Skip to content

Archive

Archive for setembre, 2009

Tremosa pregunta a la Comissió europea per la central tèrmica de Mequinensa

El diputat al Parlament Europeu per CiU i per Convergència Democràtica de la Franja recorda a la institució europea que la instal·lació es basa en una tecnologia altament contaminant.

El diputat al Parlament europeu, Ramon Tremosa, ha preguntat aquest mes de setembre a la Comissió Europea pel projecte de la central tèrmica de Mequinensa. Tremosa explicita que la central usarà combustible d’escombrera de mina en un 70% i de carbó, en un 30%. Planteja també que aquest tipus d’instal·lacions es basa en una tecnologia poc eficient pel que fa a la produccció d’electricitat i altament contaminant. Així, l’eurodiputat demana que, “tenint en compte el protocol de Kyoto, els objectius del programa Aire pur per Europa i els de la directiva 2001/80/CE, quina opinió li mereix a la Comissió que es contrueixi aquest tipus de centrals que tenen una tecnologia que està caient en desús a la resta de la Unió Europea?”.

Es preveu que la resposta del comissari de Medi Ambient de la Unió Europea, Stavros Dimas, es faci pública en el mes d’octubre.

Facebook | Marta Canales: Tremosa pregunta a la Comissió europea per la central tèrmica de Mequinensa.

Trobada Cultural d’ASCUMA a Pena-roja

Avançament del programa de la Trobada Cultural de l’Associació Cultural del Matarranya

Dissabte 10 d’octubre

A les 11,00 h.

signaturesAl Centre Polivalent, commemoració del 25è aniversari de la Declaració de Mequinensa. (Han estat  invitats a l’acte els signants del manifest).

Obertura de l’acte a càrrec de l’Alcalde de Pena-roja i el president d’ASCUMA

Lectura del Manifest de 1984

Intervenció de l’exconseller de Cultura, José Bada

Podran prendre la paraula qualsevol dels assistents per parlar de la situació

de la nostra llengua.

A les 12, 45 h

Actuació del grup Temps al temps.

A les 14 h.

Pena-roja E1Dinar de germanor al restaurant de l’Hostal de Mare de Déu de la Font. A part de les invitacions oficials, cal reserva prèvia al telèfon o correu electrònic de l’Associació

A les 16,30 h.

desideriAl Centre Polivalent, Recordança-homenatge a Desideri Lombarte als 20 anys de la seua desaparició.

Obertura de l’acte a càrrec de José Miguel Gràcia

Parlament de Carles Sancho

Parlament d’Artur Quintana

Presentació dels audiovisuals de Sigrid Schmidt (“Les roques del Masmut”,

“Lo  riu Tastavins” i “Sobre la mort”)

A les 18,30 h.

Visita guiada al Museu etnològic “Lo Masmut”

A les 19,30 h.

Al Saló Cultural, recital del grup Recapte (Antoni Bengochea i Màrio Sassot) amb poemes de Desideri

Diumenge 11 d’octubre

A les 9 h.

Excursió  pels espais i paisatges de Desideri, amb lectura de la seua obra (Creu del Llop, camí de Vallibona, Cingle de Sant Jaume, Mas de Molinars…) Punt de trobada: plaça Major de Pena-rojaAl saló Cultural, durant els dos dies es podran visitar dues exposicions

“Desideri Lombarte: Ataüllar el món des del Molinar”

“Plantes de Pena-roja i obra de Desideri Lombarte”

Trobada Cultural d�ASCUMA a Pena-roja � Lo finestr� del Gr�cia.

Ja n’hi ha prou

S. Hernández Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de setembre del 2009)

Com li dius a un científic ancià que ha malgastat el seu temps i que ha d’assumir noves idees?
Com l’hi ho planteges a un experimentat mestre a qui pensen obligar-lo a canviar la seva forma d’ensenyar?
Com li comuniques a un feinater que la seva forma de treballar és obsoleta i que precisa un canvi radical?
Com li contes a uns pares que el seu fill mai no serà res en la vida o que fins i tot és carn de canó?
Espero sincerament que no pronunciïs mai per mai paraules com aquestes i menys encara que mai sentis frases similars dirigides cap a tu o envers algun dels teus amics o familiars.
I en canvi potser t’atreveixis a dir-li a uns pobres ancians, tal vegada els teus avis, als teus amics, als teus votants, potser fins i tot als teus fills, que no saben parlar, que simplement xipollegen, que enxampurren les paraules, com si la història no importés, com si el passat, la cultura de milers d’aragonesos hagués d’arraconar-se per una simple qüestió de denominació. Saps perfectament que ja ningú envaeix a ningú en les cultures democràtiques, que un animador del Barça, de l’Atlhetic o del Reial Madrid no deixa de ser aragonès o murcià, o de qualsevol altra part, pel simple fet de simpatitzar amb un nom.
Suposo que al científic ancià el lloaràs la seva perseverança i reconeixeràs que gràcies a persones com ell, el món avança. Li diràs al mestre, que ha educat a generacions senceres i que encara pot ajudar; calmaràs l’ansietat d’aquests pares explicant-los que el seu fill o filla encara pot millorar i intentaràs que aquest treballador s’adapti gradualment als canvis que precisa l’empresa.
De manera que, ¿per què no acceptes almenys que alguns aragonesos desitgen recuperar les arrels de l’aragonès i que d’altres, potser tu mateix, parleu d’una manera que s’assembla a la dels catalans, els mallorquins, els valencians i, a més a més, per a enveja de molts, posseeixes dues llengües maternes a més de les que els teus fills aprenen a l’escola y que ningú qüestiona: anglès, francès, rus, japonès…
Potser no respectes la memòria dels teus avantpassats? No ho crec. Et sembla desgavellada, fins i tot perillosa, la demanda dels teus conveïns aragonesos que no desitgen oblidar una part de les seves arrels culturals? M’estranya. Potser és una simple paraula la que us separa, o aquest mot és l’excusa per no continuar avançant tot i sense saber exactament el perquè?
De què tens por? Segur que d’’ltres coses, però d’un simple nom no. Potser d’una paraula dimonitzada o d’estranys fantasmes interiors? Ho dubto, doncs la majoria d’adults vam deixar de creure en fantasmes temps endarrere i només les ments insegures temen misteriosos complots.
Sens dubte, la millor manera de sentir-te apreciat i integrat en la teva Comunitat, és veure com els teus amics, els teus veïns, els teus polítics… respecten les teves inquietuds i el teu passat, assenyaladament quan això implica enriquir la Cultura Aragonesa integrant totes les diferències culturals que tenen cabuda en ella per engrandir-la.

Silvestre Hernàndez

Viles i Gents :: Ja n’hi ha prou :: September :: 2009.

Monday, September 21, 2009

I ENCUENTRO DE AMIGOS DEL CABALLO EN VALDERROBRES

Este fin de semana ha tenido lugar el I Encuentro de amigos del caballo en la localidad de Valderrobres y es que parece que año tras año va calando más una actividad que parece que con el tiempo se va a convertir en tradición en toda la comarca. No es el primer año que hacen un evento como este, de hecho es ya la V concentración de caballos y carruajes, que se hace en el lugar.
Mas de 100 caballos han sido los inscritos en este encuentro, y 188 los participantes, la mayoría de Zaragoza, aunque también ha participado gente de Valencia, Bajo Aragón y de la comarca Matarrana. Durante los dos días se han llevado a cabo diversas actividades.
El sábado se realizo la primera salida de los caballos, con dos rutas diferentes, una de 23 y otra de 14 kilómetros, después por la tarde, se realizo una gymkhana con distintas pruebas, donde los jinetes dieron muestra de sus habilidades ecuestres.
El ultimo día se celebro un desfile de los caballos y carruajes participantes por las zonas mas importantes de la localidad, pasando por el puente de hierro, la plaza de España y el puente de piedra, entre otros lugares de interés.
La Comarca del Matarrana esta trabajando desde hace mas de un año en adaptar el territorio para poder disfrutarlo a caballo. Con esta iniciativa se pretende desarrollar económicamente el territorio, y crear nuevas oportunidades para todos. De hecho ya ha comenzado hace un par de meses en la Comarca, el primer curso de Guía Ecuestre, un curso oficial con rutas expresamente diseñadas por la Federación Española de Hípica, con una parte teórica y otra practica. Esta última parte empezara a ponerse en marcha a primeros del mes de octubre

(Cristina Gancedo, Periódico La Comarca, 21-IX-2009)

Noticias de Valderrobres: I ENCUENTRO DE AMIGOS DEL CABALLO EN VALDERROBRES.

De la cullida de 1944





Los más viejos del lugar recuerdan lo fructífera que fue la cosecha de 1944. Para conmemorarla, los nacidos en aquel año en Belmonte/Bellmunt o descendientes de esta población, nos reunimos en la ermita de San José el sábado 19 de septiembre acompañados de nuestros respectivos cónyuges. Fue una jornada, sin duda, inolvidable por lo entrañable. Sólo faltaron Alfredo Guardiola y su mujer, Marí Carmen Ruiz, por encontrarse de viaje.
Para celebrar nuestro 65 cumpleaños no nos limitamos a ocupar la antigua casa del ermitaño, aneja a la ermita, sino que para dar cuenta de la suculenta paella cocinada por Carmen Villegas en el bar del pueblo, ocupamos el comedor del santuario, el mismo en el que antiguamente el clero y las autoridades se reunían para comemorar las grandes solemnidades de la localidad. En la sobremesa, Juan José Belbis, felizmente jubilado del quehacer hospitalario al servicio de la Seguridad Social, nos deleitó con una interminable retahíla de chistes magníficamente contados y hasta representados.
Por gentileza del marido de Josefina Bayod, Carlos, las mujeres fueron obsequiadas con claveles rojos. A media tarde, llegaron las fotos para la posteridad. Estas imágenes seguro que saldrán en el libro que el nieto de Alberto Bayod publique en el siglo XXII, dedicado a “La fotografía y su reflejo social. Belmonte, 1940-2060”. En primer lugar, la foto completa de familia. Y luego los siete de la fama: Arriba, de izquierda a derecha, Paquito Rebullida, Ramón Mur, Juanjo Belvis y Cosme Mir. Abajo, Josefina Bayod, Encarnita Bosque y María Josefa Villarroya.
Teresa Tomás hizo dos brazos de gitano para la ocasión del que algunos tripitieron. Encarnita, un rápido con salpicones de chocolate. Ramón Mur y Paquito Rebullida se retaron a hacer la mejor tortilla de patata que fue degustada en la bodega de los Rebullida como para rematar el día. Susi Manjón se anticipó a mostrar sus preferencias por la de Ramón, claro, pero Josefina Bayod se negó a emitir su juicio y, a partir de ese momento, nadie dijo si le agradaba más la de Ramón o la de Paquito.
En resumen, que fue un día de esos en los que se demuestra que con poco es fácil de contentar a esta especie humana de la que formamos parte. Ah, y al año que viene, celebraremos los 66. Por cierto, que en la comida, después de la paella, a los postres, se brindó porque todos los presentes lleguemos a cumplir los cien años. ¡Que todos los veamos!

mitjançantEntre páginas: De la cullida de 1944.

Política Noelia Fragoso Delgado
18/9/2009
La corrupción y la Ley de Lenguas enfrentan a Suárez e Iglesias en el debate
Últimas noticias AragonDigital.es

El presidente aragonés ha recibido las críticas del grupo parlamentario popular

Ley de Lenguas

Otro caso de conflicto ha llegado con la mención de la Ley de Lenguas, que el portavoz del PP en las Cortes ha denominado como un asunto que “no importa en la calle”. Asimismo, ha animado a establecer una educación bilingüe en inglés en vez de fomentar el catalán. Esto ha sido respondido por el presidente aragonés recordando que todas las lenguas que se hablan en Aragón deben ser tratadas como una riqueza cultural por una ley que hizo el Gobierno popular cuando gobernaba en la Comunidad.

La corrupción y la Ley de Lenguas enfrentan a Suárez e Iglesias en el debate.

Vist pel Casal Jaume I de Fraga

La expresión oral infantil centra la Escola d’Estiu a la Franja de Fraga

Conferencia de Gabriel Janer en Fraga.

Conferencia de Gabriel Janer en Fraga. | J.C.
Compra esta foto en alta resolucion
Cincuenta profesores, en su mayoría de lengua catalana, participaron en el curso

La Escola d’Estiu a la Franja ha abordado esta semana en Fraga la educación de la expresión oral en los niños. El escritor y catedrático Gabriel Janer impartió una ponencia sobre literatura oral y pedagogía de la imaginación poética. Otras actividades han sido una ponencia sobre docencia y comunicación y talleres de narración oral. Cincuenta profesores, en su mayoría de lengua catalana, participaron en una actividad organizada por el departamento de Educación y el CPR de Fraga.

Jaume CASAS

19/09/2009


Vota
Vota 1 de 5 Vota 2 de 5 Vota 3 de 5 Vota 4 de 5 Vota 5 de 5
| Resultado
1 de 52 de 53 de 54 de 55 de 5 1 votos

FRAGA.- Cincuenta profesores y docentes, en su mayoría de lengua catalana, participan en la XIII Escola d’Estiu a la Franja, que se desarrolla en Fraga y que aborda en esta ocasión la educación de la expresión oral en los niños, bajo el lema “Parlem de com parlem “. La Escola, organizada por el Departamento de Educación del Gobierno de Aragón y el Centro de Profesores y Recursos de Fraga, con la colaboración del Ayuntamiento de Fraga, el Servei d”Ensenyament de Catalá de la Generalitat de Catalunya y la UNED de Barbastro, se abrió el pasado miércoles con la ponencia sobre literatura oral y pedagogía de la imaginación poética que impartió el prestigioso escritor y catedrático de Antropología de la Educación en la Universitat de les Illes Balears, Gabriel Janer. Posteriormente tuvo lugar un taller de narración oral, a cargo de Carles Alcoy e Ignasi Potrony, que aportaron claves para aprender a contar cuentos e historias a los alumnos.

En la inauguración de la Escola d”Estiu, la directora general de Política Educativa del Gobierno de Aragón, Carmen Martínez Urtasun, destacó la importancia del tema que se aborda “ya que la expresión oral es, seguramente, la competencia educativa en que más debemos mejorar, para tener niños que sepan hablar, expresarse y escuchar en condiciones”. En cuanto a la enseñanza de catalán en Aragón, Martínez Urtasun señaló que en este curso recién iniciado son 28 los centros educativos y más de 4.000 alumnos aragoneses los que cursan la asignatura de lengua catalana y “en cinco centros hay proyectos bilingües en catalán, lo que supone que unos seiscientos alumnos cursan alguna asignatura en catalán. Y todo ello, sin tensiones y sin ningún problema”. Para la directora general de Política Educativa, en este curso en que se acaba de implantar la LOE también se va a desarrollar “el currículo de catalán, y eso significa que en aquellos lugares con una lengua diferente al castellano, se da amparo legal a la enseñanza de y en catalán”.

En el mismo acto inaugural, el concejal de educación del Ayuntamiento de Fraga, Jaime Cabós, pidió a la representante del Gobierno Aragonés que interceda “ante el presidente Iglesias para que en Fraga podamos ver los canales de la televisión catalana en digital”. Carmen Martínez Urtasun se comprometió a ello, “Desconozco cómo está el tema, pero estoy segura de que se resolverá porque desde el Gobierno abogamos por que se conozca y difunda el catalán en aquellas zonas donde se habla”.

En la primera ponencia, el profesor Gabriel Janer expuso la importancia que tiene la literatura oral para el aprendizaje de los alumnos, “para mejorar su expresividad, pero sobre todo para incentivar su imaginación, como un ejercicio de representar imágenes que no están”. Para Janer, “la literatura oral es un patrimonio cultural, frágil, que hay que preservar y esa es una responsabilidad de todos”. Por otro lado esbozó técnicas pedagógicas para el uso de onomatopeyas, trabalenguas, frases hechas y canciones, “para que el niño se adentre en el lenguaje poético como un juego de palabras, y sepa diferenciarlo del lenguaje meramente comunicativo”. Recordó Janer que “todo eso, el lenguaje poético no es innato al niño, se construye y para ello requiere una intervención externa, de un maestro, de un padre”. Sobre la literatura, el padre de Mari Pau Janer, ganadora de un Planeta, aseguró que “lo que la identifica es que siempre es mentira, aunque esconda siempre una gran verdad. Las poesías de amor ofrecen imágenes imposibles, pero el sentimiento amoroso es cierto”.

Francesc Ferrán, profesor de secundaria en Girona, ofreció el pasado jueves una ponencia sobre Docencia y Comunicación y un taller de expresión oral. También tuvo lugar otro taller sobre trabajos de adecuación y elementos de manipulación narrativa en niños, a cargo de Mercè Rubí, Sherezade Bardají y Lidia Clua y una experiencia docente sobre las exposiciones orales, a cargo de Carme Gòdia y Reyes Baches. La Escola d”Estiu a la Franja se cerró ayer por la tarde con la intervención de la “contadora” Pili Mir.

La expresión oral infantil centra la Escola d’Estiu a la Franja de Fraga.

La via amateur de la FACAO

21 09 2009

La gent de la FACAO és una apassionada de la filolologia amateur, com mostraven aquella vegada que parlaven de la Gramàtica Regenerativa de Chomsky. Aquest lingüísta sempre ha parlat de la Gramàtica Generativa. Però segur que és un rojo-separatista, i fins i tot pancatalanista.

La gent de la FACAO és una apassionada de la matemàtica amateur, com aquella vegada que multiplicaven els pans, els peixos i els manifestants, comptant 2.000 manifestants on n’hi havia 25.

Després de la darrera trobada pan-catalanista d’antipancatalanistes a Alcanyís, la FACAO ha tingut a bé fer-nos arribar una nota de premsa amb fotografia amateur, que com ells diuen, són d’alta qualitat. Professionals, afegiríem:

Muy Sres. Míos: Por la presente les enviamos 4 fotos del Encuentro que celebramos este fin de semana en Alcañiz de entidades de la antigua Corona de Aragón. Antes les hemos enviado la nota de prensa y una foto realizada con una cámara muy rudimentaria y una foto muy mala. En esta ocasión hemos conseguido la tareta de la cámara buena y cámara con la que se han sacado las fotos buenas del reportaje. Muchas gracias.

La via amateur de la FACAO «.

Nos quieren “normalizar”

“Lo que más precisamos es que nuestros hijos y sucesores aprendan alguna otra lengua universal”.

20/09/2009 HIPÓLITO Gómez de las Roces

Edición impresa en PDF

Página 14 edición papelEsta noticia pertenece a la edición en papel.

Ver archivo (pdf)

No; con todo afecto, con toda consideración y con toda firmeza, hay que decir “no” a ese proyecto de ley que, “de aquellas maneras”, querría oficializar el catalán en Aragón, colocándolo entre las lenguas originarias de esta tierra.

Ese proyecto de ley presentado en nuestras Cortes por la parte predominante del Gobierno de Aragón con la sumisa abstención (?) de su sedicente parte aragonesista, sólo merece una respuesta: oponerle una enmienda a la totalidad sin texto alternativo y lo supongo posible, con la firma o adhesión de los demás Grupos parlamentarios. Otra cosa sería como echar el telón; si así nos dominan desde fuera ¿para qué mantener la Aljafería?

Mal está que el Gobierno central se muestre tan tierno con la Generalidad, pero sería inaceptable que nos contaminase a los aragoneses con esa flojera de espíritu; el catalán es una lengua de Cataluña, allí creo que nació y aunque en Aragón lo hablen algunos miles de ciudadanos, no es causa para que se que nos imponga la protección del catalán a costa de nuestros bolsillos. Ningún catalanoparlante dejará de hablar como guste pero de ello no hay que deducir aquí, más consecuencias.

En Aragón hay usos lingüísticos y dialectales que ninguna ley podría derogar porque su empleo no depende de ninguna ley y lo deseable es que subsistan como en cada sitio se hable y se escriba, igual que hasta ahora; limitadamente sin duda pero dignamente, algo que no sucedería si, como sueñan por algún sitio, consintiéramos ¡en Aragón!, que se “normalizaran” lo que significaría someterlos tarde o temprano a las reglas que impusiera “la academia” de Barcelona, que sería el morir de varias de nuestras modalidades lingüísticas. Incumpliríamos nuestro Estatuto y nos someteríamos al de nuestros vecinos.

No se diga que confundimos las cosas y que el problema sólo es lingüístico porque la verdad es que el problema, aunque se refiera al hablar y al escribir, es político, abrumadoramente político. Es mucho más que una disputa entre filólogos; no engañemos ni nos dejemos engañar.

Encima, ni siquiera es momento oportuno, si es que alguno lo pudiera ser, para asumir una iniciativa tan pícara como impertinente; ni la pide el pueblo ni parece que los poderes políticos de la Generalidad hagan lo preciso para que desde Aragón mostremos alguna comprensión. La política vecinal que desde allí se profesa es de dirección única: de aquí para allá lo querrían todo, pero de allá para aquí no quieren ceder nada, operan como si sólo ellos tuvieran razones.

También se emplea desde aquel centro de poder una inteligente pero inaceptable táctica, intentando hacer varios problemas de lo que en el fondo es uno solo: la lengua, el agua, el Archivo de la Corona de Aragón, la retención indebida de los bienes de arte sacro que nos pertenecen, la financiación ad gustum, las reivindicaciones territoriales que hasta cuentan con un monumento en un lugar público y destacado de Arbucias, incluyéndonos entre “los paissos catalans” los pasos transpirenaicos y otros asuntos, que “recordar no quiero”, se tratan desde allí, omitiendo confesar que los ven como capítulos del programa del manido pancatalanismo. Y al que discrepe se le llama fascista para acabarla de arreglar.

De ese programa también forma parte el afán de absorber, como si fueran de ellos, las lenguas y modalidades lingüísticas de Aragón, empleando la sibilina fórmula de intentar que una ley de nuestras Cortes equipare el tratamiento legal del catalán al nivel del mismísimo aragonés. ¿Aragoneses, “a la escolá”? ¡A otro perro con ese hueso!

Por otra parte, debemos recordar que estamos en el XXI, que todos disponemos de un idioma tan potente como el español común y que en tiempo definitivamente ecuménico como el de este siglo, lo que más precisamos es que nuestros hijos y sucesores aprendan alguna otra lengua universal: el inglés, el ruso, el chino, etc. Poner el énfasis en lenguas vernáculas pero inviables para la comunicación cósmica, sería descapitalizarnos; diciéndolo bienhumoradamente, algo así como apalancar con un churro.

Repito: con todo afecto, con toda consideración y con toda firmeza, que ese proyecto de Ley sólo merece la respuesta de una enmienda a la totalidad si es que el Gobierno de Aragón no opta por retirarlo que sería lo más justo.

Nos quieren “normalizar” – Opinión – www.elperiodicodearagon.com.

Viles i Gents

15 September, 2009

L’edat i les cançons

Carles Terès Categoria: Article Viles i Gents

Aquest agost m’ha permès compartir una mica més de temps amb la meua filla gran. Ja és a l’adolescència, la qual cosa suposa rebel·lió contra tot allò que ve dels pares. Per això s’agraeixen aquests moments de calma en què no cal estar negociant-t’ho tot. Per exemple, els viatges d’Alcanyís a Torredarques, quan la perspectiva de la festa major tot ho endolceix. Poso música, generalment d’aquests grups joves que empren el català a les seues composicions. Em meravella constatar com, malgrat el retrocés social de la nostra llengua, hi ha aquests músics que fan cançons d’una qualitat tan insultant. Em meravella també, però negativament, com són absolutament ignorats pels mitjans de més enllà del Principat. Com si no existissin. Com si no fossin espanyols.

Però bé, aquest article té un objecte més personal que la repetitiva reivindicació cultural. Algunes d’aquestes lletres de Sanjosex o Manel descriuen un món que m’evoca situacions viscudes, abocant-me irresistiblement a la nostàlgia. Tanmateix, quan remuntem la Vall de Lluna i veig ma filla de quinze anys al seient del costat, em ve tot el pes del DNI al damunt. El meu temps ha passat, navegant a tot drap cap a la cinquantena. En canvi allà hi ha l’adolescent que és a les portes de viure allò del què parlen les cançons. D’aquí molt poc sentirà el cansament de “les mitgeres al descobert” de Barcelona i s’encaterinarà d’algun estranger d’accent estrany i “castellà sorprenentment fluid”.

Més enllà del trencall de la Sorollera es veu la bola de foc del ponent atenyent les carenes del Maestrat. La vida segueix, i com diu en Desideri en un bell poema,

«Elles viuran per mi

i els seus fills, si és que en tenen,

viuran per mi i per elles».

mitjançantViles i Gents :: L’edat i les cançons :: September :: 2009.

Viles i Gents

13 September, 2009

Els vestits del Sr. Camps

J. M. Gràcia Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de setembre del 209)

El Sr. Camps, president de la Generalitat Valenciana, va dir que ell pagava els seus vestits. Fins avui no ha presentat cap factura y totes les informacions semblen demostrar que ens va mentir. Però, no cal que es preocupi el lector que no vull parlar en aquest moment de la manca de responsabilitat, indignitat o culpabilitat del Sr. Camps. El meu comentari anirà pel camí de l’estètica o de la moda dels vestits que llueix generalment el president de la Generalitat. He vist escrites als diaris, lloances al bon gust del Sr. Camps, especialment pel seus vestits i camises. Què voleu que us digui? a mi em sembla gairebé tot el contrari, per la qual cosa passo a exposar-vos els motius.

Bàsicament parlaré de les jaquetes que mitjançant una primera repassada semblen escarransides. Mireu-li en primer lloc les mànigues, sempre curtes, curtíssimes, com si li haguessin crescut els braços després d’haver-se-les fet. Només que estiri un xic el braç se li queda fora tot el puny planxat de la camisa amb botons de puny. I què em digueu de l’estretor de les mànigues? Em prou feines deixen espai per als punys de la camisa. Si això és elegància! Tal vegada sí, però per a un noiet de pocs anys. Amb referència als botons de la jaqueta només cal dir que quan la moda era de portar-ne tres, ell en portava només dos i molt baixos i massa llargues i amples les solapes. Com a conseqüència una gran superfície de la camisa hi era a la vista, inclosa tota la corbata. Cordada la jaqueta —sempre la porta així— i malgrat que el Sr. Camps té una bona figura, sembla que camina inclinant massa el cos i com sentint-se oprimit, la qual cosa, estic segur no és certa. És el producte d’un sastre poc avesat en l’art de tallar un bon vestit.

Els pantalons, no sé, alguna cosa tenen que no donen el pes. Tal vegada la ratlla massa artificiosa? Tal vegada l’amplària? Sobre el coll de les camises, l’espai no em dóna per tot allò que podria escriure: només dic que en ser alts i rectes, no endevines si amb un coll llarg li volen fer un coll curt, o d’un coll curt, un coll llarg.

Ha fet bé el Sr. Camps en no pagar-li els vestits al sastre, jo, força indignat, se’ls hagués tornat. És més, sentint-me ara malgirbat en la meua figura, li demanaria danys i perjudicis.

José Miguel Gràcia

mitjançantViles i Gents :: Els vestits del Sr. Camps :: September :: 2009.

Viles i Gents

5 September, 2009

Tornar a escola

M. D. Gimeno Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Terue, el dissabte 5 de setembre del 2009)

Los xiquets d’Aragó estan a punt de tornar a escola: llibres amb olor a paper nou, plàstics per folrar-los, llibretes sense estrenar, carteres i motxilles plenes d’il•lusió o de perea… Després de l’època forta de festes majors i les vacances, setembre significa l’inici d’un nou curs i, al mateix temps, a la nostra zona matarranyenca és també l’etapa radera d’un important cicle agrícola amb la collida de molts fruits: la bresquilla, la vinya, les almeldes… Inici escolar i final natural s’ajunten així en un mes que molts se proposen com lo dels propòsits: anar al gimnàs, fer dieta, inscriure’s en algun curs, comprar fascicles de noves col•leccions que s’acaben d’eixir…

Lo sol encara calenta i reviscola l’ambient a finals de mes, per Sant Miquel, com una resistència de la Naturalesa a entrar dins de la fredor sense llum de l’hivern. Però los dies se van fen més curts i els aparadors de les tendes ja exposen la roba de la nova temporada anunciant la pròxima estació. A la tele apareixen anuncis de “La vuelta al cole en El Corte Inglés”, que en estos temps descreguts és qui fa oficial lo pas a una nova etapa, i no sé per què la depressió se mos apodera. Resulta un autèntic avanç l’escolaritat obligatòria fins als setze anys, que és l’edat laboral mínima permesa, però en època de crisi això no vol dir edat laboral possible i en època de bonança significa imposició mal acceptada. En la ressaca d’esta molts adolescents inconscients han vingut reaccionant a l’escola gratuïta obligatòria amb absentisme i conflictivitat a l’aula, lo qual ha produït un índex de fracàs escolar que fa tremolar —d’un 25%, un dels més alts de la UE—; una de les seues múltiples causes és lo poc valor que es dona a l’estudi com a manera de progressar socialment. Per desgràcia, ham perdut la memòria de temps passats, en què l’educació era un privilegi, i mos queden molt lluny los països del Tercer Món, que viuen en la misèria perquè encara no han arribat a obtindre este dret fonamental.

María Dolores Gimeno

mitjançantViles i Gents :: Tornar a escola :: September :: 2009.

Viles i Gents

3 September, 2009

De pastoret

J. A. Carrégalo Categoria: Article Viles i Gents

Fa temps que algú, referint-se a les persones, va dir que “un és un i les seues circumstàncies”. I en algun lloc haig lligit que els humans no som cap altra cosa que “el resultat final d’una sèrie de coincidències”. Certament, les persones som lo que som perquè les circumstàncies de la vida —i un bon grapat de coincidències més o menys afortunades— mos han dut a estar a on estem. Jo mateix, sense haver-ho estriat, hauria pogut ser pastor. En este sentit, no sé qué deurie passar a les altres cases de Mont-roig, perqué no recordo que els meus amics i companys en feren cap comentari, però a casa nostra, per a fer-me reaccionar quan los resultats escolars eren inferiors als que, atenent la meua —suposada— capacitat, es consideraven desitjables, m’amenaçaven dient-me que m’enviarien a fer de pastoret al mas de Sorolla. Però ere una mesura coactiva que no acostumave a donar resultats. I és que, a mi, en aquella època, no em pareixie ser tan roïna la idea de dedicar-me al pastoreig. Perqué em fixava en los pastors de Mont-roig i no em pareixie que les passaren tan magres com es podie deduir de l’amenaça. Segurament que la meua deurie ser una visió absolutament idealitzada —per no dir bucòlica— de l’ocupació pastoril. Evidentment, amb los anys haig comprés que la vida dels pastors és molt sacrificada. Perquè a la proverbial soledat s’ha d’afegir que amb fred o amb calor, fage vent o estigue encalmat, en faener o en festiu, los bitxos no perdonen l’aliment i, o els dónes minjar al corral o els has de traure a pasturar. Tot i això reconec que, encara avui, em miro els pastors amb un puntet d’enveja. Primerament pels records que em porten, però, sobre tot, perquè continuo preguntant-me si haguera pogut ser feliç dedicant-me a la seua faena.

mitjançantViles i Gents :: De pastoret :: September :: 2009.

Viles i Gents

3 September, 2009

Mentides i veritats

L. Rajadell Categoria: Article Viles i Gents

En el darrer ple de la Diputació Provincial de Terol, el PP va presentar una proposta contra la llei de llengües dins de la guerra que li ha declarat a la prudentíssima iniciativa legislativa del PSOE al respecte. En l’argumentació, a l’aragonés li retrau ser “resultado de una elaboración artificial”, encara que no diu que és el mateix cas que pot aplicar-se a qualsevol altra llengua normativitzada. Llàstima que a l’aragonés no li hagi arribat el torn fins avui, quan es troba a les portes de la desaparició. Pel que fa al català, argumenten els populars que “no existe acuerdo entre los expertos en cuanto a que sea la lengua que se habla en las comarcas orientales de Aragón”. Quins son els “experts” que neguen que la llengua de la Franja és català? Per posar un exemple poc sospitós de pancatalanisme, la Universitat de Saragossa n’està convençuda. Després afegeix que la llengua catalana “no admite ni dialectos ni modalidades”, en contra de la realitat d’una llengua més flexible respecte de les variants que el castellà, per exemple. Remata pronunciant-se en contra de la “imposición” de l’aragonés, que “no se habla”, i del català, que “nunca ha sido propio de Aragón” –no diu que no es parle–. Una vegada despatxades les excuses pseudolingüístiques, conclou que l’implantació del català “fragmentará” la societat aragonesa i propiciarà “veleidades pancatalanistas”. I aquí trobem les claus de la beligerancia popular: la intolerància de bona part de la societat aragonesa respecte del català i la por a la invasió dels veins de l’est. Una afirmació verdadera, lamentablement, i l’altra falsa, però les dues igualment útils per eixamplir l’electorat.

mitjançantViles i Gents :: Mentides i veritats :: September :: 2009.

El concert de granotes d’Ana Soriano

T. Bosque Categoria: Article Viles i Gents

“Tenia un concert de granotes i totes les nits de maig davall de les seves notes me les passava en blanc”. Així comença el poema-cançó que va escriure Ana Soriano, de Vall-de-roures, al setanta-i-quatre del segle passat quan tots érem més jòvens, especialment ella que encara feie el segon curs de Filosofia i Lletres a Saragossa on ens vam conèixer de la mà del poeta Anchel Conte amb qui mantenia, des de feia temps, una relació molt estreta, degut precisament a la seva afició a escriure, pos a penes tenie uns dotze anys ja va quedar finalista a un concurs de redacció a nivell estatal promogut per la Coca-Cola.

Lo del concert de les granotes que cantaven de nit per les vores del Matarranya, tocant a les cases, als que seguien versos i laments propis de l’època tèrbola en que vivíem, ere suggerent i no vaig tardar gaire en trobar una música apropiada, encara que la cançó, com moltes atres, dorm a la carpeta de les obres inèdites, que ja se li trenquen les gometes de tantes lletres i partitures com hi he anat capuçant.

Però la veritat és que mai és tard per recuperar una cançó o recuperar, si cal, una afició tant especial, dolça i agraïda com la de la creació literària. Que és el que haurie de fer més prompte que tard Ana Soriano, si no vol que tots natros mos perguem la seva veu, i la seva delicada capacitat per la narrativa i el conte.

Les granotes del Matarranya segueixen fent cada nit lo seu concert. I el vent renta la cara de la gent quan trepitja les lloses antigues del pont, mentres la corrent murmura callades històries de somnis i records.

mitjançantViles i Gents :: El concert de granotes d’Ana Soriano :: September :: 2009.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja