Skip to content

Varapalo a los mineros de interior de Ariño y Mequinenza.

Matarranya íntim | Lo finestró del Gràcia.

Matarranya íntim 1

 

El dia 24 de juliol es va presentar al saló de plens de la Comarca del Matarranya de Vall-de-roures la primera edició del Festival “Matarranya íntim”, el qual tindrà lloc a Ràfels els dies 3 i 4 d’agost. Després de les paraules d’obertura de l’acte per part del president de la comarca, Francisco Esteve, van prendre la paraula el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Ràfels i el responsable de Cultura de la Comarca. Tots ells mostraren l’entusiasme amb el que ambdues institucions acollien la singular mostra de microteatre —teatre, dansa, poesia escènica, música en directe…— que deixa els escenaris per endinsar-se als domicilis privats de Ràfels, oberts al públic. Muntatges agosarats i emergents que s’allunyen de les fórmules i llenguatges convencionals. El director del festival, enamorat de les terres matarranyenques, Jacobo Julio es va referir a la gènesi dels espectacles que no són altra cosa que l’extensió del festival valencià del Cabanyal; i esmentà les companyies intervinents, així com tots els espectacles.

 

Matarranya íntim 2Matarranya íntim 3Matarranya íntim 4El festival ha estat finançat i organitzat per la Comarca del Matarranya, Francachela Teatro i Producciones la Tía Lola, amb un munt d’entitats col·laboradores. El espectacles que es repetiran tres o quatre voltes, dissabte i diumenge, seran els següents: “Això ací no passa… no passa ni poc”, “Carrusel de los niños perdidos”, “El día que cambié mi casa por una trompeta de colores”, “Enviudada”, Üiqü’is”, “La caseta d’Anacleta” i “Luna y panorama de los insectos” (concert). Veritablement el festival té un atractiu força especial.

 

A mig matí va acabar l’acte al Bar la Plaça de Vall-de-roures amb un tast de productes de la terra, vi negre de terres valencianes i una mostra de un dels espectacles a càrrec de Pepa Cases.

 

Convé reservar les entrades (20 per cada actuació) —de debò ben barates— a matarranyaintim@gmail.com, o comprar-les a la Llibreria Serret.

 

Matarranya íntim 5Matarranya 6

 

Programa 1Programa 2

 

Cosas de Absenta: “Blancanieves” y el torero Nicanor Villalta.

A mi edad aún no tengo claro si las corridas de toros me gustan o me aterrorizan. Como le decía a Xavier Theros hace unos días mi relación de amor/odio hacia este espectáculo me impide posicionarme. Por una parte sufro horrores al ver las torturas a las que se someten los animales y, por otra parte, reconozco que la estética del toreo y todo lo que conlleva me llama poderosamente la atención. Es más… Diría que me fascina. De hecho, desde que abrí el blog he hablado de toros y sus plazas barcelonesas en más de una ocasión y, en especial de la del Torín. Mi favorita y la primera en desaparecer.
Todo esto viene a cuento de una historia que me ocurrió tras ver la magnífica Blancanieves de Pablo Berger. La vi sabiendo que sería de mi agrado ya que contenía todos los elementos para que así fuera. Un cuento clásico, ambientado en la España de principios del siglo XX, con una Blancanieves que encuentra unos enanitos toreros en lugar de mineros. La sorpresa me llegó más tarde, cuando un amigo me comentó tener la impresión que el personaje del torero se inspiraba en un pariente lejano suyo llamado Nicanor Villalta. Un par de coincidencias al principio de la película le hicieron sospechar. Una era el nombre del personaje, Antonio Villalta mientras que la otra era aún más llamativa. Nicanor Villalta era un torero muy famoso en los años 30. Tanto, que protagonizó películas como galán y también le dedicaron unos cuantos pasodobles. Pero su mayor hazaña fue matar siete torosen una misma corrida y una heroicidad similar realizaba Antonio Villalta al principio de la película. Con la diferencia que en la ficción ocurre en la plaza de Sevilla en 1910 mientras que en la vida real eso fue en Madrid, en 1935. Ese día se vio obligado a matar él solo a todos los toros porque sus compañeros de cartel (Manolo Bienvenida, Domingo Ortega y Maravilla) habían sufrido graves cogidas.
Por lo demás, la película y la vida real de Nicanor Villalta luego toman caminos distintos y, aunque intenté por todos mis medios descubrir si lo que cuento es algo más que una simple casualidad no lo pude descubrir. De todos modos, la biografía de Nicanor Villalta da para un argumento de película, como ahora verán.
Nicanor nació el 20 de noviembre de 1897 en Cretas (Teruel) y a una edad muy temprana emigró con su familia a Méjico, lugar donde empezó su interés por los toros. Su padre, que era novillero y banderillero, en parte fue culpable de transmitirle esa afición.
A su vuelta a España tomó la alternativa en la plaza de San Sebastián, en el año 1922. A partir de entonces su fama fue en aumento hasta llegar a ser considerado uno de los mejores matadores. De él se valoraba su honradez en el ruedo y el ser un excelente estoqueador. Motivo por el cual era requerido en todas las plazas de España y, especialmente, en Madrid y Barcelona donde actuaba tan a menudo que hubo quien le llamó “el expreso de Madrid-Barcelona”.
En los años 30 era famoso, ganaba dinero y tenía suerte en la vida. Tanto que pensaba retirarse en 1936. Acababa de casarse y esperaba su primer hijo. Pero la Guerra Civil le truncó todos sus planes de una manera fulminante. El portero de su finca le acusó de fascista y tuvo que salir por piernas perseguido por la milicia. Se escondió en un zulo y allí malvivió durante el tiempo que duró el asedio de Madrid. Cuando acabó la guerra, su mala situación económica le obligó a tener que volver a torear. En Barcelona se estrenó el día de la Mercè de 1939 (el mismo en que el Capità Puig se elevaba en su globo “España” y se estrellaba en el balcón de casa de mis abuelos maternos) y esto es lo que se decía de su actuación en la crónica de La Vanguardia del día 26:
Extracto de la crónica de la reaparición de Nicanor Villalta en Barcelona
Aunque la  vuelta al ruedo fue más bien floja en nada se puso al día y volvió a ser el Nicanor Villalta de antes pero no por mucho tiempo ya que,  cuatro años después,  decidió finalizar su carrera con una última corrida en la plaza de Zaragoza.
Una vez retirado se dedicó a la hostelería, regentó la plaza de toros de Toledo y fue asesor taurino de la presidencia en la plaza de Madrid entre muchas otras cosas. En 1966 fue uno de los toreros protagonistas de Juguetes rotos”, la película documental de Guillermo Summers con guión de Tico Medina en la que Villalta, a los 68 años de edad, mataba a su último toro en la plaza de “Las Ventas” de Madrid. Allí acabó su vida pública y empezó una nueva vida, en el anonimato, hasta que murió en 1980 a los 82 años.

El valencià al Carxe i al Matarranya – Societat Anònima – Canal 9 (2013) – YouTube.

El Carxe és una serra de fins a 1.371 metres d’altitud que dóna nom a una zona dels municipis murcians de Iecla i Jumella a l’Altiplà i Favanella a l’Oriental, on es parla català/valencià de forma continuada des del segle XIX.

Té una superfície de 310 km2, una porció del qual forma part del parc regional “Serra del Carxe”.[1] Amb 644 habitants empadronats (2009), representa un 0’005% dels habitants dels territoris de parla catalana.

Gràcies a les recerques sociolingüístiques dutes a terme per Manuel Sanchis i Guarner, des dels anys 50 del segle XX es coneix la seua existència com a zona de parla catalana. Malgrat que el català no té reconeixement oficial a la Regió de Múrcia, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua imparteix classes de valencià a Iecla,[2] a petició de l’Ajuntament mateix, prèvia instància al Síndic de Greuges del País Valencià d’un veí del Raspai.[3]

Preparando el curso de chamanismo de luz en Matarraña 2012.

 

regio7-quirze.jpg (Imatge JPEG, 1519×2036 píxels) – Escalat (43%).

Los 40 voluntarios se despiden del primer campo de trabajo en el Matarraña.

Matarraña me mata.

Somos un grupo de jóvenes de varias comarcas de Aragón que nos hemos echado la mochila al hombro y nos vamos a encargar de mostraros la hermosa comarca del Matarraña.

I Festival MATARRANYA INTIM.

 

El Dpto. de Cultura de la Comarca del Matarraña/Matarranya junto con Producciones La Tía Lola y la Asociación Francachela Teatro organizan el I Festival MATARRANYA INTIM. Este proyecto pretende llevar al medio rural un formato de teatro innovador, centrado en el teatro íntimo, próximo y experimental. Un festival de artes escénicas que lleva microespectáculos vanguardistas al interior de las casas de nuestra comarca.

La cita será los días 3 y 4 de agosto en Ráfales. En el documento anexo se adjunta el programa.

ENVIUDADA
(danza – teatro) castellano
Cía: A Tempo Dansa Creación e interpretación: Pepa Cases
Música original: La Pepa Diseño gráfico: Buitcreatius.com
Tras la muerte de su marido regresa a casa donde baila la tristeza hasta que una noticia cambia su destino.
Una reflexión sobre los valores y las promesas de una manera íntima y participativa.

“ÜIQÜ’IS” é
(teatre d’objectes i humor) sense text
Cía: La Panda de Yolanda (David Durán, Raquel Hernández, Merce Tienda i Josep Mª Zapater)
Direcció, creació, interpretació i realització escenográfica: La Panda de Yolanda
Il· luminació: David Durán Música: Josep Mª Zapater
Què florida i quina gràcia, te la xica pel carrer. Quin senyal de bona imprempta, dos, tres üiqü’is entre més.

EL DÍA QUE CAMBIÉ MI CASA POR UNA TROMPETA DE COLORES
(teatro) castellano
Cía: Maquinant Teatre Actrices: Aina Gimeno, Anna Moret y Anna Ulloa
Dirección: Isabel Martí Colaboración especial: Miguel Serrano
Mi casa, aquí sucedo. Entra, pronto llegarán y tú me haces compañía. Mi casa… mi vida que un día se va a partir en dos. No sabré donde guarecerme…y tú, me haces compañía.

CARRUSEL DE LOS NIÑOS PERDIDOS
(poesía escénica) castellano
Cía: Colectivo Piel Autores y dirección: Clara Carbonell y Carlos Luna
En escena: Clara Carbonell, Carlos Luna y Raquel Renart
Sumergiros a través de sus puertas al mundo mágico de los Niños Perdidos, en este espacio inocente donde la imaginación crea los temores que habitan el corazón al intentar amar o ser amado.
Programación

LA CASETA D’ANACLETA é
(teatre infantil) valenciá
Cía: Almudena Francés
Anacleta no està en casa, però hem trobat les seves claus, voleu que entrem? ja se que no està bé entrar en la casa dels demés i tocar les seves coses, fins i tot potser perillós, però molt divertit!

AIXÓ ACÍ NO PASSA…NO PASSA NI POC é
(contes per adults) valenciá
Cía: Almudena Francés
Un espectacle de contacontes per a adults. Una mirada antropològica de les coses que ens passen. Històries nostres contades com si li passaren als altres. O què diria un Selenita si visitara la terra?
Íntims a la nit: LUNA Y PANORAMA DE LOS INSECTOS presentan é

“MÚSICA DE LOS SUEÑOS” (concierto) castellano
Cía: Luna y Panorama de los Insectos
Voz y guitarra: Carlos Luna Bajo, percusiones, melódica, xilófono y coros: Clara Carbonell
Piano y acordeón: Javier Vega Chelo: Exequiel González
Percusión, bajo, xilófono y coros: Odisseu Fill de Laertes
Luna y panorama de los insectos propone una comunicación distinta rompiendo los códigos habituales.Juegan con la música y las palabras, produciendo carga emocional vibrante, desgarradora y llena de magia.

Viles i gents.

Mides i cabudes (lliure interpretació) – Tomas Bosque

Lleme.- Com els de la coalició matallengües no hi tenen ni una lleme de ‘talento’ en cultura aragonesa, seguirem escrivint noms i paraules, així quan mos les vulguen prohibir del tot sabrem on trobar-les.

Dos dits, tres dits… No tindre quatre dits de front. Acerteu si penseu en los mateixos paios i paies que jo estic pensant.

Forcó.- No és lo mascle de la forca, ni lo mànec de la forcatja. Més curt 
que el pam perquè sol comprèn els dos primers dits de la mà.

Grapat.- Al meu poble zarpà i punyat. Lo que hi solen fer alguns al plat de pernil quan paga el vermut l’Ajuntament o la Cooperativa.

Remitjó.- Un cul de sac en un cabàs o dos, abans de cereal; però ara solament de verdura. Cosa de vells que encara hi van a l’hort a peu. El Bárcenas i altres patriotes s’han endut los euros a remitjons.

Quatre dies.- En quatre dies tot anirà a prendre pel sac. Els pobles del Baix Aragó s’hi quedaran més buits que lo Convent del Desiart.

Quatre gats.- Los pocs que hi quedarem al B.A. si segueix la política actual i els polítics només pensen en ells i els seus negocis. Motorland, sí; Hospital públic, no. No tenim solució.

Almosta.- En aragonès ‘alpada’. Tot lo que hi cap en les dos mans juntes. Si hi ha que agafar alguna cosa, els que tenen les mans més grans surten afavorits.

Pessic.- Un pessic d’arròs, sucre, sal, pebre…Hi ha pessics que enamoren. De moment juguem al “Piç piciganya, oli de la ganya…” que tant li agrade d’escoltar al senyor de les cartes al Director.

Eternitat.- Lo que tarden en aplegar els e-mails a alguns ajuntaments de la Franja, a poques paraules que tinguen escrites en català. Ni els obren. 

Munt.- Un munt de gent, d’olives, de problemes. Un munt de riure escoltant les entrevistes radiofòniques als inventors de llengües, com ara la LAPAO, que no convé escriure ni aprendre a escola.

Viles i gents.

Defensa del lapao ( Luis Rajadell)

El PP, el PAR i les seues comparses en la creuada contra el català d’Aragó recalquen que el terme ‘lapao’ no apareix a la nova Llei de Llengües. Ho diuen com a argument per a rebutjar este exitós acrònim. Una vegada constatada la xarlotada que han muntat amb l’eufemisme emprat per a referir-se al català parlat a la Franja, populars, aragonesistes i facaos volen esmorteir les rialles dient que la paraula ‘lapao’, que ha fet riure als filòlegs de tot arreu, no figura en el text legal.

I què, si no apareix? No se’n volen acatar de que l’acrònim, este i qualsevol altre, només és una fórmula ‘econòmica’ per acurtar una denominació formada per varies paraules. En este cas, l’acrònim està més justificat que mai quan el legislador, per a evitar que li ixqueren grans i taques roges per tota la pell, va canviar la denominació de la llengua parlada a la Franja i, en lloc de denominar-la català –mira que és senzill-, la va rebatejar com “lengua aragonesa propia del área oriental’ o, ajuntant les sigles, ‘lapao’. Els acrònims no tenen per què figurar en un text legal per a existir i estar justificats. La legislació que regula la creació dels acrònims és molt relaxada. Que hi farem! Per posar un exemple de moda a la província de Terol, el Fondo de Inversiones de Teruel no figure a cap llei com a Fite, però així el coneix tothom. O per posar un exemple global. La policia secreta del III Reich és coneguda històricament com a Gestapo, un acrònim que es va inventar un funcionari de correus alemany per ‘economitzar’ paraules. I va fer fortuna. El lapao, de moment, ha fet riure.

Viles i gents.

Un llarg hinvern (J.A.Carrégalo)

Estave previst que, enguany, los freds tardans s’allargarien molt. Un amic matarranyenc ho va predir a la tardor, allà pel temps dels bolets, quan afirmave que havie vist passar grans bandades de grulles camí de terres més càlides. Segons ell un clar símptoma de que mos esperave un hivern molt llarg i dur. I, com que acostume a encertar-ho, per a qué tots estiguérem avisats, ho vaig explicar a n’esta mateixa columna a les raderies de novembre.

Lo meu amic està particularment dotat per a predir el temps. No ha estudiat ciències físiques, ni astronomia, ni tant sols meteorologia, però tampoc li ha calgut. Té una particular disposició que li ve donada per l’experiència de tota una vida d’observació dels elements. Dotat d’una gran sensibilitat, ho va encertar de nou plenament, ja que enguany ha nevat quatre voltes, la radera de les quals a finals d’abril. Així, ben avançada la primavera, la neu mos sorprenie a tots. I molta gent es pensave que amb aquella s’haurie batut lo récord de nevades tardanes. Però no va ser així, ja que tinc gravat a la memòria que un 11 de maig, entre 1963 i 1965, sent jo un adolescent, en va caure a Mont-roig una de bona.

Sigue com sigue, és ben cert que quan Déu vol, de tots los aires plou. I ara per ara les civadetes ben just si escomencen a colrar. De tal manera que l’Alt Matarranya es veu preciós, cobert com està per un gran mantell verd i amb l’aigua que corre alegre per tot arreu. Està clar que enguany el refrany que rese “al juny la falç al puny” no es complirà. I el cas és que açò no presente traces de millorar ja que, tot i haver superat lo solstici d’estiu, encara ham d’anar una mica abrigats. 
Ara bé: si volem saber del cert si l’estiu serà poc o molt calorós, poc o molt sec, haurem de consultar de nou la segura predicció de l’amic matarranyenc.

Viles i gents.

Elogi del dialecte (Carles Teres)

Quan vaig estudiar disseny gràfic a l’Escola Massana, el dibuix era una de les matèries principals (tot i que hi havia qui afirmava que als dissenyadors no ens calia saber-ne, de dibuix). Vaig tenir com a professor en Ramon Noé, un tortosí tocat per la gràcia de l’art i de la pedagogia.

Jo, que venia de ser «el que millor dibuixa de la classe», vaig aprendre les moltes coses que em mancaven per a fer-ho una mica correcte. La primera lliçó d’en Noé a aquell grup d’aprenents d’artista súpermoderns era que si volíem distorsionar la realitat, fins i tot si aspiràvem a l’abstracte, primer havíem d’entendre les proporcions, la llum, la realitat que volíem dibuixar. Recordo la primera esbroncada cordial: «Mira noi –em va dir posant-me una mà sobre el muscle mentre l’altra, que aguantava un ‘Ideales’, assenyalava el meu gargot– si li vols fer les cames curtes, primer has de saber dibuixar-les proporcionades. Després ja estrafaràs la figura d’esta xica [la model] de manera que quedo bé, perquè sabràs per què les hi escurces, les cames, quin és l’efecte que vols transmetre.»

Això mateix es pot aplicar a la llengua. Per a saber escriure en el propi dialecte, primer n’hem d’aprendre les normes. Avui dia, per exemple, hi ha un grup molt potent de creadors que utilitza de manera natural i desacomplexada el dialecte del seu poble o del seu barri. Sense cursives ni cometes, tal com raja. Una generació que ha tingut la sort d’aprendre EN català a l’escola. Els envejo el domini, la seguretat que comporta saber com s’escriu allò que parles a casa, sense vacil•lacions, i poder-ho aplicar a totes les facetes de la vida i el coneixement. M’imagino l’esclat creatiu si això fos possible aquí a l’Aragó, amb el català tan bell que encara s’escolta pels carrers. Somniar és gratis (i encara no ho han prohibit).

Viles i Gents :: Les oronetes :: June :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 1 de maig del 2013)

Les oronetes comunes, blanc i negres, són aus que van i venen. Fugen del fred cap a terres de calor a fer el seu niu. Metàfora d’emigrants i viatgers a la recerca de treball o nous horitzons, s’instal•len a un perxe al carrer, o davall d’un ràfec, d’una finestra o el balcó d’una casa. I es queden mentre el temps acompanya. Discretes i prudents, n’hi ha oronetes que volen rutinàriament des del poble d’origen, a on passen les vacances, a la ciutat de destinació, a on treballen, i així passen la vida entre l’espai rural (inhòspit i buit durant l’hivern però ple d’humanitat i alegria als estius) i la massa urbana, sovint entre dues regions i maneres de fer, de viure i, inclús, de parlar. És un feit estacional i repetit durant la història, creador de noves identitat, ambidextres, amb la memòria de les raïls, que s’estimen, i el gust pel present a on residim. Nihil novum sub sole.
A voltes s’assimilen tant al nou entorn que poden acabar de caps de la colònia amb la que es mouen. Són les oronetes líder. En tenim exemples ben destacats a la comunitat aragonesa, la qual han arribat a presidir: Hipólito Gómez de las Roces, Emilio Eiroa i Luisa Fernanda Rudí, procedents d’Astúries los dos primers i sevillana l’actual presidenta. De la vila gironina de Ripoll, “bressol de Catalunya”, és la nostra consellera de Cultura Dolores Serrat. Precisament a Catalunya, terra de destinació de tants aragonesos en diverses èpoques migratòries, va acabar de consellera de Governació Maria Eugènia Cuenca, filla de Calataiud, i és sabut que Josep Antoni Duran i Lleida, president d’Unió Democràtica de Catalunya, partit de la coalició governant a la comunitat veïna, és d’El Campell a la Llitera oscense.
Quina és la pàtria del polític oroneta? Importa el seu origen administratiu? N’hi ha una identitat intrínseca immutable o cal crear-ne una de nova fora de l’espai originari? Un és d’a on naix o d’a on vol? I les pobres oronetes de la frontera, d’a on són?

María Dolores Gimeno

Viles i Gents :: La nova Llei de Llengües :: June :: 2013.

-Article publicat a La Comarca el 7 de juny del 20013-
Tinc com a llengua pròpia, que em van transmetre els meus pares, una que em permet relacionar-me amb onze milions de persones d’Aragó, Catalunya, València, les Illes i sud de França. La vaig haver aprendre a escriure als trenta anys quan vaig emigrar al Principat i que m’ha servit per a dedicar-me professionalment a la docència durant trenta-cinc anys. Ara uns polítics aragonesos, obsessivament anticatalans, em diuen que la meua llengua no és el català del Matarranya sinó la llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental. I han fet una nova Llei de Llengües on diu que crearan una Acadèmia de la Llengua Aragonesa que elaborarà una gramàtica per a la nova llengua. Després vindrà la formació del professorat per a impartir la matèria, les gramàtiques i els textos didàctics, la investigació i promoció, la creació literària, la introducció en l’administració… Els polítics aragonesos del PP i PAR deien que feien una nova Llei de Llengües perquè l’anterior era inassolible en un temps de crisi, quan no calia inventar-se cap llengua perquè ja existia. Ara la nova, com podeu comprovar, els eixirà de franc.
Després de donar-li moltes voltes a la nova proposta lingüística del nostre govern aragonès, veig que no em convencen prou els seus arguments. I he decidit que prefereixo seguir parlar i escriure una llengua per a continuar relacionant-me amb onze milions de persones i no crear-me, seguint els seus propòsits, una nova frontera lingüística on no existeix. No m’interessa aprendre la llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental que com a molt em serviria per a comunicar-me amb quaranta mil parlants de la nostra comunitat i que en seran molt menys perquè de ben segur que molts faran el mateix pensament que jo: continuaran parlant i escrivint en català.
Sento que els nostres governants es prenguen tantes molèsties per a tant poc profit.

La Franja