Skip to content

Viles i Gents

26 September, 2010

A la merda… mal educats

A. Bengochea Categoria: Article Viles i Gents, Notícies, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de setembre del 2010)

Es senten frustrats, marginats, inadaptats al ritme normal de la classe. Les seves armes: molestar permanentment, fer comentaris impertinents, amagar-se dins de l’anonimat que dona la massa. Objectiu: afermar la seva personalitat a qualsevol preu i debilitar l’autoritat del professor, que pot acabar perdent els nervis i el control. És el moment de les bromes, les riotes o els esvalots. Quan fa falta són arrogants, mal educats i desvergonyits. Són els alumnes bandarres o gamberros; els coneixem, som professors de secundària. De vegades els hem de comprendre; és l’ensenyament obligatori.
Vet aquí que aquest edificant comportament és propi també d’alguns senyors diputats, polítics professionals, presumptivament ben educats. Ho fan molt sovint, però vull recordar un dels moments més coneguts, el que va patir l’ex-professor Sr. José Antonio Labordeta(a l’institut no li passava), que va perdre els nervis (però no el control de la classe) i va enviar a la merda a aquests inadaptats al sistema parlamentari. Curiosament aquests personatges (que no venen obligats, com els nostres adolescents) són alguns dels que d’una manera obsessiva afirmen que la LOGSE es va carregar l’ensenyament per voler democratitzar-lo i demanen més jerarquia i una autoritat gairebé policial per al professor.
Als instituts l’insistència en aquestes actituds és motiu d’expulsió (temporal, tot s’ha de dir). Si el professor (ara vull dir el President del Congrés) tingués la autoritat que ells demanen a l’escola, els responsables serien expulsats contínuament i el Parlament restaria més tranquil i més ben educat (malgrat que més buit).
Algunes altres perletes del Sr. Labordeta: Quan ell va fer esment de “los que fuimos silenciados y torturados por la dictadura”, va escoltar coses com “tu si que nos torturas con tus canciones”. Al acabar la seva intervenció al debat sobre els matrimonis homosexuals, va sentir com algú li engegà: “Maricón”, o com una diputada vasca d’un partit absolutament democràtic va ser tractada d´“Asesina”.
Aquests comportaments, que van més enllà del gamberrisme i que a un institut són intolerables si es coneix el responsable, semblen ser habituals al Congrés.
Cap on ens voler dur? I més ara, que malauradament ja no hi és el Sr. Labordeta (la veu del poble) per defensar-nos.

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: A la merda… mal educats :: September :: 2010.

Viles i Gents

23 September, 2010

“Treball, Familia, Pàtria i Escola”

N. Sorolla Categoria: Article Viles i Gents

Som humans. I necessitem humanitzar el nostre temps. És necessari racionalitzar les 24h del dia per a tindre agendes humanes.
No podem passar de l’aire. Necessitem una faena que mos sostingue. Fer coses que algú altre considero útils i a final de mes tinguem un sou. Si a més eixa faena mos agrade i tenim un somriure a la cara durant totes eixes hores que passarem allà, molt millor.
També som gregaris. Som un animal que viu en comunitat. Som amic, som parella, som fill, som pare, som nebot… Sense això no viuríem moments inoblidables de pizza i got de vi. Moments de cafè i terrassa. Moments de gelat passejant. De donar sentit a la vida en una cerveseta en plegar de treballar. De conèixer i mantindre les persones mes importants de la nostra vida.
En tercer lloc som territori. Som Matarranya. I no tenim més opcions. En un espai deprimit econòmicament i a la reraguarda del país, no mos quede més remei que ser l’avantguarda civil, buscar opcions per a mantindre el territori, treballar des de l’activisme, los amics o l’empresa per a inventar el futur. Gran part del nostre temps lo dedicarem a traure opcions des d’on ningú té interès.
També som aprenents. No deixem d’aprendre en tota la vida. Idiomes. Cosir. Enviar correus electrònics. Arreglar un cotxe. Restaurar una tauleta de nit. Tantes coses que aprenem a fer, sigue en un professor, en les instruccions d’un bon amic o sols davant lo problema.
Estos són quatre principis ben importants: laboral, social, activista i aprenentatge. Hi haurà modulacions, i cada un pot tindre’n de diferents. Però la columna vertebral humana va per aquí. Lo lema pot ser el més cavernari possible, com al títol: “treball, família, pàtria i escola”. O el més happyflowers de tots: “crea, estima, desenvolupa, coneix”. Però en lo fons, és lo que mos fa humans.

Viles i Gents :: “Treball, Familia, Pàtria i Escola” :: September :: 2010.

Viles i Gents

15 October, 2010

Labordeta, amic i company (i 2)

T. Bosque Categoria: Article Viles i Gents

El moviment de la Cançó d’Autor, a saguers dels seixanta va prendre com una teda pels quatre costats de l’Estat, començant per Catalunya que ere la part més avançada i on més prompte collaven les novetats culturals que arribaven des d’Europa i Nord-Amèrica. I els pioners de la Cançó Popular Aragonesa, en un primer moment, no fèiem altra cosa que copiar els estils i formes que veiem en los autors més coneguts: Pete Seeger, Dylan, Brassens, Paco Ibáñez, Joaquín Díaz… i Raimon, Pi de la Serra, Guillermina Motta, Pau Riba, Serrat… de la Nova Cançó. Estils i formes que prompte es van decantar a continguts clarament aragonesistes, que en el cas de José Antonio ha resultat ser un model de una força i repercussió extraordinàries.
El protagonisme dels cantautors en la Transició ere tan gran que les discogràfiques volien tindre algun representant de cada regió; i a mi em van cridar els de ZAFIRO-novola- companyia espanyola important, de la que ere accionista destacat l’empresari de Saragossa Agustín Félez.
Labordeta, des del Primer Encuentro de la Cançó Aragonesa, de novembre del setanta-i-tres, va ser el líder indiscutible. Ens portave dotze o quinze anys, tenie una carrera i una posició social i econòmica prou consolidada; i ja ere el més destacat del grup d’intel·lectuals progressistes d’on van sortir ANDALAN i altres iniciatives polítiques que, anant el temps, han tingut molta influència en la conformació de l’aragonesisme actual d’esquerres, enfrontat a eixe altre aragonesisme carca i bieldelasroces que, en los fets importants, sempre va del bracet en eixa dreta mal educada que s’enfotie del polític-cantautor quan prenie la paraula a la tribuna del Congrés dels Diputats.
La consolidació democràtica va restar protagonisme als cantautors i només van aguantar els que ja eren famosos al final de la Dictadura. Lo que per alguns va ser una llarga travessia del desert o simplement la retirada. Peró a Labordeta, el bon seny, les seues capacitats, coherència política i moltes ganes de completar lo seu projecte personal, van portar-lo primer a la TV, on s’hi va fer tan conegut i després a la política aragonesa i estatal. En lo bon resultat que tots els aragonesos i la majoria dels espanyols ja coneixen. Per això ens ha dolgut tant perdre a l’amic i company J.A. Labordeta.

Viles i Gents :: Labordeta, amic i company (i 2) :: October :: 2010.

Viles i Gents

11 October, 2010

José Antonio Labordeta, amic i company (I)

T. Bosque Categoria: Article Viles i Gents


Ens vam conèixer exactament el quatre de gener del setanta, a l’escenari del Teatre Principal de Saragossa, quan els dos anàvem a cantar al festival d’ATADES d’aquells nadals, patrocinat per l’empresa avícola PIGASA. Un teatre arrebotit de grangers, autoritats i altres convidats que aplaudien les actuacions: Manolito Royo, un còmic tant novell com nantros, Fernando Esteso que ja escomençave a ser conegut, Corita Viamonte acompanyada al piano per sa mare, el dúo d’Herminio Lafoz, i algú més que ara no recordo. I com l’escenari estave muntat per l’obra que representaven aquells dies Fernando Guillén i Gemma Cuervo, el dos artistes en la flor de la joventut, també van aprofitar per dir alguna cosa i promocionar la seua obra. El presentador, José Juan Chicón, un home que serie determinant en la celebració del Primer Encuentro de la Música Popular Aragonesa i després, perquè alguns gravarem discos i tinguerem una certa notorietat com a cantautors.
Als pocs dies, per iniciativa seua, ens vam tornar a trobar a Teruel, a la festa del Colegio San Pablo, on també va cantar J. Carbonell. Hi va haver vetllada a casa de Labordeta i a l’hora d’anar a dormir a mi em va tocar compartir habitació, a l’hotel Civera, en Federico Jiménez Losantos. També recordo que J. Sanchís Sinisterra l’ara famós autor teatral –¡Ay! Carmela– em va portar en lo seu doscavalls a l’autobús per tornar al poble.
Des d’aquells dies, vam tindre sempre una bona amistat. Els primers anys en molta intensitat dintre i fora dels escenaris; i després, quan tot lo que afectave als cantautors es va aturar i cada un va tindre que replantejar els seus projectes, ens vèiem molt de tard en tard, però sempre que mos trobàvem ere un goig parlar en ell i la Juana de lo que cada un portave entre mans, ja fore de política, els seus programes de TV o les penalitats meues volen muntar una gran Escola Popular de Música que, de sortir bé, haguere pogut portar el seu nom, que a ell li agradava la idea i ja ho teníem un poc parlat.

Viles i Gents :: José Antonio Labordeta, amic i company (I) :: October :: 2010.

Postals d’estiu

(Temps de Franja núm.99, columna «L’Esmolet», setembre-octubre de 2010)

Torredarques, plaça Major: La vespra de festes. Una vintena llarga de xiquets corren per la plaça a peu o en bicicleta. La majoria han vingut de Barcelona, d’altres d’Alcanyís, Saragossa o el País Valencià. Tots són fills, com a mínim, d’un catalanoparlant. Per alegrar-me el dia, em dedico a comptar els que parlen en català amb la seua família (pare, mare o iaios). Amb els dits d’una mà ja en tinc prou (i això que faig una miqueta de trampa).

Sant Martí de Provençals, una botiga de pakistanesos: Em dirigeixo al noi del taulell en castellà. S’acosta un home més gran, potser l’amo; ens ha sentit parlar entre nosaltres i, tot somrient, ens atén en català.

Cambrils, geladeria Sirvent: Pregunto «Fins a quina hora teniu obert?», i el cambrer respon «¿Y ejto que è?». Dòcilment, ho repeteixo en castellà –afortunadament (?), jo sí que sóc bilingüe–, m’entén i em diu que «a las doseymedia».

Alcanyís, horta del Guadalop: Dos homes grans conversen a crits, cadascú des del seu tros. Paro l’orella per delectar-me amb el dialecte alcanyissà tan pur que fan servir. És difícil de sentir-lo entre la gent jove o de mitjana edat. Potser ja és hora de constituir un grup de “No Hablamos Castellano” per salvaguardar aquesta variant en evident perill d’extinció.

Com podeu veure he passat un estiu ben distret. Això de la llengua sempre et porta estimulants paradoxes.

L’esmolet.

20a Trobada Cultural a Maella

cartell-trobada20-2

Aquest any, ASCUMA celebra la Trobada a Maella, el dia 7 de novembre. Per a veure el programa d’actes entreu a:

programa-trobada20-1 (pdf)

ASCUMA » Blog Archive » 20a Trobada Cultural a Maella.

Trobada Cultural a la vila de Maella, Baix Matarranya. 7 de novembre. Com a acte central de la Trobada celebrarem els deu anys de Temps de Franja i també el número 100 de la revista. Per la tarda tindrem un recital de cantautors de la Franja.

a les 11.00 h.

Cercavila pels Gaiters de Maella.

a les 11.30 h.

A Ca la Vila, celebració dels 10 anys i 100 números de Temps de Franja.

• Obertura de l’acte a càrrec de José Miguel Gràcia, president d’ASCUMA.

• Breus paraules dels presidents o representants de les altres associacions editores de T de F: Artur Quintana per ICF, Pep Labat per l’IEBC, Carles Barrull pel CERib, Màrio Sasot com a director i Carles Terès com a dissenyador.

• Taula redona “Deu anys de Temps de Franja”. Hi intervindran: Carme Messeguer, Hèctor Moret, Carles Sancho, Ramon Sistac i Màrio Sasot com a moderador.

a les 14.15 h.

Dinar de germanor al restaurant

“La Bombilla”.

a les 17.00 h.

Al local del Cine de la “Germandat”, presentació de llibres a càrrec de María Dolores Gimeno i Artur Quintana:

• Melodia provençal de Tomàs Bosque.

• Roda la Mola, ressenya del llibre.

Actuació històrica dels cantautors de la Franja.

Hi intervindran:

– Anton Abad

– Tomàs Bosque

– Els Maellans (José María Puyol i Miguel Estaña) – Àngel Villalba (sense confirmar)

Una jove de Maella

es tallà una mà

i a l’escut que té l’ermita

com saps, dues n’hi ha.

Un xiquet maellanet

amb les dues mans,

per al redol de l’ermita

recull tot el fang.

I escultures neixen

de terra i del Pablo,

després ferro i bronze,

del gran Pau Gargallo.

José Miguel Gràcia

(del llibre Si les pedres parlaren…)

ASSOCIACIÓ CULTURAL DEL MATARRANYA
Declarada Entidad de Utilidad Pública O.M. 12/09/2006

C/ Major, 4
44610 CALACEIT
Tel. i Fax: 97885152

PROTECCIÓN DE LAS VARIEDADES IDIOMÁTICAS DE ARAGÓN.

La DGA elige a sus 5 miembros en el Consejo de las Lenguas

El PSOE designa a tres y el PAR a dos, y serán nombrados esta semana.

16/10/2010 M. VALLÉS

El Consejo de las Lenguas tendrá la próxima semana a sus quince miembros designados de forma oficial. La firma por parte del presidente del Gobierno de Aragón, Marcelino Iglesias, del decreto que dará el visto bueno definitivo a todos los miembros será el pistoletazo de salida definitivo en el desarrollo de una Ley de Lenguas que se aplica con retraso, pero que a la vez evita desencuentros entre el PSOE y el PAR. Los socios de la coalición se han puesto incluso de acuerdo en los nombres definitivos que conformarán el Consejo Superior de las Lenguas. Por parte del Ejecutivo autonómico integrarán este nuevo órgano, José Bada, Carmen Alcover –escritora especializada en las lenguas de Aragón–, Ignacio Micolau –archivero e historiador de Alcañiz–, Manuel Castán –filólogo aragonés– y Fernando Sánchez –coordinador de la asociación lingüística Nogará–, que se sumarán a los 10 ya seleccionados por la universidad y las Cortes.

Marcelino Iglesias, con su habitual habilidad para salvar asperezas con el socio, ha sabido dejar pasar el tiempo de forma conveniente para que José Ángel Biel y algunos sectores de su partido, contrarios a la Ley de Lenguas, quisieran participar en la designación de los representantes de la DGA al consejo. Al final el presidente firmará la próxima semana un decreto que dará luz verde a un órgano que se encargará de proponer a los órganos competentes de la Administración de la comunidad autónoma líneas de actuación en el marco de la política lingüística del Gobierno de Aragón.

Por lo demás, la función del consejo será sobre todo de coordinación y representación, pues el trabajo en materia lingüística correrá a cargo de las academias, que se creará con posterioridad. De todas formas, su configuración en el marco de desarrollo de la Ley de Lenguas se considera fundamental. No en vano entre sus tareas figura también emitir un informe previo a la declaración de las zonas y municipios de utilización de las lenguas propias o proponer medidas para garantizar la protección del patrimonio lingüístico.

“Creo que hemos conseguido una muy buena representación del territorio, pues han participado tres instituciones que cubren un espectro amplio de la comunidad: la universidad, las Cortes y el Gobierno”, explicó Juan José Vázquez, viceconsejero de Educación y Cultura del Ejecutivo autonómico.

La DGA elige a sus 5 miembros en el Consejo de las Lenguas – Aragón – www.elperiodicodearagon.com.

El Consell de Llengües complet

Segons “El Periódico de Aragon” “els socis de la coalició s’han posat d’acord en els noms definitius que conformaran el Consell Superior de Llengües. Per part del Executiu autonòmic integraran aquest nou òrgan, José Bada, Carmen Alcover —escriptora especialitzada en les llengües d’Aragó—, Ignacio Micolau —arxiver i historiador d’Alcanyís—, Manuel Castán —filòleg aragonès i Fernando Sánchez —coordinador de l’associació lingüística Nogará—, que es sumen als 10 ja seleccionats per la Universitat i les Corts”

Ressenya bibliogràfica i professional dels membres nomenats pel Govern

Notícia al Periódico

Els altres 10 membres

El Consell de Llengües complet « Lo finestró del Gràcia.

Els dies 23 i 24 d’octubre torna la Fira dels Bolets a Beseit | Comarques Nord.

ACADEMIA DE L’ARAGONES: Presentación oficial d’as normas

28 d’octobre a las 19 horas,
Sala d’a Corona d’o Pignatelli (siede d’o
Gubierno d’Aragón)

Elena Moya publica ‘Les oliveres de Belchite’ en castellà i català | Comarques Nord.

Fayón

El Ministerio de Medio Ambiente tumba el proyecto de la térmica

La declaración de impacto ambiental recoge numerosos incumplimientos.El ayuntamiento lamenta la noticia, celebrada por los ecologistas.

16/10/2010 M. F. G.

Edición impresa en PDF

Página 18 edición papelEsta noticia pertenece a la edición en papel.

Ver archivo (pdf)

Temas relacionados

El Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino ha dicho no a la térmica de Fayón. El proyecto ha recibido declaración de impacto ambiental desfavorable por varios incumplimientos en materia medioambiental y social. Entre otras cuestiones, el documento señala que no se cumple la legislación vigente sobre ruido, que la afección al paisaje sería elevada o que el gasoducto de abastecimiento podría repercutir en diversos espacios protegidos de la Red Natura 2000.

El promotor es Endesa Generación. En concreto, la propuesta contemplaba la creación de una central térmica de ciclo combinado de 850 megavatios de potencia nominal eléctrica para la generación de electricidad en las proximidades de Fayón. El proyecto, que empezó a tramitarse en el 2005, levantó una fuerte oposición entre los colectivos ecologistas y en los municipios catalanes más próximos, mientras que los consistorios aragoneses celebraban las posibilidades que iba a brindar la central en el desarrollo económico de este territorio.

La plataforma Salvem Lo Territori celebró ayer la noticia, a la que calificó de “gran triunfo para la conservación del territorio afectado, a caballo entre Cataluña y Aragón”. Este colectivo, con representación en ambas comunidades, se había opuesto reiteradamente al proyecto por las posibles afecciones medioambientales y sociales que, a su juicio, habría provocado la térmica.

En Fayón, la noticia cayó como un jarro de agua fría. El alcalde, José Arbonés, adelantó ayer que el ayuntamiento se reunirá el mes que viene con Endesa Generación para conocer las intenciones de la compañía ante esta resolución. En todo caso, la declaración desfavorable ha truncado las esperanzas que el municipio había puesto en la construcción.

“Esto ha sido un revés para nuestro futuro”, aseguró Arbonés. El primer edil lamentó la “nula atención” que la declaración de impacto ambiental ha prestado al “significado social para Fayón”, según sus propias palabras. El alcalde recordó que el pantano de Ribarroja obligó en 1967 a emigrar a 1.500 vecinos y que hoy en día, “no hay nada”. Han pasado más de 40 años y nadie ha tenido en cuenta nuestras necesidades –continuó–. El municipio se sacrificó por el progreso, ¿y ahora qué? Una central así no tendría por qué dar mayores problemas”. El documento valora que la justificación del promotor, basada en la demanda creciente de energía eléctrica y en el envejecimiento de las centrales, resulta insuficiente.

Ahora, y a la espera de que Endesa Generación comunique sus planes al ayuntamiento, el consistorio empezará a pensar en las posibles alternativas. “El emplazamiento se encuentra en zona industrial, habrá que hacer algo”, concluyó.

El Ministerio de Medio Ambiente tumba el proyecto de la térmica – Aragón – www.elperiodicodearagon.com.

¿Quedará en papel mojado?

(Article publicat avui a El Periódico de Aragón)

José Miguel Gràcia

Estaba a punto de publicar un pequeño artículo sobre el retraso en la aplicación de la Ley de Lenguas y más concretamente en lo que se refiere al nombramiento de los miembros del Consejo Superior de Lenguas, cuyo retraso excede los seis meses, ya que deberían haberse nombrado a finales de marzo, cumpliendo el plazo de tres meses a partir de la publicación de la Ley (30 de diciembre del 2009). Pero me entero, según ha publicado este periódico, que el decreto de nombramiento está preparado y puede que el Presidente Iglesias lo firme la próxima semana.  A pesar de todo, la noticia es buena si, efectivamente, la próxima semana ya tenemos Consejo de Lenguas. Los nombres de los dos tercios correspondientes a la Universidad y a las Cortes hace tiempo que los conocemos, por lo tanto solo nos falta saber los cinco que designará el Gobierno. Algunos nombres vienen sonando como el de José Bada.

La Ley dispone también que en el plazo de ocho meses desde su publicación, el Gobierno debería haber aprobado los Estatutos de las dos Academias, es decir a finales de agosto. Otro incumplimiento más. Y a finales de noviembre el Gobierno debería nombrar los miembros de las dos Academias vista la propuesta del Consejo General de Lenguas. Poco tiempo le quedará al Consejo para elaborar los referidos Estatutos de las Academias y para hacer la propuesta de sus miembros al Gobierno. Mucho me temo que nuevamente no se cumpla lo establecido por la Ley.

No obstante, mi verdadera preocupación es que, como la Ley prevé un plazo de tres años para su total desarrollo, se tienda a considerarlo como ad calendas grecas. No olvidemos, por otra parte, que pronto vendrá la campaña electoral, después las elecciones, ganará el que gane y habrá un Gobierno monocolor o de coalición.

¿Para que habrá servido la Ley de Lenguas? ¿Por el momento, hay alguien que, por muy alta que sea su capacidad de recepción, haya notado los efectos de la Ley en los territorios de aplicación? ¿Qué territorios? ¿Qué ley? Tal vez alguno se preguntará dentro de un tiempo. Y en el ínterin, los “defensores” de la libertad interponen un recurso de inconstitucionalidad por las imposiciones de una ley que no obliga a nada a la ciudadanía. Otros más “audaces” impiden por la fuerza que se lleve a término un acto informativo sobre la Ley de Lenguas.  Algunos partidos políticos les apoyan con sus declaraciones, los otros, con pequeñas excepciones, callan.

Me permitirán que acabe con unas palabras que he escrito recientemente con relación al tema y que fluyen desde la decepción y el humor: “Todo respira congruencia, ilustración, buena fe, responsabilidad y libertad de expresión.””

El Periódico

¿Quedará en papel mojado? « Lo finestró del Gràcia.

pmayans | Franja de Ponent | divendres, 15 d’octubre de 2010 | 20:13h

Ja sabem que, d’uns anys ençà, tothom s’ha apuntat a la interculturalitat, fins i tot aquells que mai no han entès gaire cosa del que significa la diversitat. Fixem-nos en el que hem trobat en aquesta web del Centro Aragonés de Recursos para la Educación Intercultural: una perla referida a la llengua àrab i una altra a la llengua catalana.

Pel que fa a l’àrab, en l’apartat “Países y lenguas de inmigación“, referint-se als caràcters de l’àrab (l’alifat) trobem les afirmacions següents, que ens recorden tots els tòpics contra els quals hauria de lluitar una autèntica educació intercultural (llengües fàcils / llengües difícils; llengües riques / llengües pobres; llengües de debò / dialectes):

“Presentan éstos una serie de trabas para el estudiante extranjero de difícil solución. La primera de ellas, bastante considerable, es la dificultad de su escritura. Saber leer no significa saber pronunciar. Por otra parte, la gramática está repleta de normas, variedades y excepciones y el léxico es extensísimo. El árabe común moderno o árabe literal facilita las posibilidades de acceso a las formas dialectales”.

No hi ha dubte que, amb aquestes premisses, ningú no es posarà a aprendre la llengua àrab. A part, de com d’inexactes són bona part de les afirmacions que s’hi fan: què vol dir exactament que saber llegir no vol dir saber pronunciar (potser s’hauria d’haver matisat la informació explicant que en l’àrab escrit modern no s’escriuen les vocals); totes les gramàtiques són plenes de normes, varietats i excepcions  (potser algú li hauria de preguntar a un anglès què opina de la flexió verbal de llengües com l’espanyol o el català?); veure com un problema tenir un lèxic extensíssim (si es parlés de l’espanyol seria una mostra de la riquesa d’aquesta llengua! -sense oblidar que aquest suposat lèxic extensíssim no deixa de ser sempre una qüestió relativa: totes les llengües tenen les paraules que necessiten i, si no, les creen); dir que l’àrab comú facilita les possibilitats d’accés a les formes dialectals és com dir que saber castellà estàndard facilita l’accés a l’andalús… a part que el que ells anomenen “formes dialectals” són autèntiques llengües -encara que la majoria no s’escriguin…

“Es rica en consonantes y pobre en vocales, aunque éstas (i, a, u) distinguen entre largas y breves”.

Potser caldria preguntar-los si el castellà és una llengua pobra en vocals ja que només en té 5 (i l’àrab, pel que sembla, 6 i el català 8!).

Pel que fa al català, la “perla” no és tant del que es diu sinó d’on es diu. A l’apartat Materiales sobre el racismo, en concret el conte “El país de los colores”, podem veure com hi ha la versió original en espanyol, després la versió en “altres idiomes”, com el wòlof, l’àrab, el xinès, el rus, el polonès… i el català i l’aragonès. Com es veu no tenen gens clar allò que diu la llei aragonesa: el català i l’aragonès són llengües pròpies de l’Aragó. Més aviat, són llengües que han d’estar a la mateixa alçada que les llengües de la nova immigració! A part us convido a escoltar la versió catalana feta en una variant dialectal difícil d’endevinar… perquè no existeix (es tracta d’un parlant que comet els típics errors de qui sap parlar en català però que mai no hi llegeix!).

mitjançantEls blocs de VilaWeb – MÉSVilaWeb.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.