Sobre la meua entrevista a Radio Nacional d’Andorra | Lo Finestró.

“L’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) se sent menystinguda pel Govern d’Aragó. Li ha deixat a “zero” totes les subvencions i li fa el buit quan convida representants del govern de Catalunya als actes, de cultura i llengua, que organitza. Ho ha explicat el José Miguel Gràcia al programa Estira la llengua!, de Ràdio Nacional d’Andorra, que contextualitza els fets en la situació econòmica i el procés polític obert Catalunya…” Continueu llegit

Per escoltar l’entrevista entreu aqui

La dificultat de ser una frontissa

>> L’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) se sent menystinguda pel Govern d’Aragó. Li ha deixat a “zero” totes les subvencions i li fa el buit quan convida representants del govern de Catalunya als actes, de cultura i llengua, que organitza. Ho ha explicat el José Miguel Gràcia al programa Estira la llengua!, de Ràdio Nacional d’Andorra, que contextualitza els fets en la situació econòmica i el procés polític obert Catalunya.

Descarregueu l’entrevista a través d’aquest enllaç:
http://www.andorradifusio.ad/media/entrevista-any-desideri-lombarte#.UtVwAoZ9wJ4.twitter

facebook.com/estiralallengua

@estiralallengua

“Si abans teníem dificultats, ara pot ser que en tinguem una mica més”. Així valora José Miguel Gràcia, l’afectació del debat de la sobirania de Catalunya sobre l’activitat cultural en català a la Franja de Ponent, un territori que fa de frontissa. Gràcia, bloguer de referència del territori, ho viu de prop com a portaveu de l’Associació Cultural del Matarranya. Això sí, constata dos fets empírics. El primer: “A tots els actes que hem fet sobre la llengua on han assistit autoritats o algun representant de Catalunya, tots, actes culturals i de la llengua, no hi ha assistit cap representant del Govern d’Aragó”. El segon, sobre les subvencions: “Ens les han negat totes; les poques que teníem estan a zero”. Això sí, immediatament afegeix: “Això no vol dir que nosaltres no lluitem igual o més”.

Tot això, pel que fa al Govern d’Aragó. Perquè Gràcia de seguida recorda que la Diputació de Terol subvenciona l’edició anual d’un llibre de l’entitat en català i que hi ha molt bona relació amb la Comarca del Matarranya i amb “molts alcaldes”, sense obviar que la majoria són del Partit Aragonès (PAR) o del Partit Popular (PP), les dues formacions que van impulsar la Llei de llengües de l’Aragó que anomena LAPAO el català. Però a la comarca no tot són flors i violes pel que fa al català. El portaveu de l’ASCUMA s’ha referit a l’aparició de diverses pintades a Vall-de-roures amb el lema “Yo parlo chapurriau”, que és com molts franjolins anomenen el català que parlen. Unes pintades, ja sigui per treure ferro al debat del LAPAO, per desmarcar-se’n o per crear més polèmica. La seva resposta és que “aquest esperit contra el català, de rebuig contra el nom, hi ha estat sempre i ara una miqueta més”. I que no s’hi ha de donar gaire importància.

ANY DESIDERI LOMBARTE

Totes aquestes reflexions han sorgit a propòsit de parlar de l’assemblea extraordinària que l’associació matarranyenca ha fet el 29 de desembre a Calaceit. L’objectiu, fer balanç de l’any 2013 però sobretot, projectar l’acció del 2014. El president va remarcar la voluntat d’estar presents, més que mai, a tots els actes relacionats amb la llengua catalana que es facin arreu dels Països Catalans. Però, per damunt de tot, els esforços se centraran en homenatjar l’escriptor de Pena-roja Desideri Lombarte coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort.

José Miguel Gràcia explica que és una figura molt coneguda a la comarca i “més conegut en terres de parla catalana catalanes que a l’Aragó de parla castellana”, per bé que l’Institut d’Estudis Terolencs ha finançat la publicació d’algun llibre seu a través de l’ASCUMA. Malgrat que Lombarte va estudiar a Alcanyís (Terol) i als dinou anys es va instal·lar a Barcelona, la seva obra mostra un punt de vista molt matarranyenc. De fet, tota la producció literària la concentra en nou anys, a partir de la dècada dels setanta, quan per motius de salut deixa de treballar i comença una vida molt a cavall de la ciutat comtal i el mas Molinar de Pena-Roja. “Lo més important de tot jo crec que és l’obra poètica”, destaca Gràcia. Però també va fer teatre, narrativa i investigació.

Per recordar Desideri Lombarte, l’ASCUMA li dedicarà els dos suplements anuals, Styli locus, de la revista Temps de Franja, “amb col·laboracions inèdites d’autors del Matarranya”; es presentarà a diferents pobles l’última novel·la que va publicar, Les aventures del sastre Roc d’Arça; se li dedicarà la Trobada Cultural del Matarranya del 2014 i es farà a la seva població natal; hi haurà actuacions musicals, lectures d’obres seves en col·laboració amb artistes de la comarca; etc. I la cirereta del pastís seria obtenir els fons suficients per reeditar l’obra, “exhaurida des de fa molt temps”, Ataüllar el  món des del Molinar. I aquí és on l’ASCUMA troba a faltar la complicitat que dèiem al principi, segons José Miguel Gràcia: “El més dolent és que el Govern d’Aragó està tancat a tot i no obtindrem cap solució”. Però no es donen per rendits i picaran tantes portes com calgui: la de l’Institut Ramon Muntaner, la de la Comarca del Matarranya, l’Institut d’Estudis Ilerdencs…

Revistas-prensa-bloggers | Matarrania.

Cursos de cosmética natural | Matarrania.

Cursos de cosmética natural

Los diablets de La Fresneda dan la bienvenida a San Antón.

Iguals o uniformes | L’ esmolet.

Iguals o uniformes

A Espanya, potser a causa de l’herència deixada pel Decret de Nova Planta, costa d’entendre la diferència entre ser iguals i ser uniformes. En nom d’una pretesa “igualtat” no s’assumeixen amb l’entusiasme que correspondria les singularitats dels seus territoris. Sóc el primer defensor d’aquesta igualtat, ja que, si som iguals, és que tots tenim els mateixos drets. La meua família, per exemple, som aragonesos de parla catalana. Per què no podem tenir els mateixos drets que els aragonesos castellanoparlants? Està clar que el fet de tindre una llengua comuna és un gran avantatge. Les peripècies històriques han fet que a Espanya sigue el castellà: cap problema, sempre que els meus compatriotes de llengua castellana sàpiguen, assumisquen que el nostre idioma té els mateixos drets que el seu. És a dir, que les meues filles haurien de poder estudiar EN la llengua de casa (que també és la d’una part del territori) i usar-la amb la mateixa naturalitat amb la que ells fan servir el castellà. Si el que volen el meus benvolguts paisans és que xarrem com ells i prou, on és la igualtat? Jo només hi veig uniformitat. Fa més de 30 anys que tenim democràcia i Estat de les autonomies, però per algun motiu, en l’imaginari dels monolingües i els assimilats (sovint més radicals que els propis monolingües, ja que consideren que el seu idioma és un xapurrejat), els que tenim una cultura no castellana no tenim els mateixos drets. Molts dels que ens governen (i per extensió molts dels seus governats) consideren que tot el que no és castellà no és prou espanyol. I només s’ocupen de defensar una de les llengües que es parlen a l’Estat: la més forta. Penso que en aquesta incomprensió gairebé orgànica rau l’origen dels desitjos d’alguns de separar-se.

La Comarca, columna «Viles i gents», 17 de gener de 2014

Matarraña, tierra de frontera y revoluciones | Historiadeiberiavieja.com.

Juan Cabré tenía sólo veinte años cuando realizó el descubrimiento que cambiaría su vida. El calendario marcaba 1902, y el joven se encontraba en su localidad natal, Calaceite (Teruel), cuyos parajes solía recorrer a menudo cuaderno en mano, con la intención de plasmar los bellos paisajes de la pintoresca población. Uno de sus rincones preferidos era el cerro de San Antonio, un promontorio a apenas un kilómetro del pueblo. Fue allí, precisamente, donde su intuición y su “olfato” de investigador le llevaron a iniciar una pequeña excavación en la ladera oeste del cerro, acompañado por otros dos amantes de la Historia: don Santiago Vidiella y don Julián Ejerique, a la sazón alcalde de Calaceite.

El modesto equipo arqueológico dio en la diana: en el subsuelo de aquella elevación se ocultaba un importantísimo poblado íbero con más de 2.400 años de antigüedad. No era el único tesoro del remoto pasado que esperaba a ser encontrado en la hermosa comarca del Matarraña. Cabré (ver recuadro) era estudiante de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, y estaba dotado de gran talento; pero al mismo tiempo era un apasionado de la Historia. Un año después de sacar a la luz el poblado íbero de San Antonio, Cabré realizó otros hallazgos de gran importancia.

Por un lado descubrió la tumba de Les Ferreres (también en Calaceite), un enterramiento de tipo túmulo del siglo VI a.C., perteneciente un personaje de alto estatus, en cuyo interior se halló un ajuar compuesto por dos espadas, un peto militar, una coraza de bronce y un delicado thymaterion –candelabro– hoy conservado en el Museo Arqueológico Nacional. El segundo descubrimiento no fue menos trascendente. El joven turolense localizó unas llamativas pinturas en un abrigo del barranco de Calapatá (entre Cretas y Calaceite), en las que aparecían rudimentarias aunque hermosas figuras de ciervos y otros animales.

Aquella era una forma de arte prehistórico totalmente desconocido –el primer ejemplo de lo que denominamos arte rupestre levantino–, por lo que en poco tiempo la comarca se convirtió en uno de los lugares más importantes del continente a ojos de los arqueólogos españoles y europeos. Gracias al hallazgo de Cabré y otros similares que le siguieron, la comarca del Matarraña se convirtió en centro de peregrinación para investigadores de la talla del francés Henri Breuil o el alemán Hugo Obermaier.

Con sus hallazgos, Cabré atrajo a multitud de estudiosos que anhelaban sacar a la luz las huellas del que había sido uno de los periodos más destacados de la región: el de los íberos. Sin embargo, esta singular región ubicada al este de la provincia de Teruel fue también testigo de otros muchos episodios históricos de gran relevancia, desde la conquista cristiana frente a los musulmanes hasta los movimientos obreros y anarquistas que florecieron con fuerza antes de la Guerra Civil.

La denominación comarcal de las tierras del Matarraña como ente independiente dentro de la región del Bajo Aragón tiene orígenes muy recientes –de hecho se remonta al año 2002–, pero los dieciocho municipios que la conforman tienen un rico y común pasado a sus espaldas que se origina en épocas muy remotas.

A medio camino entre la costa del Levante y el valle del Ebro, las tierras del Matarraña han ejercido en no pocas ocasiones el papel de frontera entre diferentes zonas de la península, una circunstancia que ha influido también en el devenir de su historia.

Los primeros grupos humanos que dejaron su impronta fueron los cazadores-recolectores que habitaron estas tierras, cobijándose en los abrigos como el de la Roca dels Mors del barranco de Calapatá, donde Cabré descubrió las pinturas rupestres realizadas por estos primigenios habitantes del Matarraña. No fue el único testimonio de arte rupestre descubierto en aquellos años: en 1908, el abate Breuil, atraído por los hallazgos de Cabré, acudió a la comarca y él mismo descubrió pinturas similares en el cercano abrigo de Els Gascons.

Con los inicios de la época íbera (en los siglos VII-VI a.C.) aparecen ya evidencias arqueológicas más elaboradas de los primitivos pobladores, por ejemplo túmulos funerarios, muchos de ellos bien consolidados hoy en día, y visitables por el público. Este tipo de enterramientos consistía en la incineración del difunto, cuyas cenizas eran introducidas en una urna que se depositaba en una “caja” de piedras. Ésta se cubría después con tierra hasta adquirir la forma de túmulo. Algunos ejemplos notables –entre los muchos que se han documentado en la comarca–, son los de Pedrafita o los de La Clota, en Calaceite.

Algunos siglos más tarde, en el periodo Ibérico Pleno (a partir del siglo V a.C.) la manifestación más importante son los poblados, cuya abundancia en la zona indica que hubo un incremento de la población y un progreso de la calidad de vida. Además del poblado del Cerro de San Antonio –que a juzgar por sus dimensiones debió de jugar un papel principal en la región–, cerca de Calaceite se encuentran restos de otros poblados, como el de Tossal Redó, y en otras localidades de la comarca se han encontrado asimismo yacimientos como los de Els Castellans (Cretas), Torre Gachero (Valderrobres) o Mirablanc (Valjunquera).

A juzgar por la importancia y el número de hallazgos arqueológicos –muy superior al de otras épocas–, los historiadores han llegado a la conclusión de que la etapa íbera fue sin duda una de las más importantes de todas las que se desarrollaron en la comarca hasta el final de la Edad Media. En dicho periodo, habrían sido principalmente los ausetanos del Ebro –llamados así para diferenciarlos de otros ausetanos, ubicados en la provincia de Barcelona–, quienes ocuparon este “territorio-estado”, desarrollando una organización social bastante avanzada, dotada ya de alfabeto y monedas, y con ideas religiosas complejas, como muestra la iconografía de las estelas funerarias propias de esta época.

La divisió a la DO ‘Jamón de Teruel’ es fa pública en dimitir el vicepresident i cinc vocals | Comarques Nord.

La divisió a la DO ‘Jamón de Teruel’ es fa pública en dimitir el vicepresident i cinc vocals

El desacord entre la branca ramadera i la branca industrial que integren la Denominació d’Origen (DO) ‘Jamón de Teruel’ ha arribat a tal situació que meitat Consell Regulador ha presentat la seua dimissió. Els representants dels ramaders van presentar ahir la seua dimissió en bloc i es van mostrar en contra de la gestió dirigida per l’actual president de la Denominació d’Origen, Eugenio García. Jerónimo Carceller, fins ara vicepresident de la DO, encapçale esta divisió, a la que s’hi sumen els cinc vocals que representen la branca ramadera del Consell Regulador, com són els matarranyencs Manuel Esteve -és president d’Acriporte- i Juan José Moles -director de Arcoiris-, així com Miguel Ángel Blanco -Esperanza del Jiloca- i Juan Sánchez i Salvador Rosado, tots dos de Portesa.

La divisió entre les branques industrial i ramadera de la província fa mesos que es viu al Consell Regulador i ha acabat amb la marxa en bloc dels representants dels criadors d’animals. El 50% dels membres del consell provenen de la branca industrial -entre ells el president-. És a dir, aquells que es dediquen exclusivament a fer el producte final. El 50% dels membres restants representen els ramaders i aquelles empreses de cicle tancat -des de fabricació de pinsos a la cria d’animals, sacrificació i creació de producte-, com és el cas de Grupo de Empresas Arcoiris del Matarranya. Des del sector ramader van recordar “el compromís ferm i l’aposta per la DO” que sempre ha demostrat la gent del territori. I els números pareix que els avalen.

. Alguns 600 peces. Altres, 100.000

De fet, són els empreses i les cooperatives de cicle tancat les que aporten la major part del pernil DO ‘Jamón de Teruel’ que es produeix al territori. Segons fonts consultades per Ràdio Matarranya, representen mes del 80 per cent del producte certificat en DO. Mentre hi ha assecadors de Terol que nomes certifiquen 600 pernils de Denominació a l’any, territoris com el Matarranya poden arribar a certificar les 100.000 peces anuals, que represente el 30% de la Denominació. Estos números avalen el compromís que tenen els ramaders del territori en el ‘Jamón de Teruel’, una cosa que els càrrecs que han dimitit han qüestionat de l’actual direcció del Consell Regulador. Creuen que fa falta “una aposta ferma pel sector”. I ara mateix, això pareix impossible.

Davant la dimissió en bloc de la meitat del Consell Regulador, s’obre una crisi rellevant a la Denominació. Els representants de la branca ramadera que actuaven com ‘suplents’ no tenen previst ocupar cap càrrec perquè també han presentat la dimissió. Per tant, cal preguntar-se què passarà amb el Consell Regulador de la DO ‘Jamón de Teruel’. Des de la branca ramadera creuen que el Govern d’Aragó ha de prendre algun tipus de mesura, assumint la gestió d’esta situació per a buscar la millor eixida possible i que el sector no ixo perjudicat. El gorrino i els seus derivats -especialment el pernil- són eix econòmic i social a tota la província, especialment en la comarca del Matarranya, del qual hi viuen moltes famílies.

. La situació del Matarranya

Este no és el primer conflicte recent que pateix el Consell Regulador de la Denominació d’Origen ‘Jamón de Teruel’. Coneguda és la polèmica associada amb la modificació de l’altitud dels assecadors, i que els obligava a produir per sobre dels 800 metres, deixant fora algunes empreses que certificaven denominació al Matarranya. Alguns ramaders del territori inclús es van queixar perquè “des de Teruel volen que natres només criem gorrinos i ells es dediquen a fer el pernil”. També és rellevant la caiguda en el número de vendes, que és casi la meitat de les 745.000 peces que es venien l’any 2007, abans de la crisi econòmica. Una realitat que no és senzilla per a un sector econòmic punter i que s’agreuge encara més amb esta crisi interna.

Primers premis literaris de la Llibreria Serret | Lo Finestró.

Amb motiu del seu trentè aniversari, la Llibreria Serret de Vall-de-roures ha programat els primers premis literaris, els quals es distribuiran en quatre modalitats:

 a)     Premi de Narrativa, Assaig Rural en llengua catalana.

b)     Premi de Narrativa, Assaig Rural en llengua castellana.

c)     Premi de Narrativa, Assaig Rural en llengua aragonesa

d)     Premi al millor Àlbum il·lustrat Infantil Rural en català , castellà o anglès.

El termini per lliurà els originals finalitzarà el 23 d’abril i el 30 d’agost s’atorgaran els premis.

Veure informació completa Els primers Premis Llibreria Serret 2014

Unanimidad en el Matarraña para exigir la gestión comarcal de las guarderías.

La versión íntegra del vídeo de Valderrobres, ya en la red.

Presentació de l’any Desideri Lombarte | Lo finestró del Gràcia.

Presentació de l’any Desideri Lombarte

Aquest any 2014 es complirà el 25è aniversari de la seua mort, motiu per el qual la Junta de l’Associació Cultural del Matarranya va acordar portar a terme una sèrie d’actes commemorant l’aniversari, en el transcurs d’aquest any 2014.

A tall de resum tot seguit fem referència als esmentats actes commemoratius:

 a) La revista Temps de Franja, editada per Iniciativa Cultural de la Franja, dedicarà els dos suplements literaris Styli locus de l’any a la figura de Desideri Lombarte, incloent-hi diverses aportacions de poesia i prosa inèdites de diferents autors.

b) Es presentarà la novel·la Les aventures del sastre Roc d’Arça  a diferents llocs de la Franja i més enllà.

c) L’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) celebrarà la Trobada Cultural a la vila nadiua de Desideri Lombarte amb diferents actes en col·laboració  amb l’Ajuntament i l’associació de joves.

d) Hi ha previstes també actuacions musicals.

e) La tradicional lectura poètica de la diada de Sant Jordi al Matarranya es dedicarà a l’obra del poeta. El 15 d’agost a Bellmunt, dins de la tradicional jornada de lectura que organitza Ramón Mur, es llegiran Les aventures del sastre Roc d’Arça  i A ti no te conozco, publicat al Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses.

f) Si l’ASCUMA troba aportacions econòmiques suficients, es reeditarà el llibre Ataüllar el món des del Molinar, exhaurit de fa mol de temps, i s’actualitzarà l’exposició del mateix nom.

g) Hi ha en estudi una possible presentació itinerant del poeta per algunes escoles de la Franja.

I com esta llista no és exhaustiva, poden sorgir nous actes.

De tots aquests actes es farà la màxima publicitat, tractant d’implicar les institucions públiques aragoneses i d’altres terres de parla catalana, per fer-los arribar a un públic ampli.                                                                             

                                                                              Associació Cultural del Matarranya

Desideri Lombarte i Arrufat va néixer a Pena-roja de Tastavins (Mas del Molinar) a l’Alt Matarranya el 7 de febrer de l’any 1937. Als onze anys va anar a estudiar el batxillerat a les Escoles Pies d’Alcanyís, tot i que als 15 anys va deixar els estudis per anar a treballar la terra a casa. Després, als 19 anys deixà la vila i marxà a Barcelona a treballar i on estudiaria delineació. Al 21 anys començà un nou treball com aprenent al despatx de l’arquitecte Enrique Rovira i als 23 entrà a l’Escola d’Aparelladors. L’any 1961 es va casar amb la pena-rogina Rosalia Gil, i va fixar el seu domicili al barri d’Horta de Barcelona, un barri tranquil on romandria moltes estones dibuixant, escrivint, conversant i descansant.

Malauradament a finals del 70 va haver de deixar el treball per motius de salut, la qual cosa va obrir una nova etapa en la seua vida: d’ençà del 1980 disposà de temps per pensar i dedicar-se a allò que l’agradava de debò, que no era altra cosa que escriure. Tot i que va viure força temps a Barcelona, on mai es va sentir estrany, pràcticament tota la seua obra la situa a la seua vila i al Matarranya, i en la seua llengua: el català pena-rogí. Tan sols en 9 anys va escriure una extensa obra que, sense dubte, el situa com a l’escriptor més prolífic del Matarranya i de més qualitat literària.

El 3 d’octubre de 1989 a Barcelona, el feble cor del poeta, activista cultural, coofundador de l’Associació Cultural del Matarranya i entusiasta i il·lusionat en els seus treballs literaris i d’investigació, va perdre el batec definitivament.

Els primers escrits d’en Desideri van aparèixer els anys 80 a les revistes Andalán, Rolde, Gaceta del Matarranya, Desperta ferro!, Sorolla’t, La Comarca, Butlletí Interior d’Onomàstica  i Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses. El 1987 va publicar a la Col·lecció Pa de Casa de la Diputació General d’Aragó dues obres, Pena-roja i Vallibona, pobles germans (teatre) i Romanços de racó de foc i Poemes de vida i mort (poesia). Cap obra més es publicaria en vida del poeta pena-rogí. Anys més tard, l’Associació Cultural del Matarranya —dins de la Col·lecció Lo Trull— i aquesta mateixa associació juntament amb l’Institut d’Estudis del Baix Cinca —a les col·leccions Quaderns de la Glera i Quaderns del Cingle—  publicaren la majoria de les seues obres.

 Obra poètica

1991: A l’ombra de les roques del Masmut, Col·lecció Quaderns de la Glera.

1993: Sentències comentades i Voldria ser, Col·lecció Lo Trull.

1994: Romanços mai contats/Boires i borrim, Col·lecció Pa de Casa.

1995: Cartes a la Molinera i La bona vida i la mala bava, Col·lecció Lo Trull.

1999: Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Col·lecció Lo Trull.

2000: Ataüllar el món des del Molinar (antologia), Col·lecció Lo Trull.

 Teatre

1992: Teatre Inèdit, Col·lecció Quaderns de la Glera.

 Narrativa

1997: Memòries d’una desmemoriada mula vella. La 2ª edició a la Col·lecció Quaderns del Cingle, 2008.

2010: Les aventures del sastre Roc d’Arça, Col·lecció Lo Trinquet (Instituto de Estudios Turolenses)

Investigació

1990: 600 Anys de Toponímia a la Vila de Pena-roja, Col·lecció Llibres de Ponent III.

1999: Pena-roja. Una vila de frontera, Associació Cultural de Pena-roja.

Sobre l’autor s’han publicat: Epistolari (2002, a cura d’Artur Quintana, Col·lecció Lo Trill); el CD Quedarà la paraula (2002), poemes musicats i cantats per Túrnez i Sesé; i  el CD de gravació col·lectiva Una Roella al cor. Homenatge a Desideri Lombarte (2002).  El Duo Recapte ha actuat en multitud d’indrets i ocasions recitant, amb acompanyament musical, els poemes d’en Desideri, i alguns grups i cantants també han posat música i han cantat poemes del pena-rogí.

Mas de la Serra de la Cogulla – YouTube.

La Masía de la Serra de la Cogulla es una centenaria masía totalmente restaurada, en la Comarca del Matarraña, rodeada de unos paisajes impresionantes y una tranquilidad excepcional.

Regalos con alma – Mas de Katxol #madeinmatarranya on Vimeo

mitjançantRegalos con alma – Mas de Katxol #madeinmatarranya.

La historia de unos productos auténticos como el territorio donde vivimos, el Matarraña. Un lugar lleno de pureza y naturaleza.
Desde Mas de Katxol, nacen unos productos ecológicos únicos, que consiguen crear productos que enamoran nuestros paladares…. madeinmatarranya.com

El proceso de selección de la persona lo efectuaron dos personas del INAEM en Comisión Mixta con la técnico de personal y la secretaria de la Comarca. Aunque según señalan desde el Instituto «es el procedimiento normal», uno de los aspirantes ha solicitado una revisión de examen. Por otro lado, este medio recibió una queja anónima en la que se denuncia, entre otros asuntos, que la persona que ocupa el cargo sea Yolanda Rallo, natural de Beceite y esposa del expresidente de la Comarca del Matarraña, Carlos Fontanet (PAR). También denuncian en la carta que se trate de una persona que «trabajó durante años en la oficina del INAEM de Alcañiz».

En el Comité de Empresa aseguran no haber recibido ninguna queja formal. «En el sindicato no consta de momento, y en cuanto a las revisiones, suele ser habitual que se soliciten en este tipo de selecciones», dijo el presidente, Antonio Martín.

Yolanda Rallo ha declinado hacer declaraciones al respecto. Por su parte, la presidenta de la institución, Ana Belén Andreu (PAR), aseguró que «se insistió en que fuera una convocatoria para personas de la Comarca del Bajo Aragón pero se presentaron de más sitios». El director de la oficina del INAEM en Alcañiz, Ricardo Monterde, añadió que se enviaron cartas a una veintena de bajoaragoneses pero «si hay gente de otras comarcas que se entera y se presenta, tiene todo el derecho a hacerlo si cumplen con los requisitos».

La oferta contó con más de 50 aspirantes que se enfrentaron a un test psicotécnico y una prueba relacionada con el puesto de trabajo. En la siguiente fase solo quedaron cinco aspirantes a los que se sometió a una entrevista personal y se les evaluó el currículum y los méritos. Entre los cinco finalistas hubo gente del Bajo Aragón y de otras comarcas como la del Matarraña.

La presidenta invita a quien lo desee a que reclame como ha sucedido con un aspirante. «Los políticos no intervinimos en nada. De hecho, en los días de selección yo ni estuve en la Comarca precisamente para evitar encontrarme con nadie. A los miembros de la Comisión ni los vi», explicó. Por su parte, Manuel Ponz (PSOE), delegado de personal de la institución, lanzó la misma invitación y afirmó que «en ese sentido tenemos la conciencia muy tranquila porque se ha seguido el procedimiento».

mitjançantLa selección de la AEDL del Bajo Aragón suscita quejas entre aspirantes.