(Agència Efe. Saragossa 25-01-201)

El ple del Tribunal Constitucional ha admès el recurs interposat pel Govern català contra l’aplicació del dret de retracte plantejat des d’Aragó sobre les peces del patrimoni historicoartístic del Monestir de Sixena (Osca) venudes a partir dels anys vuitanta a la Generalitat de Catalunya.
La sentència, que posa fi a un conflicte de competències plantejat des d’Aragó el 1998, argumenta que l’aplicació d’un dret de retracte sobre els béns en conflicte hagués suposat una extralimitació del Govern aragonès en l’exercici de les seues competències i un detriment de les que corresponen a Catalunya.
El tribunal considera que en el conflicte plantejat prevalen els drets de Catalunya, ja que és a aquesta Comunitat a la qual correspon exercir la competència sobre béns patrimonials dipositats en el seu territori amb independència del seu lloc d’origen.
Contra la sentència del tribunal, encapçalat pel president del TC, Pascual Sala, s’han emès dos vots particulars de quatre dels magistrats, per als quals el conflicte no té rellevància constitucional.
“Així —diu el TC—, mentre el Govern de la Generalitat de Catalunya ha actuat respecte d’uns béns que estaven ja en el seu territori procedint a la seua adquisició i actuant a favor de la seua protecció, el Govern d’Aragó va exercir el dret de retracte com una manera per procurar el retorn dels mateixos al seu territori “.
Recorda també el tribunal que la funció que compleix el retracte en la legislació del patrimoni històric és garantir la protecció de béns, una tasca que “compleix” el Govern català.
Els béns en conflicte, entre els quals hi ha peces d’especial significat històric, van ser venuts per l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, que ocupava llavors les dependències del cenobi, en dues operacions realitzades el 1983 i 1992 que va supervisar el llavors bisbe de Lleida Ramon Malla.
Enrere resten totes les declaracions dels ajuntaments i Govern d’Aragó, manifestacions populars i tanta innecessària crispació ciutadana. Tant de bo s’hi hagués arribat a un acord sobre una mesa de negociació, en relació als béns de Sixena i de tots els altres provinents de les parròquies de la Franja. Només per avorriment he deixat d’escriure envers aquest tema i la seua solució negociada.

                                                                    (Fotografia de l’Heraldo)

Ahir dia 9, es van reunir a Saragossa dues comissions tècniques de sanitat, una d’Aragó i l’altra de Catalunya, presidides pels consellers respectius, al objecte de resoldre els problemes “teòrics i puntuals” d’atenció sanitària a aragonesos de la Franja a l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida, i tractar de trobar una col•laboració entre ambdues comunitats.
Després de la reunió, el conseller català, Boi Ruiz, va declarar que “el sistema administratiu en què s’està treballant inclourà contraprestacions econòmiques o de serveis, però no tarifes”, i va afegir que “no volia anticipar res per deixar treballar a la comissió”.
El conseller aragonès, Ricardo Oliván, va dir que la comissió tractarà d’”elaborar un marc que pugui ser un germen per extrapolar aquest plantejament sanitari a l’àmbit nacional, previ acord amb el ministeri”, i va afegir que “s’està parlant d’incloure en aquesta balança alguna qüestió no sanitària, com l’afluència de ciutadans de la Franja a Lleida i els beneficis que suposa per a la ciutat”

(Publicat al Diario de Teruel avui dissabte)

El conseller de Sanitat d’Aragó, Ricardo Oliván, va anunciar fa pocs dies que s’havia solucionat el problema de l’assistència dels pacients de la Franja a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, després de l’acord amb el conseller català de Sanitat, Boi Ruiz. Com tots sabem el conflicte havia estat motivat per les receptes dels crònics i perquè de l’Hospital de Lleida derivaven malalts a l’Hospital de Barbastre, pel no pagament d’uns quants milions d’euros que demanava el Departament de Salut català. El que no es diu com han arribat a un acord en tan poc temps. Era raonable el que demanava la part catalana? Quant i con es pagarà ? Quan hi ha voluntat d’acord i les persones es seuen al voltant d’una taula, la possibilitat d’acord és sempre alta.

Per què no es reuneixen els consellers de Cultura d’ambdues comunitats, i qui convingui més, i es posen també d’acord en tot allò que fa referència al litigi dels bens de les parròquies de la Franja? Com és un tema que realment no afecta pas la vida dels ciutadans i menys encara els mou, com la voluntat d’acord és nul·la, com les raons de les parts són complexes i com és una distracció per al “personal” tenir alguna cosa contra el veí;  ni es pararà mai cap taula per negociar, ni les sentències de l’Església  serviran de gran cosa. La política eclesiàstica i la seua manca d’objectivitat i d’autoritat, es barregen amb l’altra política des del començament de la segregació de les parròquies de la Franja. Per cert, així com El Periódico denomina sempre la Franja, els de l’Heraldo ho tenen prohibit i han de dir “comarcas orientales de Aragón”, per això les seues notícies són una mica més llargues.

Aprofitant l’avinentesa goso dir que, atesa la comoditat que hi tenen els franjolins per anar a visitar-se a Lleida, podien aprofitar el viatge, els malalts lleus que puguin o els seus familiars, per veure les obres d’art del Museu Diocesà lleidetà.  I també els franjolins sans podrien anar a gaudir de les obres d’art provinents de les parròquies de la Franja i les altres… Si algun dia hi són a Barbastre, ho tindran més difícil, llavors hauran de protestar com ho han fet ara per la sanitat.

El passat 21 de setembre escrivia jo al Diario de Teruel l’article “Travessia Central: una quimera” en el que deia, entre altres coses,: “Teniendo en cuenta la inexistencia de un corredor ferroviario en el Mediterráneo; el peso económico presente y futuro de esta amplia parte de España; la comunidad de intereses de una parte de Andalucía, Murcia, Valencia y Cataluña; las exportaciones agrícolas; el número de habitantes —no olvidemos que son votantes—; las importantes relaciones económicas actuales; etc.; ¿no hacen sospechar al lector cual será el corredor que se decidirá primero?  ¿Qué pasará con la TCP?: ustedes mismos”.

Ahir dia 19, la Comissió Europea va avalar la proposta del Ministeri de Foment d’incloure el Corredor Mediterrani (CM) a la Xarxa Transeuropea de Transports. També han quedat inclosos quatre corredors més dins del territori espanyol, “café per a tothom”.

En el veredicte fet públic per la Comissió Europea s’aclareixen alguns dubtes. Un dels principals era saber si s’incloïa tot el recorregut fins a Andalusia. La resposta és afirmativa. El traçat va de la frontera francesa, passa per Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Alacant, Múrcia, i una vegada allà connecta amb Almeria per l’interior. Una de les reclamacions del lobby ferroviari Ferrmed era arribar a Algesires per la costa, però Brussel·les considera que no es poden finançar projectes paral·lels.

El Govern espanyol ha plantejat a Brussel·les per al període 2014-2020 (malgrat que l’autoritat comunitària assenyala el 2030), una despesa global de 49.809 milions d’euros per a tota la xarxa en què hi ha els cinc corredors. No obstant, el mediterrani (com ha passat en els últims anys, sobretot perquè era un dels eixos amb més necessitats) és el que s’emportarà el percentatge més elevat, al voltant d’un 35% del total, uns 19.400 milions.

La xarxa global, segons informacions d’El Periódico de Catalunya, es tracta d’una espècie de segona divisió de les xarxes de transports. El calendari per a aquests projectes s’allarga fins al 31 de desembre del 2050.

La  Unió Europea ha situat en aquest segon sac d’inversions, atès l’elevat cost del projecte i el greus impactes al medi ambient, la Travessia Central del Pirineu (TCP), que consisteix en un ramal que parteix de Saragossa i, travessant la serralada a través d’un túnel d’uns 40 quilòmetres de longitud, arriba al territori francès a l’altura de Pau aproximadament.  L’elevat cost del projecte ha portat Brussel·les· a posar-lo al segon sac, gairebé la deixat ad calendas graecas.

L’executiu europeu haurà de finançar entre el 10 i el 30 per cent de tots els projectes.

No he entès mai l’interès dels governs d’Aragó i de gran part de la població de voler optar per la Travessia Central (Madrid-Saragossa-Pirineus), amb tant poques possibilitats de portar-se a terme, negligint la gran importància que tindrà per l’Aragó,  el Corredor Mediterrani. El despenjar-se d’aquest projecte ha estat un error que pot portar conseqüències força negatives. Quin volum de mercaderies/exportacions podrien anar de Madrid a Saragossa i viceversa? Al menys dins de la nova xarxa, ara aprovada o avalada, hi ha prevista la connexió de Saragossa a Tarragona, això sí, provenint de Madrid. Es diu que la radialitat desapareix en aquestes noves vies, però per anar al nord des del sud es passa per Madrid i Lisboa quedarà també connectada amb Madrid per anar al Mediterrani. De fet segueix present encara la radialitat pel km cero, com sempre.

En l’article meu esmentat no feia referència a un fet importantíssim que ja es dóna i que anirà augmentant en el futur. Es tracta de la gran corrent comercial que arriba als ports de la Mediterrània, via canal de Suez, de la Xina i Extrem Orient amb destí la Península i tota Europa Central i del Nord. Per què no utilitzar els ports de Marsella, Barcelona, Tarragona i València i enviar les mercaderies per ferrocarril a la resta de Europa, estalviant la travessia d’envoltar la Península per anar a descarregar-les als ports d’Anvers, Rotterdam i Hamburg?  I també la corrent inversa. Ésclar, per això fa falta el Corredor Mediterrani i el seu prolongament per tota França.

Una cosa més: en el fons s’ha volgut donar gust a gairebé tothom. Faran falta grans dosis de sentit comú i racionalitat en els pròxims deu o vint anys.