Skip to content

Archive

Category: Literatura

Origen: Diez años sin Jesús Moncada, el aragonés que se convirtió en autor de culto en catalán

“Ho havia sentit a dir però volia creure que allò no arribaria mai”. El viejo Nelson, uno de los protagonistas de ‘ Camí de sirga‘, se negaba a creer que un día la villa vieja de Mequinenza desaparecería para siempre. En realidad, no lo hizo. En 2015 se cumplen diez años de la muerte de Jesús Moncada, el escritor que a través de su literatura inmortalizó e hizo universal un pueblo condenado por la construcción del embalse de Riba-Roja. Sus obras han sido traducidas a una veintena de idiomas y es considerado “una de las figuras más importantes de la literatura catalana de la segunda mitad del siglo XX”, en palabras de Hèctor Moret, profesor, crítico y estudioso de la obra de Moncada.

Moncada murió con solo 63 años, dejando apenas siete obras publicadas. Entre ellas, ‘Camí de sirga’ – ‘Camino de sirga’, en castellano- la novela que le valió el éxito. En ella, el escritor consolidó un universo personal entorno a la Mequinenza desaparecida, convirtiéndola en un lugar mítico comparable para muchos con la Macondo de ‘Cien días de soledad’. Por sus páginas desfilan personajes imborrables como Nelson, el navegante del Ebro, o Carlota de Torres, la dama de la burguesía local.

De la poca producción de Moncada, la profesora de la Universidad de Zaragoza Maite Moret explica que “era un escritor muy metódico y escrupuloso, antes de encontrar una versión definitiva realizaba infinidad de redacciones”. De su novela ‘Estremida memòria’ llegó a realizar 13 versiones hasta dar con la final. Su dominio de la palabra aún tiene más mérito si se considera que no había recibido formación en ortografía catalana, y tuvo que aprender por su cuenta cuando se instaló en Barcelona en 1966.

Antes de desembarcar en la capital catalana, donde trabajó como traductor, pasó buena parte de su adolescencia en Zaragoza. Allí estudió en el colegio de la familia de José Antonio Labordeta, y cursó Magisterio, carrera que completó antes de cumplir los 18 años, con premio extraordinario incluido. Reflejo de esta etapa de su vida queda su obra ‘La galeria de les estàtues’.

Profeta en Mequinenza

“Moncada situó a Mequinenza, como colectivo, en el mapa de la literatura universal, y los mequinenzanos le reconocemos como alguien que supo recuperar el difícil pasado y las formas de vida desaparecidas de la villa”, asegura Hèctor Moret. El escritor fue y continúa siendo profeta en su tierra natal. El museo local le dedica un amplio espacio, donde se exponen algunos de sus objetos personales y parte de su obra pictórica, ya que, antes de volcarse en la escritura, fue pintor.

El pasado 13 de junio, fecha de su muerte, la localidad le recordó en un acto sobre el solar que ocupó su casa natal en el pueblo viejo. Allí se destapó una placa con un texto que el escritor concibió como mensaje “al que vingui a enderrocar-la” (“a quien venga derribarla”): ‘Enruna-la, si cal, però sense escarnir-la. El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra és dolorida pell d’uns altres dies; allí on no sentiràs sinó silenci, nosaltres hi escoltem les antigues paraules” (“Hazla escombros, si es necesario, pero sin burlarte de ella. Lo que tus ojos tomarán por argamasa y piedra es dolorida piel de días pasados; allí donde no oirás sino silencio, nosotros escuchamos las antiguas palabras”).

Para muchos mequinenzanos todavía es fácil rememorar a Moncada sentado en la calle o los cafés, escuchando las anécdotas de los vecinos más mayores.

Se estudia en el Bachillerato catalán

Moncada recibió numerosos premios literarios en Cataluña, además de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. En Aragón, se le otorgó la Medalla de Santa Isabel de Portugal de la Diputación de Zaragoza y, en 2004, ya muy enfermo, el Premio de Honor de las Letras Aragonesas, que por primera vez recayó en un escritor en lengua catalana.

“El 90% de su obra sitúa la acción en territorio aragonés, en Mequinenza y en Zaragoza”, señala Moret. Sin embargo, el estudioso lamenta que “posteriormente a su muerte se le ha ignorado en Aragón, porque se consideró que era un escritor en catalán y que, como tal, no pertenecía a la literatura aragonesa”. En Cataluña, destaca Moret, Moncada forma parte de los planes de estudio de Bachillerato, y su obra ‘ El Cafè de la granota‘ se encuentra entra las lecturas obligatorias para los alumnos.

Origen: Desideri Lombarte (Genís Sinca)

És un autor destacat de la literatura catalana d’Aragó, però sols va publicar dos llibres en vida

GENÍS SINCA 1

Desideri Lombarte (Pena-roja, 1937 – Barcelona, 1989)és un dels autors més destacats de la literatura catalana a l’Aragó, amb totes les particularitats que ser escriptor i investigador del Matarranya -en català- pot significar. Literàriament, Lombarte ho tenia tot, gràcies a un talent que abraçava diversos àmbits. Va sobresortir com a poeta – Cartes a la molinera. La bona vida i la mala bava, publicat per l’Associació Cultural del Matarranya, Col·lecció Lo Trull, Calaceit (1995), i també Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, i també com a autor de teatre –Pena-roja i Vallibona, pobles germans i novel·lista.

Lombarte titulava que fa goig: Memòries d’una desmemoriada mula vella (Sírius Edicions, Calaceit, 1997). Igualment va escriure nombrosos treballs de recerca (Pena-roja, una vila a la frontera ), feia articles d’opinió en revistes culturals, diaris, i omplia de literatura els programes de festes dels municipis del Matarranya, algunes vegades amb dibuixos per il·lustrar els treballs. Lombarte era delineant.

Utilitzava un llenguatge popular que arribava al lector de manera immediata, però sobretot tenia gràcia a l’hora d’explicar temes relacionats amb la terra natal, fossin tradicions, personatges, llegendes. Jo he aconseguit per internet un estudi seu sobre les abelles!

Malgrat tot, fixem-nos en aquesta dada: només va poder publicar dos llibres i bona part de la seva obra va veure la llum a partir dels anys noranta, quan ja era mort i enterrat. Per circumstàncies biogràfiques, després d’haver estudiat intern a Alcanyís, havia tornat a la finca familiar i havia treballat de pagès, però la duresa del món agrari (la gelada del 1956!), que ens és difícil d’imaginar, fa que als dinou anys hagi d’emigrar a Barcelona; hi treballa de delineant, es casa amb Rosalia, també de Pena-roja i tenen tres filles.

Lombarte tenia una salut fluixa. Als 44 anys el seu estat s’agreuja i la crisi en el sector de la construcció l’obliga a deixar la feina. Però hi troba la part positiva i decideix abocar-se a la seva gran passió. Lombarte escriu net, directe, clar. Per veure de què va, el millor és posar exemples. He triat un parell de poemes d’Ataüllar el món des del Molinar, editat per l’Associació Cultural del Matarranya (Calaceit, 2000). Aquest es titula: Som gent del Matarranya ; Lombarte hi tracta l’etern tema: “I quina llengua parleu, ja ho sabeu tots o no encara? És millor que no ho toquem, que d’això se’n parle massa. Però si n’hem de parlar que quedi una cosa clara: que no parlem castellà. I que no xapurregem, que parlar, parlem ben clar, i que mos entenen bé catalans i valencians. Arnes, Horta i Riba-roja, la Pobla, Boixar i Morella parlen com a Pena-roja, la Vall del Tormo o Maella”. Segueix: “I a dengú li estranye gens esta forma de parlar, com no sigue un castellà, que no sap lo que diem. I fa més de vuit-cents anys que estem parlant com parlem. Sabem parlar castellà, l’ensenyen a les escoles. Parlem lo nostre parlar sense estar a les beceroles; i de perdre’l no el perdrem, que sabem lo que mos coste”.

L’altra característica: un finíssim sentit de l’humor, una manera positiva, del Matarranya, de veure les coses, imagino que per força. Es veu a La pell del teu cos : “[…] com una mançana la cara rogeta. I les mamelletes blanques i tovetes. La panxeta prima, les cuixes gordetes, lo culet redó i les pantorrilles ben fetes. I al cap de les cuixes, allí on tu ja saps, davall del melic, tens un embolic de pèls arrissats. Que bonica que eres des dels peus al cap”.

L’octubre del 1989 Lombarte va morir, als 53 anys, a Barcelona, en el punt àlgid d’una carrera literària brillant, després d’haver-se passat deu anys escrivint a tota màquina, el que es coneix com la seva dècada prodigiosa. Deu anys intensos de feina que resumeixen una comarca sencera.

El cuarto Sant Jordi Negro se celebra en Valderrobres

Origen: Cels Gomis i Mestre | Lo Finestró

celgomis.jpg.pagespeed.ce.zJpK5t0_DT 

Enguany anem de commemoracions. N’hi ha tantes que no podem donar-ne l’abast, però d’algunes que ens toquen molt de prop —els 750 anys del naixement d’en RamonMuntaner, i els deu sense en Jesús Moncada i en Josep Galan— ja ho hem fet, o ho farem abans d’acabar l’any. I hi ha també el centenari de la mort d’en Cels Gomis, que ens toca igualment de tan a prop. Ja n’han parlat a la Revista de Andorra, i en parlaran a Turolenses, i no podem deixar de parlar-ne al Diario de Teruel. Cels Gomis i Mestre nasqué a Reus el 1845 i morí a Barcelona el 1915. Era enginyer de camins i participà en la construcció de gran part dels primers ferrocarrils. Adscrit ja de molt jove al comunisme llibertari fou un gran propagador d’aquest ideari, com a publicista i autor de llibres de divulgació de ciències i humanitats, convençut com estava que només a través del coneixement, i d’una educació sense traves, l’home esdevindria lliure. Molt actiu també en el camp bibliotecari, fou nomenat secretari de la Biblioteca Arús de Barcelona, especialitzada en publicacions socialistes de tota mena, càrrec que exercí fins al darrer alè. Tenia gran interès per gairebé tots els camps del saber, i molt especialment pels estudis de folclore i geogràfics, i aprofità la seua professió, que el duia per quasi tota la geografia espanyola, per arreplegar abundosos materials d’aqueixos temes. Fou un dels primers a l’Aragó en recollir materials folclórics de les nostres tres llengües, aragonès, castellà i català, amb criteris científics, i anomenant català el nostre català de l’Aragó, sense tabús ni prejudicis. Bastants dels seus textos de folclore català aragonès es troben als reculls Les cançons de la nostra gent (1993) d’en Josep Galan, Lo Molinar (1995-96) i Bllat colrat! (1997), un recull, aquest darrer, que s’obre amb les paraules: A la memòria de Cels Gomis, que ens precedí. Dels seus articles de geografia terolenca se n’ha reeditat enguany la descripció de l’Avenc de San Pedro d’Oliete, i esperem que també ho siga aviat, almenys, el de Regallo amunt.

 Artur Quintana

Llegir a Moviment Franjolí per la Llengua: Tres lectures recomenades amb temàtica de la Franja

Estimados amigos, es un placer presentaros la cuarta jornada de Novel Negra que organizamos en Valderrobres, (Pueblo bonito de España https://www.youtube.com/watch?v=-OCYW_aMha8 con el beneplácito de nuestro Ayuntamiento, que hay que agradecerle el esfuerzo por volcarse en uno de los eventos de más concurrencia del verano, ya que concretamente este año contamos con 45 autores que van a llenar la calle donde se encuentra Librería Serret.

Este año tenemos una cita nueva con todos vosotros para homenajear a nuestro querido Jefe de la Banda, Francisco Gonzalez Ledesma, de la cual queremos que sea la que confirme continuidad de este Espectacular Evento !!!

Gracias a todos por vuestra difusión ;))

Octavio Serret – llibreria Serret continue reading…

Origen: En la pròpia pell i en la dels altres | Montserrat Clua i Fainé

Montserrat Clua i Fainé, professora d’antropolgia de la UAB, llegeix ‘La pell de la frontera’ de Francesc Serés, que ha guanyat amb aquest llibre el premi de la Crítica Serra d’Or. Clua equipara l’aportació de Serés a la que en el seu moment va fer Francesc Candel amb ‘Els altres catalans’. 

Francesc Serés  | © Noemí Roset

Ara que cau aquest sol de justicia que desfà les pedres, és el millor moment per llegir la darrera obra de Francesc Serés, La Pell de la Frontera (Quaderns Crema, 2014). No pas perquè l’obra de Serés sigui una lectura refrescant per fer vora la piscina, desconnectant de la realitat i dels maldecaps que arrosseguem durant l’any. Tot el contrari. El llibre de Serés és un veritable cop de puny a la boca de l’estómac, un llibre amarg i sec, com la realitat que descriu: l’existència (supervivència) de centenars d’homes perduts en una terra de ningú que s’estén entre Lleida i els Monegres. Homes vinguts de diferents parts del món, d’Argèlia fins a Ucraïna, de Mali, Senegal o Guinea Conakry, de la Xina a Bulgària, perduts en un territori de frontera que sembla la fi del món. Serés no escriu una novel·la de ficció: tot el que relata forma part de la seva experiència de més de 15 anys vivint i recorrent les terres del Segrià i el Baix Cinca. És el paisatge de la seva infantesa, l’espai que coneix i que intenta reconèixer malgrat els canvis que s’hi han produït en els darrers anys. I com un veritable etnògraf fent treball de camp, Serés observa, pregunta, entrevista, comparteix i pren nota de les diferents trajectòries recorregudes per individus gairebé invisibles per a la resta del món que estem tant lluny, físicament i vivencialment, d’aquesta realitat corprenedora. No és pas que no ho sabéssim que a Lleida hi ha molta immigració arribada per la demanda de braços en la recollida de fruita. Aquest estiu mateix tornen a sortir algunes notícies a la premsa sobre la situació dels temporers de Lleida. També aquest agost està essent excepcional per l’èxode de refugiats que intenten arribar a les costes de l’Europa salvadora. Cada dia ens arriben les terribles imatges del drama migratori per terra i mar, en canoes o en camions. Però les imatges s’acaben aquí, en el relat del rescat o de la detenció. I ningú ens explica què passa després, en els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), en les devolucions en calent, o amb els que aconsegueixen quedar-se. Això és precisament el què ens explica el llibre de Serés i per això és més imprescindible que mai llegir-lo ara: la realitat d’alguns d’aquests immigrants arribats a Saidí, Alfarràs o Fraga en la darrera dècada. Les petites històries dels que no tenen història, en un món en constant canvi i transformació, lenta però implecable; un món que quan es mou, “s’acarona i s’esgarrapa”.

Seguint les passes del Candel que fa 50 anys ens regalava Els altres catalans, Serés es converteix així en el cronista d’una realitat que teníem invisibilitzada aquells que no som de la terra, no pas pels que hi viuen dia a dia. Curiosament (tristament?), Candel i Serés són els dos autors que sense ser antropòlegs han escrit les millors etnografies de dues realitats que cap antropòleg/a ha abordat amb la mateixa proximitat i profunditat. Si en el cas de Candel era la inmigració espanyola dels anys 50-60, Serés ens parla de la immigració no-comunitària dels 90 i 2000. La diferència és que Candel en parlava des de la vivència de ser un d’ells, fill ell mateix de la immigració. Serés en canvi, ens ho relata des de la perspectiva dels “nadius” que es troben el seu món alterat per aquesta presència vinguda de cop no sé sap d’on. Ens explica com es conviu amb la misèria, amb la brutícia, amb la veritable multiculturalitat construïda en la quotidianitat, sense recursos i deixada de la mà de les administracions. Llegint sota aquest sol que cau a plom aquests dies, una sent en pròpia pell la calor asfixiant que desprèn el llibre, pot empatitzar amb aquesta gent que viu la duresa de la terra seca i gairebé pot sentir fins i tot la pudor descrita en alguns fragments.

Però Serés també és capaç de fer-nos arribar les petites històries d’il·lusions i decepcions dels que coneix sense conèixer del tot, dels que han passat per aquí, dels que s’hi han quedat i dels que s’hi han perdut. En aquesta modernitat líquida globalitzada i etèria, Serés no està tant allunyat d’aquests homes en moviment, de les seves experiències de desarrelament, precarietat i incertesa. Sense pretendre parlar en cap moment en nom d’ells, la seva capacitat de descriure els detalls de les seves petites vides (feta des d’una capacitat de distància i empatia envejables per qualsevol antropòleg), ens acaba oferint un relat de com viuen i entenen el seu pas per les nostres terres aquestes persones vingudes d’arreu. I de com les petites accions de compassió, de solidaritat, perquè “fa dol”, entre veïns, han fet que aquesta zona no es convertís en un autèntic Far West.

D’aquesta manera Serés es converteix en un Candel 2.0, un testimoni de la (nova?) inmigració del segle XXI. Com el mestre, descriu les causes estructurals i conjunturals de la situació sense perdre la humanitat dels seus protagonistes. Personatges entranyables com en Juli i la seva solitud; històries terribles com la d’en Majeed, empresonat a Saidí com un Tom Hanks a la terminal però sense un final feliç com els de Hollywood; la frustrant història dels diferents Changs que han passat per les aules d’acollida d’Olot… Personatges i paisatges que passen, que es mouen, en una realitat postmoderna fluïda, malgrat que Serés sigui tant crític (i amb raó) amb els seus teòrics. Però si en el relat de Candel hi havia un punt d’optimisme, d’esperança en la capacitat d’acollida i adaptació dels inmigrants i els seus descendents, en el text de Serés la visió és completament pessimista: no hi ha espai per a l’adaptació per a la gent que està de pas, ja sigui físicament o vivencialment. I malgrat tot, són aquí. Omplint els pobles despoblats. Rejovenint els pobles envellits. Serés descriu, no jutja. Però en el seu relat potser hi manca obrir una mica més el focus per incloure uns protagonistes dels fets que no acaben d’aparèixer: aquells qui contracten els treballadors, motiu pel qual els altres han vingut.

El llibre de Serés és difícil de classificar. No és novel·la de ficció ni un reportage periodístic, malgrat que inclou referències a altres novel·listes i unes fotografies tant o més explícites que el propi text. Escrit en un llenguatge precís i preciós, sec com la terra descrita, adust però profundament poètic, en alguns fragments ens recorda al Conrad més inquietant. En d’altres podries fer un paral·lelisme entre Saidí i la Mequinensa de Moncada. Però sobretot, per les seves formes i per la seva narració impecable i implacable de la pèrdua d’un món conegut a causa de les transformacions de la postmodernitat, el seu llibre es converteix en el Tristos Tròpics del llunyà finis terrae lleidetà.

Només em resta donar-li les gràcies per haver-lo escrit.

Origen: Matarranya Íntim transforma Peñarroya de Tastavins en un gran teatro abierto a todos los públicos

Escrito por 

Las casas y los espacios públicos de la localidad aragonesa de Peñarroya se convertirán este fin de semana en escenarios teatrales en los que se desarrollarán medio centenar de representaciones de arte en vivo. Espectáculos para todos los públicos, de pequeño formato y duración, que desplegará la tercera edición del Festival Matarranya Íntim.

Un proyecto itinerante promovido y organizado por Francachela Teatro en colaboración con la Comarca del Matarranya, que busca acercar las artes escénicas de vanguardia a las poblaciones rurales de esta comarca y dar visibilidad a su riqueza patrimonial.

Hoy a las 20:00h el festival más próximo y experimental de toda la comarca inaugurará su tercera edición con Boom-Bon Teatro del Teatre Tracalet, espectáculo itinerante de marionetas y cuentacuentos que partirá de la Plaza de la iglesia y recorrerá las calles del pueblo.

Diseñada para espectadores de todas las edades –bebés, niños, jóvenes y adultos-, el Festival trazará el sábado 8 y el domingo 9 un itinerario teatral por el pueblo con microespectáculos a precios populares que se desarrollarán en la intimidad de los hogares del pueblo y otros espacios singulares.

Origen: La Franja de Ponent

  • Escrito por  Carles Sancho

La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics és el títol del treball de l’historiador calaceità Joaquim Montclús i Esteban publicat per l’Institut d’Estudis Catalans i que fou presentat a la seu de l’entitat a Barcelona el passat mes de maig i que ja es pot comprar a les llibreries del Matarranya.

El volum prologat per Salvador Giner expresident de l’IEC i presentat per Joandomènec Ros actual president de la institució. El llibre consta d’una introducció geogràfica on es parla, principalment, de les comarques i de la demografia del territori -la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya lingüístic-, seguida d’un apartat molt extens de la història dels territoris de la Franja, especialment àmplia la referència a la de l’edat mitjana, on l’autor ja va publicar un volum sobre el tema referit a Calaceit: ‘Una vila medieval entre fronteres'(1987). En este apartat Montclús incideix en la qüestió dels límits territorials entre Aragó i Catalunya. També és ampli l’espai dedicat a l’edat contemporània perquè la fa arribar fins als últims fets polèmics: la Llei de llengües -l’antiga i la nova- o la creació de l’aragonès oriental -LAPAO. Finalitza amb una completa bibliografia sobre el tema. En els annexos de l’obra diferents apartats: una cronologia dels fets més importants del territori a criteri de l’autor, biografies de personatges històrics vinculats a la Franja, diccionari d’autors contemporanis en llengua catalana i fotografies i mapes.

L’obra té l’encert de ser el primer volum d’història que s’ha publicat de la Franja i que, encara que és un territori molt allargassat que va del Pirineu al Maestrat amb unes comunicacions des de sempre molt deficitàries, existeix una vinculació important pel fet de ser territori de frontera entre Aragó i Catalunya i parlar una mateixa llengua.

Origen: Les biblioteques de Lleida i de Terres de l’Ebre homenatgen l’escriptor Jesús Moncada en el 10è aniversari de la seva mort amb l’activitat “Llegim Moncada” . Biblioteques Públiques de Catalunya. Generalitat de Catalunya

 

Enguany es commemora el 10è aniversari de la mort  de l’escriptor Jesús Moncada  (Mequinensa  1941 – Barcelona 2005 ) i en el marc de l’ Any de les Biblioteques, les Centrals de Biblioteques de Lleida i Terres de l’Ebre impulsen diverses propostes relacionades amb l’escriptor i el seu món.

Jesús Moncada és un autor molt llegit i valorat tant a les Terres de Lleida com a les de l’Ebre, va ambientar la seva obra en el territori limítrof entre Catalunya i Aragó i va  recrear vivències i costums dels pobles a la vora dels rius Ebre i Segre.

Dins l’activitat “Llegim Moncada”, s’han proposat diferents iniciatives:

Lectura i comentari de l’obra de Jesús Moncada  als  Clubs de Lectura de les biblioteques. Un total de 20 biblioteques (13 de les comarques de Lleida i 7 de les comarques de Terres de l’Ebre ) hi participen entre abril de 2015 i maig de 2016 llegint els títols següents: Camí de sirga, Calaveres atònites, El Cafè de la granota i Estremida memòria.

A Lleida  hi participen les biblioteques  d’Agramunt,  Alcarràs, Alguaire, Almenar, Artesa de Segre,  Bell·lloc d’Urgell, Bellvís, Juneda, Pardinyes,Torregrossa, Tremp i el Bibliobús Garrigues-Segrià.

Mostra  de l’ Exposició “ Jesús Moncada“  a  les biblioteques  de Lleida i Terres de l’Ebre. Aquesta exposició itinera per un total de 10 biblioteques. Cedida per la  Central de Biblioteques de Lleida , consta de 16 plafons que reprodueixen fragments de les obres de Moncada sobre la vida a Mequinensa: la mina, els cafès, els costums, les diversions, els personatges, la desaparició d’un poble sota les aigües, etc.

A Lleida  itinera per: Agramunt, Alcarràs, Artesa de segre, Linyola i La Seu d’Urgell.

Sortida a Mequinensa per als integrants dels clubs de lectura que han llegit l’obra de Moncada. A l’octubre es farà una  trobada dels clubs de lectura de les   biblioteques de Lleida i de terres de l’Ebre a Mequinensa. Aquesta activitat inclourà la ruta literària  “Jesús Moncada” i una representació teatral de l’obra de Moncada.

 

Més informació

Central de Biblioteques de Lleida

Central de Biblioteques de Terres de l’Ebre

Origen: «La tentación es clara, la decisión difícil» | L’ esmolet

Origen: «”Licantropía” os seducirá» | L’ esmolet

«La tentación es clara, la decisión difícil»

Ya empiezan a aflorar las reseñas para la edición en castellano de Licantropía. María Dubón la comenta en su interesantísimo blog sobre literatura:

Origen: Desideri Lombarte a Sabadell | Lo Finestró

 DSCN3078

L’Espai Àgora Sabadell, al Centre Cívic de Sant Oleguer, el 9 de juliol, va acollir una lectura de poemes de Desideri Lombarte organitzada per Òmnium. Entitat que el 2012 ja va dedicar unes jornades al Matarranya i al poeta franjolí. Es va iniciar la convocatòria amb un interessant vídeo que presentà la nostra comarca i l’escriptor. Després continuà amb la lectura dels textos seleccionats per al recital. Una presentadora ens argumentava els diferents blocs en què havien dividit l’estensa producció poètica de Desideri. El primer feia referència a “la pàtria, els pena-rogins i la llengua” a càrrec de Manel Aljama i Miquel Ribera, “la terra i la natura” per Cèlia Nolla, “l’amor s’hi posa” amb poemes seleccionats del volum Cartes a la molinera per l’activista matarranyenc Josep Boltaina, “la paraula en el vent” a càrrec de Jordi Condal i “el retorn a la terra” per Josep Giner. Acabà l’emotiu recital amb un poema de Miquel Ribera. Una cinquantena de persones vam acompanyar els rapsodes que vam gaudir dels textos i de la recreació uns poemes que continuen ben vius malgrat el pas del temps, en un espai municipal molt acollidor.

Carles Sancho

DSCN3079

Origen: Ansó acoge el curso de verano de la Universidad de Zaragoza: “Gestionar la diversidad lingüística de Aragón” – AraInfo

Lingüistas, sociólogos, pedagogos, maestros y otros especialistas participarán del lunes 13 al jueves 16 de julio en la segunda edición de este curso de verano de la Universidad de Zaragoza, en la villa de Ansó (Chacetania).

| 11/07/2015 07.07

Ansó acoge el curso de verano de la Universidad de Zaragoza: “Gestionar la diversidad lingüística de Aragón”

El Seminario Aragonés de Sociolingüística (Asociación Aragonesa de Sociología) felicita al equipo formado por sus tres compañeros, Natxo Sorolla, Miguel Montañés y Chabier Gimeno, así como al profesor Javier Giralt, de la Universidad de Zaragoza, por la organización y dirección de este segundo curso sobre el aragonés y el catalán.

Tras la primera edición en julio de 2014, los alumnos y alumnas inscritas se acercarán en esta ocasión a la gestión técnica de la diversidad lingüística, a la didáctica de nuestras lenguas y a la dinamización escolar de éstas.

Este lunes 13, a las 16.00 horas, la conferencia inaugural, abierta al público, se centrará en el aragonés usado en el valle de Ansó, con la profesora Pilar Benítez, de la Universidad de Zaragoza.

Y a lo largo de la semana, se hablará también sobre las dificultades de transmisión generacional del catalán (profesor Brauli Montoya, Universitat d’Alacant) y del aragonés (Xavier Tomás, de la Sociedat Lingüística Aragonesa), así como sobre la aplicación de las nuevas tecnologías en la enseñanza de nuestras lenguas (Maite Moret, de la Universidad de Zaragoza, y Alberto Hijazo, de la University of East Anglia, Inglaterra).

La conferencia de clausura, también abierta al público, será el próximo jueves 16, a las 12.45 horas, y bajo el título “Sociedad y lenguas minoritarias en Aragón a comienzos del siglo XX”, será impartida por el profesor José Luis Aliaga, de la Universidad de Zaragoza.

El programa completo del curso, así como las entidades públicas que lo han financiado y apoyado, están disponibles en la página de los cursos
de verano de la Universidad de Zaragoza.

Jornades sobre Desideri Lombarte, organitzades per l’Omnium de Sabadell. Recordem les que realitzaren fa una parell d’anys sobre el Matarranya, amb la participació del Duo Recapte, la presentació de diversos llibres, etc.

ASSOCIACIÓ CULTURAL DEL MATARRANYA

Omnium Cultural de Sabadell organitza el dijous dia  9 de juliol una trobada a l’Espai Àgora del Centre Cívic Sant Oleguer en la que podrem gaudir de la lectura de poemes de l’escriptor Desideri Lombarte, nascut a Pena Roja de Tastavins, a la comarca del Matarranya, amanida amb ambient musical de la zona.
Segurament tots estarem molt enfeinats i amb poc de temps lliure, però de veritat us dic que val la pena fer un petit parèntesi i conéixer la poesia d’una persona nascuda a un poble i que va escriure perquè el poble l’entengués i visques més intensament.
Així que, si ens voleu acompanyar, us esperem a la trobada, i, al mateix temps, ens reveurem i xarrarem una estona.
Us envio el cartell anunciador i un escrit de presentació.

continue reading…

Dins de la pàgina web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Artur Quintana ha obert un blog. Podeu entrar a:

Origen: Artur Quintana ja té el seu blog | Lo Finestró

La Franja