Source: Parles ‘xapurriau’, escrius enrevessat, calla
- He escrit més amunt que tot plegat són mostres d’una obsessió, però de vegades penso que això que tenen és odi; odi cap a una llengua que no parlen
Poden semblar casualitats o anècdotes, però no ho són. D’una banda, l’actual ocupant de la Generalitat Valenciana, aquest Carlos Mazón que espanta mosques amb la mà i que no deixa anar ni un sol mot en la llengua del país (mai, ni tan sols quan es vesteix de capità lingüístic i predica i sacseja i ataca a tort i a dret en nom d’un valencià que ni coneix ni respecta ni estima), que es veu que vol grapejar l’ortografia perquè ell sí que hi entén i resulta que no ens n’havíem adonat però tenim una llengua massa complicada i aquest és el problema; d’una altra banda, Joan Josep Omella, l’inefable arquebisbe de Barcelona dient que ell parla malament català perquè és de la Franja. Literalment això. Quan vaig llegir la notícia vaig córrer a cercar el tall de veu i sí, exactament i esgarrifosament sí: “Parlo malament el català perquè sóc de la Franja.”
(Allò de la mosca: el vídeo es va fer viral l’any passat, quan Mazón presidia la Diputació d’Alacant i presentava alguna cosa en una conferència de premsa i un borinot el va trobar interessant i el rondava amb insistència i ell va passar l’estona provant de foragitar-lo, abstret de tot i de tothom i esquivant el contacte amb l’insecte emprenyador. Com diuen al sud, a ningú que li passe, cert, però és que la reacció de nyicris espantadís de Mazón és d’una comicitat difícil d’oblidar. I això ha succeït ara: dir –escriure– Mazón i evocar la mosca és tot u. La mosca i, sobretot, el ball estrafolari de l’interfecte. Tanco parèntesi i retorno al tema, però cerqueu el vídeo, si no l’heu vist, i de segur que m’entendreu.)
D’una banda, per tant, Mazón entestat a potinejar la normativa, traient de sota l’estora estrafolàries associacions que repeteixin la seva consigna: el valencià és massa enrevessat, té una normativa complicada i això fa que generi refús (aquest salt mortal em té fascinada: o sigui, que no és que se’n negui l’ús ni que quedi colgat sota una allau de mitjans en castellà ni que no sigui requisit a la feina ni etcètera, és culpa seva, d’ella, de la llengua, és que genera refús!); d’una altra banda l’arquebisbe afirmant que les variants del català són parlar-lo “malament”, reduint la llengua a coseta estimada però en l’estricta intimitat, a coseta que es parla de manera casolana, artesanal, malament, xapurriau. Bàrbar, berber, bable, patois, xapurriau. Quants termes per a un mateix concepte, el del balbuceig que ni llengua no és. La barreja graciosa, silvestre, de llengües que no arriba a categoria de res i a la qual s’atorga un terme pejoratiu, aviam si així es converteix en la caricatura que es pretén.
Dic que pot semblar anecdòtic però que no ho és gens: és simptomàtic. Dues mostres recentíssimes d’una veritable obsessió: la negació de l’existència en plenitud de la llengua catalana. Que no poden negar-ne ara l’existència (quina frustració, eh, després de tant de temps, segles?), però que en pretenen el menysteniment, l’arraconament, la reducció. És, exactament, allò que ja denunciava en Joan Fuster al discurs famós de Castelló de la Plana, l’any 1982: “El valencià (el català que parlem al País Valencià) és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric” (“I no –continuava–, ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua.”) I no, podríem afegir-hi ara, les qüestions acadèmiques, científiques, no són sotmeses al dictat polític encara que el dictat polític ho pretengui. Són coses, ves, que ja hem après. Per això, també, és tan gros que un president de la Generalitat plantegi insistentment que vol canviar “els criteris lingüístics” a conveniència i interès, que digui que hi ha gent “que se sent al marge de la normativa” i que, per tant (un altre salt mortal, aquest “per tant”)… cal modificar la normativa. No és banal, això. És greu. És una operació política de magnitud.
La qüestió sempre és la mateixa: conflictivitzar la llengua, convertir-la en un problema, rebaixar-la, reduir-la, eliminar-la.
He escrit més amunt que tot plegat són mostres d’una obsessió, però de vegades penso que això que tenen és odi; odi cap a una llengua que no parlen. He escrit també que en pretenen l’arraconament i la reducció: tornen a les velles fórmules, sí, però en aquest temps han passat coses (ciència, literatura, institució, etcètera) que els compliquen d’allò més la pretensió. Fins i tot gosaria aventurar que pot ser que hagin fet tard.
