Contrastos ibèrics
- • La generositat de la llei aragonesa de la llengua és bastant inferior a la del projecte de llei aranès
- LEONARD BEARD
Poc abans de Nadal, dues novetats politicolingüístiques van ocupar fugaçment els titulars. Per un costat, Marcelino Iglesias va complir la seva promesa i les Corts d’Aragó van aprovar finalment la llei d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies de l’Aragó. Per l’altre, el Govern de José Montilla va decidir enviar al Parlament el projecte de llei de l’aranès.
La comparació entre aquests dos documents resulta bastant instructiva. Tots dos desenvolupen els respectius estatuts d’autonomia, que d’entrada ja són molt diferents entre si. Encara que sigui en un article a part del que dedica al català i al castellà, i amb una preposició diferent, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya estableix que la llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, «és oficial a Catalunya». En canvi, l’Estatut d’Autonomia d’Aragó es limita a reconèixer que «les llengües i modalitats lingüístiques pròpies de l’Aragó constitueixen una de les manifestacions més destacades del patrimoni històric i cultural aragonès» i a anunciar que una llei de les Corts d’Aragó s’ocuparà de regular-ne l’ús.
Una vegada descartada l’oficialitat del català i de l’aragonès a Aragó, faltava per veure fins on arribaria la generositat del legislador a l’hora d’extreure conseqüències pràctiques del seu reconeixement. Ara ja estem en condicions d’afirmar que aquesta generositat no és molta i en tot cas se situa per sota de les previsions de la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries. En l’últim informe sobre l’aplicació de la Carta a Espanya, el comitè d’experts del Consell d’Europa, que presideix l’alemany Stefan Oeter, recordava que els compromisos escollits pel Govern espanyol, a més d’un «model bilingüe estructurat», comporten oferir així mateix «models d’ensenyament impartit essencialment en les llengües regionals o minoritàries».
Doncs bé, la llei aragonesa no només no planteja un model de plena immersió, sinó que ni tan sols preveu un «model bilingüe estructurat». Tot el que garanteix la llei és el que de fet ja existeix, és a dir, el dret a l’ensenyament voluntari del català i de l’aragonès (no en català ni en aragonès). Naturalment, aquest apartat de la llei aragonesa ha servit per posar en evidència el partit de Mariano Rajoy, que al seu programa del 2008 sostenia que els espanyols «tenen dret a escollir l’idioma en què s’ha d’educar els seus fills»; ara sabem que per a aquest partit els únics espanyols que tenen dret a escollir l’idioma en què s’ha d’educar els seus fills són els espanyols castellanoparlants. (Menys a Galícia, on Alberto Núñez Feijóo acaba de proposar una cosa tan inaudita com que l’idioma en què s’ha d’educar els fills es decideixi mitjançant una votació entre els pares.)
En el cas de l’aranès, el projecte de llei en regula l’ús com a «vehicle d’expressió normal de les activitats docents i administratives dels centres docents de l’Aran». Si la llei aragonesa es queda per sota de la Carta Europea, aquest projecte de llei sens dubte la depassa. A l’informe abans citat, Stefan Oeter i els seus col·legues lloen el model de plena immersió, però no s’obliden d’advertir que aquest sistema «no ha de ser obligatori per a tots els nens». En altres paraules, en lloc d’experimentar amb models d’educació trilingüe, sembla que el projecte de llei establirà a escala aranesa el monisme vehicular que regeix a Catalunya, amb l’agreujant que a l’Aran l’aranès només és la llengua habitual del 23% de la població.
Més enllà del cas de l’educació, és interessant contrastar els drets lingüístics de les 2.000 persones que parlen habitualment aranès a Catalunya amb els de les més de 30.000 que parlen català a l’Aragó. A l’Aragó, aquests 30.000 ciutadans només es podran dirigir en català a l’Administració a les «zones d’utilització històrica predominant» d’aquesta llengua. Els 2.000 parlants habituals de l’aranès, en canvi, comptaran amb uns drets lingüístics a totes les administracions al territori de l’Aran, però també a la Generalitat «arreu de Catalunya». D’altra banda, els aragonesos que es dirigeixin en català a l’Administració rebran una resposta bilingüe; els aranesos la rebran només en aranès, com correspon a una situació de genuïna opció lingüística.
I ENCARA més: els 2.000 aranesos tindran el goig de llegir en aranès una versió oficial de totes les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, cosa que no podran fer en català els 30.000 aragonesos amb les lleis aprovades per les Corts d’Aragó. (Un detall revelador és que al Govern d’Iglesias no se li ha acudit publicar la llei d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies de l’Aragó en les llengües pròpies de l’Aragó.)
Aquí hi ha algunes idees que el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero (o el de Mariano Rajoy, tant és) podria copiar si algun dia convé reprendre allò de l’Espanya plural. Poder dirigir-se en català/valencià a l’Administració de l’Estat «arreu d’Espanya» i rebre la resposta en català/valencià. ¿S’ho imaginen?
*Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB