Lombartianes
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de juny del 2014)
Lombarte és el més gran poeta en català a l’Aragó, com tothom sap, i el primer que ha cantat en llengua d’Aragó, en català, serenament, emocionadament, amb tot l’alè, el seu país, tan oblidat. Venia de dues escoles de literatura: la de la vida masovera a Pena-roja i la dels Pares Escolapis d’Alcanyís, que ensenyant-li llatí, el protocatalà que havia aplegat a l’Aragó a finals del segle III aJC, aconseguiren que hi redescobrís i reinventés la pròpia llengua catalana i que, agraït, declarés: Benditos sean el padre Pedro y su latín, que me hicieron intuir la validez y dignidad de mi lengua materna. Imagino que els padres no eren conscients del bé que li feien, com tampoc no n’eren uns cent anys abans amb el català Joan Cortada, com sabeu. Conscients o no, l’important és que ho fessen. Als Escolapis conegué la literatura de llibre, de lletra dels grans autors llatins i castellans, abans només coneixia l’oralitat matarranyenca catalana. Les dues es van saber complementar. Als Escolapis rebé també les primeres lliçons d’aragonesisme, impartides per l’advocat Don Leandro Palomar, que ensenyava una història on tenien més paper els gran fets dels almogàvers, de Pere el Gran, de las conquistas del Batallador, tanto como las de Jaime I, que no pas les dels Pelayos, Fruelas, Cids i Mauregatos, diferenciant-se així Don Leandro profundament, i Lombarte de retruc, d’uns nostres mestres actuals que veuen en l’Alt Rei en Jaume una mena de sinistre catalanista avant la lettre –i de retruc també els seus alumnes. Les ciències i la religió no li interessaren tant, de l’esport només el trinquet, encara viu per aquells anys al Matarranya, i, sorprenentment, ben poc el dibuix on més endavant destacaria. I amb tot això, passat pel tamís dels anys barcelonins, que li permetrien de saber que també hi ha literatura lletrada en la seua llengua, i en el gallec de Rosalía, es va llançar més de vint anys després a la creació poètica, dramàtica, narrativa, assagística que li coneixem, tallada en sec en plena maduresa per la de la Dalla, enguany fa vint-i-cinc anys.
Artur Quintana