Visita la entrada para saber más
Visita la entrada para saber más
2016 ESCOLA NOSTRA_programa (pdf)
ESCOLA NOSTRA 2016
L’Escola d’Estiu de Clarió– Estimem la nostra llengua i el patrimoni
PROGRAMA
Dimarts 2 d’agost. La Portellada, Centro Cultural. 18,30 h Taller infantil de fang: L’arquitectura tradicional de la Portellada. A càrrec de l’escultor José Manuel Aragonès
Divendres 5 d’agost. Queretes, trobada a la bàscula. 18,30 h Excursió en família: Els túmuls del Matarranya. Visita guiada amb l’historiador local Joan Lluís Camps. Desplaçament amb vehicles propis.
Dissabte 20 d’agost. Mont-roig, a les piscines. 18 h Taller de balls tradicionals del Mediterrani. Per a grans i menuts. A càrrec de Miquel Flores del grup Espai de So.
Dissabte 20 d’agost. La Freixneda, a la llonja de l’Ajuntament. 22 h Taller de balls tradicionals del Matarranya. Per a grans i menuts. A càrrec de Miquel Flores del grup Espai de So.
Dissabte 27 d’agost. Pena-roja, a l’Ajuntament. 17 h Gimcana infantil: Los Calatravos
Notes: Activitats per a xiquets, famílies i tots els públics. Totes les activitats són gratuïtes. No cal inscripció prèvia. Més info: tel. 676308021 / clariomatarranya@gmail.com.
Organitza: Clarió –Associació de Pares del Matarranya
Col·laboren: Associació Cultural del Matarranya, Comarca del Matarraña/Matarranya, Espai de So, Asociación Cultural Portillo de la Amistat (La Portellada), AMPA de la Freixneda, Ajuntament de la Freixneda, Associació Cultural Sucarrats (Mont-roig) i Associació Cultural de Pena-roja.
A la Raquel, Fernando i Miguel Ángel, pares transmissors en terra forastera
Diuen que, a la Creació, Nostre Sinyor va estar repartint les llengües a la Terra i quan va arribar a Maella se li havien acabat, i per això als maellans los va dir: “Parlau com vullgau”. Repetida de iaios a néts de generació en generació des de qui sap quan, hai tingut la sort de sentir contar esta història a ca meua. Està repleguè a l’edició d’Artur Quintana, Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa (1995, vol. 1, p. 201), a on, entre 1988-1991, van ser entrevistats diversos veïns de la vila: Pablo Arbona, Gloria Albesa, Pilar Blay, Mercedes Dolz Latorre, Simeona Lacueva, Victoria Villalba i Gloria Viver. A les terres de frontera lingüística, a on destaca la variant dialectal, esta és una explicació freqüent.
Los maellans sempre mos ham sentit orgullosos de la nostra parla. Lo costum i l’orgull fan que encara ara, en un món globalitzat a on les llengües poderoses dominen l’economia, la cultura i les comunicacions, lo maellà pervisque en les nostres relacions socials, amostrat oralment pels pares als fills, i des de fa uns anys –de forma mínima— a l’escola. No obstant, s’observa un descens preocupant en la transmissió familiar, fruit de diferents factors.
Perilla, per altra part, l’estructura interna de la llengua. La mecanització agrícola o domèstica, les fortes influències lingüístiques a través de la tele o la població de fora i l’escassa presència en àmbits públics i oficials estan acabant lentament en lo seu ric cabal de paraules pròpies d’una societat rural en contacte seguit en la naturalesa i plena d’ocupacions quotidianes artesanals. Són estes, com és lògic, les que primer ham perdut: los instruments que no s’utilitzen però també noms de plantes, d’animals, d’accidents geogràfics i inclús, desapareguts los instructius mondongos, de l’anatomia. Molts no saben què és un còdul ni la glera però sí un guijarro, ni la melsa, la fel, lo tosset, les galtes, los crumells o el torterol. Per suposat, abans i ara les paraules cultes les ham amprat d’un altre sistema lingüístic, des dels noms sagrats –Dios i la Virgen però resistissen Santa Barbera o Sant Cristòfol— als topònims estrangers –Marruecos o Nueva York!—, los noms abstractes i la nova tecnologia.
I així a cada rosquè anam perdent un llançol. Últimament, són les paraules de més ús: encomençam dient buenos días; alquilam cases, a on n’hi ha inquilinos –no cap llogater—; obrim i tancam grifos; utilitzam cuchillos; los xiquets van a escuela i han passat del groc a l’amarillo; fa anys que mos vam quedar sense giner, juny, juliol –i molt més sense maig, novembre i desembre—, i al pas que anem, ni febrer, març o agost tindrem. Mis pares encara va minjar formatge, van vere granotes a les basses i van viure a cases que tenien passadissos (i coladilles); jo solament hai conegut queso, ranes i pasillos. Com que ja només naixen gemelos, un “bessó” és un nom de carrer, mentres lo “cosí segó” mos recorda l’antiu numeral. A diferència del castellà –que mos esforçam en parla’l lo millor que podem—, no tenim present una norma de correcció, de manera que l’anècdota inicial continua sent certa en un altre sentit: parlam com volem.
María Dolores Gimeno Puyol (publicat al programa de Festes de Maella, 2016)
Agenda cultural de la primera quinzena d’agost, en ella trobareu la programació de les diverses setmanes/jornades culturals que tenen lloc al Matarranya: http://www.comarcamatarranya.es/images/banners/cultural/1AGOSTO16.pdf
Així mateix, recordar-vos que este cap de setmana i emmarcat dins de ‘Festivals del Matarranya’ tenim a Fontdespatla la quarta edició de ‘Matarranya Intim’ i el primer dels dos concerts del 12º Cicle d’Òrgue de la Comarca del Matarraña/Matarranya. Al següent enllaç trobareu més informació: http://www.comarcamatarranya.es/index.php/personas/cultura/item/413-este-fin-de-semana-matarranya-intim-y-ciclo-de-organo-en-fuentespalda-organizado-por-la-comarca-del-matarrana
COMARCA DEL MATARRANYA. Departament de Cultura. www.comarcamatarranya.com
D. CHIC
28/07/2016
Tres especialistas en filología románica de prestigio internacional serán los encargados de redactar una grafía conjunta que unifique los tres criterios diferenciados que hasta ahora se utilizan en la comunidad para escribir en esta lengua.
Los nombres elegidos para esta tarea son los del asturiano Ramón d’Andres Díaz; el suizo Michael Metzeltin y el francés Patrick Sauzet. El director general de Política Lingüística del Gobierno de Aragón, José Ignacio López Susín, destacó que los tres lingüistas tienen un reconocido prestigio en el campo de la “codificación y estandarización de las lenguas románicas” pues han participado en procesos similares con lenguas como el occitano, el ladino o el asturiano. “Los hablantes están expectantes pues por primera vez después de diez años podemos anticipar un principio de entendimiento”, aseguró.
Hasta el momento, las tres asociaciones mayoritarias de hablantes –Consello d’a Fabla Aragonesa, Estudio de Filología Aragonesa y la Sociedat de Lingüística Aragonesa– utilizan su propia grafía, considerando arbitrarias y fuera de lugar cualquiera de las demás. “Tenemos que analizar los puntos de fricción y buscar soluciones que gusten a todos”, espera. Los tres especialistas aceptaron el encargo el pasado mes de mayo y ya han recibido un dosier de las agrupaciones en las que figuran sus postulados y planteamientos. Las primeras reuniones de trabajo tendrán lugar en noviembre y se espera que durante el primer semestre del 2017 presenten un anticipo de sus conclusiones.
La unificación de la grafía aragonesa nació sin consenso al entender el Estudio de Filología Aragonesa que no se actuaba con la suficiente transparencia. Pasados unos meses decidieron sumarse al proyecto tras lograr mejoras en el apartado de elección de candidatos y en la posibilidad de matizar el dictamen final. El presidente del organismo, Manuel Castán, aseguró que los nombre elegidos “son extraordinarios”, aunque sigue manteniendo sus discrepancias con algunas de las medidas tomadas por la dirección general. “Si los especialistas hacen una grafía para contentar a todas las partes será un error, pero si trabajan con independencia pueden aportar un texto valioso basado en criterio etimológicos”, anticipó.
VARIEDADES // La necesidad de buscar consensos para el uso escrito del aragonés tiene su origen en la imposibilidad que tiene el departamento para usar el idioma en cartelería, rótulos, avisos o folletos. Las principales diferencias entre una y otra propuesta tienen que ver con su mayor o menor atención al origen medieval, a las hablas patrimoniales o a la diversidad de las variedades dialectales. Cada una de las tres asociaciones propuso cinco nombres de entre los que han salido los tres finales.
El investigador analiza la situación y amenazas que se ciernen sobre esta lengua minoritaria

Artur Quintana es más que un filólogo. Es un estudioso de la lengua. El Gobierno de Aragón le ha concedido, junto a José Bada, el Premio Desideri Lombarte por su trayectoria en el estudio de las lenguas aragonesas.
25/07/2016
Artur Quintana es más que un filólogo. Es un estudioso de la lengua. El Gobierno de Aragón le ha concedido, junto a José Bada, el Premio Desideri Lombarte por su trayectoria en el estudio de las lenguas aragonesas.
– Este año ha sido usted Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, y recientemente el Gobierno de Aragón le ha otorgado el premio Desideri Lombarte. ¿Podría valorar qué significan ambos para usted, especialmente el último?
– La Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Cataluña es uno de los más altos reconocimientos que se otorgan en aquel país, y un especial honor para mí que dicha Creu de Sant Jordi me fuera otorgada básicamente por mis trabajos sobre el catalán hablado en Aragón y la cultura que conlleva. Que me haya sido otorgado el Premio Desideri Lombarte por el Gobierno de Aragón por los mismos motivos que la Creu de Sant Jordi es para mi algo realmente positivo, ya que evidencia que nuestro actual Gobierno sabe valorar a los que a contracierzo trabajamos por el estudio y fomento de este patrimonio tan íntimamente aragonés que es la lengua catalana aquí hablada y la cultura que conforma. Y compartirlo con José Ramón Bada es un honor añadido.
– ¿En qué situación se encuentra el catalán de Aragón?
– Cualquier lengua española no castellana está sometida en España a un avanzado proceso de substitución por parte de la lengua castellana. Únicamente varía la intensidad de los mecanismos de substitución lingüística a favor de la lengua castellana. En Aragón la intensidad es muy considerable.
– ¿Qué “peligros” le acechan?
– Los mecanismos de substitución del catalán a favor de la lengua castellana. Resumiendo: no oficialidad de le lengua catalana en Aragón, aun cuando la Constitución exija dicha oficialidad; ausencia, o casi, de la lengua catalana en los medios de comunicación: revistas, prensa, radio, televisión …; presencia testimonial de la enseñanza del catalán y en catalán solamente en algunas localidades y ante todo la presencia de un 70% de nuestra población con actitudes abiertamente anticatalanas y de fuerte autoodio en los territorios catalanófonos.
– ¿Qué peculiaridades tiene el catalán de Aragón?
– Desde el punto de vista lingüístico no tiene ninguna peculiaridad. Desde el punto de vista político todas las que confiere un gobierno propio y sus fronteras. ‘Catalán de Aragón’ vale lo mismo que decir ‘Castellano de la Alcarria’ o ‘Castellano de Torrelodones’. Se trata de una mera delimitación geo-política, no lingüística, repito. Ahora bien el uso de ‘Catalán de Aragón’ puede servir, y de hecho sirve, para aminorar algo el anticatalanismo de determinados sectores de nuestra población.
– ¿Es un peligro para la pervivencia del idioma el hecho de que el catalán de Aragón se mantenga sin normalizar en las escuelas, donde la enseñanza es en castellano en el 100% de las asignaturas?
– Evidentemente así es. En general solamente se enseña de una a dos horas de catalán a la semana en determinadas escuelas, y en unas pocas existe alguna otra asignatura en catalán. La inmersión se hace exclusivamente en castellano.
– ¿Se ha reducido el ámbito y territorio en el que se habla en las últimas décadas?
– En estas últimas décadas solamente se ha reducido el ámbito de lengua catalana por despoblación absoluta de ciertas localidades, como también ha ocurrido para el aragonés y el castellano. Sí se ha visto diminuido el porcentaje de hablantes de lengua catalana en bastantes poblaciones.
– ¿Como experto lingüista , considera que existe peligro de desaparición en determinadas comarcas, por ejemplo en el Mezquín?
– Mientras siga abierto el proceso de substitución de la lengua catalana por parte de la castellana persistirá el peligro de desaparición de la lengua catalana en cualquier territorio donde ésta se habla. En el Mezquín, sin enseñanza de la lengua por lo menos desde la supresión de los fueros en 1702, el peligro de desaparición de la lengua catalana es bastante más considerable que en otros lugares.
– ¿Cómo cree debería actuar la administración autonómica para evitar que lenguas minoritarias como el catalán terminen perdiéndose, desapareciendo o convirtiéndose en otra cosa?
– En las condiciones actuales las lenguas discriminadas solamente pueden pervivir o desaparecer, pero ya no pueden convertirse en ‘otra cosa’, como ocurriera, de alguna manera, en el pasado. El Gobierno debería cumplir con la preceptiva constitucional que declara la oficialidad del catalán -o de cualquier lengua española – en los territorios donde se habla. Dicho pedéstricamente, debería ser posible que mis biznietos reciban la enseñanza en catalán, que si me dirijo a un agente de la administración no me empapele por haberle preguntado Com li diuen a eixe lloc , o un camarero no me atienda por haberle pedido un café en lleit, etc. Así de fácil, o de difícil.
– ¿Qué opinión le merece que todavía haya partidos políticos en Aragón, que representan, por tanto, a parte de la sociedad, que niegan que en Aragón se hable catalán?
Mejor que no conteste. No quisiera que por decir la verdad acabase como ya en otra ocasión ante un tribunal. Los humanistas decían, traduzco: “Hombre soy y nada humano me es ajeno”. Admiro la frase y procuro seguirla, pero en vuestro caso me resulta casi imposible.
– ¿Qué cree que hace falta para que se normalice la situación y el uso en Aragón de sus dos lenguas minoritarias, aragonés y catalán?
– Informar una y otra vez de que no se pueden aplicar juicios de valor a las lenguas. Todas las lengua son iguales, y factores como el número de hablantes, poseer o no la escritura, tener una grande o una pobrísima literatura, haber creado grandes filosofías o no, poseer un poderoso ejército o no, grandes físicos o matemáticos o no, ser una lengua altamente normalizada y normativizada, o no, etc. Todo ello es irrelevante. Y en el caso concreto del catalán, conviene cesar en nuestro empeño de permanente anticatalanismo. Hay que dejar de buscar siempre una temática en que fundarlo: cuando no el agua, las diócesis, el arte, la salida al mar, la conquista de Valencia, etc.
– ¿Qué relación hay en Aragón entre las tres lenguas habladas en Aragón el catalán, aragonés y castellano?
– Yo diría que poca. Ha habido algunos intentos de publicar un cancionero donde las tres lenguas estuviesen representadas equitativamente, sin resultados. El sector editorial privado está prácticamente por estrenarse en la publicación de textos en catalán de autores aragoneses, y no se interesa por manuales u obras de divulgación del ‘catalán de Aragón’, contrariamente a lo que ocurre en aragonés. Solamente la administración edita de uno a dos títulos anuales en catalán. El peso de la edición aragonesa en catalán radica en las asociaciones de fomento y estudio de esta lengua.
– ¿Podría realizar una valoración de lo que representan las obras de Desideri Lombarte y Jesús Moncada, dos de los pocos escritores aragoneses que han realizado toda su obra en catalán?
– Ambos tienen en común ser dos grandes escritores, y haber sufrido, como todos nosotros, una escuela y unos regímenes para los cuales la lengua catalana y la cultura que de ella deriva eran solamente objeto de discriminación. Y ambos fueron malogrados: Moncada murió en plena madurez literaria y vital sin poder ni acabar la que habría sido una gran novela suya del mundo cultural-editorial barcelonés. Parece, por las noticias que corren, que, aunque fragmentaria, esta novela acabará por publicarse. Lombarte tuvo una breve vida como escritor de escasos diez años. Poco después de alcanzar la plenitud de su obra poética, y avanzar en la dramática, murió con apenas 52 años. En sus versos las gentes del Alt Matarranya han podido por primera vez en la historia expresar en su propia lengua la vida toda: el mito de Pena-roja.
«EL REPTE D’INVESTIGAR SOBRE LA FRANJA D’ARAGÓ»
Jornada de l’AILLC a Saragossa
Organitzen: Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i Àrea de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa
Coordinadors: Javier Giralt Latorre, Maite Moret Oliver i Maria Rosa Fort Cañellas
Lloc de realització: Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa
Data: 28 d’octubre de 2016
Objectius: L’objectiu d’aquesta jornada és divulgar la recerca sobre la llengua i la literatura de la Franja d’Aragó, amb el propòsit de reflexionar sobre les investigacions que s’ha dut a terme fins ara i presentar les que s’estan desenvolupant actualment. Les conferències i els pòsters oferiran contribucions centrades en aspectes diversos relatius a dialectologia, sociolingüística, història de la llengua, literatura oral i literatura d’autor d’aquest territori catalanoparlant de la Comunitat Autònoma d’Aragó.
Presentació de pòsters: Es convida a tots els investigadors interessants a enviar les seves propostes de pòster sobre qualsevol aspecte relacionat amb la llengua i la literatura de la Franja d’Aragó.
La proposta de pòster (un resum de 500 paraules com a màxim) haurà d’enviar-se per correu electrònic abans del 30 de setembre i el resultat del procés d’avaluació es comunicarà als autors abans del 7 d’octubre.
Inscripció: Serà indispensable que tots els investigadors que vulguin presentar un treball facin la inscripció definitiva abans del 21 d’octubre, per tal de ser inclosos en el programa definitiu. Les inscripcions sense pòster tenen com a termini el 26 d’octubre de 2016.
Contacte i informació: Javier Giralt Latorre: 876553981 // jgiralt@unizar.es // Maite Moret Oliver: 876553982 // mmoret@unizar.es
Programa
9:30 Presentació de la Jornada
10:00 Fronteres lingüístiques en una Europa sense fronteres. Ponent: Ramón Sistac
10:45 Variació geolingüística del català al sud de la Franja d’Aragó. Ponent: Pere Navarro
11:30 Descans
12:00 Presentació de pòsters
13:00 Cap a on va el català de la Franja? Alguns exemples de canvi lingüístic en curs. Ponent: Esteve Valls
14:00 Dinar
16:00 Panorama de la literatura contemporània catalana a l’Aragó. Ponent: Artur Quintana
16:30 A propòsit de la literatura popular catalana a l’Aragó. Ponent: Hèctor Moret
17:15 Un enigma oriental: Franja, frontera i llengua vint anys després. Ponent: Josep Espluga
18:00 Descans y presentació de pòsters
19:15 Repte a la Franja: detectar la fase prèvia a la interrupció familiar del català (i evitar-la!). Ponent: Natxo Sorolla
20:00 Cloenda
Organitzen: AILLC, Unizar
Amb la col·laboració de: Institució de les Lletres Catalanes
“Prometo acatar la Constitución y trabajar para cambiarla, desde el espíritu del 15M, esfendiendo a mia tierra, Aragón, con as suyas chens”, expresó Arrojo. Por su parte, Jorge Luis ya prometió su cargo en lengua aragonesa en la pasada legislatura y repitió en esta

En el arranque de la XII Legislatura del Estado español, que tuvo lugar este martes en el Congreso en Madrid, los diputados Pedro Arrojo (Unidos Podemos Aragón) y Jorge Luis Bail (Unidos Podemos en Común) prometieron sus nuevos cargos en aragonés.
“Prometo acatar la Constitución y trabajar para cambiarla, desde el espíritu del 15M, esfendiendo a mia tierra, Aragón, con as suyas chens”, expresó Arrojo.
Por su parte, Jorge Luis ya prometió su cargo en lengua aragonesa en la pasada legislatura y repitió en esta. En la primera ocasión dijo: “Prometo acatar esta constitución y trabajar para cambiarla. Treballar por sostenibilidat y ubrir procesos constituyents que tornen a soberanía y os dreitos socials de o pueblo y a suya tierra. Nunca más un país sin su gente y sus pueblos”.
Desde Podemos Aragón afirmaron que Bail y Arrojo “serán los ojos y la voz del cambio de Aragón en el Congreso de los Diputados”. “Mucho trabajo y toda la ilusión por delante”, afirmaron los dos diputados aragoneses.
Inazio Almudevar Zamora y Maria Victoria Nicolás ganan ex aequo el Premio Chuana Coscujuela por difusión #aragonés pic.twitter.com/WYSIrprhg8
— Gobierno de Aragón (@GobAragon) July 20, 2016
Origen: Moses und Aron, l’impossible comunicació de la veritat | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de juliol del 2016)
De quan en quan tenim la sort d’assistir a veritables esdeveniments artístics. Això ha succeït a Madrid amb la representació de l’òpera d’Arnold Schönberg “Moisés i Aaró”. Aquesta extraordinària creació musical la va acabar “her Schönberg” l’any 32 del segle passat a Barcelona. En realitat va restar inacabada, ja que faltava per musicar un acte, però el senyor Arnold no li ficà mai música. Després de la seva fructífera estada barcelonina, Schönberg va tornar a Berlín, on només va tindre temps de constatar que el nou govern nazi l’havia expulsat del conservatori, ja que aquest senyor tenia dos grans pecats: un original: era jueu; l’altre mortal: feia música que en deien degenerada. Aviat va fer les maletes, i es va establir als Estats Units per sempre.
Del primer pecat la història ja l’ha absolt, però del segon (del musical i artístic) el públic i la societat encara el considera imputat. La societat i la cultura actual no està d’acord amb la prohibició d’aquesta música, però sembla compartir els mateixos gustos que el nazisme, ja que afirma que no té ni ritme, ni melodia, ni harmonia (així m’ho va dir una amiga meva) i que “aquesta música de cassoles” és inoïble. “Moisés i Aaró” està considerada per la musicologia una de les cinc òperes més importants del segle vint, i de les vint o vint i cinc de la història. En canvi ocupa el ridícul lloc 275 de les més representades actualment.
Aquesta creació (testimoni artístic del compositor) tracta de la dificultat de comunicar les veritats (conceptuals, artístiques, filosòfiques, etc.), sense alterar-les, edulcorar-les o mistificar-les, i la música atonal és imprescindible pel seu desenvolupament i comprensió i aporta un dramatisme únic (com una gran “performance”). Una gran música i un gran espectacle. La orquestra i el cor del Real van ser a l’alçada, i el públic va aplaudir de debò. Al Liceu de Barcelona (on segueixen tenint un deute amb Schönberg), en canvi, continuen amb el repertori de sempre (el que agrada a la gent) perquè s’ha de recuperar el dèficit i no estan per “aventures intel·lectuals”.
Antoni Bengochea
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.