Columna «L’esmolet», Temps de Franja n. 116, gener 2013
Als que tenim fills en edat de batxillerat ens toca pensar tot sovint en el seu futur. Pensar i parlar-ne, amb ells i entre nosaltres. Jo sóc dels que repeteixen allò de no tancar-se cap porta. Segurament perquè quan ja ha passat una porció considerable de la pròpia vida, a voltes ens envaeix el vertigen d’allò que hauria pogut ser i ja mai més no serà. En el camp que ens ocupa —els estudis— la transcendència de les decisions és aparentment enorme. La tria pot dur-los a un futur gratificant, frustrant o a un punt intermedi, que és el més habitual. Tot i que la nostra funció com a pares és molt important, el paper dels mestres i professors és fonamental. Un pedagog que sàpiga inocular el desig d’aprendre, de desenvolupar les pròpies potencialitats, marcarà el futur dels seus alumnes. Això ho veig en les meues filles, però també ho he viscut en pròpia pell. Ho he pogut comprovar fa pocs dies, en una trobada d’antics alumnes d’EGB. Va ser una experiència estranya, la descoberta de les faccions infantils en aquells rostres revinguts per la vida —feia trenta-sis anys que no els veia. Passada la primera impressió, quan el cervell identificava les fesomies i les associava a un nom, es produïa un estrany fenomen de metamorfosi: l’home que tenia al davant es trasmudava en l’alumne de vuitè de bàsica que havia estat. Jo mateix m’hi transformava, i no podia evitar de riure a gust de les mateixes criaturades d’aleshores. A la trobada va assistir-hi en Miguel Omedas, el mestre que, juntament amb el recentment traspassat Gregorio Ruiz, havia cohesionat aquell grup. El tàndem Omedas-Ruiz ens va transmetre moltes coses, entre elles el gust per aprendre. Penso que tant de bo les meves filles se’n trobin uns quants com ells, en el seu periple educatiu.
