Skip to content

Archive

Category: Literatura

 

 

 

멀티미디어는 표시되지 않습니다.

 

Ara vindra un bon temps dolc i suau, 올 거예요, 편안한 좋은 때가 no fara ni molt fred ni gran calor. 너무 춥지도 덥지도 않고 Quatre nuvols blanquets i un cel molt blau 하얀 구름들과 짙푸른 하늘에 i no bufara vent de cap canto. 폭풍 소리 없는 그런 때가 No em torbaran la calma estranyes veus, 내 잔잔한 목소리가 방해받지 않고 ni em distrauran converses i cancons. 내가 하는 대화와 노래가 흐트러지지 않으며 Caminare pausat, com antic deu 더딘 걸음 멈추고, 마치 10차선 대로 처럼 camins amples, trescats, sense estretons. 거침없이 나아갈 거예요 Alenare l'airet de la vesprada 저녁 공기를 맡으면 per uns espais de blat madur brodats, 여기 저기 수놓인 익은 밀 canya roja i espiga molt granada ... ... 붉은 수수와 다 자란 옥수수 내음 ... ... No fare anar la falc pel groc dels blats 세 안내고도 황금밀밭에 들어가고 ni esperare si mou la garbinada, 짚단을 옮겨갈 걱정 안해도 되고 ni anire a pasturar mes bous al prat. 풀없는 곳으로 소를 몰고 가지 않는 ... ... Ara vindra un bon temps 그런 좋은 때가 Quatre nuvols blanquets i un cel molt blau 하얀 구름들과 짙푸른 하늘에 i no bufara vent de cap canto. 폭풍 소리 없는 그런 때가 Alenare l'airet de la vesprada 저녁 공기를 맡으면 per uns espais de blat madur brodats, 여기 저기 수놓인 익은 밀 canya roja i espiga molt granada ... ... 붉은 수수와 다 자란 옥수수 내음 ... ... No fare anar la falc pel groc dels blats 세 안내고도 황금밀밭에 들어가고 ni esperare si mou la garbinada, 짚단을 옮겨갈 걱정 안해도 되고 ni anire a pasturar mes bous al prat. 풀없는 곳으로 소를 몰고 가지 않는 ... ... 

Daum 블로그.

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol.
El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat.
Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó un element bàsic de la taula que arriba a definir el caràcter d’un país, no és, tanmateix, ancestral. El cuiner d’Alguaire Josep Lladonosa explica que la primera documentació de la presència de pa amb tomàquet a les nostres cases és del segle xviii. El gastrònom i escriptor de Mataró Nèstor Lujan ho concreta més, i situa la primera referència escrita el 1884: “Lo que menjàrem certa nit | ço és pa amb oli amanit | amb tomaca, e bon profit, | s’ha fet de moda… | Madama Adam n’ha menjat | Judit Gautier molt li ha agradat | e fins la gran Sarah Bernart | s’ha fet la llesca”. Són versos que imiten un català antic, escrits al comte de Foixà des de París pel periodista i escriptor Pompeu Gener.
Per fer un bon pa amb tomàquet, cal una llesca de pa de pagès fred, d’un centímetre de gruix, tallada amb un ganivet de serra.
El tomàquet ha de ser de penjar, de secà, perquè deixa anar el suc necessari. En trobarem de varietats autòctones i híbrids. Els primers tenen més gust i es poden conservar fins a sis mesos en un lloc fresc i sec (mai a la nevera!), encara que els altres els veiem vermells, més grans i brillants: no ens enlluernem!
El tomàquet s’ha de tallar de costat i s’ha de fregar amb moviments circulars per la crosta del pa, així es trenca la carn i s’unta la molla sense desfer-la. Només se suca una banda de la llesca, així la llengua nota el pa a baix i el tomàquet a dalt. Hi ha qui manté que cal sucar les dues bandes del pa, però això són coses de famílies i cases.
Amanim amb un pensament escàs de sal i un raig d’oli d’oliva verge extra de Les Garrigues, fruitat, suau i amb un punt dolç.
Acompanyem el pa amb tomàquet amb el que ens vingui de gust, i gaudim de la tertúlia a la fresca.

mitjançantLes coses de la Susanna Barquín: Per sucar-hi pa.

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència.
Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc.
Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina.
He de dir que l’abadejo amb carxofes i ou dur no és el mateix sense el bocí de truita amb trampa, que es confon amb un tall de peix fins que arriba a la boca.
Escriu Jaume Fàbrega a La cuina al país dels càtars que la truita amb trampa de Ponent es diu tannara o pannada a l’Alt Empordà; truita de pobre a l’Ebre; a la Ribagorça, truita de llet; a la Vall d’Albaida, gatxamiga; i al Ripollès, agafa-sants. És, per tant, una menja estesa, que a les nostres terres pren un nom si més no incitador.
Llegeixo que l’art de fingir floreix especialment en èpoques de crisi. Ho diu Adam Soboczynski a L’art de no dir la veritat, i ho corrobora el comportament de les persones en diferents escenaris de la vida. L’existència pacífica, segueix Sobczynski, només és possible en un país pròsper que no conegui triomfadors ni perdedors.
En el gran teatre del món, tots representem papers sense guió ni assaigs. Enganyem amb un somriure o amb un bon dia a qui desitjaríem escopir, i aquesta ficció ens permet avançar per aconseguir l’objectiu desitjat. Amb els anys, l’experiència acumulada i el caràcter temperat ens permetem sofisticar les reaccions, mantenir el control i l’equilibri, i, fins i tot, enganyar amb veritats.
Com la truita amb trampa que es confon al plat amb l’abadejo, ens disfressem del que volem aparentar, i, com el meló, que amaga la dolçor o la insubstancialitat, fins que no ens tasten no coneixen si som mascle o femella. La finalitat que tenien el cap les jaies i padrines era noble: allargar el tall per omplir la panxa, tanmateix, els objectius no sempre són tan elevats.
Això sí, quan ens passem de vanitosos i la ficció traspassa al límit del frau, alto les seques! perquè llavors se’ns veu el llautó, i només podem explicar sopars de duro.

Les coses de la Susanna Barquín: Trampa.

Lo Floro en vers


Nota informativa

El llibre Pasqual Andreu, lo Florit (Lo Floro en vers) de José Miguel Gràcia Zapater, ha estat editat recentment per l’Instituto de Estudios Turolenses (Col·lecció Lo Trinquet, volum 3). Més de dues centes deu pàgines de poemes i cobletes amb dibuixos de Jesús Pallarès. Director de la col·lecció, Artur Quintana. Disseny de Carles Terès i producció gràfica Terès&Antolín

Lo Floro cante,
lo Floro robe,
lo Floro parle,
lo Floro done
però mai plore.

“Aquest personatge tan popular, singular, enigmàtic i llegendari captivà els espontanis transmissors orals de la memòria col·lectiva i, més tard, els escriptors i poetes com Tomàs Bosque, Desideri Lombarte, Silvestre Hernández o l’autor d’aquest volum. José Miguel Gràcia ha volgut recrear el Floro i el seu entorn a través d’un exhaustiu coneixement històric del personatge: ha indagat en la premsa de l’època, en els arxius municipals, en els treballs publicats sobre el bandit i ha cercat nombrosos testimonis orals per tot el territori on va recórrer. Només des d’aquesta posició del coneixement del de la Sorollera ha pogut escriure els versos recreant les vivències del Floro: parlant per la seua pròpia boca i evocant els seus pensaments, arribant a una identificació entre escriptor i bandoler, malgrat la distància en el temps.”, segons escriu Carles Sancho al pròleg.

Lo Floro en vers « Lo finestró del Gràcia.

 Diumenge 7 d’agost de 2011

Vall-de-roures

 

12 h Concentració d’autors participants i signatura de llibres, llibreria Serret

 

Torre del Compte

 14 h Vermut a l’Hotel Parada del Compte (antiga estació de ferrocarril), actuació musical de Montse Castellà

14,30 h presentació de la trobada, breus parlaments:

  • benvinguda de l’alcalde de Torre del Compte
  • intervenció del president de l’ESCUMA
  • salutació d’Octavi Serret, llibreter

 

14,45 h presentació dels llibres:

–       La Val de Zafan, de Editorial Gara de Edizions

     Chusé Aragués, editor

Juli Micolau, coordinador

 

–       Poesia a la frontera, de March Editor

     Francesc Sanchez, editor

Santi Borrell, coordinador

15,15 h Dinar literari, amb lectura de textos dels autors/es dels respectius llibres.

17,15 h presentació projecte conjunt llibreria Serret / March Editor, a càrrec d’Octavi Serret i Francesc Sanchez.

17,45 h els autors del llibre: Verb i gràcia, faran una dissertació del seu llibre

18,30 h  el món literari de paraula ebrenca.

 –       Intervindran:

  • Artur Quintana
  • Jordi Pijoan, projectes negres, present i futur
  • Javier Aguirre, el Matarraña y la Terra Alta, remansos
  • Emigdi Subirats, escriptor i poeta

19,15 h  col·loqui sobre la frontera.

 –       Intervindran:

  • Santi Borrell, moderador
  • Juli Micolau, moderador i autor, La Franja, llengua catalana
  • Philippe Lavaill, escultor i escriptor, Catalunya Nord
  • Antón Castro, escriptor i periodista, Aragó, llengua castellana
  • Francho Nagore, escriptor, Aragó, llengua aragonesa
  • Manel Alonso, escriptor, Països Valencians
  • Cinta arasa, escriptora, Catalunya
  • Graciela Giráldez Pérez, Argentina arrelada a l’Aragó.

Al finalitzar música en viu.

Octavi Serret: ‘Els polítics utlitzen la llengua per la confrontació, jo cerco la convivència lingüística, unir territoris’

El responsable de la llibreria Serret de Vall-de-roures (El Matarranya) comenta la intenció de Luisa Fernanda Rudi, nova presidenta de l’Aragó, de modificar la Llei de llengües per deixar de considerar el català com a llengua pròpia

Les paraules de la senyora Luisa Fernanda Rudi no m’agafen per sorpresa. Ja ens ho esperàvem els que treballem per la llengua catalana. Sabíem que la primera cosa que faria seria limitar el català. Aquesta actitud ens farà anar enrere. I trobo malament i de molt mal gust que rebati una llei amb aquesta intenció. Però no vull entrar en temes polítics, perquè el tema lingüístic és un tema del dia a dia i no s’hauria de polititzar.

La meva opinió és des de la part pràctica, de l’ús de la llengua al carrer i l’ús de la llengua literària, ja que em moc entre llibres i entre autors. Aquesta famosa Llei de llengües del 2009 és tan ‘light’ que en alguns municipis ni tan sols s’ha aplicat. Això al Matarranya no ha passat tant, però sí a comarques com la Llitera. Ara, jo sempre ho dic: mentre la gent del Matarranya segueixi parlant en el nostre català, estem salvats. Perquè ‘ells’ no volen reconèixer que parlem català. Per a ‘ells’ és una falta de respecte que en una part de l’Aragó es parli aquesta llengua.

Ara, el gran repte és l’escola. Tenim dret a estudiar el català, però aquest any a l’educació primària només se’n feia mitja hora la setmana, i a l’ensenyament secundari encara pitjor, perquè era una assignatura optativa. Tant de bo tinguéssim una assignatura de català a l’escola, tot i que sempre he defensat que hauria de ser amb la nostra variant.

Els polítics utlitzen la llengua per buscar confrontació. Jo faig tot el contrari: cercar la convivència lingüística, unir territoris. Tenim una realitat trilingüe, i avui totes tres llengües conviuen perfectament al Matarranya. Nosaltres potenciem aquesta convivència amb iniciatives com el llibre ‘Poesia a la frontera’, una antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana. Hi participen noranta poetes, molts de la Franja, però també alguns dels millors de Catalunya i alguns dels millors de l’Aragó. L’antologia és feta per Sant Borrell.

Aquesta ‘Poesia de frontera’ neix per culpa d’un altre llibre, ‘Val de Zafán’, on recuperem textos sobre el nostre tren, que ara és una via verda. El tren és una referència del nostre territori i un nexe d’unió. Artur Quintana n’és el curador. Amb iniciatives com aquestes hem intentat unir el territori i les llengües. A més, els llibres són una bona manera que els poetes, els escriptors, els intel·lectuals, s’enriqueixin i es coneguin.

Octavi Serret, llibreter 

(Opinió recollida per telèfon per la redacció de VilaWeb)

Tan ‘Poesia de frontera’ com ‘Val de Zafán’ són dos llibres coeditat per la llibreria Serret i March editors, del Vendrell. Els volums encara no han sortit. Es presentaran el 7 d’agost a la llibreria Serret dins l’aplec anual d’autors ebrencs que organitza Octavi Serret.

Octavi Serret: ‘Els polítics utlitzen la llengua per la confrontació, jo cerco la convivència lingüística, unir territoris’ – VilaWeb.

segundacircular.pdf (Objecte application/pdf ).

Fira del Llibre Ebrenc

El pròxim cap de setmana tindrà lloc a Mora d’Ebre la 8a Fira del Llibre Ebrenc i 4a Fira d’Espectacles Literaris (LITTERARUM). Un programa farcit d’actes i espectacles durant els dies 3, 4 i 5 de juny.

Com en els passats anys, l’Associació Cultural del Matarranya hi serà a la fira amb un estand amb les seues publicacions.

Dins dels actes programats i en allò que fa referència al Matarranya i més concretament a l’ASCUMA i els seus associats, trobem un espectacle musical del grup TEMPS AL TEMPS amb cançons i poemes de Desideri  Lombarte, Juli Micolau i Germán Bernús.

A les taules de presentació de llibres, el dissabte  hi serà Artur Quintana presentant Roda la Mola: poesia del Baix Aragó de llengua catalana dels orígens als nostres dies; Carme Oriol, Pere Navarro i Mònica Sallés presentant el seu llibre Literatura oral a Faió, Favara i Nonasp; i Marta Momblant amb el seu llibre La venta de l’hereva. El diumenge 5, Tomàs Bosque presentarà Melodia provençal: poesia, música i prosa.

Un munt d’actes que podeu veure al programa.

Fira del Llibre Ebrenc « Lo finestró del Gràcia.

Entrega del Premi Guillem Nicolau 2010

Hora
divendres, 3 / juny · 20:00 23:00

Lloc
Pl. Aragón (Capitania) Zaragoza

Creat per

Més informació
Entrega del Premi Guillem Nicolau 2010 a Merche Llop amb la novel·la “Ressò en l’obscuritat”

mitjançantEntrega del Premi Guillem Nicolau 2010 (2).

Data:

26/05/2011

Lloc:

Aula 3.2 Edifici Carner. 13:15- 14:30 h.

La conversa amb l’autor girarà al voltant del llibre Contes russos.

L’assignatura “Literatura catalana: corrents i autors coetanis” convida a compartir la classe amb Francesc Serés | Departament de Filologia Catalana.

“La promesa”, traducció d’Artur Quintana

Recentment ha editat “El cercle de VIENA” la novel·la policíaca, millor dit, la novela negra, Das Vesprechen de Friedrich Dürrenmatt, segons traducció al català d’Artur Quintana amb el títol  La promesa. L’Artur Quintana li va regalar a la meua dona un exemplar la passada setmana de Pasqua, que va llegir pràcticament d’una tirada, diguem-ne més exactament, la meitat, d’una tirada a la Codonyera i l’altra meitat, el dia següent d’arribar aquí a casa. Hem va dir que l’havia agradat, perquè l’havia captivat des del principi el seu relat torbador, perquè que tenia un vocabulari molt ric i perquè la traducció li semblava força acurada. Poca cosa més puc afegir, després de la lectura que acabo de fer de la novel·la. Us la recomano de debò  i us faig sabedors que correreu el risc de no poder deixar-la fins l’última pàgina, quan arribeu més o menys a la meitat. No patiu, només té 176 pàgines.

Cal dir que la primera traducció al català de la novel·la l’havia feta Artur Quintana l’any 1964, publicada a “Edicions 62”, sis anys després de la primera edició en alemany. L’actual publicació és una revisió de l’anterior, però amb un disseny modern i un format de lletra d’atractiva lectura.

Dürrenmatt va néixer a Konolfingen (cantó de Berna) en 1921 i morí a Neuchâtel el 1990, polifacètic creador: pintor, guionista, dramaturg, assagista i novel·lista, qüestionador dels gran ideals i de la doble moral del seu país. Cal destacar entre les seues novel·les Justícia i L’encàrrec. De les versions cinematogràfiques de Das Vesprechen, cal destacar també, l’Esquer (1960) de László Vadja i El jurament que va protagonitzar Jack Nicolson (2000).

Si llegiu el llibre entendreu l’impacte que m’ha produït, pel fet de què quan jo anava a Suïssa per motius professionals, sempre comprava xocolata —una mena de bombons— a una determinada botiga que en obrir la porta perfumava d’aroma de cacau molts metres de la vorera del carrer.

Els primers records que tinc de Dürrenmatt són dels últims anys seixanta quan en algun Col·legi Major Universitari a Madrid es representava una obra d’aquest autor, potser el mateix any quan Artur Quintana estava traduint l’obra.

“La promesa”, traducció d’Artur Quintana « Lo finestró del Gràcia.

Fotos de Túrnez & Sesé en concert. Antologia de poetes.

    Me dic Manel Riu Fillat. Vaig Nàixer a Benavarri (Ribagorça) el 1965. Sic professor a l’IES de Tremp (Pallars) des de 1992. Tinc l’honor d’haver estat perseguit pel grup ultradretà FACAO com a conseqüència del meu activisme a la Franja en favor del català.

    (Ampliació)

    Ara sic candidat de SIP (Solidaritat Independentista del Pallars) dins la llista que ERC-SIP presenta a les properes eleccions municipals de Tremp. Qualsevol dia que no tinga jo guaire faena, pujaré a la torre de Montllobar per mirar de proclamar la República Ribagorçano-Pallaresa en el si de la República Federal Catalana Independent.

Blog de Manel Riu Fillat.

Francisco Javier Aguirre presenta “Remansos en el Matarranya y la Terra Alta” el sábado 16 a las 12:30 en librería Serret




Francisco Javier Aguirre presenta “Remansos en el Matarranya y la Terra Alta”, publicado por March Editor dentro de la colección Serretblog

Las comarcas del Matarraña/Matarranya y de la Terra Alta se sitúan en el lindero sur de Aragón y Cataluña constituyendo un territorio del máximo interés ambiental, paisajístico, cultural y turístico. Comparten en buena medida historia, economía, tradiciones, costumbres, gastronomía, lenguaje y demás elementos que conforman la idiosincrasia de un pueblo. Su relativo aislamiento geográfico en tiempos pasados ha propiciado la conservación de valores singulares que hoy, afortunadamente, son accesibles al visitante, al viajero y a cuantas personas se interesan por ellos.

Este libro es una crónica del sosiego y del bienestar en este territorio desde el punto de vista personal del autor –profundo conocedor del mismo desde hace más de treinta años–, que ha recorrido y ‘vivido’ uno a uno los establecimientos dedicados al turismo de calidad más emblemáticos de ambas comarcas.


Francisco Javier Aguirre nació en Logroño y reside en Zaragoza. Bibliotecario y escritor, colabora en distintos medios de comunicación con temas literarios y musicales. Su obra narrativa comenzó a publicarse en Madrid en 1977. Ha realizado una treintena de traducciones del inglés, francés e italiano, es experto en el mundo editorial y ha publicado más de veinte obras narrativas propias o en colaboración, prestando especial interés a los temas aragoneses. Destaca su ‘Trilogía del Matarraña’, de la mano de March Editores, en versión castellana y catalana. Próximamente aparecerá “Remansos del Matarraña y la Terra Alta”, una crónica turístico-literaria sobre este territorio.

Serret Bloc.

Francisco Javier Aguirre y Angélica Morales nos presentan “Del Matarraña a New York” el sábado 16 a las 12:30 en libreria Serret




Francisco Javier Aguirre y Angélica Morales nos presentan “Del Matarraña a New York” publicado por CERTEZA.

Novela epistolar, a la antigua usanza: vino nuevo en odres viejos. Personajes de hoy, rabiosamente actuales, opuestos en sus planteamientos vitales. Un hombre de la alta burguesía venida a menos y una muchacha de humilde cuna, actriz de profesión, relatan los avatares previos a su boda. Ella está realizando una gira por los Estados Unidos durante el verano, mientras él descansa en su casa solariega de Calaceite, implicado en los preparativos de la ceremonia. Con lenguaje chispeante y desenfadado se critican los usos burgueses y se hace un retrato de la vida azarosa de una actriz. El final de la trama es vertiginoso, inesperado y contundente.

Francisco Javier Aguirre nació en Logroño y reside en Zaragoza. Bibliotecario y escritor, colabora en distintos medios de comunicación con temas literarios y musicales. Su obra narrativa comenzó a publicarse en Madrid en 1977. Ha realizado una treintena de traducciones del inglés, francés e italiano, es experto en el mundo editorial y ha publicado más de veinte obras narrativas propias o en colaboración, prestando especial interés a los temas aragoneses. Destaca su ‘Trilogía del Matarraña’, de la mano de March Editores, en versión castellana y catalana. Próximamente aparecerá “Remansos del Matarraña y la Terra Alta”, una crónica turístico-literaria sobre este territorio.

Angélica Morales nació en Teruel, y actualmente reside en Huesca. Actriz y escritora, compagina los escenarios con la literatura. Es autora de varios libros, entre ellos “Benedicto XIII, el Papa Luna: El hombre que fue piedra” (2006), editado por Delsan; “Piel de lagarta” (2007), editado por Certeza; “Yakarta o La última zorra” (2008), de El Atrapamundos; “El duende de cristal” (2008), editado por el Ayuntamiento de Huesca; “Ducha escocesa” (2008), de Certeza, obra colectiva en memoria del escritor José Antonio Román Ledo; “Amar en martes” (2009) editado por Certeza y la novela “La huida del cangrejo” (2010) editado por Mira. Tiene en preparación una nueva novela.

Serret Bloc.

La Franja