Moretto chanel: Lo xic de la Regina

A vegades tinc crisis de personalitat. No sé si a vatres vos passe, però a mí me passe a suavint.

Mentres visc a Mont Roig, que es la nostra residéncia habitual, los uns me diuen David, los atres Moret, uns atres Moretto, la dona me diu amor y los fills papá. Però quan vaig de tant en tant a la vila de la surullera, sempre me diuen de la mateixa manera, lo xic de la Regina.

Avui m´ha tornat a passar:

I este xic quí es?- l´hi ha preguntat una dona a l´Ascensión. Ah! tu eres lo xic de la Regina, si te la mateixa careta que sa mare.

Si soc lo xic de la Regina- he contestat alegrement i una mica sorprès perque tots me coneixen i jo ja casi no conéc a ningú, alguns los reconec però a molts no sé ni com els diuen.

Me done una mica de vergonya reconeixeu, però casi que no conéc a ningú quan vaig a la vila.

De ben menudet, sempre estava per la vila, casi tots los fins de setmana feiem la visita a la iaia Marina i al iaio Antonio, encara recordo en gran amor lo sofá i la tele, i l´aparador on sempre guardave la iaia alguna dolsaina per al net. Los paseos en bicicleta pel carrer plà, los columpios, la consulta del sinyor dotó, l´escombrera, los bassiols i les eres. Fent memoria encara recordo als meus bisagüelos al Laureano i la Delgadina, i a la iaia Carmen.

Van pasar los anys i poc a poc vaig dixar d´anar a la vila que tant m´estimava i m´estimo. De fet, al meu ADN tinc tres parts de la surullera, per una de Mont roig, Mon iao Antonio, ma iaia Marina i mon iaio Federico eren los tres fills de la surullera, lo primer de casa Pampolí, la segunda del mas de Lluis (més conegut com a mas del sastre) i lo Federico del mas de Roque tots del terme de la Sorollera. Tan sols ma iaia Manuela ere del mas de Moret, del terme de Mont roig.

Mon iaio Federico al casarse ja va vindre a viure al mas de Moret, i al cap dels anys van vindre a viure al poble, desgraciadament, ma iaia Marina va morir massa jove, jo només tenía 13 anys i recordo en gran tristesa lo moment en que la casa va quedar vuida, tinc la darrera imatge de l´ataud a la entrada de la casa i com después d´allò ja no vam tornar més a n aquella casa.

Al morir ella ja se van acabar les dolsaines i la infantesa, ja vaig entrar a l´adolescencia i se van acabar les visites a la Surullera…

Al tornar de Perú, una de les primeres coses que vaig fer va ser anar a vore a la tía Arsenia. La tía Arsenia ere una de les germanes de ma iaia Marina, la dona més adorable que hi havie davall la capa del cel. Vam tindre la sort de que poguere coneixer a la meua filla Nadine i al meu fill Manuel, desgraciadament, l´any pasat va morir i ara ja es una estél més al cel, com diu la meua filla:

Esa estrella de ahí es la tía Arsenia. Segurament quan la meua filla sigue gran, recordo en lo mateix amor que jo les visites a la Surullera, los ous Kinder i pastelets que sempre teníe guardats pa quan li feem visita, sempre tenie lo bosinet amanitat la bona de l´Arsenia.

Ara només mos quede lo tio Eugenio a qui poder visitar, i d´aquí a Déu sap quan ja ni això, la Surullera ja només serà un record. Ja no hi haurà ningú a qui visitar, ni que mos digue que mos quedem a fer lo bossinet, este fet me produix una tristesa molt gran, perque per a be o per a mal, sempre seré lo xic de la Regina i això no ho dixaré de ser mai.