Skip to content

Archive

Category: Matarranya

“Licantropia” i la Franja a “Terrícoles” de BTV | L’ esmolet.

Un instant de la conversa amb en Lluís Reales, al programa "Terrícoles" de BTV

 

Vaig conversar amb en Lluís Reales al programa “Terrícoles” de BTV. Si voleu veure’n el vídeo, seguiu l’enllaç.

 

Belsa dimite como vocal del Consejo Regulador del Jamón de Teruel – Diario de Teruel.

 

El Punt Avui – Notícia: La periodista Emma Zafón presenta una novel·la sobre la corrupció política valenciana.

L’obra trasllada el lector a l’any 2011, quan el govern de la Generalitat valenciana es veu assetjat, per primera vegada en 16 anys, per la justícia

La periodista valenciana Emma Zafón presentarà el pròxim dissabte la novel·la La meua germana Yvonne. Una història de corrupció política a la valenciana, editada per El Toll. L’acte tindrà lloc a les 19.30 en la sala d’exposicions del teatre Micalet de València i comptarà amb la intervenció de l’historiador i escriptor Justo Serna.

La meua germana Yvonne. Una història de corrupció política a la valenciana trasllada el lector a l’any 2011, quan el govern de la Generalitat valenciana es veu assetjat, per primera vegada en setze anys, per la justícia. Amb to irònic i un tractament purament humorístic, la novel·la repassa la breu trajectòria d’Yvonne Gimeno, suposada promesa de les institucions més putrefactes del país. És després de la dimissió del president, el 20 de juliol del mateix any, quan la vida d’Yvonne i de la narradora de la història, la seua germana Natàlia, es capgira fins a límits insospitats.

Emma Zafón va nàixer a Llucena l’agost de 1987. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, actualment és directora de Matarraña Radio. La meua germana Yvonne és la seua primera novel·la.

Fotos de la cronologia – CAMPING PORT MASSALUCA.

Marc BM CP – Fotos de la publicació de Marc BM CP a MONT-ROIG *….

El caso del Jamón suma 9 imputados y el fiscal ve «descontrol» contable.

La Audiencia cuestiona al juez que cerró las farmacias.

Xerrada a Favara sobre la Franja per Marcelino Iglesias i José Bada | Lo Finestró.

José BadaMarcelino Iglesias
                                                                Fotografies El Periòdico

Demà dissabte a les vuit del vespre tindrà lloc a Favara una xerrada sobre l’impacte i la repercussió que pot tenir una hipotètica independència de Catalunya sobre els milers d’habitants d’Aragó que habiten a la Franja i que comparteixen nombrosos vincles socioculturals amb la comunitat veïna. Parlaran José Bada, exconseller de Cultura del primer govern democràtic d’Aragó i Marcelino Iglesias, expresident aragonès i senador autonòmic en l’actualitat. Aquest acte s’incorpora dins de les quartes jornades de l’Associació Wirberto Delso.

El fiscal ve irregularidades y descontrol en los gastos de la D.O. del Jamón.

El partido Intersala Alcañiz y el Maella FS acaba en empate a 4.

Desprecintan la farmacia de Peñarroya tras un mes cerrada.

Desideri Lombarte…l´empremta del poeta | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 d’agost)

Han passat vint i cinc anys des de que Desideri ens va deixar…vull dir físicament. La seva figura no ha fet més que engrandir-se. Ja tothom l’assumeix com el POETA DEL MATARRANYA. Els que hem aportat el nostre granet de sorra per difondre la seva figura, realment podem estar contents. I, a més a més, això no ha fet més que començar. No és gens fàcil ser la icona d’una terra. Ho va ser en vida José Antonio Labordeta. Desideri va morir massa jove, no li va donar temps, però ho és ara, que no és poc. Enguany se li han fet molts actes d’homenatge per tot arreu i per part de molta i diversa gent. D’ara en davant encara n’hi faran més. Perquè la gent li ret homenatge d´ una manera espontània. No va ser fàcil començar a difondre la seva obra, però ara molts pregunten com es poden adquirir els seus llibres. Perquè la seva paraula arriba fàcil, natural. Desideri passejava la seva bonhomia de manera tan natural com equilibrada; era observador i un punt somarda. Una de les seves il·lusions era convertir-se després de mort en un timó de flor menuda, florir i ser l’aliment de les abelles que convertirien en mel la seva flor. Ho ha aconseguit: músics, llauradors i pastors, professors i estudiants, artistes plàstics, carnissers, pescadors, enginyers i tècnics de so, paletes, oficinistes, abocats, metges, jubilats, etc…gaudeixen de la seva paraula. Ni tan sols cal que els agradi la poesia, n’hi ha prou amb prendre contacte amb la seva obra. Però fora del Matarranya encara resta força desconegut i hi ha molta feina per fer, sobre tot a l’Aragó. De Desideri es poden aprendre moltes coses, però una és particularment notòria: aprendre a voler, a estimar la llengua, la seva, la nostra, a conrear-la i emprar-la (utilitzar-la) de manera natural. I eixa és la millor manera d’existir (com Teruel, que tots sabem que existeix), de ser nosaltres mateixos. Perquè el nostre català no és una “cosa típica”, ni una peça de museu: és l’essència d’allò que som. Gràcies, Desideri, per la teva lliçó. Que no caigui en sac foradat.

 Antoni Bengochea

Els Premis Serret de Literatura Rural | Viles i Gents.

(Publicat a La Comarca el 5 de setembre del 2014)

Octavi Serret ha sabut crear els Premis Serret de Literatura Rural a través de la participació econòmica i logística d’institucions, entitats, empreses i particulars dels tres territoris on la llibreria vol buscar més complicitat –Aragó, Catalunya i País Valencià-. I és que Vall-de-roures, on està instal·lat el seu negoci, es troba situat en el punt de contacte de les tres comunitats i el llibreter aprofita molt bé esta circumstància geogràfica. A més, els territoris comparteixen la mateixa llengua. Per això els seus guardons incentiven els treballs escrits en català, castellà i aragonès. Encara que enguany el dedicat a esta última llengua va quedar desert. Cinc dies de l’última setmana d’agost plena d’activitats literàries i culturals que es van repartir entre les viles que formen la recent creada entitat anomenada 3 Territoris: Gandesa, Morella, Calaceit, Beseit i Vall-de-roures. En les diferents convocatòries estigueren presents personalitats molt destacades del món del llibre com Ana Santos, directora de la Biblioteca Nacional vinculada a Beseit, Carles Duarte, president del Consell Nacional de Cultura i de les Arts, Àlex Susanna, president de l’Institut Ramon Llull que té casa a Calaceit, Jordi Llavina, Fernando Martínez Laínez, Víctor Amela… La celebració literària a Calaceit en l’antiga seu de la Fundació Noesis, cedida per l’ocasió pel nou propietari, va ser una excel·lent notícia per a tots. Noesis va obrir les seues portes del 1982 fins al 1996 i va ser un referent com a centre cultural i artístic sota la direcció de l’activista cultural francès Didier Costa. Després del lliurament dels guardons a l’ajuntament de Vall-de-roures Octavi Serret va confirmar la intenció de convocar els premis cada dos anys per la complexa programació dels mateixos en el cas de fer-los anuals. En certa manera estos guardons poden considerar-se per al català com els substituts dels premis Guillem Nicolau que el 2012 va deixar de convocar el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

Clarió: associació de pares | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de setembre del 2014)

Recentment un grup de pares i mares de fills en edat escolar s’ha constituït en associació en lo significatiu nom de “Clarió”: la peça de ges que utilitzen los mestres per escriure a la pissarra. Lo passat 21 d’agost van celebrar a Beseit la II Alifara “Estimem la nostra llengua” amb una sèrie d’activitats al carrer per fer conèixer lo patrimoni natural i cultural als xiquets del Matarranya. Per què resulta necessària esta associació quan les escoles ja tenen AMPAS? La seua presidenta Pepa Nogués, resident a la Portellada, ho explica molt bé en un article del 25 d’agost “¿De qué tienes miedo, Aragón?”, que es pot consultar al bloc www.lafranja.net. Nogués, que és antropòloga, alerta dels principals problemes en la supervivència de la llengua autòctona: 1) los xiquets comencen a no utilitzar-la en àmbits informals i per comunicar-se entre ells; 2) parlen un català ple de castellanismes. Segons reflexiona, la llengua de la zona des de l’Edat Mitjana hi ha perviscut durant 850 anys sense problemes dins d’una societat tradicional seguint la transmissió oral familiar. Este model resulta insuficient en una societat moderna, plena d’estímuls tecnològics i mitjans de comunicació en llengües més poderoses. Això ho agreuja l’arribada d’una immigració que s’integra només en lo castellà oficial i el descens de població rural.

Com a solució hauria de millorar l’estatus escolar del català al Matarranya: una hora setmanal, voluntari i exclòs del currículum. També falten materials didàctics adequats, la formació dels professors no sempre és específica —sovint procedents d’altres especialitats ho impartixen com a transitori modus vivendi— i a voltes l’acceptació de l’assignatura és problemàtica. Com a resultat los alumnes acaben l’educació analfabets en la seua llengua i, lo que és més greu, se produís la substitució lingüística.

També hauria de separar-se la llengua (bé cultural) de la identitat (qüestió personal), que s’emboliquen quan se volen fer coincidir les fronteres lingüístiques i les administratives. L’absurd genera mecanismes de defensa que neguen a la llengua la seua denominació filològica, pensant que així s’evita adquirir la nacionalitat autonòmica veïna. Aragó té por dels franjolins, una gent tan pacífica?

 María Dolores Gimeno

Monosíl·labs del Mesquí | Viles i Gents.

(Publicat a La Comarca el 12 de setembre del 2014)

Tinc lo lloc trist, de dol, per la gent gran que mor. Com dus lo mall al coll? No saps que al riu hi ha un toll? Cap cop cal, cant del gall. Si no hi saps fuig del ball. Cell del cel per la vall.

Qui no dorm per la nit, fa un mos de pa ben cuit. Qui no sap el que diu s´hi creu lo que no he dit. Ja val de fer lo ruc quan tinc a la mà el Bic, que el boig diu lo que vol pel seu cap fluix i buit.

Lo pit és gran si és just. Lo pet és baf que put. Lo foc tinc ple de fum. Els peus de plom no vull quan veig lo fons del trull. No dec ni un bri de res. Sol crec en lo que és clar. No faig si puc cap mal, i en poc visc com un rei.

Quan vaig al pou de Roc, a peu pel pas del bosc, me´n duc del mas un pot i vec com en un got. Per fer del cos com cal hai vist un tros al camp pla i ple de brins de gram. Un gat vell que hi té fam i un cuc més gran d´un pam. Lo banc mos treu la sang.

Del pany qui té la clau? Ho sap lo xic del Grau? Lo cial ni és blanc ni blau. Fil pel cos cus lo drap. Vi del raïm blat del sac. Carn en peix curt de sal. Lleit i un tros dolç al plat. Xec! No hi veus que ja és tard? Val de fred, ves al bar

Al sic duc sec un un gra que tinc ni sé de quan. Fonc seu amb sal al foc. Venc llard del brut del porc. A peu me’n vaig a

l´hort i prenc del verd que creix de tot un poc.

Tomàs Bosque

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja