Lluna gran
És un dia important i, per celebrar-ho, ens regalem un bany als tolls de Verdura, al riu d’Algars. Encara hi ha claror al cel, tot i que no deu quedar gaire estona de llum. Però la temperatura és bona i l’indret propici. Caminem per la glera de còdols calcinats i per la roca plana. Al primer toll hi ha tres joves amb un gos negre que ens borda, sord als requeriments dels amos. Mirem de no fer-ne cas. Passem vora el jovent i els fem un “hola” cordial.
Seguim cap al segon toll, que té una mena de platgeta de grava. L’aigua és d’un color verd negrós que, si ens deixéssim suggestionar, ens evocaria l’entrada d’algun infern abissal de profunditat inimaginable. El riu és absolutament calm. La roca s’eleva vertical a banda i banda, excepte al nivell de la superfície, on el corrent ha excavat una balma que circumda tot el perímetre. Nedo entre les parets altes. Sota l’aigua només hi veig una massa tèrbola d’un verd obscur. El soroll de les onades que faig colpeja el dedins de la balma, tot creant un so profund i cavernós. “Gloc. Gloc. Gloc”. La meva fantasia de seguida imagina mans llefiscoses que m’estiren avall cap a l’avern del déu dels algars —és a dir, de les coves. Més val no pensar-hi i gaudir de l’instant, que és perfecte. Estem encara una estona més en aquesta bombolla de sensacions.
Quan la nit ja s’ha empassat la major part de la llum, és hora de tornar. El gos negre ens torna a barrar el pas, les orelles dretes i un gruny d’amenaça dubitativa, sord de nou als “ven” dels amos. Avancem malgrat tot. Ell fuig uns metres enllà, el cap cot i sense deixar de mirar-nos. Una de les noies l’agafa, per fi.
Quan arribem a la furgoneta, la lluna gran ja treu el nas entre els arbres. Mentre engego, recordo el iaio Ramon en aquest mateix riu dient-me: “mira, a n’esta banda parlo xapurriau, i quan ixco per esta altra, català”. I em somreia sorneguer. Potser algú hauria de fer una capbussada aquí a l’Algars. L’aigua li aclariria les idees.
La Comarca, columna «Viles i gents», 22 d’agost de 2014
