Peronella i Ramon Berenguer IV
Què lluny ens queden aquells temps en que la Companyia d’Orient cridava “Aragó! Aragó!” abans d’envestir a la batalla, o de quan Ramon Muntaner parlava del “casal d’Aragó”, tot referint-se als reis de la Casa de Barcelona, aquells temps que parlàven de la “unió indissoluble” d’ambdos territoris, aquell segle XVIII on tota la corona abraçà la causa austracista o aquell recent segle XX, on la república fou defensada a banda i banda del cinca.
Una història compartida de sis segles de duració (1137-1707-14), plena de recels i de desavinences, però també de germanor i de lluitar plegats per la causa comuna, sigui la monarquia o la defensa dels drets propis.
Avui dia, com a “comunitats autònomes”, les relacions no són pas fàcils i l’anticatalanisme arrelà en part de la societat aragonesa, atiat pels polítics oportunistes i per l’statu quo imperant a les Espanyes. Mals entesos i errades mútues mostren avui un difícil horitzó d’interessos comuns, que encara avui dia tenim, com les comunicacions, el conflicte de l’aigua, el patrimoni històric compartit, euroregió, uns símbols i una llengua que compartim amb part del territori aragonès (la Franja), i moltes coses més de les quals no se’n parlen, almenys no tant com dels enfrontaments: el conflicte amb l’art sacre de la Franja, els recels pel mot Països Catalans, el discutit origen de la banderra barrada, regne contra comtat, nom de la “corona”, patrimoni comú disputat, reciprocitat de les televisions, els secessionistes lingüístics, estatut català, etc,etc,etc.
I tot això últim, que sí troba molt ressò mediàtic, tenint fins ara l’Aragó un president catalanòfon…
Tanmateix, les coses són com són i no podem enderrerir el temps, les relacions entre veïns sempre poden ésser conflictives, però crec que no és bo que vivim d’esquenes dos països que (repeteixo amb mil problemes), han remat durant molt de temps en la mateixa direcció.
Per acabar i il·lustrar d’alguna manera aquesta afecció de temps no tan remots, m’agradaria posar un text de l’època de la guerra civil (1936-1939), un article d’un català (Lluís Capdevila) lluitant al front de l’Aragó, on explica la rebuda d’una carta d’un company aragonès, que és prou explícita:
Catalunya a Arago
La Humanitat,
(Publicat a 21 octubre 1936Diari de Guerra amb el títol Únicament antifeixistes)
De retorn a Alcanyiç, trobo damunt la taula una carta.
Aquesta carta, rebuda ja fa dies, la vaig deixar a la vista per
a comentar-la el dia que no em veiés obligat a anar al front
pròpiament dit, car ací a Alcanyiç, sense la presència dels
milicians ningú no diria que estem en guerra. Igual deu
passar a Barcelona, salvant sempre la diferència que hi ha
entre la majoria dels milicians barcelonins – que per a prendre
cafè no necessiten fusell – i els d’Alcanyiç, que ja han
entrat en foc i estan disposats a tornar-hi a entrar sempre
que convingui.
Avui -l’ambient no hi ajuda- no us parlaré d’obusos, de
metralladores, de les gestes magnífiques de la nostra aviació.
Avui comentaré la carta que m’ha escrit un aragonès.
Als que senten un veritable amor a Catalunya, als que senten
ben arrelat al cor el sentiment de catalanitat, suposo
que no els sabrà greu, que no els doldrà, que no creuran
temps perdut l’emprat en la lectura d’aquesta carta.
Aquesta carta l’ha escrita, com he dit abans, un aragonès,
un veí d’Alcanyiç, el nom del qual correspon a aquestes
inicials: J. V.
D’aquesta carta, datada el 19 del present mes, són les següents
frases: «Ya era hora que vosotros los catalanes os
convencierais de que no os odiamos… Los lazos que nos
unen son tan fuertes que, a pesar de los manejos de algún
político desaprensivo, no pueden romperse … Estamos amparados
por la misma bandera, y hoy, màs que nunca, debemos
ser leales amigos y luchar para que nuestras libertades
no se coviertan en tirania … No queremos vuestras
dàdivas, sino vuestro cariño y vuestra amistad… No os odiamos.
Nuestro afecto es cada día màs fuerte… Luchemos
juntos para que muy pronto ondee la bandera de la justicia
y de la paz.»(*)
Aquesta carta ve a ratificar el que he dit altres vegades en
aquestes cròniques: l’amor, l’agraïment d’aquests germans
aragonesos que veuen en l’exèrcit de Catalunya l’exèrcit
alliberador.
Per tots els pobles per on he passat, des d’Alcanyiç a Vivel
del Río, he vist banderes de Catalunya, les noies i les velles
m’han demanat llaços catalans per a posar-se’ls al pit,
damunt el cor; he pogut veure com «Els Segadors», el nostre
himne nacional, era escoltat amb un profund respecte
pels que no són catalans; he pogut veure com la gent dels
pobles ocupats es sentia emparada pels nostres milicians i
joiosa de la seva presència, car la presència dels nostres milicians
significava per a aquesta bona gent germana l’ordre
i la justícia.
I he vist com nosaltres sabíem correspondre a aquest
amor, a aquest afecte, a aquesta simpatia.
Per mitjà del doctor Soler i Pla, que dies enrera visità
aquest front, les dones catalanes enviaran robes d’abric per
a les dones i criatures aragoneses que a Azuara, a Fuendetodos,
i a molts altres pobles hem vist gairebé despullades.
Els minaires d’Utrilles em demanaren material escolar –
es moren de fam i demanaven llibres! – i el material escolar
els serà enviat. A Banyoles, uns homes de bona voluntat i
bona intel·ligència han fet molts viatges al front, i seguiran
fent-ne, molts altres, portant robes i queviures, obra magnífica
de solidaritat, de fraternitat, en la qual col·labora tot
el poble.
A més, doncs, que per a moltes altres coses, aquesta
guerra que els feixistes fan incivil haurà servit per a desfer
l’estúpida llegenda del separatisme No, no som separatistes.
Es a dir, ho som de Royo Villanova, de Lerroux, de Gil
Robles – i també ho som de Cambó – de tots els polítics venals
i enemics del poble. No ho som, però, de l’obrer aragonès,
castellà, gallec, basc, valencià, andalús.
El pas dels catalans per terres d’Aragó ha desfet la innoble
llegenda gràcies a la qual bastien la seva política d’odi i
d’incomprensió els quatre tocats de l’ala tipus Royo Villanova
que la Revolució haurà arreconat per a sempre.
Heus ací perquè voldríem que en aquests moments no
sorgissin divergències ni dissencions, per petites que fossin,
entre nosaltres. Heus ací perquè voldríem anar ben units,
cada dia més units, contra l’enemic comú que és el feixisme,
el qual únicament pot triomfar si entre nosaltres no hi
ha una identificació, una homogeneïtat, una unió absolu-
tes. Qui no ho cregui així, qui no obri així, és, conscientment o
inconscient, un enemic del poble que treballa a profit dels botxins
del poble. Ací no hi ha d’haver F. A. I., ni P. O. U. M., ni
Esquerra. Ací únicament hi ha d’haver antifeixistes. Quan haguem
triomfat, cada un recobrarà la seva personalitat política i
social. En les hores de lluita una acció conjunta i un sol objectiu.
Com a catalans que lluitem contra el feixisme així ho voldríem.
I així ho volen tots els revolucionaris autèntics, tots els que
s’han donat en cos i ànima a la Revolució.
Alcanyiç, Octubre.
