Catalanòfils
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte u d’octubre del 2001)
Va existir un temps sense Intereconomies i amb passions interlingüístiques, entre l’últim terç del segle XIX i el primer del XX, quan l’ideal romàntic de recuperar llengües i cultures regionals va originar institucions com l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i l’Estudio de Filología de Aragón (1915). L’EFA, dirigit per Juan Moneva y Puyol, catedràtic de Dret Canònic de la Universitat de Saragossa, va impulsar diversos projectes, com un Diccionario aragonés, que comprenien tot lo territori lingüístic aragonès, és a dir, castellà, català i aragonès, segons ha estudiat María Pilar Benítez a María Moliner y las primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón (Rolde de Estudios Aragoneses, 2010). Moneva, que té dedicat un cèntric carrer saragossà, era tot un personatge: conservador maurista, catòlic i de geni insuportable —així el retrata Ramon Mur a la introducció a El porvenir de mi pueblo de Juan Pío Membrado (Cesba, 2008, p. 42)—, havia après lo català llegint cròniques medievals i s’obstinava a parlar-lo i escriure’l als seus amics catalanoparlants com lo citat Membrado, natural de Bellmunt del Mesquí.
Uns anys abans, al 1878, Marcelino Menéndez Pelayo havia guanyat la càtedra de Literatura Espanyola de la Universitat Central de Madrid amb un programa d’història de la literatura que incloïa la castellana, la catalana i la galaica-portuguesa. Lo savi càntabre, que va estudiar los dos primers anys de la llicenciatura a la Universitat de Barcelona, dominava el català i set llengües més. També l’admirava, com demostren les seues paraules a la reina Maria Cristina als Jocs Florals de Barcelona de 1888: “Aquí teniu, Senyora, la llengua catalana brollant dels seus llavis el doll de la paraula harmoniosa i eterna” (Mario Crespo, “Menéndez Pelayo y el catalán”, Alerta, 11-IX-2011). Deixeble i editor de les obres de Milà i Fontanals, amic d’erudits catalans i mallorquins amb qui es va correspondre també en la seua llengua materna, va merèixer denominar durant uns anys lo carrer Torrent de l’Olla del barri de Gràcia barceloní que, més tard, l’Ajuntament, oblidant amistats antigues, va tornar al nom originari. Trobaríem personalitats i actituds similars avui en dia?
María Dolores GimenoViles i Gents :: Catalanòfils :: October :: 2011.
