinc ben prou amb la matarranyenca. I encara més perquè l’autor, company de treballs i dies aragonesos, em va fer veure el caràcter licantròpic de la narració sobre la Punta de la Camiseta, una interpretació estimulant que jo no hi havia sabut trobar —i que és el punt clau de tota aquesta novel·la. Aleshores li vaig parlar del meu entusiasme pel Lokis d’en Prosper Merimée, que ja de molt jovenet m’havia impressionat; evidentment no era licantropia, car s’hi tracta d’un home-ós i no llop, però els paral·lelismes són evidents. També li vaig abocar, erudició oblige, que si el Wer del Werwolf alemany és parent del nostre vir o del garou dels loups-garous francesos, i que les paraules llop, wolf o likos vénen de la mateixa arrel indoeuropea que vol dir l’‘especejador’, l’‘esqueixador’. No calia: la licantropia feia ja temps que li bullia pel cap i anava prenent forma, amb canvis substancials encertats dins la novel·la. Aquesta temàtica amara la novel·la sencera, i el seu alè misteriós, sovint finíssim, sense deixar mai d’inquietar-vos, us acompanyarà per tota la lectura, i més enllà. Aneu-hi amb compte.
Haig de fer un incís. En començar aquest paper us he dit que l’acció de Licantropia passava majoritàriament a les valls del Matarranya. Però aquest topònim no surt mai en tot el text, i totes les localitats de les valls matarranyenques aragoneses i valencianes on transcorre la novel·la tenen noms que debades cercareu pels nostres atles: la Pobla de Llobosa, Prats Jussans, Capçades, Montclar, Valldepedra, Castellsaïd, les Balmes del Miracle,… . Tanmateix el lector, si vol, ho té fàcil per a identificar-les, ja que les viles properes a l’àrea matarranyenca que s’hi esmenten tenen noms ben reals: Alcanyís, Morella, Arnes, i conformen un triangle dins del qual se situen les poblacions més abans citades. Les restants poblacions —Barcelona, Olot, Vic, Banyoles, Reus, …— tenen totes noms coneguts.
En paral·lel a la narració licantròpica s’hi desplega l’evolució vital del personatge principal, Llorenç, un barceloní amb arrels matarranyenques, que en casar-se amb una xica de la Pobla de Llobosa se n’hi va a viure com a pubill. Amb detalls escampats ací i allà assistim al difícil procés d’adaptació del personatge, urbanita malgrat tot, al neoruralisme. Especialment punyents són les observacions que fa de la tètrica situació de la llengua catalana a l’Aragó, del despoblament i d’una incipient immigració. Tot i que la novel·la és escrita en tercera persona per l’autor omniscient, aquest s’arriba a identificar tant amb en Llorenç que no sempre és fàcil de destriar el que diu, veu o sent l’un o l’altre. Ho podreu observar en prou d’ocasions.
Un aspecte tractat amb molta cura per part de l’autor és el de la llengua que s’hi fa servir. L’autor, en Llorenç i els seus amics catalans ho fan en català estàndard passat pel tamís del parlar barceloní, mentre que els personatges matarranyencs parlen el català col·loquial de l’Aragó. Alguns, per haver viscut molt de temps a Catalunya, barregen els codis, com ocasionalment fa, volent o no, el mateix Llorenç. Hi ha encara més detalls d’aquest caire, que una lectura atenta us permetrà de descobrir.
Licantropia no és l’opera prima d’en Carles Terès, com algú podria creure. Ell prové d’aquesta excel·lent escola d’escriptura que és l’articulisme dels —pocs, hélas!— diaris i revistes que publiquen en català a l’Aragó. Ja fa més de quinze anys, des del 1995, que escriu a la columna «Viles i gents» del diari La Comarca d’Alcanyís, i del 2003 ençà publica la columna «L’esmolet» a la revista Temps de Franja. És ben possible que la frase més aviat breu i l’adjectivació molt pensada i precisa, ben trobada, que es pot observar a Licantropia —el cerç glaçat gronxava els cossos rígids; l’acollidora intimitat del cotxe; un remotíssim record de mar, …— vinguen d’allà. Opera prima o no, sí que Licantropia és obra plena i permet augurar per a en Carles Terès, per poc que els déus li siguen propicis, un gran futur d’escriptura.

Artur Quintana

L’Artur Quintana es repensa de travessar a l’altre costat de la cova del Malcasat (nom inventat) prop de la punta de la Samarreta, per allò que pugue passar…
Amb la licantropia no s’hi juga.

Manifèste lenga d’òc: ua e divèrsa

Nosautes, sossignats actors culturaus, escrivans e usatjants d’aquesta lenga, afirmam publicament lo noste estacament ad aquesta nocion beròi
clara : la lenga d’òc qu’ei ua e divèrsa. La nosta cultura fonciona com un ensemble larg non ierarquizat “deus Aups aus Pirenèus”, “de la mar blua a
la mar verda” qui cultiva la soa meravilhosa diversitat e qui constitueish ua de las soas originalitats e ne s’opausa pas briga ad aqueste ambient d’unitat
qui ei tostemps estat son e qui’u balha tanben lo son arsec.
Manifèste a l’iniciativa de la seccion de lenga d’Òc deu “PEN international”, associacion mondiau deus escrivans tà la libertat d’expression.
Joan-Frederic BRUN, president.

Arretrobatz lo ligam en clicar ací (http://www.petitions24.net/manifeste_affirmant_le_caractere_un_et_divers_de_la_langue_doc)