| Matarraña Cultural – Invierno 2010 | ||
| Las actividades culturales de los municipios de la Comarca del Matarraña/Matarranya recogidas en este nuevo número de Matarraña Cultural. | ||
| Información: | 978 89 08 81 | |
| Documento Anexo | ||
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 de febrer del 2010)
Ionesco, un dels grans obeliscs de l’escena europea del període d’entre guerres mundials, aportà a la llengua francesa un magnífic corpus dramàtic en la vesant del Teatre de l’Absurd. Per exemple, a la famosa obra La Cantant calba (La Cantatrice chouve, 1950) els personatges barregen les seves identitats malgrat ells mateixos i no s’acaben dient res més que incongruències. L’essència del tall dramàtic de l’absurd és la denuncia de la vida quotidiana de l’home mitjà, del que està ofegat per la banalitat, del que només se sent inquietat per la necessitat personal, d’aquell que, en definitiva, ha quedat mutilat per la manca d’imaginació. Es descomponen la lògica formal del comportament il•lustrat per quedar enlluernats únicament amb els components irracionals, portant-nos a l’absència de raó de ser, surant en l’absurd intrínsec… com anar avui a El Corte Inglés de Barcelona, rebre el comprovant del tiquet de compra imprès en català i la persona que l’ha despatxat agraint i acomiadant-se en castellà, al mateix temps que pels pobles de la Franja, pots acudir a un acte institucional, per exemple, al lliurament de premis d’un certamen de dibuixos infantils, on l’acte es desenvoluparà amb la naturalitat del català i l’auditori bandint a la mà l’eina per la qual se’ls ha convocat, una carta oficial, en castellà.
Ens ha tocat viure en la veritable escena humana de l’absurd.
A una banda del nostre territori lingüístic, l’oficialitat de la llengua, amb llàgrimes i suor, ha aconseguit imposar la seva normalització just quan cada cop és més difícil trobar un catalanoparlant pels carrers de la Ciutat Comtal, on ja no es pot anar ni a la Boquería a demanar “Posi’m una dotzena d’ous, si us plau”, perquè no t’entendran, enorgullits a l’hora d’escriure literatura catalana que aviat ningú no copsarà, mentre que a la Franja, on pots expressar-te amb els teus veïns amb la llengua mare comuna, has d’anar demanant “por favor” a les escoles que ensenyin una mica als nens, a llegir els contes en la llengua que dicta el cor de les seves àvies.
Tot plegat si que és absurd. Al menys, a La Cantant Calba, la inconnexió dels seus personatges i les incongruències que es diuen son totes en la seva mateixa llengua.
Marta Momblant
