Els camins de l’anticatalanisme | Viles i Gents.
(Publicat a La Comarca el 4 d’abril del 2014)
El passat 25 de febrer el Govern espanyol entregava a la mestra republicana jubilada Benita Gil, resident a Praga, la medalla de la Orden de Isabel la Católica “pels seus mèrits cívics i els seus serveis a Espanya”, com deia l’ambaixador a la capital xeca, Ignacio Navarro, al discurs que va pronunciar amb motiu del lliurament de la condecoració.
L’educadora va nàixer a la catalanoparlant la Ginebrosa l’any 1913, encara que el mas de naixement està més vinculat a la propera Mas de les Mates –castellanoparlant–- per a tot tipus de relacions econòmiques, de serveis i personals. Benita va exercir de mestra a Saragossa abans de la Guerra Civil i, durant el conflicte, va desenvolupar la seua tasca educativa a Alcanyís i Llançà (Girona). A la capital baixaragonesa, va presenciar el terrorífic bombardeig de l’any 1938. Republicana convençuda, en acabar la guerra va exiliar-se a França. Quan, al país veí, la situació es va tornar difícil per als comunistes, es va traslladar a la República Txeca, on es va establir amb el seu marit, Felipe Serrano, i els seus fills. A la capital txeca va treballar com a traductora i secretària per Amèrica Llatina de la Federació Sindical Mundial, un potent organisme filocomunista d’àmbit planetari. Al jubilar-se, Benita i Felipe van instal•lar-se a Mas de les Mates, però, més avant, van tornar a Praga per estar prop dels seus fills.
Una mestra republicana, d’esquerres, coneixedora de la realitat catalanoparlant, formada i informada. Al preguntar-li, tenint en compte el seu lloc de naixement i la seua trajectòria professional, quina és la seua llengua materna la resposta és contundent: “No soy catalanoparlante, aunque lo entiendo. Todos los pueblos de la otra orilla del río: La Ginebrosa, Aguaviva, etc., hablaban el “chapurriao” que de catalán poco tiene…
Lluís Rajadell