(Traducció de l’article “Por fin la Ley de Lenguas en las Cortes”, que publicarà en castellà La Comarca d’Alcanyís, demà divendres 31 de juliol ).

“José Miguel Gràcia*

Des de la ciutat dels gratacels m’assabento que, per fi, la Llei de Llengües d’Aragó ha estat registrada a les Corts com a proposició de llei, tal com s’havia anunciat per part del PSOE. Mitjançant  internet en puc fer una lectura ràpida del projecte i observo que respon pràcticament a les recents filtracions del seu contingut.

Temps hi haurà per analitzar el projecte més profundament, per ara, regressat del viatge, vull comentar alguns dels seus punts més importants. Transcrivint l’article 3, apartat 1 de la Constitució Espanyola, s’hi afirma en l’exposició de motius que: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’utilitzar-la”. Es torna a fer referència a l’article 3, apartat 3: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Res a dir sobre això, si no fos que, “curiosament”, el redactor del projecte s’ha saltat l’apartat 2 del mateix article on es diu que: “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus estatuts” (Diu seran, no que ho podran ser). Com es podia fer referència a aquest apartat, si la llei no declara oficials el català i l’aragonès? Sembla que el redactor o redactors hagin volgut compensar aquesta falla en declarar-les llengües pròpies. Amb la Constitució a la mà, pot ser no oficial una llengua pròpia?: Bona pregunta, estimat Sancho!

Em sembla molt bé que per a la denominació de les dues llengües minoritàries, es faci referència a la Llei 3/1999, de 10 de març, de Patrimoni Cultural Aragonès que estableix en seu article 4 que: “L’aragonès i el català, llengües minoritàries pròpies d’Aragó, en l’àmbit de les quals estan compreses les diverses modalitats lingüístiques, són una riquesa cultural pròpia i seran especialment protegides per l’Administració”. Així mateix no està de més que es recordi, a l’exposició de motius,  ”el Dictamen de 7 d’abril de 1997 de les Corts d’Aragó, les conclusions del qual plantegen la igualtat del tractament legal de l’aragonès i del català com a llengües pròpies d’Aragó; el respecte a les seues modalitats o variants locals; el seu ensenyament; la reglamentació de la toponímia tradicional…”

Com s’hi havia anunciat reiteradament la Llei parla de drets i molt poc o no res d’obligacions, a excepció de les que s’imposa a les administracions públiques, i així al seu article 17 s’estableix: “Es garanteix el dret a l’ensenyament de les llengües pròpies d’Aragó a les zones d’ús històric predominant, l’aprenentatge del qual serà voluntari.”

La Llei concedeix molta importància, d’acord amb les seues funcions, al Consell Superior de les Llengües d’Aragó que estarà format per 15 membres que hauran de ser filòlegs amb competència acreditada científica, juristes de prestigi reconegut, o destacades personalitats de les lletres o de l’ensenyament en matèria lingüística. No obstant això no serà un òrgan executiu sinó consultiu i les seues decisions només seran considerades com a propostes. Els problemes apareixeran a l’hora de l’elecció dels membres.

Quan la Llei es refereix a l’àmbit del català, omet el terme Franja, en utilitzar el de llengua pròpia de la zona oriental, impròpiament, atès que en una part de les comarques orientals, la llengua pròpia és el castellà. Què té la paraula o el concepte Franja que malgrat ser-hi tan exacte i precís els ha fet por als redactors? El terme Franja es refereix a tots els pobles d’Aragó, en els quals la llengua pròpia és el català, ni un més, ni un menys. I tothom ho entén així. O es tracta de fer concessions polítiques a aquells que estan en contra del projecte presentat?

Un altre aspecte que no vull passar per alt de la Llei, és l’article 25 referent als topònims de La Franja i dels territoris de l’aragonès. Considero molt positiva la norma en establir que “a les zones d’utilització històrica predominant de les llengües pròpies la denominació oficial dels topònims serà única, la tradicionalment usada al territori, sense perjudici d’allò que estableixi la legislació aragonesa en matèria d’Administració Local, tant en relació amb els municipis com a les comarques.” Vull subratllar que la denominació serà única. Compte amb la Llei de les comarcalitzacions, la qual estableix el bilingüisme amb referència a la denominació d’aquelles.

La Llei es preocupa de la protecció de les modalitats diferents de l’aragonès i el català. La pregunta que em faig és: Qui se n’ocupa de la protecció de les diferents modalitats del castellà? És que no hi ha diferències entre el castellà que parlen (o parlaven) a Sos del Rey Católico, Tarazona, Caminreal, Mora de Rubielos, Mas de las Mates, Torrecilla de Alcañiz o Leciñena, per exemple?

Molts altres aspectes podria destacar, però com he dit al principi, temps tindrem per fer-ho, a més, cal tenir en compte que estem parlant encara d’un projecte de llei.

A tall de resum d’allò que he comentat, sintetitzo assenyalant que la Llei presentada defineix com a llengües pròpies el català i l’aragonès, però no oficials, als seus corresponents territoris, puix que només el castellà serà oficial a tot l’Aragó. Que es garantirà l’ensenyament del català i l’aragonès sempre amb caràcter voluntari. Que qualsevol ciutadà es podrà dirigir a les diferents administracions amb la seua llengua pròpia. Que la toponímia serà única amb excepcions. I que les funcions del Consell Superior de Llengües seran àmplies.

Per acabar vull referint-me a la disposició final derogatòria única de la llei presentada, per la que queda derogada la disposició final segona de la Llei 3/1999 de 10 de març de Patrimoni Cultural Aragonès (llei firmada pel President Santiago Lanzuela, del PP) que diu: “Una llei de llengües d’Aragó proporcionarà el marc jurídic específic per regular la cooficialitat de l’aragonès i del català, llengües minoritàries d’Aragó, així com l’efectivitat dels drets de les respectives comunitats lingüístiques, tant referent a l’ensenyament de/i en la llengua pròpia, com a la plena normalització de l’ús d’aquestes dues llengües als seus respectius territoris” Que no quedi per cap racó rastre de cooficialitat. Veure per creure.

*Escriptor”

(Publicat a La Comarca, el 31 de juliol de 2009)
Aquests dies calorosos m’he deixat dur per l’ensopiment i, enlloc de fer un article monotemàtic, el dividiré en dos: Una reflexió diguem-ne seriosa i un divertiment on faig una mica de ciència-ficció.
Començo per la reflexió: Davant els incendis que han començat a assolar el nostre entorn, s’han repetit algunes crítiques d’alcaldes i veïns perquè no se’ls ha deixat participar en les tasques contra el foc. Si els morts haguessin estat civils enlloc de bombers professionals, m’imagino fins on hauria arribat la condemna. «On s’ha vist! –cridarien– Permetre que gent sense preparació s’enfronti a un incendi tan perillós!».
I ara el divertiment: La vila comença a omplir-se d’estiuejants. Alegren els carrers especialment els xiquets, que s’ho passen bomba en la llibertat que els dóna estar-se tot el dia fora de casa. Em crida l’atenció que la meua filla petita, que és de raça negra i només fa dos anys que s’està amb nosaltres, sigui gairebé l’única que parla català amb naturalitat. La paradoxa és que molts d’aquests menuts estiuejants van a l’escola a Catalunya o al País Valencià, on se suposa que la nostra llengua és oficial, mentre la Tuàbech s’escolaritza a Alcanyís en un castellà monolític. Això em porta a imaginar que, d’ací a molts anys, quan ja sigui una anciana de rostre beatífic i amb una bona colla de néts, acabi sent la darrera parlant de català torredarquí. Posats a elucubrar, és possible fins i tot que algun observador poc il·lustrat arribi a creure que els torredarquins originals eren negres. Això alimentarà noves tesis d’alguna Associació Amant del «Cacao» o fins i tot d’un futur Partit Regionalista que, contra l’evidència històrica dels repobladors medievals catalanoparlants, reivindiquin l’origen africà dels matarranyencs del sud. Una nova invenció que els farà guanyar algun vot. Ja no vindrà d’aquí.