Skip to content

Archive

Archive for juny, 2013

Ecos d’o LAPAO y o LAPAPYP | Purnas en o zierzo.

No he escrito cosa en o blog sobre a nueva lei de no-luengas que han perpetrau os partius antiaragoneses que gubiernan o país. Si que he escrito en atros puestos an que m’han demandau a mia opinión.  Amás, con a suerte de poder fer-lo en as tres luengas d’o país, en as tres luengas que m’aimo. Asinas que tos remito a ixos articlos y entrevistas ta leyer a mía opinión sobre una lei d’a que s’han feito mofla muitisma chent por o tema d’as denominacions, o LAPAO y LAPAPYP, pero que baixo a napa d’o nombre, amaga l’asesinato premeditau de l’aragonés y o catalán, quitándolos d’as escuelas, d’os toponimos, d’a normativización, d’a normalidat.

En primeras, en Público, en castellano.

Una ley que aprobará el gobierno de Aragón y que niega a los aragonesohablantes y a los catalanohablantes, aragoneses igual que los castellanohablantes, sus derechos, todos, incluso el derecho de que su lengua sea nombrada por el nombre que tiene y no por el capricho de los políticos que se pasan por el forro a la comunidad científica.

Tamién en Vilaweb, an me deixoron fer versión en aragonés y en catalán.

Son chenocidas culturals, u preban de ser-lo, pero ye a-saber-lo d’important que por o suyo bien y por o nuestro, no lis deixemos ser-lo, fablando, creyando, vivindo y comunicando en ista polida luenga que os aragonesos hemos trayiu t’o mundo y que tien parolas tan achustadas ta definir a qui aprebará a lei de no-luengas como carnuz, ababol u borde.

Però els aragonesos, els aragonesos que parlem l’aragonès (i els qui parlen català, també), hem fet sobreviure la llengua sense lleis. Hem fet diaris, vídeos, revistes i còmics, hem après la llengua i l’hem ensenyada en associacions, escoles… Fins i tot hem creat tres grafies diferents, però això és un altre tema.  L’aragonès sobreviurà encara que els antiaragonesos que ens governen l’intentin matar. Com fins ara.

Tamién me facioron una entrevista en Nació Digital, compartindo espacio con Francho Nagore.

De la mateixa opinió és Jorge Romance, editor del diari digital en aragonès Arredol, que considera “ridícul i vergonyant” l’acrònim i apunta que no és pot parlar de “reforma de la llei, perquè el text el que fa és esborrar una llei de mínims”.

En zagueras, tenié a suerte de poder pasar tot un día en Fraga charrando sobre o tema con a chent d’a ciudat. Asinas lo veyié yo ta la Sexta.

La carniceria.

 

El matarraña

Después de más de 20 años dedicados a la logística, trabajando en empresas de renombre, decidí dar un cambio radical en mi vida y hacer algo para mi.

MTiendai abuela era de Teruel, de un pueblecito llamado Calaceite, situado en la Comarca del Matarraña, en el cual llevo veraneando toda mi vida, y del que estoy enamorado. Pero no sólo disfruto de su belleza y tranquilidad, sino también de su gastronomía, y de sus productos que son cien por cien naturales. Así, que de esta manera surgió la idea de montar una carnicería, y ofrecer un producto diferente al que vemos cada día en las grandes superficies, del que yo he disfrutado durante 40 años,  y que ahora traigo a Viladecans para que todos puedan disfrutarlo también. Y además, he querido recuperar la costumbre de cortar la carne delante del cliente, como se hacía antes y se sigue haciendo en los pueblos. Por todas estas razones, decidí que la tienda tenía que llamarse El Matarraña, que para mi es sinónimo de un producto de calidad y natural. Para su buen funcionamiento, me he rodeado de un magnífico personal, una dependienta experimentada y un maestro carnicero, con los cuales puedo ofrecer la mejor calidad y servicio a nuestros clientes.

Nació Digital: Pilar Antillach – El LAPAO es cura a l’Arnau de Vilanova.

L’adjectiu “destalentao” no consta en el diccionari de l’Acadèmia Espanyola, ni l’he sentit a cap altre lloc que no sigui l’Aragó. No té traducció, ni la necessita. Hi ha una versió light: “desustanciao”,  l’equivalent a “poca-solta”. “Destalentao” és més contundent, acumula tal quantitat de matisos que deixa KO al subjecte en qüestió. Quan diuen: “éste es un destalentao”, posa-hi terra de per mig, deixa-ho córrer perquè  el personatge al·ludit és irrecuperable. “Estos desalentaos del gobierno”, va ser la resposta del primer aragonès amb qui vaig intercanviar  perplexitats respecte l’èxit del LAPAO i el LAPAPYP en el rànquing de despropòsits, promoguts pel “Gobierno de España i sus regiones”.

Aquesta vegada tinc la sensació que el despropòsit preocupa més als aragonesos assenyats de parla castellana, que als catalanoparlants de la Franja de Ponent;  els quals,  d’altra banda, estan  gratament sorpresos de la repercussió mediàtica del LAPAO i del LAPAPYP, convertits en autèntiques estrelles mass media de la recent història d’Aragó. Segurament, tot quedarà aquí. Ni s’aplicarà, com va passar amb l’anterior Llei de llengües, ni desencoratjarà ningú, com també va passar amb el anys de dictadura franquista. L’ús del català a la Franja sempre ha estat per sobre de la resta de territoris de parla catalana, superant el 80%. I si emmalalteix no serà per l’error de diagnòstic de la forense de Ripoll, Dolors Serrat, actual consellera de cultura d’Aragó, que es pensava que podia fer-li l’autòpsia al cadàver (el català) abans de traspassar.

Si els habitants de la Franja de Ponent acaben renunciant al català en favor del castellà, hi tindrà més a veure decisions com la de no acceptar-los als hospitals de Lleida, on han anat tota la vida. A l’Arnau de Vilanova només els atenen a urgències –com a tot arreu- i a determinats pacients amb història clínica al centre. Els primers símptomes de rebuig  van començar amb el Tripartit i  es van fer evidents, un any després, amb l’arribada de CiU al Govern. Els obstacles a l’atenció sanitària ha provocat una fuita controlada d’empadronaments dels pobles de la Franja cap a Lleida. Els que s’han quedat són derivats des de l’Arnau de Vilanova  als centres  de “referència” –segons la Generalitat- de Barbastre, Osca i Saragossa que, en el millor dels casos, doblen la distància amb els de Lleida.

La Generalitat hauria d’entendre que l’assistència sanitària és més sagrada que les obres d’art del museu diocesà de Lleida i mostrar, com a mínim, la mateixa sensibilitat pels pacients que pels sants de les parròquies de la Franja.

Barcelona s’agermanarà lingüísticament amb els municipis de la Franja.

Arran de polèmiques com la del LAPAO, l’Ajuntament fixarà un protocol per a l’agermanament amb tots els territoris de parla catalana

Una pintada a favor del català entre Alcampell  i el pantà de Santa Anna, a la Franja. Una pintada a favor del català entre Alcampell i el pantà de Santa Anna, a la Franja. SANTI IGLESIAS

L’ajuntament de Barcelona establirà un protocol per a l’agermanament lingüístic dels diferents municipis de zones de parla catalana. Arran de la polèmica del LAPAO a la Franja, el grup municipal d’Unitat per Barcelona-ERC ha proposat aquest dimecres a la comissió de Presidència que el consistori promogui convenis de col·laboració per a l’agermanament lingüístic i cultural amb tots aquests territoris i el text s’ha aprovat amb els vots favorables de tots els grups menys el PP.

La regidora popular Ángeles Esteller ha considerat que els comentaris de la resta de grups eren una “burla” al seu partit després que tots s’hagin referit, a més del tema del LAPAO, a d’altres polèmiques com la prohibició, per part de les Corts valencianes,  del terme ‘País Valencià’ o la situació lingüística a les Balears.

Esteller ha defensat que aquesta proposició s’inscriu en les competències de la Generalitat i no de l’Ajuntament, mentre que la resta de grups s’han sumat a la defensa acèrrima del català. “Barcelona ha de reaccionar contra la persecució sistemàtica del català en els diferents territoris que tenen la llengua catalana com a pròpia”. El tinent d’alcalde de l’àrea de Cultura, Jaume Ciurana, ha assegurat que el consistori ha d’assumir aquest repte perquè Barcelona “té vocació de capital de la catalanitat”.

El PAR argumenta sobre la nueva Ley de Lenguas | MequinensaDigital.

La voz de las reivindicaciones – Escenarios – El Periódico de Aragón.

Mallacán es el grupo que canta en aragonés que más fronteras ha traspasado con su música

D. M. B. 26/05/2013

No han faltado voces que les han dicho que deberían cantar en castellano para tener más éxito pero ellos ni se lo han planteado: “Nunca hemos pensado hacer otra cosa porque no nos apetece”, arranca Arturo Sánchez (batería) que va más allá: “Si no cantáramos en aragonés, nos pondríamos otro nombre y no haríamos lo mismo”. Mallacán hace referencia a un terreno pedregoso en el que es casi imposible que pueda crecer nada. No deja de ser un simbolismo y algo que ha marcado carácter desde siempre al grupo que más lejos ha llevado la lengua aragonesa ya que ha visitado países como Japón, Francia o Alemania. “Desde el principio, los que comenzaron el grupo decidieron apostar por el aragonés como vehículo de expresión y sobre todo para apoyar la lengua que está en tan mala situación”, asegura Sánchez al que apunta Álex García (trombón, percusión y voces): “Las lenguas no son más que una forma de comunicación, lo que ocurre es que, como es tan minoritaria, se convierte en una reivindicación que en realidad no tendría que serlo porque uno canta en la lengua que quiere, en la que se expresa o en la que quiere comunicarse”.

No es la única reivindicación que tiene Mallacán ya que, desde los inicios, se ha caracterizado por denunciar diferentes injusticias que se producen en el mundo: “No somos altavoz de nada pero sí queremos llamar la atención sobre cosas que creemos merecen la pena ser atendidas o escuchadas y que no se las tiene en cuenta. Si sirve para que alguien le cale el mensaje, el objetivo está cumplido”, señala García. En las letras de sus cinco trabajos (cuatro largos y una maqueta), la banda aragonesa no ha dudado en denunciar diferentes situaciones como la violencia de género, los conflictos armados en diferentes partes del mundo, pero sin dejar nunca de lado Aragón llamando la atención sobre los trasvases, el desalojo de pueblos por los embalses o la despoblación.

Para ello, el grupo, desde el inicio, ha optado por el rock al que han introducido instrumentos tradicionales aragoneses, que hace veinte años cuando empezó la banda no dejaba de ser otra llamada de atención : “Ahora es fácil ver a chavales tocando la gaita o la dulzaina pero hace diez años o quince se renegaba de ellos y sacarlos a un escenario es nuestro granito de arena también para ponerlos en valor. La base de Mallacán es rock, aunque luego estemos abiertos a miles de estilos e instrumentos”, expone García.

“La cuestión es que la gente puede conocer muchas cosas con la música. A mí me ha pasado –apunta Sánchez–. He accedido a muchas ideas y pensamientos a través de la música y, como yo, el resto del grupo. Yo empecé a escuchar bandas de punk y es una forma muy fácil de conocer cosas como la insumisión, el movimiento okupa… Es una manera muy accesible de descubrir cosas”. Algo que ellos mismos han comprobado en sus giras: “La gente te escucha y dice ‘¿estos en qué cantan?’. Hay mucha gente fuera de Aragón que ha conocido el aragonés por nosotros. Con la música se conoce mucho. A eso hay que unir que nosotros nunca hemos entendido la música como cantar cosas sin sentido, siempre ha habido algo social, de protesta, aunque a mí no me gusta llamarlo así porque parece que te estás quejando de todo, pero sí hemos querido siempre llamar la atención”. Su compañero de banda asiente y le apunta: “Queremos ser un poco un primer paso para dar un toque de atención sobre cosas que están pasando y luego cada persona a nivel individual tiene la oportunidad de informarse más y comprometerse con las causas que quiera. Somos como un escaparate”.

Una manera de hacer música y de expresarse que les llevó en el 2010 a realizar una gira por Japón (con su último disco, Mar de suenios). “Para nosotros fue algo natural porque llevamos muchos años cantando en aragonés en sitios donde no se habla. Para un japonés, cualquier lengua europea es muy diferente a su cultura pero lo que sí era especial es que había gente que se sabía hasta las letras por la cultura que tienen allí de formarse”, recuerda García. “Si te digo la verdad –comienza Sánchez– había más normalidad allí que en muchos sitios, incluso en Zaragoza. Hablaba un idioma que no hablaban ellos y ya está. No había más”. “No tenían ningún perjuicio, les gustaba la música. A veces, te encuentras muchos y tienes que estar siempre dando explicaciones, que no es catalán lo que cantamos ni somos gallegos aunque llevemos gaitas. Aquí, a veces está muy politizado, y nos hemos encontrado rechazos simplemente por eso. Fuera no hemos tenido ese problema, hemos estado en Alemania, Francia… y ahí solo es música”, señala García. “Fuera de Aragón, la gente lo acepta, mientras que aquí algunos siempre te dicen ‘mira estos, llevan el cachirulo a rosca’. Y es muy triste porque no deja de ser una expresión cultural que hay quien la entiende o no pero hay que respetar, que cada uno haga lo que le dé la gana”, dice el batería, que prosigue: “No deja de ser una historia cultural pura y dura, que no política por mucho que se empeñen. En una lengua que existe y que es tan válida como otras, igual que los instrumentos tradicionales. Es un patrimonio igual que lo puede ser un cuadro de Goya, o un retablo de la virgen. Me parecería una barbaridad que le pegaran fuego”.

Inevitablemente, la conversación acaba derivando en la nueva ley de lenguas, aprobada recientemente por las Cortes.

“Cuando se hizo la anterior ley de lenguas que para nosotros era insuficiente, un poco vacía y por cubrir el expediente, uno de los argumentos del PP para votar en contra es que no había presupuesto para aplicarla, pero ahora con toda la que está cayendo dedican todo su tiempo y su esfuerzo a cargársela. ¿No había cosas más importantes en las que pensar?”, denuncia García que tiene muy claro que no se está siendo justo con muchas familias: “Hay muchas que quieren escolarizar a sus hijos en aragonés y por supuesto no se cambia la ley como quieren hacer en Cataluña cuando dicen lo de si un alumno quiere estudiar en castellano, tienen que escolarizarlo. Ellos mismos se destapan”. “Antes no te hacían caso, pero ahora lo atacan directamente”, señala Arturo Sánchez antes de que el propio Álex García prosiga con su explicación: “Por pensar en positivo, que ahora hagan esto es que algo se ha hecho bien en los últimos veinte años porque si no, por 20.000 hablantes no se tomarían tanta molestia para acabar con la lengua. Tanta saña y esfuerzo para ello quiere decir algo. A ver si se da el efecto rebote. Veremos además qué dice Europa porque contraviene sus leyes” antes de ser aún más contundente con respecto a los políticos que han aprobado la nueva ley: “Que no sean tan ignorantes y dejen morir algo que ya es patrimonio de todos. No tienen derecho a eliminarla porque nos pertenece a todos, nos enriquece como pueblo”.

El último disco de Mallacán (Mar de suenios) vio la luz en el 2009 y, actualmente, el grupo se encuentra en un paréntesis: “Llevamos muchos años, estamos cansados, tenemos vidas personales… De momento estamos parados pero se quedó para hablar después del verano hablar y ver si retomamos algo. Vivir de la música es muy complicado y tampoco nos lo hemos planteado nunca porque si piensas en ello como trabajo por las horas que metes, es una ruina. Ahora queremos ir a tocar donde estemos a gusto, sea ante 10.000 personas o ante 70”, concluyen.

OTÍCIES DE LA TERRETA N.

Alcampell pide a la DGA que a su lengua se le llame catalán.

Las cinco asociaciones que hay en Alcampell apoyaron pedir al Gobierno de Aragón que se denomine catalán a su lengua. En una asamblea convocada por el Ayuntamiento decidieron instar al ejecutivo a que «bajo ningún concepto desaparezca la enseñanza del catalán en las escuelas». El alcalde de Alcampell, Josep A. Chauvell, señaló que la decisión se trasladará a Educación, «a ver qué respuesta nos dan».
La Comarca del Bajo Aragón ha aprobado por 19 votos contra 8 una moción de apoyo a la nueva Ley de Lenguas y de rechazo al catalán. El 1 de junio, 56 ayuntamientos se reunirán en Mequinenza para determinar medidas en rechazo del Lapao. La Diputación de Lérida, con apoyo de CiU, PSC, ERC y CDA, ha rechazado la ley y pide respetar el catalán y CiU lleva a los ayuntamientos de Lérida una moción contra la ley.


Josep Antón Chauvell, alcalde d’Alcampell

Publicat per “Heraldo de Aragon”, edicio de paper. Dissabte 25 maig 2013

Viles i Gents :: Documents medievals i renaixentistes en català :: May :: 2013.

 

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 de maig del 2013)

Fa ben poc s’ha publicat el llibre La llengua catalana en documentació notarial del segle XVI d’Albelda (Osca) d’en Javier Giralt Latorre, professor titular de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa. Es tracta de la transcripció i estudi dels 32 documents notarials en llengua catalana conservats a l’Arxiu Municipal d’Albelda, a la Llitera, trenta dels quals son del 1542 al 1560 i dos del 1582. L’estudi del professor Giralt comprèn tots els aspectes gramaticals dels documents: des de grafies i fonètica fins al lèxic i l’onomàstica, passant per la morfologia i sintaxi, i el tot completat amb uns minuciosos índexs. En el lèxic es registren tots els lexemes dels documents, es defineixen i se citen en el seu context, amb nombroses notes addicionals. Els noms de lloc i de persona hi són etimologitzats. En resum: un estudi exhaustiu i d’agradable lectura. Aquest treball se situa dins una de les línies de recerca del Grupo de Investigación del Catalán en Aragón, el propòsit de la qual és l’edició i l’estudi de tots els textos escrits en català a l’Aragó des dels orígens fins a l’abolició dels Furs el 1704, centrant-se bàsicament en la documentació notarial i processos criminals conservada en els arxius municipals de la Franja. Més endavant també s’haurà d’anar a altres arxius, especialment als episcopals de Saragossa, Lleida i Tortosa que guarden molts materials de procedència franjatina, i que en el cas dels dos darrers podrien demostrar la persistència de l’escriptura en català a l’Aragó amb caràcter paraoficial —l’Església— fins avui en dia. O no, i precisar-ne les dates de trencament d’aquesta tradició. Encara s’ha fet poca cosa en aquests arxius, si bé en un cas amb bons resultats pel que fa a textos literaris. I no es poden deixar els textos en català produïts a l’Aragó, però de fora de la Franja. Se’n troben a Saragossa, a Alcanyís, a Casp, a Capella … . Un desideratum és l’edició i estudi del Llibre d’Estatuts de la Confraria de Sant Nicolau de Graus escrit de 1516 a 1527 en català. De feina no en falta.

Artur Quintana

Viles i Gents :: Sobèrbia :: April :: 2013.

 

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 d’abril del 2013)

El pintor britànic Francis Bacon en va fer quaranta variacions. Una veritable demostració de neurosi obsessiva. Cap d´elles es sembla a l’original. Els colors són absolutament oposats i l´intenció pictòrica mai n’és naturalista o realista, ni molt menys objectiva; sempre expressionista. Hi ha variacions en que riu, altres en que crida o altres en les que sembla desesperat. Però també n’hi ha que et fa sentir-te a tu, espectador, agredit, insultat, fins i tot vomitant-te al damunt tota la ira continguda del retrat original.
Aquest és sobri, molt sobri, amb una paleta restringida amb infinitat de variants de blanc, de vermell i unes puntades d’ocre. Les celles una mica arquejades i la boca ben tancada, sense exagerar. La sensació de fermesa i d’energia brolla de dins. Bacon sempre va dir que ni el va veure ni el volia veure, que no podria suportar-lo (es sospita, en canvi, que sí, que el va tindre al seu davant). Però ell (el retratat) està tranquil, relaxat. Pel seu voltant es pot sentir l’aire.
Si el voleu conèixer (al retratat) sentireu primer que ell us està vigilant a través d’un espill (un recurs molt barroc) i potser dubtareu d’entrar a la petita cambra on ell us espera, malgrat que no us vol rebre. Si tot i així goseu entrar-hi, haureu de lluitar per aguantar-li la mirada, i coneixereu els dos significats de la paraula SOBÈRBIA. Perquè sobèrbia és la tècnica pictòrica que ha creat una atmosfera carregada de tensió, amb un enquadrament tan directe que trenca la distància entre l’observador i el retratat; i ple de sobèrbia és el personatge que us està reptant, que us està transmetent que no sou dignes d’estar davant d´ell, que només sou unes ínfimes titelles ridícules que mai arribareu a comprendre el poder que ell representa, el poder del Yavé de l’Antic Testament, el poder i la sobèrbia de l’església quan es sent amenaçada.
Tota la técnica de Rafael, Ticià o el Greco en mans d´un renovador de la pintura: Velàzquez. El retratat: el papa Inocenci X Pamphili. Roma. El podeu veure (o potser millor fugir) al Palazzo Doria Pamphili, al centre de Roma.

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: Sant Jordi, lo nostre patró? :: May :: 2013.

 

(Publicat al Diario de Teruel, el 27 d’abril del 2014)

La figura de Sant Jordi resulta tan difusa com important. Dades incertes l’identifiquen amb un soldat romà que vivia a la Capadòcia turca i que va patir martiri a Palestina a principis del segle IV. A falta de documents, llegendes. A l’Alta Edat Mijtana queda vinculat al mite pagà del dragó, al qual acaba guanyant. La vila de Montblanc l’ubica davant les seues muralles, defensor d’una princesa. Segons la tradició va aparèixer-se a Pere I a la batalla d’Alcoraz ajudant-li a reconquistar Osca; posteriors reis aragonesos van fomentar lo seu patrocini creant confraries cavalleresques. Però el sant és molt internacional, protector dels creuats i un dels principals de la religió ortodoxa, dóna el nom a la república de Geòrgia i la seua creu a la bandera d’Anglaterra, i és patró oficial d’uns quants estats.
L’any 1984 lo 23 d’abril, dia de la seua festivitat, va convertir-se en la festa de la jove autonomia aragonesa, reimplantant disposicions reials medievals. Ben armat, bandera en mà i a cavall, va ser el patró de l’estament nobiliari aragonès. Mentrestant, sense l’empara legal, lo poble sempre s’havia encomanat a Sant Anton Abad, patró dels animals tan necessaris per a la supervivència en una societat agrícola prèvia a la mecanització, i encara ara a la majoria de les nostres viles se celebra la seua festa amb benediccions i fogueres lo 17 de giner. Pareix lògica aquella elecció oficial, moderna i urbana, entre un valent cavaller i un ermità pedestre que tenia un gorrinet.
Les lleis creen les tradicions. Ho diu lo calendari i, si fa bo, la gent ix d’excursió a celebrar San Jorge, San Chorche o Sant Jordi, encara que l’article 3 de l’Estatut reformat de 2007 parla del “día de Aragón” sense cap referència religiosa. Al final de la primera part de Don Quijote, lo protagonista decidís anar a Saragossa a las “famosas justas” que cavallers del regne d’Aragó celebraven pel sant, però no ho farà per desmarcar-se del Quixot d’Avellaneda, publicat el 1614, que va voler apoderar-se de la seua història. Què queda de la cavalleria i del sant apòcrif?

María Dolores Gimeno

Viles i Gents :: Un Sant Jordi literari :: May :: 2013.

 

-Publicat a La Comarca el 26 d’abril del 2013-
Cada vegada més la festa de Sant Jordi al Matarranya és converteix amb una celebració marcadament literària i reivindicativa de la nostra llengua. Així el Consell Comarcal, a través del Departament de Cultura i amb la col•laboració de l’Associació Cultural del Matarranya, va organitzar la segona lectura continuada “Quedaran les paraules” que l’any passat va iniciar l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte a Calaceit i que enguany es traslladava a Lledó per homenatjar el poeta i company de la Freixneda Juli Micolau. La Banda Comarcal San Anton complementava musicalment la lectura pública dels textos de l’escriptor present en la convocatòria. “Licantropia”, la novel•la de l’amic de columna Carles Terès, guardonada pel Govern d’Aragó amb el desaparegut premi literari Guillem Nicolau, va ser un altre dels protagonistes de Sant Jordi per ser un dels llibres més venuts a la nostra comarca i arreu del territori de parla catalana i que ja va per la tercera edició, fita que només havia aconseguit “Memòries d’una desmemoriada mula vella” de Desideri Lombarte. A Pena-roja l’Associació Cultural Tastavins com cada any per Sant Jordi organitzava una caminada que enguany arribava a la Punta de la Camiseta, l’origen i el paisatge que van inspirar Carles Terès per escriure “Licantopia”.
I al costat de les parades de llibres, promogudes per les associacions culturals locals, es venien les roses, símbol de l’amor. A Lledó, Queretes i Arenys de Lledó. A Calaceit, a més, es va presentar un poemari de Francesca Calaf, escriptora vinculada a la vila. A Mont-roig es va convocar una jornada literària amb una lectura per a menuts i una altra per adults. A Vall-de-roures la llibreria Serret oferia aquells dies una rebaixa del 10% en el preu dels llibres i durant el mes d’abril havia promocionat la signatura dels escriptors Isidro Garrido, Alicia Giménez Bartlett i Víctor del Árbol i els alumnes de l’institut Matarranya, per segon any consecutiu, oferien una paradeta de roses.

Viles i Gents :: Anticonstitucionals, analfabets i mentiders :: May :: 2013.

J. M. Gràcia Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 4 de maig del 2013)

La Comissió d’Ensenyament, Universitat, Cultura i Esport de les Corts d’Aragó ha aprovat el Projecte de Llei d’Ús, Protecció de les Llengües i Modalitats Lingüístiques d’Aragó (Llei de Llengües). Aquesta Comissió està formada només per membres del PP i del PAR, perquè els altres grups —PSOE, CHA i IU— la van abandonar per les desbaratades i demagògiques declaracions que va fer la coordinadora, Maria José Ferrando, del PP, i per la impossibilitat de tirar endavant cap de les esmenes que havien presentat.
Són mentiders el PP i el PAR, de principi, perquè el projecte que han aprovat ni protegeix, ni fomenta l’ús de les dues llengües pròpies d’Aragó, ni de les seues modalitats, tot el contrari, està pensat per fer-les desaparèixer. Tant és així que se’ls nega el seu propi nom. Són mentiders perquè l’objectiu més important que tenen és la derogació de la Llei del 2009. Si no existís la dita Llei, no haguessin gosat de fer-ne cap d’altra.
Són analfabets, “lingüísticament parlant”, perquè, què altra cosa es pot dir quan ignoren els criteris científics de tots els acadèmics, filòlegs, lingüistes, escriptors, associacions culturals, …? Són analfabets, “lingüísticament parlant”, perquè ni saben, ni poden, ni volen protegir realment el català i l’aragonès, ni cap de les seues modalitats. Només els faré una pregunta: ens podrien dir quins han estat els assessors tècnics — acadèmics, filòlegs, lingüistes i escriptors— d’aquesta nova llei. Seria força interessant conèixer-los.
Són anticonstitucionals perquè no respecten l’article 3, apartat 2 de la Constitució espanyola que diu. “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus Estatuts.” Si l’estatut no ho fa també és anticonstitucional. Són anticonstitucionals també perquè la llei que han aprovat tampoc respecta realment el que diu l’article, 3, apartat 3: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” On és el respecte, si en compte d’anomenar a les dues llengües pròpies, com a català i aragonès, se’n diu a la llei que han aprovat: LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) i LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica). Si no fos un escarni, petaria a riure indefinidament.

José Miguel Gràcia

Viles i Gents :: De secà :: May :: 2013.

J. A. Carrégalo Categoria: Article Viles i Gents

A voltes pels passadissos judicials es poden trobar uns curiosos personatges que a poc a poc s’han anat guanyant una trista celebritat degut a les calamitats que en determinats casos poden arribar a ocasionar. Són persones sense formació jurídica ni experiència, i evidentment sense cap titulació, que en els seus cercles familiar i d’amistats han adquirit un cert renom com a coneixedors de les dreceres i viaranys dels mons administratiu i judicial. Són coneguts col•loquialment com a “advocats de secà”. I presumixen de saber-ho tot i parlen amb una gran desimboltura i sense ambages de matèries en les que són llecs. Fins al punt que alguns confiats els consulten i els demanen consell.
Hi penso moltes voltes en estos brillants “homens de lleis”. Sobretot ara que a l’Aragó, pels despatxos i pels laberints del poder han aparegut, com si foren bolets, tants “filòlegs de secà”. Eixos personatges als que tant se’ls en foten los dictàmens de la “Real Academia Española” o de la Universitat de Saragossa, i passen olímpicament del criteri unànime de la comunitat científica.
No puc evitar establir paral•lelismes entre els “advocats” i els “filòlegs” de secà. I me’ls imagino, als “filòlegs”, tocant los ressorts dels poder amb los seus llargs tentacles, amb la sacrosanta missió d’aconseguir proscriure el nom de català per a la llengua que parlem a la Franja. Ara que, amb les denominacions eufemístiques de “Lengua aragonesa propia del área oriental” i “Lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica” que consagre la nova i regressiva llei, tant ells com lo PP i el PAR s’han lluït. Ah! i per cert: a vore si els militants de la proscripció s’espavilen i comencen d’una volta a escriure en eixos idiomes rebatejats; a vore si per fi demostren lo gran interés que diuen tindre de protegir y promocionar “las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón”. Perquè, de moment, en este aspecte, ben poca cosa han fet llevat d’embolicar la troca.

Publicat a La Comarca, columna «Viles i gents», edició del 17 de maig de 2013

Viles i Gents :: De llengües, identitats i acrònims :: May :: 2013.

A. Bengochea Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publical al Diario de Teruel el dissabte 25 de maig del 2013)

—La llengua comporta un aspecte identitari molt fort— ens insistia el Justícia d’Aragó. Podem acceptar la denominació Aragonès, però no Català. Suposaria acceptar la catalanitat d’un territori nostre. Això, mai.
Aquest és l’argument més ferm per eliminar el Català de l’orbita lingüística aragonesa. No es pot de cap manera cedir territoris a una Catalunya separatista, enemiga ancestral de la identitat aragonesa. Perquè és clar que el Castellà no té cap connotació identitària. És la llengua amplament utilitzada —i que, a més a més, identifica la unitat territorial aragonesa. Com el seu nom indica, no hi ha res més aragonès que el Castellà, que conforma un imperi que, des de Saragossa, irradia per tota la resta d’Espanya, gran part de l’Amèrica Llatina i amb un bon nombre de parlants als Estats Units. Aquesta és la realitat actual i la que té importància. Que la llengua castellana sigui forànea a l’origen, o que comencés a desenvolupar-se a les nostres terres al segle XV —al menys 250 anys després de la presència de la catalana i aragonesa, a la que poc a poc a anat suplantant— no té cap importància: son coses d’un passat molt remot, coses d’abans.
Els noms de les llengües no s’ha d’imposar (com volen fer els filòlegs), cadascú pot posar-li els noms que vulgui, sempre que siguin noms de llengües aragoneses. Res s’ha de prohibir (bé, es pot fer una excepció amb la paraula català, pel perill que comporta). Així, doncs, tot el que es parla a l’Aragó és llengua aragonesa: hi tenim una Llengua Aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental (LAPAO), una altra pròpia de l´Àrea Pirenaica i Prepirenàica (LAPAPYP), i un altra que es situa més enllà del bé i del mal i que és pròpia de totes les àrees, és a dir, pròpia de la Unitat Territorial Aragonesa (LAPUTA). Com veieu l’acrònim coincideix amb un territori dels “Viatges de Gulliver” que, per la seva cacofonia, donà molt que parlar en la seva època. Cap problema, també lapao coincideix amb una llengua minoritària xinesa. El que importa és la llibertat, la tolerància i, sobre tot, sobre tot, actuar amb molt, molt d’aragonesisme.

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: Postureo LAPAO, riau riau! :: May :: 2013.

N. Sorolla Categoria: Article Viles i Gents

Ningú en suficient capacitat d’abstracció pense que hi ha una frontera lingüística entre el que parlem los del Matarranya/Mesquí, i el que parlen los de la Terra Alta o els Ports. Los parlants no canvien de llengua en passar la frontera. Però hi ha cert sector obsessionat en pensar que el dimoni català saquejarà les nostres terres. Com si el nostre futur se decidire diàriament a Tortosa, Tarragona o Barcelona, i les Lleis de Saragossa i Madrid foren il·lusions òptiques. Però ni tan sols eixe sector creu que no parlem català. Tal com dirie un adolescent, tot això és postureo. I postureo és una nova paraula d’Internet que posa nom a una vella tradició: comportar-se més per imatge i aparença que per una motivació real.

La nostra Consellera (PP) ha encapçalat los sectors polítics als que els aterra la realitat catalanoparlant. I això ha acabat en què l’única forma de recordar la Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental de la Comunidad Autónoma és dir-li LAPAO. Posteriorment Serrat es va trobar aïllada encapçalant este bunker boinarosca i va afirmar davant los mitjans que “en Aragón no se habla ‘lapao’ sino catalán, jo també parlo català”. Tanta volta per a arribar al mateix bancal?

Un altre cas més proper és lo de María Herrero (PAR). Defensava que “la noticia ha molestado bastante a algunos de nuestros vecinos porque no llamamos catalán a lo que ellos quisieran que lo fuera”. Però els fets són que Herrero realment no creu en esta obsessió segregacionista. Tos explicaré una anècdota. En època electoral participava als mitings locals que es fan al Matarranya, a on los representants locals se dirigixen a l’auditori en la llengua del poble. Maria Herrero s’aproximave als electors dient que l’entén, perquè va estudiar a Lleida. I la pregunta és: si realment creguere que parlem aragonès no veurie la contradicció de relacionar el català de Lleida en la nostra llengua? En definitiva, són postureos lingüístic per a emergir electoralment l’anticatalanisme. La pena és que entre postureo i postureo mos juguem la diversitat lingüística.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja