Enguany anem de commemoracions. N’hi ha tantes que no podem donar-ne l’abast, però d’algunes que ens toquen molt de prop —els 750 anys del naixement d’en RamonMuntaner, i els deu sense en Jesús Moncada i en Josep Galan— ja ho hem fet, o ho farem abans d’acabar l’any. I hi ha també el centenari de la mort d’en Cels Gomis, que ens toca igualment de tan a prop. Ja n’han parlat a la Revista de Andorra, i en parlaran a Turolenses, i no podem deixar de parlar-ne al Diario de Teruel. Cels Gomis i Mestre nasqué a Reus el 1845 i morí a Barcelona el 1915. Era enginyer de camins i participà en la construcció de gran part dels primers ferrocarrils. Adscrit ja de molt jove al comunisme llibertari fou un gran propagador d’aquest ideari, com a publicista i autor de llibres de divulgació de ciències i humanitats, convençut com estava que només a través del coneixement, i d’una educació sense traves, l’home esdevindria lliure. Molt actiu també en el camp bibliotecari, fou nomenat secretari de la Biblioteca Arús de Barcelona, especialitzada en publicacions socialistes de tota mena, càrrec que exercí fins al darrer alè. Tenia gran interès per gairebé tots els camps del saber, i molt especialment pels estudis de folclore i geogràfics, i aprofità la seua professió, que el duia per quasi tota la geografia espanyola, per arreplegar abundosos materials d’aqueixos temes. Fou un dels primers a l’Aragó en recollir materials folclórics de les nostres tres llengües, aragonès, castellà i català, amb criteris científics, i anomenant català el nostre català de l’Aragó, sense tabús ni prejudicis. Bastants dels seus textos de folclore català aragonès es troben als reculls Les cançons de la nostra gent (1993) d’en Josep Galan, Lo Molinar (1995-96) i Bllat colrat! (1997), un recull, aquest darrer, que s’obre amb les paraules: A la memòria de Cels Gomis, que ens precedí. Dels seus articles de geografia terolenca se n’ha reeditat enguany la descripció de l’Avenc de San Pedro d’Oliete, i esperem que també ho siga aviat, almenys, el de Regallo amunt.
Estimados amigos, es un placer presentaros la cuarta jornada de Novel Negra que organizamos en Valderrobres, (Pueblo bonito de España https://www.youtube.com/watch?v=-OCYW_aMha8 con el beneplácito de nuestro Ayuntamiento, que hay que agradecerle el esfuerzo por volcarse en uno de los eventos de más concurrencia del verano, ya que concretamente este año contamos con 45 autores que van a llenar la calle donde se encuentra Librería Serret.
Este año tenemos una cita nueva con todos vosotros para homenajear a nuestro querido Jefe de la Banda, Francisco Gonzalez Ledesma, de la cual queremos que sea la que confirme continuidad de este Espectacular Evento !!!
Montserrat Clua i Fainé, professora d’antropolgia de la UAB, llegeix ‘La pell de la frontera’ de Francesc Serés, que ha guanyat amb aquest llibre el premi de la Crítica Serra d’Or. Clua equipara l’aportació de Serés a la que en el seu moment va fer Francesc Candel amb ‘Els altres catalans’.
Ara que cau aquest sol de justicia que desfà les pedres, és el millor moment per llegir la darrera obra de Francesc Serés, La Pell de la Frontera (Quaderns Crema, 2014). No pas perquè l’obra de Serés sigui una lectura refrescant per fer vora la piscina, desconnectant de la realitat i dels maldecaps que arrosseguem durant l’any. Tot el contrari. El llibre de Serés és un veritable cop de puny a la boca de l’estómac, un llibre amarg i sec, com la realitat que descriu: l’existència (supervivència) de centenars d’homes perduts en una terra de ningú que s’estén entre Lleida i els Monegres. Homes vinguts de diferents parts del món, d’Argèlia fins a Ucraïna, de Mali, Senegal o Guinea Conakry, de la Xina a Bulgària, perduts en un territori de frontera que sembla la fi del món. Serés no escriu una novel·la de ficció: tot el que relata forma part de la seva experiència de més de 15 anys vivint i recorrent les terres del Segrià i el Baix Cinca. És el paisatge de la seva infantesa, l’espai que coneix i que intenta reconèixer malgrat els canvis que s’hi han produït en els darrers anys. I com un veritable etnògraf fent treball de camp, Serés observa, pregunta, entrevista, comparteix i pren nota de les diferents trajectòries recorregudes per individus gairebé invisibles per a la resta del món que estem tant lluny, físicament i vivencialment, d’aquesta realitat corprenedora. No és pas que no ho sabéssim que a Lleida hi ha molta immigració arribada per la demanda de braços en la recollida de fruita. Aquest estiu mateix tornen a sortir algunes notícies a la premsa sobre la situació dels temporers de Lleida. També aquest agost està essent excepcional per l’èxode de refugiats que intenten arribar a les costes de l’Europa salvadora. Cada dia ens arriben les terribles imatges del drama migratori per terra i mar, en canoes o en camions. Però les imatges s’acaben aquí, en el relat del rescat o de la detenció. I ningú ens explica què passa després, en els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), en les devolucions en calent, o amb els que aconsegueixen quedar-se. Això és precisament el què ens explica el llibre de Serés i per això és més imprescindible que mai llegir-lo ara: la realitat d’alguns d’aquests immigrants arribats a Saidí, Alfarràs o Fraga en la darrera dècada. Les petites històries dels que no tenen història, en un món en constant canvi i transformació, lenta però implecable; un món que quan es mou, “s’acarona i s’esgarrapa”.
Seguint les passes del Candel que fa 50 anys ens regalava Els altres catalans, Serés es converteix així en el cronista d’una realitat que teníem invisibilitzada aquells que no som de la terra, no pas pels que hi viuen dia a dia. Curiosament (tristament?), Candel i Serés són els dos autors que sense ser antropòlegs han escrit les millors etnografies de dues realitats que cap antropòleg/a ha abordat amb la mateixa proximitat i profunditat. Si en el cas de Candel era la inmigració espanyola dels anys 50-60, Serés ens parla de la immigració no-comunitària dels 90 i 2000. La diferència és que Candel en parlava des de la vivència de ser un d’ells, fill ell mateix de la immigració. Serés en canvi, ens ho relata des de la perspectiva dels “nadius” que es troben el seu món alterat per aquesta presència vinguda de cop no sé sap d’on. Ens explica com es conviu amb la misèria, amb la brutícia, amb la veritable multiculturalitat construïda en la quotidianitat, sense recursos i deixada de la mà de les administracions. Llegint sota aquest sol que cau a plom aquests dies, una sent en pròpia pell la calor asfixiant que desprèn el llibre, pot empatitzar amb aquesta gent que viu la duresa de la terra seca i gairebé pot sentir fins i tot la pudor descrita en alguns fragments.
Però Serés també és capaç de fer-nos arribar les petites històries d’il·lusions i decepcions dels que coneix sense conèixer del tot, dels que han passat per aquí, dels que s’hi han quedat i dels que s’hi han perdut. En aquesta modernitat líquida globalitzada i etèria, Serés no està tant allunyat d’aquests homes en moviment, de les seves experiències de desarrelament, precarietat i incertesa. Sense pretendre parlar en cap moment en nom d’ells, la seva capacitat de descriure els detalls de les seves petites vides (feta des d’una capacitat de distància i empatia envejables per qualsevol antropòleg), ens acaba oferint un relat de com viuen i entenen el seu pas per les nostres terres aquestes persones vingudes d’arreu. I de com les petites accions de compassió, de solidaritat, perquè “fa dol”, entre veïns, han fet que aquesta zona no es convertís en un autèntic Far West.
D’aquesta manera Serés es converteix en un Candel 2.0, un testimoni de la (nova?) inmigració del segle XXI. Com el mestre, descriu les causes estructurals i conjunturals de la situació sense perdre la humanitat dels seus protagonistes. Personatges entranyables com en Juli i la seva solitud; històries terribles com la d’en Majeed, empresonat a Saidí com un Tom Hanks a la terminal però sense un final feliç com els de Hollywood; la frustrant història dels diferents Changs que han passat per les aules d’acollida d’Olot… Personatges i paisatges que passen, que es mouen, en una realitat postmoderna fluïda, malgrat que Serés sigui tant crític (i amb raó) amb els seus teòrics. Però si en el relat de Candel hi havia un punt d’optimisme, d’esperança en la capacitat d’acollida i adaptació dels inmigrants i els seus descendents, en el text de Serés la visió és completament pessimista: no hi ha espai per a l’adaptació per a la gent que està de pas, ja sigui físicament o vivencialment. I malgrat tot, són aquí. Omplint els pobles despoblats. Rejovenint els pobles envellits. Serés descriu, no jutja. Però en el seu relat potser hi manca obrir una mica més el focus per incloure uns protagonistes dels fets que no acaben d’aparèixer: aquells qui contracten els treballadors, motiu pel qual els altres han vingut.
El llibre de Serés és difícil de classificar. No és novel·la de ficció ni un reportage periodístic, malgrat que inclou referències a altres novel·listes i unes fotografies tant o més explícites que el propi text. Escrit en un llenguatge precís i preciós, sec com la terra descrita, adust però profundament poètic, en alguns fragments ens recorda al Conrad més inquietant. En d’altres podries fer un paral·lelisme entre Saidí i la Mequinensa de Moncada. Però sobretot, per les seves formes i per la seva narració impecable i implacable de la pèrdua d’un món conegut a causa de les transformacions de la postmodernitat, el seu llibre es converteix en el Tristos Tròpics del llunyà finis terrae lleidetà.
Només em resta donar-li les gràcies per haver-lo escrit.
Las casas y los espacios públicos de la localidad aragonesa de Peñarroya se convertirán este fin de semana en escenarios teatrales en los que se desarrollarán medio centenar de representaciones de arte en vivo. Espectáculos para todos los públicos, de pequeño formato y duración, que desplegará la tercera edición del Festival Matarranya Íntim.
Un proyecto itinerante promovido y organizado por Francachela Teatro en colaboración con la Comarca del Matarranya, que busca acercar las artes escénicas de vanguardia a las poblaciones rurales de esta comarca y dar visibilidad a su riqueza patrimonial.
Hoy a las 20:00h el festival más próximo y experimental de toda la comarca inaugurará su tercera edición con Boom-Bon Teatro del Teatre Tracalet, espectáculo itinerante de marionetas y cuentacuentos que partirá de la Plaza de la iglesia y recorrerá las calles del pueblo.
Diseñada para espectadores de todas las edades –bebés, niños, jóvenes y adultos-, el Festival trazará el sábado 8 y el domingo 9 un itinerario teatral por el pueblo con microespectáculos a precios populares que se desarrollarán en la intimidad de los hogares del pueblo y otros espacios singulares.
La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics és el títol del treball de l’historiador calaceità Joaquim Montclús i Esteban publicat per l’Institut d’Estudis Catalans i que fou presentat a la seu de l’entitat a Barcelona el passat mes de maig i que ja es pot comprar a les llibreries del Matarranya.
El volum prologat per Salvador Giner expresident de l’IEC i presentat per Joandomènec Ros actual president de la institució. El llibre consta d’una introducció geogràfica on es parla, principalment, de les comarques i de la demografia del territori -la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya lingüístic-, seguida d’un apartat molt extens de la història dels territoris de la Franja, especialment àmplia la referència a la de l’edat mitjana, on l’autor ja va publicar un volum sobre el tema referit a Calaceit: ‘Una vila medieval entre fronteres'(1987). En este apartat Montclús incideix en la qüestió dels límits territorials entre Aragó i Catalunya. També és ampli l’espai dedicat a l’edat contemporània perquè la fa arribar fins als últims fets polèmics: la Llei de llengües -l’antiga i la nova- o la creació de l’aragonès oriental -LAPAO. Finalitza amb una completa bibliografia sobre el tema. En els annexos de l’obra diferents apartats: una cronologia dels fets més importants del territori a criteri de l’autor, biografies de personatges històrics vinculats a la Franja, diccionari d’autors contemporanis en llengua catalana i fotografies i mapes.
L’obra té l’encert de ser el primer volum d’història que s’ha publicat de la Franja i que, encara que és un territori molt allargassat que va del Pirineu al Maestrat amb unes comunicacions des de sempre molt deficitàries, existeix una vinculació important pel fet de ser territori de frontera entre Aragó i Catalunya i parlar una mateixa llengua.
Enguany es commemora el 10è aniversari de la mort de l’escriptor Jesús Moncada (Mequinensa 1941 – Barcelona 2005 ) i en el marc de l’ Any de les Biblioteques, les Centrals de Biblioteques de Lleida i Terres de l’Ebre impulsen diverses propostes relacionades amb l’escriptor i el seu món.
Jesús Moncada és un autor molt llegit i valorat tant a les Terres de Lleida com a les de l’Ebre, va ambientar la seva obra en el territori limítrof entre Catalunya i Aragó i va recrear vivències i costums dels pobles a la vora dels rius Ebre i Segre.
Dins l’activitat “Llegim Moncada”, s’han proposat diferents iniciatives:
Lectura i comentari de l’obra de Jesús Moncada als Clubs de Lectura de les biblioteques. Un total de 20 biblioteques (13 de les comarques de Lleida i 7 de les comarques de Terres de l’Ebre ) hi participen entre abril de 2015 i maig de 2016 llegint els títols següents: Camí de sirga, Calaveres atònites, El Cafè de la granota i Estremida memòria.
A Lleida hi participen les biblioteques d’Agramunt, Alcarràs, Alguaire, Almenar, Artesa de Segre, Bell·lloc d’Urgell, Bellvís, Juneda, Pardinyes,Torregrossa, Tremp i el Bibliobús Garrigues-Segrià.
Mostra de l’ Exposició “ Jesús Moncada“ a les biblioteques de Lleida i Terres de l’Ebre. Aquesta exposició itinera per un total de 10 biblioteques. Cedida per la Central de Biblioteques de Lleida , consta de 16 plafons que reprodueixen fragments de les obres de Moncada sobre la vida a Mequinensa: la mina, els cafès, els costums, les diversions, els personatges, la desaparició d’un poble sota les aigües, etc.
A Lleida itinera per: Agramunt, Alcarràs, Artesa de segre, Linyola i La Seu d’Urgell.
Sortida a Mequinensa per als integrants dels clubs de lectura que han llegit l’obra de Moncada. A l’octubre es farà una trobada dels clubs de lectura de les biblioteques de Lleida i de terres de l’Ebre a Mequinensa. Aquesta activitat inclourà la ruta literària “Jesús Moncada” i una representació teatral de l’obra de Moncada.
L’Espai Àgora Sabadell, al Centre Cívic de Sant Oleguer, el 9 de juliol, va acollir una lectura de poemes de Desideri Lombarte organitzada per Òmnium. Entitat que el 2012 ja va dedicar unes jornades al Matarranya i al poeta franjolí. Es va iniciar la convocatòria amb un interessant vídeo que presentà la nostra comarca i l’escriptor. Després continuà amb la lectura dels textos seleccionats per al recital. Una presentadora ens argumentava els diferents blocs en què havien dividit l’estensa producció poètica de Desideri. El primer feia referència a “la pàtria, els pena-rogins i la llengua” a càrrec de Manel Aljama i Miquel Ribera, “la terra i la natura” per Cèlia Nolla, “l’amor s’hi posa” amb poemes seleccionats del volum Cartes a la molinera per l’activista matarranyenc Josep Boltaina, “la paraula en el vent” a càrrec de Jordi Condal i “el retorn a la terra” per Josep Giner. Acabà l’emotiu recital amb un poema de Miquel Ribera. Una cinquantena de persones vam acompanyar els rapsodes que vam gaudir dels textos i de la recreació uns poemes que continuen ben vius malgrat el pas del temps, en un espai municipal molt acollidor.
Lingüistas, sociólogos, pedagogos, maestros y otros especialistas participarán del lunes 13 al jueves 16 de julio en la segunda edición de este curso de verano de la Universidad de Zaragoza, en la villa de Ansó (Chacetania).
El Seminario Aragonés de Sociolingüística (Asociación Aragonesa de Sociología) felicita al equipo formado por sus tres compañeros, Natxo Sorolla, Miguel Montañés y Chabier Gimeno, así como al profesor Javier Giralt, de la Universidad de Zaragoza, por la organización y dirección de este segundo curso sobre el aragonés y el catalán.
Tras la primera edición en julio de 2014, los alumnos y alumnas inscritas se acercarán en esta ocasión a la gestión técnica de la diversidad lingüística, a la didáctica de nuestras lenguas y a la dinamización escolar de éstas.
Este lunes 13, a las 16.00 horas, la conferencia inaugural, abierta al público, se centrará en el aragonés usado en el valle de Ansó, con la profesora Pilar Benítez, de la Universidad de Zaragoza.
Y a lo largo de la semana, se hablará también sobre las dificultades de transmisión generacional del catalán (profesor Brauli Montoya, Universitat d’Alacant) y del aragonés (Xavier Tomás, de la Sociedat Lingüística Aragonesa), así como sobre la aplicación de las nuevas tecnologías en la enseñanza de nuestras lenguas (Maite Moret, de la Universidad de Zaragoza, y Alberto Hijazo, de la University of East Anglia, Inglaterra).
La conferencia de clausura, también abierta al público, será el próximo jueves 16, a las 12.45 horas, y bajo el título “Sociedad y lenguas minoritarias en Aragón a comienzos del siglo XX”, será impartida por el profesor José Luis Aliaga, de la Universidad de Zaragoza.
Jornades sobre Desideri Lombarte, organitzades per l’Omnium de Sabadell. Recordem les que realitzaren fa una parell d’anys sobre el Matarranya, amb la participació del Duo Recapte, la presentació de diversos llibres, etc.
ASSOCIACIÓ CULTURAL DEL MATARRANYA
Omnium Cultural de Sabadell organitza el dijous dia 9 de juliol una trobada a l’Espai Àgora del Centre Cívic Sant Oleguer en la que podrem gaudir de la lectura de poemes de l’escriptor Desideri Lombarte, nascut a Pena Roja de Tastavins, a la comarca del Matarranya, amanida amb ambient musical de la zona.
Segurament tots estarem molt enfeinats i amb poc de temps lliure, però de veritat us dic que val la pena fer un petit parèntesi i conéixer la poesia d’una persona nascuda a un poble i que va escriure perquè el poble l’entengués i visques més intensament.
Així que, si ens voleu acompanyar, us esperem a la trobada, i, al mateix temps, ens reveurem i xarrarem una estona.
Us envio el cartell anunciador i un escrit de presentació.
Aquest divendres dia 19 de juny s’ha presentat al Liceo d’Alcanyís el llibre bilingüe castellà-català de Ramon Mur: El sueño de Kil. Als 30 anys de la llibreria Serret. Davant d’una bona presència de públic José Ignació Micolau ha presentat Ramon Mur i la seua obra i Artur Quintana ha fet una introducció al llibre, que ha qualificat d’íntima i esimulant crònica novel·lada dels darrers cent anys al Baix Aragó Històric i al tarannà dels seus habitants. L’autor ha tancat la presentació parlant de la gestació de la novel·la i establint un diàleg amb el públic.
Qui vulgui llegir la introducció sencera d’Artur Quintana la trobarà aqui pdf
Marc Nadal: “Mi intención era colársela, desenmascarar una farsa”
Acumula dos premios literarios en balear, ‘baleá’ según los organizadores, y uno en ‘lapao’.
CATALINA GAYÀ
Jueves, 18 de junio del 2015
DANNY CAMINAL
-¿Se siente políglota?
-Siempre me ha gustado aprender idiomas, He estudiado inglés, italiano, sé un poco de gallego, así que un poco políglota podría ser, pero no por saber mallorquín o lapao. Me gusta aprender idiomas y conocer los dialectos y sus particularidades.
-Pero ha ganado hasta tres premios literarios, dos en lengua baleá y uno en lapao, la variedad lingüística de Aragón oriental defendida por la Federació d’Asociacións Culturáls de l’Aragó Oriental (sic), la FACAO.
-En el caso del balear adapté un texto que había escrito en catalán a las formas que proponía la Acadèmi de sa Llengo Baléà. Se inspiran en unas gramáticas y unos diccionarios que salieron en el siglo XIX, pero lo del baleà es un invento.
-Espere, espere. ¿Cómo empieza todo?
-Un día hablando con dos amigos mallorquines me dijeron indignados: «Ahora han hecho una academia de la lengua balear». Me conecté y vi que habían fundado un premio literario y me presenté. Envié un cuento de dos páginas llamado Sa bala d’Aquil·les.
-Y los organizadores de los Prèmits Lliteraris en Llengo Baléà (así lo escriben) le dieron un premio de novela.
-Tenían las categorías de cuento y de rondalla. Me dijeron que lo mío era una novela corta porque no había animales mitológicos.
-Es el nuevo Monterroso de los gonellistas, que, entre otras particularidades, defienden que el dialecto mallorquín no es catalán.
-[Cita a Monterroso] Cuando se despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Me dijeron que nadie se había presentado, así que me daban el premio. Me lo enviaron al despacho de la universidad. Pensaron que era un estudiante mallorquín que vivía en Barcelona.
-Era finales del 2012.
-Sí, y en el 2013 me dan el segundo premio de poesía en balear con Grassis, una parodia.
-Y sigue acumulando premios.
-En el 2013 envié un cuento a la FACAO. Defienden que lo que se habla en la Franja no es catalán, sino aragonés oriental. Y gano otro premio con el cuento Que ningú no mos faigue callá.
-Explíqueme la trama.
-Es un niño que lo pasa muy, muy mal en la escuela porque tiene un profesor pancatalanista. Les dije que era de Tarragona y que mis abuelos eran de Tamarit de Llitera. Gané un tercer premio y me invitaron a la entrega. Fui y, la verdad, fue un poco surrealista. Estábamos yo, una amiga, tres premiados y los organizadores.
-Y es ahí cuando se enteran en Mallorca y en la Franja de que usted es catalán. ¿Cómo se lo toman?
-Los de Mallorca, la verdad, se lo tomaron deportivamente y hasta me agradecieron la publicidad. Dijeron que ellos me habían adaptado la novela. En Aragón se lo tomaron muy mal.
-¿Con qué intención lo hace?
-La verdad, no tenía malicia. Es una forma más o menos elegante de colársela, de desenmascarar una farsa. O bien que tengan que reconocer que soy un políglota.
-Y mientras gana premios literarios está acabando una tesis doctoral en Física.
-Estudié Física e hice el doctorado en Química. En mi tesis estudio la aplicación de diferentes métodos teóricos a proteínas fluorescentes o fotoactivas. Ahora ya soy doctor.
-¿Y ahora?
-Este verano daré clases de inglés.
-¿Ve cómo es políglota?
-[Ríe] Los idiomas siempre me han gustado: este año he estudiado árabe. Pero catalán, valenciano, mallorquín… no he tenido que estudiarlos mucho.
