L’últim estirabot de la dreta espanyola ha sigut atacar la llengua pròpia dels catalans. Per decret de les Corts d’Aragó, allò que es parla a la Franja de Ponent no és català sinó LAPAO (Llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental). Un acord, fruit del pacte entre el PP i els regionalistes del PAR, mogut per la obstinació de desvincular la llengua catalana d’una realitat comuna amb l’objectiu que desaparegui o, com deia l’escriptor de Sueca, Joan Fuster, que acabi convertida en un mer “reducte folklòric”.

La mateixa estratègia l’aplica el PP de València en permetre que TV3 s’emeti al País Valencià sempre i quan aquesta part del territori se’l denomini “Comunitat Valenciana”, fet que implica despullar-lo del caràcter que li confereix formar part d’un àmbit cultural i històric que es prollonga de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

En aquest procés d’esquarterament, els aragonesos segregacionistes ja han inventat un diccionari que estableix un lèxic diferent del català per justificar el canvi de nom de l’idioma. Exactament el mateix que va fer l’expresident de les Corts Valencianes, Vicente González Lizondo, quan a mitjan dels 90 va crear una nova nomenclatura pel valencià, per així justificar la idea segons la qual la llengua que es parla més enllà de Tortosa res té veure amb el català.

Si a l’Aragó, el PP i el PAR han creat el LAPAO “perquè els nostres aragonesos de la Franja no parlin allò que els diuen que parlen”, els blavers de Lizondo i companyia van utilitzar un argument similar per negar la tesi que la ciència i la comunitat universitària ha reiterat per activa i per passiva: el català és una llengua romànica parlada per més d’11 milions de persones a Catalunya, al País Valencià, les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent, la ciutat de l’Alguer, la Catalunya del Nord i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrants valencians.

Més enllà d’aquesta mutació nominalista, que persegueix acabar amb l’espai lingüístic català, el més greu és l’objectiu últim que hi ha darrera de l’operació. Perquè, si el canvi de nom servís per normalitzar el LAPAO, alguna cosa hauríem aconseguit. El problema rau en què els promotors d’aquest suposat idioma propi de l’Aragó oriental són els primers que ni el parlen, ni el promouen ni estan interessats en garantir-ne el seu ús en l’àmbit acadèmic i institucional.

Són els mateixos que, al País Valèncià, no usen el valencià ni faciliten la seva presència normal als diferents nivells de la vida social. Uns i altres, en un exercici d’autoodi malaltís, només parlen, usen i promouen el castellà, mentre minoritzen el coneixement i la promoció dels seus idiomes originals a les escoles o mitjans de comunicació.

Així doncs, fora del propòsit que amaga l’espanyolisme recalcitrant, la clau està en voler la supervivència del LAPAO, tenint en compte que una llengua –sigui quina sigui– desapareix tan bon punt els seus parlants deixen d’utilitzar-la. Per a molts obstacles que hi hagi, doncs, l’important és que la polèmica serveixi perquè el LAPAO es reivindiqui i ocupi les esferes que abans no tenia amb la burda excusa que, sota el nom del català, el catalanisme imposava la seva identitat als aragonesos.

Si això es produís, en un acte d’autoestima dels ciutadans de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca o el Matarranya, el LAPAO prendria posicions i posaria en evidència, com la fruita quan madura, que és la mateixa llengua dels habitants de l’altre costat de Ponent. Només cal transformar aquest acte reaccionari en l’oportunitat per fomentar la cultura, l’estima per la terra i la difusió d’una llengua que, si es normalitza, trobarà finalment el seu encaix natural.

El portavoz del Gobierno de Cataluña se ofrece en broma a repetir su intervención en Lapao – Aragón – El Periódico de Aragón.

EFE 14/05/2013

Francesc Homs, conseller de la Presidencia y portavoz del Govern de la Generalitat. Foto: EL PERIÓDICO

Noticias relacionadas

• Las universidades catalanas lamentan las nuevas denominaciones de las lenguas

Las universidades catalanas lamentan las nuevas denominaciones de las lenguas – Aragón – El Periódico de Aragón.

EFE 14/05/2013

El portavoz de la Generalitat catalana bromea con el lapao – Aragón – El Periódico de Aragón.

15/05/2013

El consejero de Presidencia y portavoz del Gobierno de la Generalitat catalana, Francesc Homs, bromeó ayer al ofrecerse a repetir en lapao las declaraciones que ya había hecho en catalán de la rueda de prensa semanal del ejecutivo autonómico. “No sé si quieren que haga algo en lapao, repetiría lo que he dicho hasta ahora, no sé si he dado la rueda de prensa en lapao o en catalán, me costaría identificarlo”, dijo a los medios de comunicación.

En Calaceite miran de reojo el lapao – Opinión – El Periódico de Aragón.

16/05/2013

Son muchas las críticas que están llegando al gobierno municipal de Calaceite (Teruel) desde que se aprobó el lapao. Y es que el alcalde, José Mª Salsench, del PP, gobierna con el voto de Paulí Fontoba Solé, concejal por L’Entesa Per Calaceit, grupo político muy ligado a Esquerra Republicana de Catalunya. Y en las críticas le piden al alcalde que se muestre contrario al lapao o renuncie a tantos lazos de unión con Cataluña para un político popular.

Els parlants d’aragonès a Catalunya, contra la nova llei de llengües – VilaWeb.

L’aprovació de la nova llei de llengües de l’Aragó, que canvia el nom del català i l’aragonès i deixa del tot desprotegits tots dos idiomes, continua suscitant crítiques. El grup de parlants d’aragonès O Corrinche, lligat al Centre Aragonès de Barcelona, acaba de publicar un manifest (en català i en aragonès) en què es denuncia la ‘llei grollera que eludeix els noms científics de les llengües que es parlen a l’Aragó’.

La vintena de signants inicials del manifest ‘Sobre les llengües de l’Aragó’, membres d’un grup de parlants i estudiants de la llengua aragonesa a Barcelona, expressen irònicament ‘la gratitud al govern de la sevillana presidenta de l’Aragó i de la catalana consellera d’Educació i Cultura’ de la seva comunitat d’origen perquè, ‘gràcies a la seva ineptitud política, han aconseguit posar el nom de la llengua, una de les més amenaçades d’Europa, en diaris de tot el planeta, i han fet conèixer la patètica situació en què es troba i la violació contínua de la constitució espanyola del 1978, allà on diu que les llengües seran oficials als seus territoris i gaudiran d’una especial protecció’.

‘Com a parlants de l’aragonès’, conclouen, ‘esperem que les autoritats europees prenguin les mesures necessàries per protegir la nostra realitat cultural i que les altes institucions de l’estat es posin en marxa per fer complir la constitució i atorguin una oficialitat que esperem des de fa ja més de tres dècades.’

Hi ha més d’un ximple | Lo finestró del Gràcia.

No hi ha una regla universal que defineixi on comença i acaba una llengua. Pots afirmar que el que es parla a tres kilometres de casa teua és un altre idioma, o que el castellà és un mer dialecte del llatí. Això sí …: per acabar la frase punxeu sobre la imatge de sobre  (Pelotón 69. Humor y comics)

Presidente del Matarraña: “¿Qué somos, una reserva como la de los indios?”.

Maribel S. Timoneda/ La ley de lenguas y la polémica surgida a raiz de la indefinición de la misma con respecto a la denominación del catalán hablado en la zona oriental de Aragón  (catalán occidental desde la perspectiva catalana), que la nueva ley denomina Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (LAPAO) no ha dejado indiferente a los alcaldes del Matarraña. Uno de los más críticos con ella es el alcalde de Peñarroya de Tastavins y presidente de la Comarca del Matarraña, Francisco Esteve (PAR), quien reivindica el trato igualitario para todos los aragoneses “hablen la lengua que hablen, porque así está escrito en el Estatuto de Autonomía”.

Esteve lamenta que con la nueva Ley de Lenguas “los hablantes hemos quedado confinados en un reducto, han marcado unas lineas en un mapa y han dejado escrito que dentro de ese territorio se puede usar el idioma para dirigirnos a la administración, pero que fuera no. ¿Qué somos, una reserva como la de los indios?”, se preguntaba el alcalde y presidente comarcal.

“Respeto como hablantes”

Para Esteve, lo de menos es cómo pase a denominarse el idioma. “La gente del Matarraña sabe muy bien lo que habla”, dijo, e insinuó que “si la polémica se ha encauzado por ahí es precisamente porque se ha hecho a propósito, porque se busca dividir, cuando el problema es que ni esta ley ni la anterior nos respetaba como hablantes; sólo queremos que nos traten igual en todo Aragón, no sólo aquí”. Aún con todo, afirmó, “la nueva denominación del catalán en Aragón es innombrable, una vergüenza”, y a su juicio “lo que pasará es que nuestra lengua se irá perdiendo, nuestros hijos se castellanizarán y un día tendremos que llamarla lapao, porque no sabremos lo que hablamos”.

—

Más información en la edición impresa
FUENTE: Diario de Teruel, www.diariodeteruel.es

‘Lapaolandia’.

‘Lapaolandia’

Cartas | 15/05/2013 – 04:21h | Última actualización: 15/05/2013 – 10:25h

Me contó una zaragozana que, de pequeña, en su colegio de Zaragoza la profesora les preguntó por nombres de ríos y la mandó callar por haber nombrado el Matarraña. Ella lo conocía porque en sus viajes hacia las playas de Tarragona lo cruzaban. Menudo disgusto se llevó. El Matarraña es el último gran afluente del Ebro por su margen derecha, pasa por parte de Lapaolandia, tierras de Aragón que lindan con Catalunya, municipios como Nonaspe, Fabara, Maella, Fayón o Mequinenza…

Los de Lapaolandia son gente amable, acogedora, recia, que gustan de la lengua que hablan y se sienten aragoneses, no hay peligro. Pero lo que de verdad necesita Lapaolandia son mejores infraestructuras. Hoy, el viaje de Nonaspe a Barcelona es largo, pero el trayecto ha mejorado mucho. Así que, por favor, no les quiten los trenes, mantengan las conexiones, que esto sí que les va bien. Espero que, a partir del escándalo del lapao, Lapaolandia deje de ser un territorio desconocido para la capital de Aragón, allá donde se cuecen las habas políticas, aunque, viendo lo que han hecho ahora, más valdría que para la capital siguiera siendo aquel territorio lejano, inhóspito y medio catalán.

Qué quieren que les diga, la lengua, como las personas, nace y se desarrolla, pero el ferrocarril sin circulación muere y con su muerte mueren los territorios, hablen el idioma o el catalán que hablen.

Temps de Franja digital 9.

“Ens entenem, però tu parles català i jo aragonès oriental” | RAC1.

Audio:http://www.racalacarta.com/audio/audios_elmon/130513_Luis_Gascon.mp3 Descarrega-te’l “Ens entenem, però tu parles català i jo aragonès oriental” 13/05/2013

“Ens entenem, però a l’Aragó no parlem el mateix idioma”, ha assegurat el president de la Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental (FACAO). Luis Gascón creu que el català i l’aragonés oriental són llengües diferents. Ho atribueix a un interès polític “elevat per l’independentisme”, i una frisança dels catalans per “envair La Franja”. Ara bé, creu que l’idioma que es parla a l’Aragó i a Buenos Aires “és el mateix: el castellà”.

En una entrevista a El món a RAC1, el president de la Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental, Luis Gascón, ha dit que:

– “Ni hablo catalán ni hablo castellano. Hablo chaupurriau o aragonés oriental. No hablo otra cosa. A parte del castellano, lógicamente.”

– “Desde mi punto de vista el chapurriau no tiene nada que ver con el catalán. Debería ser al revés.”

– “Yo les entiendo perfectamente. Hablo Codoñerao. Li puc parlar com parlem a La Codonyera. Fa 25 anys que he estat alcalde de Valderobles i mai havíem parlat en català. Jo tinc 59 anys, i mai he parlat català. Respectant la gramàtica catalana, i la molta estima que tinc als catalans, i qui vulgui aprendre català a l’escola, que ho aprengui.”

– “Potser els ignorants són vostès. L’única ignorància és no voler consentir que el Regne d’Aragó hi era abans que el Comtat de Catalunya. Confonen a tot Espanya. Aviat ens faran creure que hi era abans el Regne de Catalunya que el Comtat d’Aragó. A mi no m’entra això!”

– “Jo no em faig cap embolic amb la història. Ningú la pot tergiversar.”

– “Per què han de dir que parlem català d’Aragó? Els aragonesos ho som de ‘pura cepa’.”

– “En 59 anys que tinc a La Codonyera mai, mai fins fa al voltant de 25 anys, des que estem en democràcia, a la Franja s’havia dit que aquí parlàvem en català.”

– “Per què ha de ser així com diu vostè?.No ha sigut mai el català. Ho és per l’expansió de l’independentisme. No hi ha un altre problema.”

– “Ens entenem perfectament però no és el mateix.”

– “Ens entenem amb la mateixa llengua, però en gramàtica no parlem la mateixa llengua ni molt menys.”

– “Cada filòleg diu una cosa diferent. Els científics no es posen d’acord.”

– “A València i a Mallorca hi ha hagut un problema ‘d’ordeno y mando’ polític, però la gramàtica és el català. Hi ha agrupacions de Balears que ens donen l’enhorabona per tenir la gosadia per dir la llengua pel seu nom: ni lapao, ni lapapyp, ni la polla, que s’han tret ara de la màniga”.

– “Per què he de fer un ridícul jo? Vostès són qui fan el ridícul.”

– “Vostès voldrien que l’Aragó Oriental formés part de Catalunya. Però, per què? No és invent meu. Això jo ho he llegit.”

– “Penso que si l’Aragó és capaç de formar la seva acadèmia, lèxic i vocabulari, per què no han de parlar com parlem aquí?”

– “A l’Aragó es parla castellà.”

– “No fem anticatalanisme.”

– “La llengua que es parla a la Codonyera és diferent de la d’Arnes. És distinta però hi ha molta diferència amb el vocabulari.”

– “La llengua que es parla a Buenos Aires és la mateixa que a l’Aragó, el castellà”.

– “El 94% dels parlants són aragonesos de ‘pura cepa’ que parlen en castellà. La resta parlem en una altra llengua i no estem d’acord que se’ns digui que parlem en català. Ara el Govern de l’Aragó ha de ‘treure a colació’ com escriure i fer una acadèmia en aquesta llengua.”

– “Jo no sóc historiador ni filòleg, però és el que em diuen els filòlegs d’aquí.”

– “Com a bona persona he volgut participar en un debat, però no em poden atacar. Entre tots hem fet una labor per arribar fins aquí. I vull denunciar que els acrònims que s’han fet servir com a lapao o lapapyp que si la polla no s’ha parlat en cap lloc.”

– “És terrible que l’esquerra ens hagi fet mofa d’aquestes coses.”

Lo meu amic Carlos Mas (o menos) m’envia aquest dil·letant escrit del seu no menys amic, Emilio Casanova, inspirat en  les inspirades decissions de les Corts aragoneses envers les llengües del lloc (que no del Belloch).

Que tos aprofite, que diem los lapaoencs!

LA  FILOLOGÍA SIN HILOS

A Doña Luisa Fernanda Rudi, a don Ángel Biel y sus acólitos de la  famosa cueva de la que mal salieron por no hablar, por ejemplo, lapao. O  chistaví, versión menor del lapapyp (¡qué bien suena!), que lo mismo les importa  y que de lo mismo saben.

Seguir llegint: Filología sin hilos (o con los cables cruzaus, apostillo en lapollense) | Mas de Bringuè.

Universitat de Barcelona – Comunicat de les 21 universitats de la Xarxa Vives sobre la denominació del català a la nova Llei de llengües d’Aragó.

14/05/2013

Institucional

— El neologisme que introdueix la nova llei planteja un interrogant inquietant sobre les conseqüències del nou front obert, a més de constituir la manifestació més transparent d’una concepció estreta de la riquesa lingüística i cultural d’Aragó.

Castelló de la Plana, Barcelona, Palma, Perpinyà, Sant Julià de Lòria, Sàsser
10 de maig de 2013

És el català, estúpids!.

És el català, estúpids!

Xavier Antich | 13/05/13

Que el llegir no ens faci perdre l’escriure. La barbaritat, impròpia de representats parlamentaris, que suposa l’aprovació, a les Corts d’Aragó, amb els vots del PP i del PAR, de la llei d’Ús, Protecció (?) i Promoció (?) de les Llengües i Modalitats Lingüístiques Pròpies és un disbarat sense precedents. És evident, per a qualsevol persona mínimament informada, i no cal que sigui de bona voluntat, que negar l’existència de la llengua catalana en una part d’Aragó, és tan surrealista, delirant i contrari al coneixement científic com si els parlamentaris haguessin aprovat que la terra és plana. De fet, seria patètic si no se’n derivessin conseqüències pràctiques, legislació i programes educatius, ús de recursos públics i polítiques comunicacionals. I això ja no és patètic: és dramàtic. Que, a més, aquest disbarat es justifiqui amb les paraules de la diputada del PP, María José Ferrando, que va dir a les Corts d’Aragó que “aquesta llei allibera els aragonesos de parlar el que no parlen”, el fa entrar directament en la categoria borgiana de la història universal de la infàmia.

I tanmateix, aquesta llei no és un escàndol en si mateixa ni per si sola. Com en qualsevol iniciativa política i en tantes altres coses, el que importa realment és el marc en el qual s’inscriu. Allò que els anglosaxons anomenen frame i que Enric Juliana tan sovint utilitza: i amb raó, perquè l’important és el marc en el qual cada cosa assoleix el seu sentit. I el marc, aquí, més enllà d’aquesta broma de mal gust que és l’invent del lapao i el lapapyp, és evident. Cap Estat de la Unió Europea ha estat reiteradament, de forma continuada i, sovint, a més, sistemàtica, tan hostil en contra d’una llengua pròpia del seu territori com l’Estat espanyol en contra del català. I de forma especialment acarnissada quan el Partit Popular ha ocupat el govern de l’Estat: o sol o amb la complicitat, com ara, dels seus satèl·lits en un govern autònom.

Així, d’una banda, el PP ha promogut i aprovat, des del Govern de l’Estat, iniciatives, sovint legislatives, en contra de la normalització de la llengua catalana que el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat tenen l’obligació d’impulsar a Catalunya. Això, sense tenir en compte el menyspreu, del qual ha participat també el PSOE quan ha ocupat el Govern de l’Estat, respecte a la protecció i difusió de la llengua catalana en el territori espanyol o en l’àmbit internacional: en l’educació pública espanyola, de la primària a la universitària; en els mitjans de comunicació públics i en les polítiques culturals o en les internacionals.

D’altra banda, el PP ha impulsat, promogut i executat, en les comunitats autònomes de les Illes Balears, del País Valencià i d’Aragó, polítiques explícitament en contra de la unitat de la llengua catalana. Establint marcs jurídics basats en nocions que atempten contra la realitat objectivament reconeguda, no només a Catalunya, sinó a Espanya i internacionalment, per la comunitat científica, acadèmica i lingüística. I així, el PP, amb el suport de la ultradreta valenciana i el silenci del PSPV, es va inventar, en l’Estatut d’autonomia de la comunitat valenciana, una llengua inexistent: “La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià” (article 6.1). Va ser el primer disbarat, la primera victòria d’un analfabetisme ignorant que pretenia canviar la naturalesa i la realitat dels fets. Un primer disbarat del que se’n van derivar una cascada de normatives aberrants i incomprensibles. I això que fins i tot el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola (22a ed.) defineix el valencià com a “variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia”.

És cert que l’Estatut d’autonomia de les Illes reconeixia “la llengua catalana” com a idioma oficial (art. 4.1). I, tot i així, el president Bauzà, del PP, va perpetrar l’estiu passat una agressió contra el consens lingüístic a les Illes i va consumar, amb l’excusa d’una reforma de la llei de la funció pública, un nou estatus per a la llengua catalana a les Illes que la minoritza, desprotegeix i converteix en ornament folklòric. I, ara, el PP s’inventa a les digníssimes Corts d’Aragó una estúpida fórmula burocràtica per no reconèixer l’evidència del català com a llengua del seu territori.

El PP podrà dir missa, amb tots els Parlaments que vulguin avalar la seva indigna ignorància: a Catalunya, a Aragó, a les Illes i al País Valencià, allò que es parla és el català. No existeix un valencià, ni un mallorquí, ni un lapao diferents de la llengua catalana que es parla a Catalunya.

Només cal que consultin el diccionari de la RAE, quan es defineix catalán, de forma explícita i indiscutible, com a “lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua Corona de Aragón”. No hi ha més. És així. I sobre això, cap polític pot legislar, ni inventar-se una llengua, ni desfer en bocins la que existeix. Deixin de fer el ridícul! Se’n riuen de vostès a tot el món. I els valencians, illencs i aragonesos no es mereixen aquest despropòsit: no els podran prendre una llengua que és seva.

Per cert: qui, a Espanya, s’atrevirà a dir-li al PP allò que el gran Miguel de Unamuno, posant en perill la seva pròpia vida, els va escopir a uns altres bàrbars que van cridar “¡Abajo la inteligencia!”?: “Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis porque convencer significa persuadir”.

Contra la reacción con la ley, la revolución de la palabra.

Lunes, 13 de mayo del 2013

Dos personas utilizan las mismas palabras, la misma sintaxis, las mismas expresiones y las mismas construcciones gramaticales para entenderse, pero hablan lenguas diferentes. Suena a disparate lo que acabo de decir, pero es la situación que, desde el pasado jueves, se da en la Franja, la zona de Aragón que limita con Catalunya, donde buena parte de la población habla el catalán y prácticamente todo el mundo la entiende. Pues el Parlamento aragonés, que preside la popular Luisa Fernanda Rudi, ha votado una ley para rebautizar esta lengua. Allí ya no se habla catalán sino lapao. Además, también ha cambiado el nombre del aragonés. Este, ya no se llamará como siempre. Se llamará ‘lapapyp’.

La presidenta de Aragón, Luisa Fernanda Rudi, se sienta en su escaño durante el pleno que aprobó la nueva ley de lenguas. ÁNGEL DE CASTRO

Tal vez usted, amigo lector, cree que le tomo el pelo, pero no, le estoy contando la realidad, la nueva verdad decretada por el Partido Popular (PP) y el Partido Aragonés Regionalista (PAR), que son los responsables directos de esta ley. Digamos, sin embargo, que de lo mal hecho, lo único que tiene de aprovechable esta decisión parlamentaria es que nos desmitifica el concepto de ley tal como lo hemos entendido tradicionalmente. Sabíamos que ésta podía ser justa o injusta, acertada o desacertada, constitucional o inconstitucional. Pero ahora constatamos que también puede ser absurda, arbitraria, estúpida y, lo que es aún peor, acientífica. Pero constitucional!

Vuelvo al lapao aunque sé que intentar razonar en materia de lenguas es inútil porque el que no está dispuesto a entrar en razón no entrará nunca. Aún así quisiera poner unos ejemplos a los diputados del PP y del PAR que el jueves pasado cometieron esta gamberrada (legal y constitucional). Imaginen por un momento que el gobierno del presidente Maduro, en Venezuela, movido por la reacción contra la conducta del gobierno español, lleva una ley al Parlamento, que lo aprueba, en virtud de la cual, la lengua oficial del país ya no se llamará español o castellano, sino ‘corinareal’. Imaginen también –no es pedir demasiado– que el gobierno de la señora Fernández de Kirchner, molesta igualmente por las decisiones del gobierno de Madrid, reacciona y decide que la lengua que hablan los argentinos ya no se llamará español o castellano, sino que se llamará ‘tócatelarajoy’.

Tendremos entonces que, legalmente, la lengua que se habla en Venezuela y Argentina serán el ‘corinareal y el ‘tócatelarajoy’, porque así lo determinan unas decisiones legislativas tomadas por las cámaras donde radica la soberanía nacional. Por tanto, estas denominaciones no serán sólo legales y constitucionales, sino también democráticas al cien por cien. Confío sin embargo que los diputados del PP y del PAR estarán de acuerdo en que serán acientíficas, absurdas y arbitrarias. Por más, pues, que los diputados se empeñen en hacer esto, por más que sus respectivos parlamentos aprobaran unas leyes ajustadas a la constitución en este sentido, los venezolanos y los argentinos continuarían hablando español. El ‘corinareal’ y el ‘tócatelarajoy’ no serían sino, unas absurdas demostraciones de la mala fe y la ignorancia de sus respectivos parlamentos. Serían, digámoslo claro, sus vergüenzas.

La decisión del Parlament de Catalunya

Vamos ahora a otra decisión muy diferente: la que ha tomado el Parlament de Catalunya cuando afirma que Catalunya es un sujeto político y jurídico soberano. Una decisión que, como todos sabemos, el Gobierno del Estado ha recurrido ante el Tribunal Constitucional, que determinará si es o no ajustada a la Constitución. Y si decide que no lo es, estaremos ante una decisión ilegal, por inconstitucional. Pero no estaremos ante una decisión absurda, arbitraria, irracional o acientífica. Porque en el caso de Catalunya, no nos movemos en el campo de la ciencia o de la razón, sino en un campo muy diferente: en el que dirimir si una decisión política del Parlament es o no es constitucional.

Sé que me he de explicar. Hoy, muchos catalanes (al menos los representados por los partidos que ostentan la mayoría en el Parlament de Catalunya) no se sienten a gusto en el marco constitucional español y quieren modificarlo, pero se encuentran con una imposibilidad insalvable, porque quienes son mayoría en Catalunya (que ellos afirman que es una nación) representan una ínfima minoría de España (donde la mayoría cree que sólo España lo es). Ellos saben, por tanto, que modificar legalmente la Constitución en el sentido de que querrían no es posible y esta es la causa que los ha llevado a iniciar el único camino que tienen al alcance: el de la revolución contra el orden establecido, que es el único método que la humanidad conoce para actuar en estos casos desde que tiene memoria.

En efecto, si la evolución constitucional para llevar a cabo los cambios políticos que se pretende consolidar no es posible por los mecanismos legales, entonces las convicciones políticas empujan a los hombres hacia la revolución (que siempre es, por naturaleza, ilegal). Ahora bien, la novedad de la revolución que la mayoría política de los catalanes ha iniciado últimamente radica en el hecho de que no es una revolución al uso, quiero decir con armas, barricadas, heridos y muertos en la calle. No, es la revolución de la palabra. Porque en eso consiste la declaración (probablemente inconstitucional) del Parlament. Y también la declaración de voluntad de llevar a cabo una consulta democrática para la independencia.

Todos sabemos –yo el primero– que incluso también la palabra puede ser ilegal, porque cuando por medio de esta se pide un referéndum para la independencia de Catalunya en el que participen solo los ciudadanos de esta comunidad, esta voluntad no se adapta a la Constitución. Estamos, por tanto, ante una actitud de desafío revolucionario, pero pacífico. Y también democrático, visto al menos desde la perspectiva de los catalanes. Ciertamente que no gustará a la mayoría del pueblo español –ya lo hemos visto y lo vemos cada día– pero nadie podrá decir que la propuesta sea irracional ni acientífica. Simplemente, porque se mueve en otro terreno. La lucha por la independencia (desde que el mundo es mundo) es una voluntad política de convertirse en precisamente eso: un sujeto jurídico y político soberano. Voluntad que, en el caso de Catalunya se ha ido forjando a lo largo del tiempo y que ahora tiene un alcance muy amplio. Mayoritario si tenemos en cuenta las fuerzas que configuran hoy su parlamento. Por eso choca de manera frontal con la legalidad española, que no quiere que esta evolucione en el sentido que piden los catalanes. Por ello el Gobierno, sabiendo que tiene detrás una gran mayoría (no en Catalunya pero sí en el conjunto del Estado), se cierra en banda y se blinda con la Constitución.

Yo no sé cómo acabará esta revolución de (y con) la palabra. Pero sé que las revoluciones triunfan o son ahogadas. En el primer caso suelen producir héroes. En el segundo, víctimas. Incluso las revoluciones de la palabra, como la catalana, por más que, gracias a Dios y a la inteligencia de los hombres, esta no producirá heridos, ni muertos, ni destrozos de edificios ni de ciudades. Y eso no es poco.

En síntesis

Lo que yo quería destacar cuando me he puesto a escribir esta mañana es muy simple: que la decisión del Parlamento aragonés de denominar lapao al catalán de la Franja puede ser tan legal y democrática como se quiera, pero es a la vez arbitraria, irracional y acientífica. Y desde el punto de vista político es, por tanto, reaccionaria. Porque responde únicamente a una reacción visceral contra la actitud de los catalanes.

En cambio, la decisión del Parlament que declara que Catalunya es un sujeto político y jurídico soberano, muy probablemente es ilegal por inconstitucional, pero no es arbitraria, ni irracional ni acientífica. Tampoco es reaccionaria. Al contrario, es el primer paso de una decisión política revolucionaria, aunque los catalanes no estén dispuestos a utilizar más que el razonamiento y la palabra en su revolución.

http://quintanapetrus.com/