El Departament de Cultura de la Generalitat de Cultura ha efectuat la convocatòria de proves per a l’obtenció dels certificats de català 2015. A l’igual que l’anterior convocatòria, Fraga serà localitat d’examen per al Certificat de nivell intermedi de català B2 (anterior nivell B) i per al Certificat de nivell de suficiència de català C1 (anterior nivell C). Aquestes proves es realitzaran a l’IES “R. J. Sender” els dies 9 i 30 de maig, respectivament. El termini de presentació de sol·licituds comença el 30 de gener i finalitza el 18 de febrer. Es poden fer servir diferents canals d’inscripció: presencialment (oficines de la Direcció General de Política Lingüística a Barcelona o dels Serveis Territorials del Departament de Cultura a Girona, Lleida, Tarragona i Terres de l’Ebre) o per internet (Oficina Virtual de Tràmits http://www. gencat.cat/ovt) amb un 10% de bonificació. Per ampliar informació: http://www.gencat.cat/llengua/certificats.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: FranjaRudi “critica” els bisbes d’Osca i Barbastre | Lo Finestró.
Segons indica l’Heraldo, la presidenta d’Aragó, Luisa Fernanda Rudi, ha assegurat aquest dilluns que creia que els bisbes d’Osca i Barbastre es “van equivocar” en no cedir al Govern autonòmic els drets sobre els béns religiosos dipositats a Lleida per tal d’instar el compliment de les sentències que ordenen la seva devolució.
Rudi ha fet aquestes declaracions als mitjans de comunicació després de recórrer els diferents llocs de la tradicional Fira de la Candelera de Barbastre. Ha destacat que, davant la negativa del bisbe de Lleida a acatar les sentències que ordenen la devolució de les més de cent peces reclamades, el Govern d’Aragó va plantejar com “solució alternativa” la cessió dels drets sobre la propietat, al que es van negar els prelats d’Osca i Barbastre.
La presidenta ha afegit que aquesta opció va ser acceptada, però, per les monges de Sixena, cosa que, segons ha subratllat, ha permès que el procés de reclamació dels béns del monestir traslladats al Museu Nacional d’Art de Catalunya sigui vist aquest mes en un judici civil a Osca.
Segons la seua opinió, la demanda per instar l’execució de les sentències sobre els béns en litigi “es podria estar veient també, en un termini molt semblant o proper si el bisbe (de Barbastre) hagués volgut”.
Rudi ha explicat que fa dos anys l’Audiència d’Osca, en una sentència, va resoldre que el Govern aragonès no podia reclamar l’execució de les sentències eclesiàstiques en no tenir títols de propietat dels béns.
“Pensem llavors —ha afegit— que la millor solució seria que se’ns cedís la propietat, signant un conveni que garantís que en tornar, els béns seria dipositats al Museu Diocesà de Barbastre, una oportunitat que cap dels dos bisbes van considerar adequada”.
Quina és la diferència de estar els béns dipositats a Barbastre, a Lleida o a Barcelona?
Només voldria fer uns petits comentaris envers aquest fets: on són els poders o l’autoritat dels bisbes d’Osca i Barbastre per cedir els drets d’uns béns de l’Església? D’altra banda penso que els esmentats bisbes no deurien tenir gaire confiança en els governs d’Aragó, en el present i en els futurs, perquè ho van tenir molt clar quan es van negar a la cessió. Crec que van encertar. Algú sap el color del pròxim govern d’Aragó?
Ha dit la presidenta que les monges de Sixena, contràriament als bisbes, sí que van cedir els drets dels béns. Un munt de preguntes li faria a la presidenta: quines monges de Sixena van signar la cessió? Recordo al lector que al 2007 ja eren mortes les dos últimes monges de la comunitat de Sixena, i així ho va haver de reconèixer a les Corts d’Aragó la consellera de Cultura aragonesa Eva Almunia; per tant, no es podia negociar amb elles. Realment, l’última monja de Sixena havia mort l’any 2000. L’abadessa de Valldoreix, Pilar Sanjoaquin va morir el 2005 i ara, desapareguda la comunitat de Valldoreix, només resta un monestir santjoanista a Salinas de Añara (Àlaba). Podria fer públic el govern d’Aragó el document de cessió? Si existeix el document, davant de quin fedatari públic el van signar? Quins béns es relacionen al document? Com van demostrar la propietat les monges que van signar? Estaven lliures de càrregues o obligacions els béns? Béns de Sixena n’hi ha per tot el món: Barcelona, Lleida, Osca, Saragossa, Toledo, Londres, EEUU, i qui sap on més?
Que fàcil és dir al poble allò que vol escoltar!
Radio Catalunya – AIRE NOU DE BAÓ CERCA INTERCANVIS CULTURALS AMB ENTITATS DE LA FRANJA.
AIRE NOU DE BAÓ CERCA INTERCANVIS CULTURALS AMB ENTITATS DE LA FRANJA
“Nord-catalans culturalment actius cerquen…”
Quim Gibert
El català ha de conviure, tant sí com no, amb el castellà, des que fórem infantats, tant la nostra generació com la dels pares, avis i rebesavis. La familiaritat que hem establert amb la llengua castellana explica que no la sentim com una imposició aliena. I justament perquè és omnipresent des que tenim ús de raó, a voltes ens desvetlla simpatia i empatia. Un historiador empordanès subratlla que aquesta normalitat lingüística trontolla quan t’acostes a la Catalunya del Nord. «¿Què hi fa aquí el francès?», és molt saludable fer-se la pregunta. Ben mirat, les comarques de l’altra vessant de la serra de les Alberes, són tan catalanes com el Matarranya, Andorra, La Safor o Menorca. Però allà dalt, la intromissió del francès, per a la gent de la resta dels Països Catalans, amb una certa sensibilitat, es transforma en una agressió lingüística. Resulta així d’explícit atès que el francès és una llengua encara molt més artificial de Portbou a Guardamar. Passa el mateix, però a la inversa, quan els nord-catalans enfilen cap a avall. I es demanen: «Què hi fa aquí el castellà?». Qualsevol imposició lingüística forana és una agressió: la reminiscència d’un colonialisme que persisteix a l’Europa fantàstica del segle XXI.
La divisió territorial també ha estat una altra mena d’imposició exterior. Al capdavall, la Catalunya del Nord és oficialment Pirineus Orientals, un departament a hores d’ara de la regió Migdia-Pirineus/Llenguadoc-Rosselló. L’expressió «Catalunya del Nord» no disposa de cap reconeixement institucional a l’Estat francès. Sigui com sigui, els nord-catalans, que malden per viure en català, es presenten a arreu com a catalans. N’hi ha que es permeten fer bromes, com ara l’escriptor Joan-Daniel Bezsonoff: «sóc francès però m’estic curant».
Precisament perquè hi ha molts nord-catalans que s’estimen aquesta «pàtria tan petita» i la somien «completa», en paraules del poeta, que l’associació Aire Nou (www.airenou.cat) de Baó, el Rosselló, cerca una entitat local de la Franja de Ponent de cara promoure un intercanvi cultural. Aire Nou ofereix preparar un correfoc, actuacions castelleres i, fins i tot, de falcons en el poble que els pugui acollir. Els falcons és una manifestació gimnàstica, apareguda en el Penedès fa un segle, consistent a fer construccions acrobàtiques. Hervé Pi, portaveu d’Aire Nou, detalla que cada juliol l’entitat passeja per algun punt dels Països Catalans: «Hem visitat les Illes, hem anat al País Valencià i mai hem acabat d’arribar a la Franja. Ara per ara no tenim res de concret per enguany». Si Georges Brassens cantava «le jour du 14 juillet, je reste dans mon lit douillet, la musique qui marche au pas, cel·la ne me regarde pas», els de Baó també eviten la «fete nationale» procurant fer-la coincidir amb l’estada d’estiu a l’exterior.
Un dels meus primers contactes amb nord-catalans fou un Onze de Setembre d’inicis dels 80 a Arenys de Mar. Un home, la muller i dos vailets, dempeus, sense cap altra suport que la veu, van començar a entonar cançons reivindicatives a la plaça de l’església. Desprenien un aire hippy i molt de convenciment. Tot i que saltava a la vista que no es tractava de professionals de la música, els vianants s’hi van acostar. Segurament perquè l’escena impressionava: el compromís d’aquella família humil traspuava un insòlit esperit de lluita i amor per les coses nostrades.
*Quim Gibert, psicòleg i autor de l’assaig Qui estima la llengua, la fa servir
Dinar-tertúlia amb l’escriptor Francesc Serés.
El CPC Lleida programa de nou un Dinar-Tertúlia en aquesta ocasió amb l’ escriptor i col·laborador periodístic Francesc Serés.
Dia: dimarts 27 de gener
Hora: 14:30 hores
Lloc: Hotel Zenit- Restaurant El Bistrot
Preu: 14 € col·legiats / 16 € no col·legiats
Durant el dinar els assistents podreu preguntar a Francesc Serés sobre la seva experiència professional. Aquell mateix dia, a la tarda, Serés presenta a Lleida el seu llibre ‘La pell de la frontera’, en el qual analitza la vida a les zones limítrofs entre Lleida i Osca, i posa especial èmfasi al tema de la immigració.
El dinar-tertúlia està obert a col·legiats i col·legiades i altres companys de la professió.
Confirma la teva assistència abans del 23 de gener.
Lleida, 27 gener 2015
Al llarg de l’any 2014 heu visitat lafranja.net per a informar-vos sobre el que ocorre a les nostres comarques. Aquí teniu les notícies més visitades durant l’any:
Alcañices/Alcañiz | Lo Finestró.
Publicat per Artur Quintana al Diario de Teruel el disabte 10 de gener del 2015)
Fa uns sis o set anys, potser algun més, vaig anar a Zamora a parlar d’en Fritz Krüger. Acabada la feina volia tornar a casa, a la Codonyera, fent un tomb per Bragança i Sanabria, i per allò del nom, com a quasi alcanyissà que sóc, aturar-me a Alcañices, i a més perquè cal tenir en compte que no és sols el nom que ens hi agermana. Certament el nostre Alcanyís és molt més gran que el seu quasi homònim —Alcañices no arriba als 1200 habitants—, però totes dues poblacions són capitals de comarca, l’una de la Tierra de Aliste, l’altra del Bajo Aragón, i es troben prop de fronteres lingüístiques (Alcanyís a 18 kmtrs. de la frontera castellano-catalana; Alcañices a 7 de la castellano-portuguesa) i polítiques (Alcanyis a uns trenta i tants de Catalunya; Alcañices a 7 de Portugal). Ambdues són carregades d’història: templers a Alcañices i calatraus a Alcanyís, amb molta pedra picada i venerables tractats. I a ambdues viles saben que l’altra existeix, com vaig poder comprovar a Alcañices en indicar-los que jo era (quasi)alcanyissà. Badoquejant per Alcañices vaig trobar-me amb la Biblioteca Municipal. Allà furetejant entre els llibres vaig poder comprovar que Alcañices es diferenciava fortament d’Alcanyís en la qüestió bibliotecària. La biblioteca em paregué ben proveïda i comparable, en termes relatius, a la 
nostra, però, tot i ser a tocar de la frontera lingüística amb el portugués, no tenia ni un llibre en aquella llengua, ni tan solament un diccionariet ni gramàtica, mentre sí que en tenia en anglés i en francès, sense oblidar l’alemany. A la biblioteca d’Alcanyís, per contra, hi ha 270 llibres en català, majoritàriament obres ficcionals per a totes les edats, diccionaris —entre els quals el monumental Diccionari Alcover—, gramàtiques, i crítica i història literàries. Molt més que el zero llibre en portugués d’Alcañices. I, coses que passen, tenint en compte que la Biblioteca d’Alcanyís té 51.080 llibres dels quals més del 95% són en castellà, i en català un 0,5%, no falten veus que denuncien impertèrrites que a la Biblioteca hi ha més llibres en català que en castellà.
Al minut 49 a RAC1 es parla sobre la Franja: el benasquès, entrevista a Carmen Castán, Any Desideri Lombarte, Llibreria Serret.
Que els Mossos envaisquen la Franja!: una de comptes falsos a Twitter | Xarxes socials i llengües
gen. 7Que els Mossos envaisquen la Franja!: una de comptes falsos a Twitter | Xarxes socials i llengües.
Fa uns dies un usuari de twitter va afirmar que “La Franja de Ponent es territori català. Que els mossos la invadeixin per Catalunya que plantin una estelada gegant”. De tot hi ha a la vinya del senyor, però tot sona bastant estrany. L’usuari és miag @greenblattmia i a totes llums és un usuari fals: usuari en anglès parlant de la Franja, pocs tuits (11), seguint molta més gent (87) de la que el segueix (14), dirigint-se a usuaris clau per a que li retwittejon tuits, i sobretot, temàtiques i llengües disperses: demanar la invasió de la Franja, un vídeo en anglès sobre el disseny d’una oficina, promoció del turisme virtual a Melbourne… L’objectiu dels comptes falsos és donar potència a usuaris i enllaços que interessen a aquells que els lloguen. No fa molt algú havia comprat 30.000 “seguidors” àrabs falsos per a seguir el compte de Mariano Rajoy.
No he sabut trobar ni la foto de l’usuari ni la font primera del text que replica l’usuari fals , però no és el primer cas en què la Franja és usada per a este objectiu: un text inicialment creat per Miguel García @Milhaud “Criticar los regionalismos y nacionalismos, y luego llamar al Catalán #LAPAO. Todo muy coherente, sí señor ” ha estat retwittejat contínuament per este tipus de comptes
PS: La informació inicial ens l’ha indicat @xavits
Clarió, l’empenta jove des de la Franja contra el LAPAO | Núvol.
Clarió, l’empenta jove des de la Franja contra el LAPAO
La Plataforma per la Llengua ha tornat a convocar enguany la segona edició del Premi Martí Gasull. Des de Núvol presentem de nou els candidats que hi opten: en aquest cas, l’Associació de Pares Clarió, que lluita cada dia a favor del reconeixement del català a la Franja.
Demano el vot per Clarió, l’associació de pares del Matarranya per l’escola en català. Perquè és un dels puntals més recents de l’activisme per la llengua nascuts a la Franja, que ha situat la seua veu més alt que mai i ha reforçat tota l’activitat que es fa des de la Franja. Des d’un país que mai ha garantit l’alfabetització en català de la seua població, on hi ha qui ha estat capaç d’engendrar el LAPAO, i on es comencen a ataüllar els primers símptomes sòlids de substitució lingüística, Clarió ha nascut per a quedar-se. Ha treballant colze a colze amb tots els actors que participen al món educatiu, i el seu treball ha estat present dia a dia més enllà de les paraules. Ha fet arribar guies de benvinguda al professorat nouvingut al Matarranya, ha estat actor principal en la lluita per mantenir l’assignatura optativa de català a l’IES Matarranya, contra les propostes de l’administració aragonesa, i ha organitzat diverses jornades de pares i professorat sobre les llengües en els models educatius, per a fer una passa més enllà. És per tot això que Clarió es mereix el nostre reconeixement.
Com veuen els aragonesos la realitat lingüística? | Núvol.
Enguany s’ha celebrat per primera vegada a Saragossa el Seminari Aragonès de Sociolingüística, a la seu institucional Fernando el Católico de Saragossa. Es tracta d’un acte creat en el si de l’Associació Aragonesa de Sociologia i coordinat pels sociòlegs Natxo Sorolla i Chabier Gimeno, pels quals aquest seminari ve a ser un “fòrum científic per generar coneixement sobre la situació sociolingüística aragonesa i analitzar, des de diverses sensibilitats, l’impacte de les polítiques públiques a les comunitats bilingües de la comunitat: aragonès i català”.
Aquest seminari, que va néixer amb l’objectiu de conèixer l’efecte que la societat aragonesa té sobre les llengües, va celebrar la seva primera sessió el passat 19 de desembre, que va comptar amb dues ponències a més de la presentació del llibre Actas de las II jornadas aragonesas de sociología. Grupo de trabajo Lenguas e Identidades (Gara d’Edizions), obra en la qual es recullen les aportacions d’experts sobre la situació sociolingüística d’Aragó i sobre la problemàtica de les llengües minoritàries (aragonès i català).
Les ponències van anar a càrrec de Josep Espluga Trenc, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Cecilio Lapresta, professor de la Universitat de Lleida. El discurs d’Espluga es va centrar en l’anàlisi dels discursos mediàtics a Aragó en el moment de l’aprovació de la llei de llengües i va voler remarcar “l’alarmant absència d’espais per a les veus dels parlants, sobre els quals es van construir durant aquella època discursos i imatges simbòliques que els situaven com a ciutadans «de segona categoria»: mentre els parlants de català apareixien com a aragonesos allunyats de la norma, construïda sobre un ideal d’Aragó antagònic a Catalunya, els parlants d’aragonès es presentaven com a habitants folkloritzats i portadors d’una cultura en desús”.
D’altra banda, Lapresta va voler aprofundir en l’impacte de les polítiques públiques que es construeixen a Aragó que no tenen en compte la realitat social plurilingüe. Segons el sociòleg, “aquestes polítiques exerceixen sobre els aragonesos bilingües una violència simbòlica que, en institucionalitzar-se al llarg de les dècades, ha acabat amagant l’absència d’igualtat en els drets civils efectius per una part significativa de la població de la comunitat”. També va destacar que “la negació legislativa del dret a ser educats i a relacionar-se amb les institucions en la llengua materna, hauria de ser analitzada en clau d’absència d’igualtat legal entre els aragonesos castellanoparlants i la resta dels seus conciutadans”.
Este viernes se celebró en la sede de la Institución Fernando el Católico (Diputación de Zaragoza) la primera sesión del Seminario Aragonés de Sociolingüística, surgido en el seno de la Asociación Aragonesa de Sociología.
Los sociólogos Natxo Sorolla y Chabier Gimeno presentaron el Seminario como un foro científico para generar conocimiento sobre la situación sociolingüística aragonesa y analizar, desde diversas sensibilidades, el impacto de las políticas públicas en las comunidades bilingües de la Comunidad: aragonés y catalán.
De aquí al verano, el Seminario organizará diversas sesiones de trabajo, para el análisis del Censo de Población y Viviendas de 2011, en el que, por primera vez en treinta años, se incluyeron cuestiones relativas a las lenguas habladas en Aragón. Los primeros resultados se harán públicos en la primavera de 2015.
Presentación del libro y ponencias
Esta primera sesión contó también con la presentación del libro Actas de las II Jornadas Aragonesas de Sociología. Grupo de Trabajo “Lenguas e Identidades”. En esta obra se recogen las aportaciones de expertos sobre la situación sociolingüística de Aragón y sobre la problemática de sus lenguas minoritarias: aragonés y catalán, que se expusieron en las segundas Jornadas Aragonesas de Sociología, realizadas en Zaragoza el pasado 16 de mayo.
Las actas han sido editadas por Gara d’Edizions, en colaboración con la Institución Fernando el Católico y Prensas Universitarias de Zaragoza.
Asimismo, también se presentaron dos ponencias, a cargo de los sociólgos aragoneses Josep Espluga Trenc (profesor de la Universitat Autònoma de Barcelona): “Representaciones mediáticas y metáforas sobre la ley de lenguas (3/2013) utilizadas en la prensa aragonesa” y Cecilio Lapestra Rey (profesor de la Universitat de Lleida): “Lengua e identidad en el dominio lingüístico del aragonés y el catalán”.
Josep Espluga analizó los discursos mediáticos en Aragón en el momento de la aprobación de la actual ley de lenguas. Resaltando la alarmante ausencia de espacios para las voces de las y los hablantes, sobre los que se construyeron en esas fechas discursos e imágenes simbólicas que los situaban como ciudadanos “de segunda categoría”. Mientras las y los hablantes de catalán aparecían como “aragoneses alejados de la norma, construida sobre un ideal de Aragón antagónico a Catalunya”; los y las hablantes de aragonés se presentaban como “habitantes folclorizados y portadores de una cultura en desuso”.
Por su parte, Cecilio Lapresta abundó en “el impacto de las políticas públicas que se construyen en Aragón a espaldas de la realidad social plurilingüe”. “Estas políticas ejercen sobre los aragoneses bilingües una violencia simbólica que, al institucionalizarse a lo largo de décadas, ha acabado ocultando la ausencia de igualdad en los derechos civiles efectivos para una parte significativa de la población” de Aragón, afirmó. La negación legislativa del derecho a ser educados y a relacionarse con las instituciones en la lengua materna, debería ser analizada, según este sociólogo, en clave de ausencia de igualdad legal entre los aragoneses castellanohablantes y el resto de sus conciudadanos. “Una clara dejación por parte de los responsables públicos, en tanto garantes de los Derechos Humanos universales”, concluyó.
Diuen allò que a cal ferrer es fa anar cullera de boix. Em passa doncs, que tot i que els meus ulls examinen minuciosament cada Temps de Franja, rarament he fet una crònica. Tinc tan assumit quina és la meua comesa, que no se m’ocorre ficar-me en altres negociats. En descàrrec meu diré que cal acabar la revista a temps, i quan m’arriba ja no hi ha marge per fer res més que ajustar-la, corregir, retocar, dissenyar la coberta i una multitud de petites coses que fan que la cosa quedi com cal. Explico tot això per justificar-me d’esmerçar aquesta columna per fer una minúscula crònica personal sobre la celebració del Ball del Poll el passat 1 de novembre a Torredarques.
El ball l’hem mantingut des de l’any 97, quan vam “recuperar-lo” gràcies a una sèrie de coincidències i a la col·laboració del grup La Birolla. Amb el pas del temps la festa s’havia anat pansint —no és fàcil eixir a ballar tot sol, davant de tothom, per a lluir-te i endur-te el magnífic pollastre de mas. De fet, jo no l’he ballat mai (una càmera fotogràfica és molt útil per amagar-s’hi al darrere). Per això enguany, amb la inestimable ajuda de la Rondalla dels Ports, vam donar un nou i poderós impuls a la tradició. A banda del ball (amb tota la solemnitat i molts valents dansaires, alguns vinguts de lluny), es va fer classe de ball, xerrades, dinar i ‘bureo’, que és com s’anomena a la festa que es feia als masos. Va anar molt bé, amb la participació de gent de totes les edats. Creieu-me si us dic que s’ho van passar millor que amb les actuacions habituals a les festes, és a dir, les orquestres carregades de llums, de decibels i de músiques adotzenades.
Ara cal esperar que la revifada es mantingue els anys a venir. Si no, d’ací una centúria, un grupet de torredarquins hauran de tornar a començar.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja 124, gener 2014
Podeu completar aquesta crònica (amb imatges i enllaços) en aquest altre post d’aquest blog
FRAGA I MEQUINENSA VAN SER “FRANCESES”… – Moviment Franjolí per la Llengua.
FRAGA I MEQUINENSA VAN SER “FRANCESES”
http://www.naciodigital.cat/…/catalu…/va/ser/lliure/francesa
