(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 de desembre del 2012)
—S´ha de espanyolitzar Catalunya— va dir l’ínclit senyor Wert.
D´acord. Però possiblement més s’hauria d’espanyolitzar Madrid o Aragó (molt castellanitzades). I més encara Castella o la mateixa Espanya.
El problema d’aquest personatge (i de molts espanyols) és que no s’expressa bé, i que confon Espanya amb Castella. Perquè en realitat ens està comunicant que s’hauria de castellanitzar (més encara) Catalunya. I això és rebutjar la realitat per imposar una idea.
És cert que Castella (amb Andalusia) és la comunitat més característica d’Espanya, la més arquetípica (o potser arquetòpica), però no vol dir que sigui sinònim d’Estat Espanyol. Perquè la realitat espanyola és el conjunt de totes les seves comunitats, amb les seves peculiaritats i les seves diverses llengües i cultures. I per molt que el castellà sigui la llengua més parlada i tingui el dret d’anomenar-se espanyol, Espanya no és ni de lluny Castella (de moment).
Catalunya és amb Madrid la comunitat que conta amb més espanyols de tot arreu (entre ells molts aragonesos), la més plural. Però mentre a Catalunya els drets de les dos llengües (castellà i català) estan totalment garantits, a Madrid no es pot dir el mateix. Per això inferim que Catalunya és la comunitat espanyola més representativa.
Més flagrant és el cas d’Aragó, que funciona com si fos una extensió (o un barri) de Castella, i que només reconeix la llengua castellana (estrangera en origen) i no les seves autòctones (català i aragonès). També accepta amb normalitat la numeració dels reis castellans, com si fossin d’Aragó o d’Espanya, anomenant així Alfons XII al que hauria de ser VI d’Aragó o I d’Espanya, o Felip II al que en realitat és I d’Aragó i I d’Espanya. Curiosament critica o se’n riu de la numeració que fan els catalans dels reis d’Aragó (Pere III en lloc de Pere IV, etc.).
Per tot això, i perquè Espanya és una realitat (plural) i és com és, i no una idea a imposar, s’ha de descastellanitzar i s’ha d’espanyolitzar més, i això s’ha de fer a tots els territoris.
Espanya (i ho sento pels que ho enyoren) ja no és una “Unidad de destino en lo universal”.
Antoni Bengochea
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: MatarranyaObjectiu del PP-PAR: carregar-se el català | Lo finestró del Gràcia.
El govern del PP-PAR, com ja sap tothom, té un clar objectiu, carregar-se el català, també l’aragonès, sota la vergonyosa i demagògica excusa de protecció de les varietats lingüístiques aragoneses. Que sabran ells de varietats lingüístiques! Per això aprovaran una llei, de la qual, el principal objectiu és la derogació la llei vigent. Per això han anul·lat els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero —els han fusionat i els han deixat sense dotació. Per això han anul·lat les 29 subscripcions de Temps de Franja. Per això la portaveu de cultura del PP ha dit que la implantació de la llei actual costaria 35 milions d’euros i 30 més cada any. On és la vergonya? On és el sentit comú? I la ciutdadania, restarà tan tranquila? Massa “cachirulos” i ben poca autoestima lingüística.
De tot allò, els mitjans de comunicació s’han fet ressó ampliament, a l’Aragó en alguns casos, i a Catalunya, la majoria.
Com a exemple aquí teniu el que ha publicat Vilaweb.
El govern d’Aragó persisteix en la marginació del català – VilaWeb.
Elimina el Premi Nicolau de literatura, subscripcions de Temps de Franja i el projecte Jesús Moncada
Després de tirar endavant una llei de llengües que desprotegeix el català a la Franja de Ponent, el govern d’Aragó ha continuat fent passes per esborrar-ne la presència en diversos àmbits de la vida cultural i institucional. Fa unes setmanes va anul·lar vint-i-nou subscripcions de la revista Temps de Franja, de manera que les escoles de la Franja s’han quedat sense l’única revista editada íntegrament en català al territori. Ara l’Institut d’Estudis del Baix Cinca ha denunciat la supressió de l’històric Premi Nicolau de Literatura i de projecte d’animació Jesús Moncada.
La revista Temps de Franja perilla de desaparèixer, tal com expliquen des de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA), una de les entitats que edita la revista, dins la Iniciativa Cultural de la Franja. És una revista mensual que s’edita des del 2000. Ara una part ja ha deixat de publicar-se en paper i és tan sols digital. El govern ha adduït motius de pressupost per anul·lar aquestes subscripcions, i ha negat a l’ASCUMA que tingui res a veure amb la llengua de la revista ni amb les referències que s’hi fa als Països Catalans, segons que explicava Cèlia Badet, una portaveu de l’ASCUMA.
La distribució de la revista es realitza principalment a través de la subscripció: actualment en té uns 800. I també es pot trobars als quioscos i llibreries de la Franja, al preu de 2,30 euros. La tirada total és de 1.050 exemplars.
La supressió del Premi Nicolau
El Govern de l’Aragó també ha fet públic recentment en un Butlletí Oficial que suprimeix l’històric Premi Literari Guillem Nicolau, perquè passa a fusionar-lo amb els premis en llengua aragonesa i en retira, a més, la dotació econòmica i passa a tenir només caràcter honorífic. ‘Respecte dels premis Arnal Cavero i Guillem Nicolau, sembla més oportú fusionar les convocatòries perquè tots dos estan dirigits a estimular la creació de les llengües pròpies d’Aragó, passat a denominar-se des d’ara Arnal Cavero Guillem Nicolau’, deia el butlletí.
L’Institut d’Estudis del Baix Cinca es queixa: ‘El premi híbrid Arnal Cavero-Guillem Nicolau amaga l’existència de les nostres dues llengües: l’aragonès i el català, i les converteix en una sola ‘lengua-aragonesa-del-área-septentrional-y-oriental’. La intenciód ‘aquesta convocatòria és fer desaparèixer la denominació i la mateixa llengua catalana del nostre panorama lingüístic, posant-la en calçador en una amanida de dialectes i modalitats lingüístiques d’una suposada única llengua regional.’
S’acaba el projecte Jesús Moncada
La mateixa entitat recorda que l’octubre del 2011 la Conselleria d’Ensenyament del Govern d’Aragó va comunicar el cessament del Projecte d’Animació Cultural Jesús Moncada. Aquest projecte va començar el curs 2000-2001 amb l’objectiu de reforçar i revaloritzar les classes de català a les escoles de la Franja, portant a les aules escriptors, cantautors, grups musicals,
exposicions, tallers, etc. en aquesta llengua.
El projecte va aconseguir amb èxit apropar la cultura feta en català als alumnes de les nostres comarques, amb gairebé 800 activitats. En aquest sentit, el projecte va donar a conèixer els nostres autors i les nostres varietats locals. ‘El tancament va trencar el vincle que el projecte
establia entre l’escola i el medi cultural natural del territori on es desenvolupa’, protesta l’entitat.
«The talking dead» (‘Els parlants morts’, si fa no fa) | L’esmolet.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja n. 117, abril 2013
Darrerament m’ha tocat de parlar de la Franja en entrevistes i presentacions. Hauria pogut dir allò de l’Umbral «he venido a hablar de mi libro», però Licantropia és pensat, escrit, transcorre i usa en gran part el català del Matarranya. Per tant, és un tribut que em toca pagar amb molt de gust. La Franja és, a la Catalunya Vella, un exotisme, malgrat la paranoia pancatalanista dels «no-hablamos-catalán-y-a-mucha-honra». Per a estalviar-me divagacions, els hi dic, als que pregunten, que el català està prohibit de facto a la nostra terra. Això no és del tot exacte, perquè actualment està pitjor que prohibit: s’està esborrant la seua existència. El nostre govern, elegit per la majoria dels aragonesos, s’ha posat a imitar el «pare» Stalin en la seua dèria per suprimir definitivament el rastre i el record dels dissidents (de les fotos, dels documents, etc.). El govern aragonès fa el mateix quan li lleva el nom a la llengua i la dissol en l’àcid de la no-existència; estrangula tota iniciativa per dignificar-la (les vint-i-nou subscripcions de Temps de Franja, per exemple, o la dotació econòmica del Guillem Nicolau). Però aquí seguim, com fantasmes dins els llimbs, parlant encara, escrivint fins i tot, una cosa que no té nom ni matèria. I la majoria de votants aragonesos sense saber-ho.
L’altre dia escrivia sobre els «Walking wired», però avui toca fer-ho de nosaltres, els «Talking dead». Per sort, com ja saben els seguidors de la sèrie, si et mossega un zombi t’hi converteixes. Per això fóra bo que anéssim escampant el nostre bell idioma, a mossades verbals, si cal. Potser encomanarem el do de llengua als monolingües recalcitrants i als xapurrejadors diglòssics.
La Comarca del Matarraña fortalecerá los vínculos económicos, culturales y turísticos con las comarcas de La Terra Alta y Baix Ebre
El Presidente de la Comarca del Matarraña ha mantenido una reunión con sus homólogos de las comarcas catalanas
Representantes de la Comarca del Matarraña y de las comarcas catalanas de la Terra Alta y Baix Ebre han mantenido una reunión en la localidad de Gandesa. Este encuentro, es una primera toma de contacto con los responsables de estos territorios y sigue la línea de la reunión que tuvo lugar la semana pasada con los empresarios y el Ayuntamiento de Morella.
Desde la Comarca del Matarraña se apuesta por estrechar lazos con estos territorios por la relación económica y social que siempre ha existido entre sus habitantes. Francisco Esteve, presidente de la Comarca del Matarraña, asegura que son muchas las cosas que nos unen con estos territorios, son zonas muy similares a la nuestra con las que podemos colaborar en diversas materias. Para Esteve, el hecho de ser de tres comunidades autónomas diferentes no debe suponer un problema: son divisiones administrativas que no atienden a las relaciones de la sociedad; los matarrañenses siempre han tenido una gran relación con los habitantes de estos territorios, es una relación que no entiende de líneas de división administrativas. Desde el Matarraña, no se entiende, en muchas ocasiones, las polémicas que se crean con los territorios vecinos, muchos matarrañenses tienen más relación con los ciudadanos de los territorios colindantes de otras comunidades que con los del propio Aragón.
Los encuentros mantenidos son el punto de partida de futuras colaboraciones en materia turística, cultural, social y que abren las puertas de cualquier tipo de entendimiento en otras materias. Además, sirven para exponer la forma de trabajar de cada una de estas administraciones, aportando ideas y soluciones, ya que los problemas de estos territorios son muy similares.
Para Francisco Esteve, “estos encuentros son siempre muy positivos, de todos se aprende. Además en la situación económica actual, hay que sumar para poder seguir adelante. Crear sinergias entre todos estos territorios es muy importante a corto, medio y largo plazo”.
Próxima reunión
Tras las fechas de Semana Santa, técnicos del Matarraña y de las comarcas de La Terra Alta y Baix Ebre, en materia de Turismo, Cultura, Patrimonio, Deportes… se reunirán para perfilar las posibles líneas de actuación y proyectos que se pueden emprender conjuntamente, con la idea de crear sinergias entre los tres territorios. Un claro ejemplo es la posibilidad de gestionar, dinamizar y promocionar la Vía Verde, que pasa por los tres territorios y es uno de lugares con más afluencia de visitantes. Precisamente, los visitantes no distinguen, cuando realizan este recorrido, que transiten por tres territorios diferentes, pero en cambio, sí que se necesita una unidad de criterios y trabajo para que la Vía Verde sea un recurso de calidad, que cree un impacto económico, del que se vean beneficiados los tres territorios.
Seguridad ciudadana | La Fresneda.
“Abrí la puerta de casa para que salieran los perros y la cerré, pero no pasé el cerrojo. Al cabo de un rato, mientras me ataba la zapatilla, entró un hombre enorme, se acercó hasta mí, me dijo ‘buenos días señora’ y, a continuación, me agarró y me dio dos puñetazos en la cara. Me cogió la cabeza y me golpeó varias veces contra el suelo; me dieron más patadas en la espalda, y luego me taparon con una manta y me ordenaron que no les mirara”.
Este dramático relato recuerda el atraco de hace tres años, a plena luz del día, en la joyería de Valderrobres; entonces la colaboración ciudadana y la eficaz labor de la Guardia Civil, coordinada con los Mossos d’Esquadra, permitió la inmediata detención de los atracadores que procedían de la costa de Tarragona.
La dispersión de los pueblos, las pocas fuerzas del orden desplegadas y las malas comunicaciones hacen que nuestro territorio sea susceptible de incursiones de delincuentes procedentes de lugares donde pasan desapercibidos, creando una sensación de temor e inseguridad.
Con la diferente dimensión social que conlleva y sólo por el valor histórico del dato, encontramos en las hemerotecas ejemplos de esta misma forma de actuar: allá en el invierno de 1933 un grupo anarquista, procedente de Tortosa, asaltó el Ayuntamiento de Valderrobres y Beceite; la dureza de las condiciones de vida de aquélla época hizo que dos de los asaltantes murieran de frío a los pocos días.
La vulnerabilidad de nuestro territorio requiere de una más eficaz colaboración ciudadana, tomando nota de datos que nos resulten extraños (marcas de coches, matrículas, descripciones de personas) y si los consideramos sospechosos, poniéndolos inmediatamente en conocimiento de la Guardia Civil.
TEMES QUE TRACTAREM LO DIA 30 A LA XARRADA DE QUERETES FA 800 ANYS
Perquè tenim dedicat un carrer a la “Orden de Calatrava” ?
Perquè érem aldea d’Alcanyís ?
Des de quan lo límit entre Aragó i Catalunya en lo nostre cas és lo riu Algars ?
De on bé la llengua que parlem ?
Perquè los capellans de Queretes eren del Bisbat de Tortosa ?
On estave lo castell de Queretes ?
Perquè tenim una plaça que se diu “del deume” i la casa “del deume” ?
Eren moros la gent que vivia a Queretes abans de la conquesta cristiana, fa, diguem 900 anys?
I ATRES………..
Ecos de una charla en ZL | Zaragoza Lingüística.
El pasado lunes 11 de marzo, como sabéis, tuvimos la suerte de contar con el Dr. Javier Giralt, profesor titular del área de Filología Catalana de nuestro Departamento, quien nos habló de los nombres que ha recibido la variedad hablada en la denominada “franja aragonesa” y nos dio razones lingüísticas de que se trata de la lengua catalana.
A raíz de esta conferencia, nuestros compañeros de radio unizar le hicieron una entrevista. Podéis escucharla aquí mismo.
Una molt interessant crítica a Núvol | L’esmolet.
Instint animal. Carles Terès debuta amb ‘Licantropia’
A l’entrada del 2013, aquests episodis de licantropia són encara vigents. Així ens ho demostra Carles Terés (Barcelona, 1962), amb la seva opera prima en el gènere novel·lesc anomenada Licantropia. El text és àgil de llegir, ben disposat i degudament adjectivat, fent ús, quan el personatge ho requereix, del registre dialectal nord-occidental, propi de la zona de la Franja, on s’ambienta l’obra. Les referències a Lovecraft, a la mansió del comte Dràcula subratllen que ens trobem davant d’una novel·la que busca l’intriga. Les cases abandonades, les estranyes relacions familiars, el passat fosc que marca els protagonistes, tot es presta al mateix servei.
L’acció es situa entre la Pobla de Llobosa —nom escaientment fictici darrere del qual s’hi amaga el nom de Torredarques, a l’alt Matarranya— i Capçades, vila natal —i, per suposat, fictícia— del protagonista, un fotògraf anomenat Llorenç -curiosament, el seu autor també viu en aquesta zona i comparteix el mateix ofici, fet casual o deliberat?-. La vida d’en Llorenç i la seva esposa, la Laura, és immillorable: tenen tot el que es pot desitjar. Viuen una vida rutinària però de felicitat matrimonial, i una relació més que profunda els uneix -i ja veure perquè-. Aquesta quotidianitat, però, s’anirà estroncant i donarà peu a una dansa entre impuls i raciocini que marcarà l’obra fins a la seva fi.
La novel·la, d’intriga, aprofita per explorar l’inescrutable interior de l’ésser humà a través de la veu en off del fotògraf, però no d’una manera explícita, sinó a través de les sensacions que experimenta durant el transcurs de la trama. A mesura que la lectura avanci, en Llorenç cada vegada estarà més a prop de saber quina és l’estranya relació entre ell i una nissaga de llobaters -ofici que consistia en foragitar els llops que assetgen els ramats- afectats per la licantropia.
La licantropia posa de relleu la part fosca de l’home, la part animal que resta adormida en el subconscient de cada un. Plaute ja ho avançava a la seva Comèdia dels ases: lupus est homo homini, quom qualis sit non novit (v. 495), «l’home és un llop per a l’home, i no pas home, quan no coneix qui és l’altre», popularitzada més endavant pel filòsof empíric Thomas Hobbes. Aquesta sentència fa referència al comportament egoista inherent en la nostra espècie. En el fons, som animals. En Llorenç n’acaba essent conscient. A Licantropia això també es fa evident:
«I aquesta història dels fills mascle… això havia ultrapassat el límit del que es podia creure. Si era veritat, les dones de la família de la Rosa havien estat psicòpates, assassines. La paraula era molt grossa, espantosa (Terés, 2013: 198).»
El mite de l’home llop, en aquesta novel·la, però, no és tractat d’una manera negativa, almenys parcialment. L’afirmació, que a la pàgina 141 en Llorenç es fa a si mateix «som només humans i estem plens de limitacions», anirà ressonat al llarg fins a ser contradita per la Laura, quan li desvetlli els secrets de «ser una persona completa».
El final de la novel·la és obert. Després de les últimes confessions, els pensaments del protagonista es tornen hermètics i confosos. L’obra finalitza i dóna peu a un Epíleg, que narra el viatge d’un home, en Llorenç, tot sol. Un viatge sense tornada, potser: el camí de la vida es recorre sol. L’autor, sembla, prefereix que cada lector n’extregui la seva pròpia lectura.
mitjançantLo Matarranya per Favara 2013 – Google+.
Viles i Gents :: Els gegants i els capgrossos al Matarranya :: January :: 2013.
Viles i Gents :: Lleus i lleiteroles :: January :: 2013.
(Publicat al Diario de Teruel, el Dissabte 5 de gener del 2013)
Ni calendari ni solstici, per a mi l’hivern venia a l’època de les matances des del novembre al giner. Això fa anys. Recordo sentir des del meu llit, ben tapada, la simfonia de crits dels gorrinos degollats abans de la eixida del sol. I la excitació d’amatinar quan la matança era a casa, vull dir al carrer, i mirar-ho tot amb uns ulls ben oberts de fascinació sense por: lo cop de mall al cap, lo gavinyet al coll del pobre bitxo i les dones amanides davall amb cassoles grans per replegar la sang. Després los matadors cremaven la pell, primer amb romers i, ja més tecnificats, amb bombones de càmping gas. A continuació obrien l’animal en un ritual concret de talls, i apareixien la cansalada blanquíssima davall la corna dobla i la llarga fila roa del llom. Cada peça tenia un puesto a alguna habitació fresca al solonar: a un penjoll, la mantenilla tapant lo fetge i les lleus; los pernils, les costelles i el llom, damunt dels canyissos, com també garró, potes i orelles. Era un curs de lèxic i anatomia, veus que no existien a l’escola: lo mandilet, la faldeta, la melsa…
Los xiquets rostíem la coa, i per almorçar los grans, fetge i lleiteroles a la brasa. Escomençava el mondongo, tràfec i festa de les dones de la família, que repetien procediments heretats. Primer, les borrifaldes —la botifarra negra— de pa amerat en sang i ceba cuita s’embotien amb una màquina especial. Amb les lleus, lo cap bollit i desossat, la mantenilla i les cornes se preparava la botifarra blanca, dins de budells del mateix animal o d’altres comprats en maços salats, que es desfien en aigua calenta. La carn era per a llenguanisses i xoriços, pastats dins de gribells amb sal i espècies penetrants abans d’embotir-los, lligar-los i penjar-los. Festival d’olors, sabors i textures. Aquell dia n’hi havia gran dinar. En acabar, se repartien funcions i productes: los hòmens vigilarien l’evolució dels pernills i les dones, que farien sabó, la dieta carnissera segons la caducitat. Del carrer a l’escorxador i d’ací a les safates de porexpan dels supermercats, tot allò també va caducar.
María Dolores Gimeno