Skip to content

Xerrada a Favara sobre la Franja per Marcelino Iglesias i José Bada | Lo Finestró.

José BadaMarcelino Iglesias
                                                                Fotografies El Periòdico

Demà dissabte a les vuit del vespre tindrà lloc a Favara una xerrada sobre l’impacte i la repercussió que pot tenir una hipotètica independència de Catalunya sobre els milers d’habitants d’Aragó que habiten a la Franja i que comparteixen nombrosos vincles socioculturals amb la comunitat veïna. Parlaran José Bada, exconseller de Cultura del primer govern democràtic d’Aragó i Marcelino Iglesias, expresident aragonès i senador autonòmic en l’actualitat. Aquest acte s’incorpora dins de les quartes jornades de l’Associació Wirberto Delso.

La intolerància lingüística | Lo Finestró.

 

Edifici

L’empresa aragonesa de joguines IMAGINARIUM es disculpa (per què serà?) per haver enviat el seu butlletí en català i en castellà. L’empresa té moltes botigues pròpies i franquícies per tot el món. Només utilitza el castellà?

No faré cap comentari més

Imaginarium

«Frontera i poesia». Tercera trobada iberoromànica |.

El proper dilluns, 27 d’octubre de 2014, tindrà lloc a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona la Tercera Trobada Iberoromànica «Frontera i poesia», que es proposa donar veu a diversos poetes i filòlegs vinculats a territoris de frontera de l’àmbit iberoromànic:

1) Amadeu Ferreira, en representació de Miranda de Douro i el mirandès, varietat romànica del nordest de Portugal a tocar de la província de Zamora.

2) Antonio Corredera, en representació de Valverde del Fresno i el valverdeiru, un dels tres parlars del racó nordoccidental de la província de Càceres, al llindar de Salamanca i Portugal. El conjunt d’aquestes varietats rep noms com ara la fala de Xálima, i l’autor proposa dir-ne xalimegu.

3) José Antonio Saura, representant de la Vall de Benasc i del benasquès, que l’autor anomena respectivament país i patués, a la cruïlla pirinenca altoaragonesa que confina amb l’àmbit gascó aranès i amb el català de la Ribagorça.

4) Pere Comellas ens presentarà una mostra de música i poesia de Cabo Verde en la varietat de l’arxipèlag, el capverdià, al llindar de la Lusofonia.

La celebració d’aquesta trobada, organitzada pel Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona, s’emmarca dins del projecte ParemioRom (Paremiología romance: refranes meteorológicos y territorio: FFI2011-24032).

A continuació trobareu el programa de la jornada:

9.45h. Acte inaugural
10.00-11.30h- Amadeu Ferreira (mirandès): Dues lhénguas.
Antonio Corredera Plaza (xalimegu): Haikus; ¡Viva sã bras!; As froris das jaras.
11.30-12.00h Pausa amb cafè
12.00-13.30h
José Antonio Saura Rami (patués, benasquès): Així; Y lo que m’han contau els pais; Grist.
Pere Comellas (capverdià): Lua nha testemunha; Galo bedjo; Sodadi.

El fiscal ve irregularidades y descontrol en los gastos de la D.O. del Jamón.

El partido Intersala Alcañiz y el Maella FS acaba en empate a 4.

Desprecintan la farmacia de Peñarroya tras un mes cerrada.

Fotos de la cronologia – Moviment Franjolí per la Llengua.

 

PROPOSTA DE “JORNADES DE LA FRANJA”

Recentment s’han celebrat al Born Centre Cultural, de Barcelona, unes jornades, força reeixides, dedicades a l’ Alguer, cosa que ens ha fet plantejar si no seria possible celebrar una jornades similars -també en cap de setmana- dedicades a la Franja. Nosaltres creiem que sí, i que també tindrien gran èxit.

Ens atrevim a proposar un esbós de programa i de persones que hi podrien intervenitr. Evidentment és una proposta provisional i absolutament oberta, però que, si de cas, pot servir de base de partida.

Dissabte al matí projecció de la pel.lícula “Aguaviva”,rodada a Aiguaviva de Bergantes, i posterior col.l.oqui amb la seua directora, Ariadna Pujol, juntament amb altres persones significatives del Matarranya, com Natxo Sorolla, sociolingüista, Artur Quintana, excatedràtic i estudiós de la llengua, i Joaquim Montclús, historiador.

Dissabte a la tarda xerrada col.loqui dedicat a un tema tan primordial com l’ ensenyament; amb Francesc Ricart, del Departamenty d’ Ensenyament de la Generalitat i Fragatí, Paco Bertran, profesor de l’ institut de Fraga, Pepa Nogués, promotora de l’ associació Clarió, i Manel Riu, professor d’ institut i natural de Benavarri. Posteriorment, una altra xerrada-col.loqui dedicada a la literatura frangenca, amb Hèctor Moret, Mercè Ibarz, Juli Micolau i Carles Terés. Cal dir que durant les jornades hi podria haver una exposició de les fotografies fetes a Mequinensa per Jesús Moncada i una atra sobre Desideri Lombarte.

Diumenge al matí: actuació dels intèrprets franjatins Duo Recapte i Àngel Soro, cantautor. Xerrada-col.loqui dedicada a les actuacions polítiques possibles i futures a la Franja, amb la intervenció de l’ alcaldessa de Mequinensa, Margarita Gòdia, de l’alcalde del Campell, Josep A. Chauvell, de l’ alcalde de Pont de Montanyana, i de Paulí Fontova, regidor de Calaceit.

I a la tarda, com a cloenda, una taula rodona dedicada a una visió general de la realitat cultural socioeconòmica de la Franja a càrrec de Joaquim Montclús, historiador, Ramon Sistac, lingüista i catedràtic a la Universitat de Lleida, J. L. Espluga, sociòleg i catedràtic de la UAB, i Natxo Sorolla, sociolingüista.

Es podran realitzar algun dia unes jornades amb un programa com aquest o paregut?….Tant de bo!

Moviment Franjolí per la Llengua

Picture

Més informació

Nota de l’empresa

Desideri Lombarte…l´empremta del poeta | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 d’agost)

Han passat vint i cinc anys des de que Desideri ens va deixar…vull dir físicament. La seva figura no ha fet més que engrandir-se. Ja tothom l’assumeix com el POETA DEL MATARRANYA. Els que hem aportat el nostre granet de sorra per difondre la seva figura, realment podem estar contents. I, a més a més, això no ha fet més que començar. No és gens fàcil ser la icona d’una terra. Ho va ser en vida José Antonio Labordeta. Desideri va morir massa jove, no li va donar temps, però ho és ara, que no és poc. Enguany se li han fet molts actes d’homenatge per tot arreu i per part de molta i diversa gent. D’ara en davant encara n’hi faran més. Perquè la gent li ret homenatge d´ una manera espontània. No va ser fàcil començar a difondre la seva obra, però ara molts pregunten com es poden adquirir els seus llibres. Perquè la seva paraula arriba fàcil, natural. Desideri passejava la seva bonhomia de manera tan natural com equilibrada; era observador i un punt somarda. Una de les seves il·lusions era convertir-se després de mort en un timó de flor menuda, florir i ser l’aliment de les abelles que convertirien en mel la seva flor. Ho ha aconseguit: músics, llauradors i pastors, professors i estudiants, artistes plàstics, carnissers, pescadors, enginyers i tècnics de so, paletes, oficinistes, abocats, metges, jubilats, etc…gaudeixen de la seva paraula. Ni tan sols cal que els agradi la poesia, n’hi ha prou amb prendre contacte amb la seva obra. Però fora del Matarranya encara resta força desconegut i hi ha molta feina per fer, sobre tot a l’Aragó. De Desideri es poden aprendre moltes coses, però una és particularment notòria: aprendre a voler, a estimar la llengua, la seva, la nostra, a conrear-la i emprar-la (utilitzar-la) de manera natural. I eixa és la millor manera d’existir (com Teruel, que tots sabem que existeix), de ser nosaltres mateixos. Perquè el nostre català no és una “cosa típica”, ni una peça de museu: és l’essència d’allò que som. Gràcies, Desideri, per la teva lliçó. Que no caigui en sac foradat.

 Antoni Bengochea

Els Premis Serret de Literatura Rural | Viles i Gents.

(Publicat a La Comarca el 5 de setembre del 2014)

Octavi Serret ha sabut crear els Premis Serret de Literatura Rural a través de la participació econòmica i logística d’institucions, entitats, empreses i particulars dels tres territoris on la llibreria vol buscar més complicitat –Aragó, Catalunya i País Valencià-. I és que Vall-de-roures, on està instal·lat el seu negoci, es troba situat en el punt de contacte de les tres comunitats i el llibreter aprofita molt bé esta circumstància geogràfica. A més, els territoris comparteixen la mateixa llengua. Per això els seus guardons incentiven els treballs escrits en català, castellà i aragonès. Encara que enguany el dedicat a esta última llengua va quedar desert. Cinc dies de l’última setmana d’agost plena d’activitats literàries i culturals que es van repartir entre les viles que formen la recent creada entitat anomenada 3 Territoris: Gandesa, Morella, Calaceit, Beseit i Vall-de-roures. En les diferents convocatòries estigueren presents personalitats molt destacades del món del llibre com Ana Santos, directora de la Biblioteca Nacional vinculada a Beseit, Carles Duarte, president del Consell Nacional de Cultura i de les Arts, Àlex Susanna, president de l’Institut Ramon Llull que té casa a Calaceit, Jordi Llavina, Fernando Martínez Laínez, Víctor Amela… La celebració literària a Calaceit en l’antiga seu de la Fundació Noesis, cedida per l’ocasió pel nou propietari, va ser una excel·lent notícia per a tots. Noesis va obrir les seues portes del 1982 fins al 1996 i va ser un referent com a centre cultural i artístic sota la direcció de l’activista cultural francès Didier Costa. Després del lliurament dels guardons a l’ajuntament de Vall-de-roures Octavi Serret va confirmar la intenció de convocar els premis cada dos anys per la complexa programació dels mateixos en el cas de fer-los anuals. En certa manera estos guardons poden considerar-se per al català com els substituts dels premis Guillem Nicolau que el 2012 va deixar de convocar el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

Clarió: associació de pares | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de setembre del 2014)

Recentment un grup de pares i mares de fills en edat escolar s’ha constituït en associació en lo significatiu nom de “Clarió”: la peça de ges que utilitzen los mestres per escriure a la pissarra. Lo passat 21 d’agost van celebrar a Beseit la II Alifara “Estimem la nostra llengua” amb una sèrie d’activitats al carrer per fer conèixer lo patrimoni natural i cultural als xiquets del Matarranya. Per què resulta necessària esta associació quan les escoles ja tenen AMPAS? La seua presidenta Pepa Nogués, resident a la Portellada, ho explica molt bé en un article del 25 d’agost “¿De qué tienes miedo, Aragón?”, que es pot consultar al bloc www.lafranja.net. Nogués, que és antropòloga, alerta dels principals problemes en la supervivència de la llengua autòctona: 1) los xiquets comencen a no utilitzar-la en àmbits informals i per comunicar-se entre ells; 2) parlen un català ple de castellanismes. Segons reflexiona, la llengua de la zona des de l’Edat Mitjana hi ha perviscut durant 850 anys sense problemes dins d’una societat tradicional seguint la transmissió oral familiar. Este model resulta insuficient en una societat moderna, plena d’estímuls tecnològics i mitjans de comunicació en llengües més poderoses. Això ho agreuja l’arribada d’una immigració que s’integra només en lo castellà oficial i el descens de població rural.

Com a solució hauria de millorar l’estatus escolar del català al Matarranya: una hora setmanal, voluntari i exclòs del currículum. També falten materials didàctics adequats, la formació dels professors no sempre és específica —sovint procedents d’altres especialitats ho impartixen com a transitori modus vivendi— i a voltes l’acceptació de l’assignatura és problemàtica. Com a resultat los alumnes acaben l’educació analfabets en la seua llengua i, lo que és més greu, se produís la substitució lingüística.

També hauria de separar-se la llengua (bé cultural) de la identitat (qüestió personal), que s’emboliquen quan se volen fer coincidir les fronteres lingüístiques i les administratives. L’absurd genera mecanismes de defensa que neguen a la llengua la seua denominació filològica, pensant que així s’evita adquirir la nacionalitat autonòmica veïna. Aragó té por dels franjolins, una gent tan pacífica?

 María Dolores Gimeno

Monosíl·labs del Mesquí | Viles i Gents.

(Publicat a La Comarca el 12 de setembre del 2014)

Tinc lo lloc trist, de dol, per la gent gran que mor. Com dus lo mall al coll? No saps que al riu hi ha un toll? Cap cop cal, cant del gall. Si no hi saps fuig del ball. Cell del cel per la vall.

Qui no dorm per la nit, fa un mos de pa ben cuit. Qui no sap el que diu s´hi creu lo que no he dit. Ja val de fer lo ruc quan tinc a la mà el Bic, que el boig diu lo que vol pel seu cap fluix i buit.

Lo pit és gran si és just. Lo pet és baf que put. Lo foc tinc ple de fum. Els peus de plom no vull quan veig lo fons del trull. No dec ni un bri de res. Sol crec en lo que és clar. No faig si puc cap mal, i en poc visc com un rei.

Quan vaig al pou de Roc, a peu pel pas del bosc, me´n duc del mas un pot i vec com en un got. Per fer del cos com cal hai vist un tros al camp pla i ple de brins de gram. Un gat vell que hi té fam i un cuc més gran d´un pam. Lo banc mos treu la sang.

Del pany qui té la clau? Ho sap lo xic del Grau? Lo cial ni és blanc ni blau. Fil pel cos cus lo drap. Vi del raïm blat del sac. Carn en peix curt de sal. Lleit i un tros dolç al plat. Xec! No hi veus que ja és tard? Val de fred, ves al bar

Al sic duc sec un un gra que tinc ni sé de quan. Fonc seu amb sal al foc. Venc llard del brut del porc. A peu me’n vaig a

l´hort i prenc del verd que creix de tot un poc.

Tomàs Bosque

La V catalana | Viles i Gents.

L’home misteriós | Viles i Gents.

(Publicat a la revista La Comarca el 19 de setembre del 2014) 

Un home jove, ben paregut, amb el pèl despentinat i barba d’uns quants dies mire, aparentment confiat, a la càmera de fotos l’agost de 1936. Pocs instants després, aquell religiós serie afusellat per les tropes republicanes.

Eren els inicis de la Guerra Civil. L’autor és el fotògraf alemany Hans Gutman, que acompanyave a les forces governamentals. La mateixa imatge apareix a la portada del llibre ‘Holocausto católico’, de Santiago Mata, que presenta al protagonista de la instantània com a Martín Martínez Pascual, un religiós de Valldalgorfa, víctima de la repressió republicana que serie beatificat per l’església. S’encetava –o més bé es reforçava– una llarga polèmica sobre la identitat de l’home fotografiat i sobre el lloc on s’havia pres la foto. D’aquella imatge, una de les més representatives de la Guerra Civil, se’n van editar nombroses còpies en format d’estampa i es van distribuir entre parents de Martínez Pascual i feligresos de Valdealgorfa i altres pobles del voltant. El paregut físic entre l’home de la foto i una fotografia conservada del religiós baixaragonès van alimentar la confusió.

Santiago Mata ha arribat, no obstant, a la conclusió “certa” que la persona immortalitzada per Gutman no és Martín Martínez Pascual i que el lloc és sense dubte Siétamo, com, d’altra banda, afirmava l’autor de la foto. Mata ha comparat el fons paisatgístic de la foto, les dates i les fesomies de l’home retratat i de Martínez Pascual. El forense Francisco Etxeberria, especialitzat en investigar fosses comuns de conflictes bèl•lics, ha vist les dues fotos i també opine que no són de la mateixa persona.

Mata dona per tancada la via baixaragonesa i conclou que el lloc on es va prendre la foto és Siétamo. Però queda una incògnita per desvetllar, la clau de la imatge. Qui és l’home de la foto?

Lluís Rajadell

Sense descans | Viles i Gents.

(Publicat a La Comarca el 26 de setembre del 2014) 

Suposo que a tot arreu deu passar igual, però este estiu, a Mont-roig, entre l’1 i el 18 d’agost, l’oferta d’activitats ha segut tan summament diversa i atractiva que no ham tengut ocasió de donar-li treva a l’avorriment.

De l’1 al 13 vam disfrutar del complet programa de la Setmana Cultural, preparat al detall per l’Associació Cultural Sucarrats. A senyalar que el documental “Karim, non stop” va ser presentant pel seu productor, Jesús Bosque; que els tallers de marionetes i d’elaboració de cervesa van ser impartits per Javier Omella i Vicki Fígols; i el de primers auxilis per Alfredo Guarc. Els quatre són socis de l’entitat i van aportar els seus coneixements i la seua experiència de forma altruista. L’interés que van despertar totes les activitats es va traduir en una massiva assistència.

Dintre de la pròpia Setmana, entre l’1 i el 3, vam poder conèixer, ben de prop, la innovadora proposta basada en lo teatre íntim, proper i experimental del “2n Festival Matarranya Íntim”, celebrat al nostre poble amb gran èxit, com ho certifiquen les més de 1.500 entrades venudes i una ocupació mitjana en tots los espectacles d’un 95%. Per a natres, una experiència inoblidable i molt gratificant.

Lo 8 i el 9 es va celebrar la multitudinària festa anual de la Penya Taurina. Una festa que cada any atrau moltíssims aficionats de la contornada.

Lo dia 10, a la iglésia de l’Assumpció, l’organista Jonatan Carbó, va oferir un magistral concert, dintre del “10è Cicle d’Orgue Comarca del Matarranya”, que va comptar amb un selecte auditori.

I entre el 14 i el 18 les Festes Majors, de les que cal destacar, particularment, lo bon pensament que es va tindre de guanyar l’espai de la Placeta per a determinades activitats, com han segut les magnífiques actuacions del grup folklòric de jota “Bajo Aragón”, que incorpore el tambor i el bombo com a nous elements de la rondalla, i del grup de teatre “La Quiquereta” de Pena-roja, que va representar l’obra “Ahí vienen los calatravos”. Una divertida comèdia, molt treballada pels intervinents, que compte amb uns decorats, un vestuari, una caracterització i un atrezzo molt elaborats.
Ja ho veeu. Tot plegat una mica estressant, però molt satisfactori.

José A. Carrégalo Sancho

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja