Skip to content

Parte de ‘guerra’ en la Franja | Cultura | EL PAÍS.

Acusaciones, denuncias y ‘secuestros’ marcan la relación entre Aragón y Cataluña, a la espera de un acuerdo por el conflicto sobre obras de arte

Una representación del Calvario, de autor anónimo

 

El conflicto que enfrenta a Cataluña y Aragón desde 1995 por un centenar de obras de arte de las parroquias que pasó de la diócesis de Lleida a la de Barbastro, en Huesca, tiene una sombra muy alargada. Cualquier acto relacionado con la zona conocida como la Franja que realice una de estas comunidades despierta recelo y suspicacia en la otra y acaba en acusaciones y, en muchos casos, denuncias en los juzgados. Son los daños colaterales de la guerra del arte que puede estar viviendo sus últimos momentos si la reunión anunciada para los próximos días entre los presidentes de las dos comunidades, Artur Mas y Luisa Fernanda Rudi, pone fin a este asunto enquistado.

Pero el camino no está siendo fácil. El Museo Diocesano y Comarcal de Lleida, aparte de esperar el acuerdo que puede significar desprenderse de parte de su colección, vive una situación kafkiana con una de sus obras. La Resurrección, una tabla del siglo XV atribuida a Pedro García de Benabarre, que trabajó en Lleida y la Franja, fue entregada por la Diputación de Lleida al museo en mayo de 2009, tras comprarla en una subasta por 22.000 euros, su precio de salida, al no pujar nadie más. A los tres meses, la Guardia Civil se incautó de la obra impidiendo tocarla, moverla, restaurarla o exponerla. Y sigue inmovilizada, casi tres años después.

“No podemos hacer nada con ella, más allá de garantizar su conservación. Es como si estuviera secuestrada en nuestro museo”, se lamenta la directora Montserrat Macià que asegura no haber recibido denuncia alguna. “No sabemos que se hayan abierto diligencias, pero estamos tranquilos porque todo se ha hecho ajustado a derecho”, remacha. La Guardia Civil, contactada por este diario, no ha aportado más información sobre el caso.

Detrás de esta acción está el Gobierno de Aragón que mantiene que la venta es fruto de un expolio. Tras quejarse de no haber sido informado de la subasta, el Ejecutivo aragonés ejerció el derecho de retracto argumentando que “la obra pertenecía a la capilla del castillo de Benabarre y todos los bienes muebles que están en castillos aragoneses son bienes protegidos [por un decreto] desde 1949”. Sin embargo, desde Lleida aseguran que la obra estaba en la parroquia de Santa María de Valdeflores, tal y como muestran fotografías anteriores a 1936.

En Balclis, donde se subastó la tabla —un Cristo que emerge de su tumba ante dos soldados dormidos—, tampoco saben nada de la denuncia. Aseguran que la obra les llegó de dos hermanos que la habían heredado de su padre y que la bibliografía habla de su pertenencia a la iglesia parroquial. Así lo han explicado a la policía, además de mostrar correos que prueban que sí habían hablado con el Ayuntamiento de Benabarre. “Nosotros solo tenemos obligación de notificar la venta de piezas a los cuerpos de seguridad, la Generalitat y el Ministerio de Cultura”, defiende Enric Carranco, experto en pintura de la sala. “La obligación de cualquier buen gestor es seguir todas las subastas y no esperar a que te informen”, explica.

Pero la cosa no acaba aquí. Tras la compra, Aragón incluyó la obra en su catálogo del patrimonio cultural, a pesar de que Cataluña ya lo había hecho. Contra el derecho de retracto y la inclusión en el catálogo aragonés la Diputación presentó alegaciones ante el Tribunal Superior de Justicia de Aragón que están pendientes de resolver.

‘La Resurrección’, tabla del siglo XV atribuida a Garcia de Benabarre

El origen de las obras está siendo clave para determinar quién tiene derecho a comprarlas. Es lo que pasó con otra pieza, un Calvario vendido en junio de 2009 en Alcalá Subastas (Madrid), una obra gótica atribuida a un anónimo aragonés de origen desconocido. La Generalitat alertó al Gobierno aragonés de la venta y comunicó al Ministerio de Cultura su interés en comprarla al pedírselo la Diputación y el Museo de Lleida. Este museo atribuyó la pintura a Pere Espallargues, activo en Lleida y la Franja a finales del siglo XV, que la pintó para el retablo de la localidad leridana de Son. Para los aragoneses la compra tenía sentido porque fue el Maestro de Viella quien la realizó para un retablo de Barbastro. Ante esta disyuntiva, el Ministerio de Cultura adquirió la tabla por 9.500 euros, y tras varios informes y 15 meses, apostó por la tesis aragonesa y la entregó al Museo de Huesca; una resolución que la Generalitat impugnó tras llevarla a la justicia ordinaria.

A esta situación tan crispada se añaden sentencias y decisiones recientes que nada ayudan a superar el impasse: la semana pasada la diócesis de Barbastro hizo llegar al obispo de Lleida una queja por prestar dos obras, de las 112 en litigio, para la exposición de arte gótico que inauguró el MNAC el 28 de marzo. En la misiva aseguran que no se les ha pedido permiso a ellos, que son los dueños de las piezas. “Se ha seguido a pies juntillas la legislación catalana que rige este tipo de cesiones, ya que son obras que a día de hoy forman parte del patrimonio cultural catalán”, dicen desde Lleida.

La última acción es la demanda que el Gobierno de Aragón presentó el miércoles pasado en un juzgado de Huesca, a raíz de la sentencia del Tribunal Constitucional del 24 de enero que dictaba, 14 años después, que la venta de las obras del monasterio de Sigena a la Generalitat en 1983 y 1992 fue legal.

Sin fecha fija, la reunión entre Mas y Rudi deberá calmar los ánimos y terminar con estos desencuentros entre las dos comunidades. Una tarea difícil que no se consiguió ni cuando Aragón y Cataluña estaban gobernadas por la misma fuerza política. La única lectura positiva es que el conflicto ha conseguido hacer famosos en los despachos de los políticos catalanes y aragoneses del siglo XXI a pintores como Garcia de Benabarre, Espallargues, el Maestro de Viella que vivieron en el siglo XV y que, de otra forma, serían totalmente ignorados.

EL TSJC confirma la propiedad aragonesa de los bienes de La Franja – ABC.es.

Cataluña

El auto cierra la vía civil y refuerza los argumentos dados en reiteradas ocasiones por los tribunales eclesiásticos para instar la devolución de las piezas aL Obispado de Barbastro-Monzón

Día 04/04/2012 – 17.03h

El Tribunal Superior de Justicia de Cataluña (TSJC) ha rechazado admitir a trámite el recurso interpuesto contra la sentencia de la Audiencia de Lleida que confirmó la propiedad aragonesa de 85 de las 112 piezas del patrimonio histórico artístico de las parroquias de la Franja Oriental.

El auto del TSJC cierra la vía civil, que inició en 2008 la asociación de Amigos del Museo de Lleida, y refuerza así los argumentos dados en reiteradas ocasiones por los tribunales eclesiásticos para instar la devolución de las piezas a su legítimo propietario, el Obispado de Barbastro-Monzón.

La inadmisión a trámite del recurso se deriva, según recoge la resolución judicial, de su presentación fuera de los plazos previstos, por lo que se descarta su estudio, se informa del cierre de la vía civil para la resolución del litigio y se condena a los recurrentes a abonar las costas generadas.

La reclamación de los Amigos del Museo de Lleida fue formulada ante el Juzgado de Instrucción nº 4 de la ciudad catalana, cuya titular resolvió descartar la reclamación de propiedad de 85 de las piezas.

Mientras se dirimía esta reclamación, esta asociación recurrió ante el Tribunal Superior de Justicia de Aragón la catalogación, por parte de la Administración aragonesa, de los bienes reclamados a la Diócesis de Lleida, causas pendientes aún de resolución.

Satisfacción en Aragón

Tras conocer la decisión del tribunal catalán, la consejera de Educación, Cultura y Deporte del Gobierno aragonés, Dolores Serrat, ha expresado su satisfacción por la resolución.

La consejera, según ha informado el Ejecutivo autónomo en un comunicado, ha explicado que “se trata ya de una sentencia firme contra la que no cabe recurso, que cierra la vía civil y que, igual que habían hecho los tribunales eclesiásticos, confirma que los bienes son de las parroquias aragonesas”.

El litigio se remonta a 1995 cuando más de un centenar de parroquias que formaban parte del la Diócesis de Lleida pasaron, a través de un decreto del Vaticano, a depender del Obispado de Barbastro-Monzón, y reclamaron los bienes, cuya devolución han ordenado la Congregación de Obispos de Roma y el Supremo Tribunal de la Signatura Apostólica.

Entre las obras reclamadas se encuentran piezas y tallas religiosas de destacado valor artístico que se remontan a los siglos XII y XII, como el frontal de Treserras o la arqueta de Buira.

La televisió d’Aragó fa befa del català

La televisió pública aragonesa analitza el parlar d’un municipi de la Franja de Ponent, assegurant que té similituds amb l’italià, l’alemany i el rus, i negant que sigui català

El programa d’Aragón TV sosté que el «chapurreau» no té res a veure amb el català i, de fet, no en respecta la grafia normativa.

“Any 2012 després de Crist. La gent parla castellà. Tota? No! Una localitat poblada per irreductibles aguavivans resisteix encara i sempre a l’invasor. La parla d’aquesta localitat de 700 habitants és una de les més originals de tota la comunitat. Els lingüistes s’hi refereixen com a “el parlar d’Aiguaiva”, encara que popularment és coneguda com a chapurriau.” Així comença el reportatge especial que la televisió pública de l’Aragó, Aragón TV, va dedicar la setmana passada a la localitat franjolina d’Aiguaviva de Bergantes (el Matarranya) i, més concretament, a la seva parla, que en cap moment es reconeix com a català.

El programa, ¡Bien dicho!, assegura que “el conegut com a chapurreau o Parlar de Aiguaviva ha estat estudiat per nombrosos lingüistes d’arreu del món, sorpresos per la seva pervivència i peculiaritats. ¡Bien dicho! el practica amb els aiguavivans per apropar-lo de manera divertida als aragonesos”.

La presentadora va preguntant als habitants del municipi com és diu, en chapurreau, tal o qual objecte, ressaltant-ne el sentiment de llengua minoritzada que persisteix entre la població. Quan arriba al mercat, i s’hi troba carxofes, exclama: “Carxofes? Eso parece alemán, ¡o ruso!“. En un altre fragment, troba més similituds entre el chapurreau i l’italià que no pas amb cap altra llengua.

Durant el programa, en què s’insisteix en el caràcter singular, familiar i completament testimonial de l’idioma chapurreau, un dels entrevistats també afirma: “Aquí ni es parla català, ni valencià, sinó chapurriau. Cada poble el pronuncia a la seva manera, no s’entenen ni entre ells. Uns hi posen unes lletres i d’altres, d’altres.”

“Pot ser que l’origen d’aquesta particular forma de parlar sigui la ubicació del poble, fronterer de dues comunitats amb les seves respectives llengües, o pot ser que, com als còmics d’Astèrix, tinguin el secret d’una poció màgica per convertir la seva parla en irreductible. La repartiran a l’escola?”, s’acaba preguntant el programa.

El chapurreau

Ja a la Declaració de Mequinensa, signada el 1984 pels alcaldes de 17 municipis de la Franja, es negava qualsevol legitimitat a la denominació de chapurreau, equiparable al tracte pejoratiu que té el mot patois envers el català a la Catalunya Nord: “Rebutgem les denominacions despectives de chapurreau i d’altres paregudes que encara s’apliquen a la nostra llengua materna”.

Amb aquesta denominació, de fet, és com anomenen el català de la Franja els grupuscles aragonesos contraris a la unitat de la llengua.

Malgrat tot, la Franja és el territori dels Països Catalans on el coneixement oral del català és el més universalitzat: el saben parlar 42.000 persones, el 88,8% de la població adulta. El 2009 es va aprovar la llei de llengües d’Aragó, que el nou govern del PP ja ha dit que tombarà.

Un cas gens aïllat

El programa en qüestió, però, no és l’únic que Aragón TV ha emès en contra del català. El Polònia particular de la cadena, Oregón Televisión, ja va abonar al tòpic contra la llengua l’any 2010, assegurant: “Enseñaremos catalán, es decir, chantajear al gobierno y poner la ele gorda.

El programa sosté que els aiguavivans tenen una poció màgica que els permet mantenir viva la “llengua pròpia”.

Nació Digital: La televisió d’Aragó fa befa del català.

La conexión de Aragón con Valencia por la N-232 ,por el Matarranya , tendrá que esperar cuatro años más a los 12 que ya lleva de retraso

Twitter / @CHACongreso: La conexión de Aragón con ….

Treballar, menjar bé i no perdre els nervis és el títol d’un article que vaig escriure fa gairebé nou anys, en una època en què les prioritats eren diferents, quan el temps era un bé molt preuat, i moltes butxaques es podien permetre el luxe de comprar hores de feina domèstica per dedicar-les a l’oci. No renego del contingut d’aquell article, perquè la indústria agroalimentària ha esmerçat esforços en recerca i innovació per presentar als consumidors una oferta de preparacions alimentàries saboroses, fàcils i ràpides de preparar. En aquests moments, però, les preferències han variat a una bona part de les cases. Per això, i perquè veig que les generacions joves pateixen d’una mancança important en la cultura culinària, em permeto demanar a les senyores que veu aixecar el país en èpoques d’escassetat, les que us trencàveu la closca per preparar menges equilibrades – encara que no sabéssiu ben bé la teoria, però la pràctica, carai, la pràctica, que bé que la portàveu! – les que estiràveu els jornals precaris i aconseguíeu, oh meravella, posar cada dia el plat a taula, que ens ensenyeu a fer-ho. Som en una època d’ajustos, i cal ser creatius. No és el pitjor moment de la nostra història, però sí que es fa necessari fer memòria i transmetre com es preparen els menús setmanals amb un pressupost més ajustat. La nostra història gastronòmica és plena d’imaginació i misèria, així que, ara que les coses van bé, però no tant com ens agradaria, serà fàcil que apareguin nous artistes de la cuina, i que llibres fonamentals com La Teca, d’Ignasi Domènech, presideixin la lectura de fogons. I, justament, del cuiner català Ignasi Domènech és una recepta de truita de patates sense ous ni patates, que recull l’historiador Carlos Azcoytia: es frega el fons d’un plat amb un gra d’all, s’hi afegeixen tres o quatre gotes d’oli, sal, quatre cullerades de farina, una culleradeta de bicarbonat, un polsim de pebre blanc en pols, i vuit o deu cullerades d’aigua. Es bat la pasta fins que no hi hagi grumolls, i es deixa reposar deu minuts, de manera que s’obté una equivalència a cinc ous. A part, s’agafa la pela gruixuda de tres taronges, es ratlla la part colorada fins que només queda la blanca, que es talla en trossets petits i aplanats, com si fossin patates. Les peles es posen a bullir dues o tres hores, per matar-ne el gust, s’escorren, se salen i es posen a fregir amb una mica de ceba. Després, es barregen les no-patates amb els no-ous i es fa la truita. Ignasi Domènech, per cert, va publicar La Teca l’any 1924, i va viure fins al 1956, amb la qual cosa va haver de patir, també, els anys negres del segle xx, els 40, quan Néstor Lujan es preguntava quins menús es poden construir en una setmana amb oli, cafè i mongetes seques, o quins plats es poden cuinar amb bacallà, pasta de sopa i sucre blanc. Amb aquestes lectures, segur que retrobarem la cuina i admirarem la creativitat de debò.

mitjançantLes coses de la Susanna Barquín: Retrobar la cuina.

Con motivo del Día Internacional del Libro y la festividad de San Jorge, patrón de Aragón, la Comarca del Matarraña/Matarranya quiere invitaros a LEER y a ESCUCHAR de manera ininterrumpida la lectura pública de los poemas del libro Ataüllar el món des del Molinar de Desideri Lombarte. No dudes en participar, ESCOGE TU POEMA e inscríbete.  Cada participante irá leyendo un poema.  Se puede leer un mismo texto conjuntamente entre varias personas.  Con TU PARTICIPACIÓN estamos dando a conocer la gran riqueza literaria que existe en el Matarraña.  Esta primera edición está dedicada a la obra de DESIDERI LOMBARTE. La lectura será el lunes, 23 de abril, a las 12:00 horas en la Plaza de España de Calaceite. En la web: www.comarcamatarranya.com   podrás encontrar el libro Ataüllar el món des del Molinar para escoger tu poema. Infórmate de qué poemas puedes leer e inscríbete antes del 17 de abril en:

Comarca del Matarraña/Matarranya Dpto. de Cultura

Associació Cultural del Matarranya

Franja Rock 2012 (28 d’abril)

 

deixar un comentari »

 

 

27 d’abril

 

20h Exposició “Somnis entre boires” i recital de “Poesia Crua”
21h Sopar popular
23h Projecció del curt “medio medium”
24h Karaoke Popular

 

28 d’abril

11h Jocs tradicionals
12h Presentació i tast de cervesa artesana “Ibon”
17h V Trobada de dolçainers de Pena-roja
20h Presentació del llibre-disc “Cultura Lliure”
21h Sopar popular
23h Concert: Azero, Kayo Malayo, Almas para el diablo i Kaso Zerrado.

mitjançantFranja Rock (Matarranya).

Yuste reclama que desdoblar la N-232 sea prioritario – Aragón – El Periódico de Aragón.

Por: Francisco Javier Esteruelas

El pasado jueves, último de marzo, tuvo lugar la tradicional cena mensual del foro de debate. En esta ocasión el tema gravitaba en torno al arte y su significado y el ponente fue Humberto Vadillo, Director General de Cultura de la Diputación General de Aragón.

0 comentarios


 

La asistencia al foro fue especialmente numerosa. Representantes de la política, cinematografía, música, empresa, etc que habían sido en su día ponentes del foro se dieron cita en esta ocasión como asistentes.

Vadillo hizo un rápido espigueo sobre el arte y su significación en la historia para centrarse fundamentalmente en el arte en la edad contemporánea.

El ponente se refirió a la relación entre el arte y la cultura general con el Estado. Contra la creencia más generalizada,  la intervención de la Administración en este terreno es dañina. Una vez que el Estado controle el arte y la cultura va a promocionar siempre el socialismo y el estatismo. Esto es precisamente lo contrario de lo que pretende el arte que es favorecer lo espontáneo

Se refirió el conferenciante a la “ubicuidad” actual del arte. Efectivamente hoy vía Internet podemos ver todos los museos del mundo.

Habló Vadillo de una cierta banalización del arte. La búsqueda de la verdad que debe pretender  se ha perdido. Hay un cierto desconcierto en el mundo artístico como resultado de una relativización  del mismo. Sin embargo esto parece últimamente estar cambiando.

Al  término de la intervención del conferenciante siguió un animado coloquio.

mitjançantHumberto Vadillo en la Cena del Foro Debate.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja n. 113, abril 2012

Diumenge passat vaig poder passar (això sí, d’una esgarrapada) pel maset de les Capçades. Tot i ser un dia lluminós i fotogènic —ja m’enteneu: assolellat però amb uns estètics nuvolets escampats pel cel molt blau— el maset estava trist. Ell també ha patit de la llarga licantropia i, a més, estava afectat per la persistent sequera hivernal. De fet n’havia retardat la visita precisament per por de trobar-me els arbrets, plantats ara fa quatre o cinc anys, morts d’inanició, de set. I l’interior de l’edifici amb el rastre dels ratolins —els propietaris de facto— escampat pertot. Tanmateix no tenia excusa: havia de fer unes fotos per Queretes (de fet el meu poble) i la dona m’havia fet l’encàrrec habitual: «si vas a Queretes, porta llorer». I és que enfront del maset hi ha un vell llorer; segons el tiet l’únic de la contrada. L’amenitat de l’indret és innegable, i el llorer hi contribueix en gran mesura. No puc evitar esmentar el que n’escriu l’Estellés al Quadern de Bonaire: «A cada casa hi havia una garba de fulles de llorer, que s’emplenava de pols al llarg de l’any, penjada d’un clau a la cuina; però hi havia un moment que inevitablement entrava en acció i llavors es prenia una fulla de llorer o dues i sortia un guisat —uns trossos de patata, uns trossos de carn— d’una gràcia palatal perfecta, fora de tota ponderació. La fulla de llorer, al plat, era una inutilitat, una generositat, una irrisió; però atorgava al menjar un aroma penetrant grat, perdurable». Vaig comprovar l’abnegada resistència dels arbrets i l’enigmàtica absència de traces dels ratolins. Finalment, amb l’excusa d’aplegar una garba de fulles, vaig entregar-me a l’abraçada perfumada del llorer. Abans de marxar, vaig abocar-me al pou. El pam d’aigua que hi restava em retornà la meua imatge des de la profunditat. Vaig recordar La vella del fons del pou, d’en Pau Riba. És el que té això de vagarejar en solitud: els pensaments naveguen a la deriva per les circumvolucions del cervell.

 

«Una inutilitat, una generositat, una irrisió» « L’esmolet.

Aragó s’entesta en la TCP

 

 

 

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 d’e març del 2012)

 

“En diverses ocasions m’he manifestat sobre la gairebé nul·la possibilitat d’incloure  la Travessia Central Pirenaica al pla d’infraestructures de la Unió Europea per diversos motius. És més, he escrit també sobre la seua inviabilitat o impossibilitat enfront del Corredor Mediterrani a mig termini, inclús, a llarg termini també. La inversió en el túnel de 50 quilòmetres per travessar els Pirineus és francament molt gran, per tant és més que difícil de demostrar la seua rendibilitat, i a més, el Govern francès mai ha estat interessat en aquesta gran obra. El mes passat, cap govern de la UE va votar a favor d’aquesta travessia sota els Pirineus, amb l’excepció del Govern espanyol del PP. Tinc la impressió que com sabien que no s’aprovaria, en demanar la inclusió de la TCP acontentaven els aragonesos i madrilenys, i suposaven que seria entesa la petició com una banalitat pels defensors del CM. Considerant el que he dit abans i ateses les restriccions econòmiques, com a conseqüència  de la crisi, l’entestament de gairebé la majoria dels aragonesos no anirà més enllà, serà un somni d’una nit d’estiu, una altra Gran Scala. Però el que és més trist que tot un poble, segurament de bona fe i amb el desig de debò de millora i desenvolupament, pugui caure tan fàcilment en el parany del centralisme polític —estructura vial radial— que tant de mal ha fet a tota Espanya. Jo em pregunto i pregunto a qui em vulgui escoltar: ¿quin tipus de desenvolupament —mercaderies o industries— pot venir a Aragó de Madrid? No podria succeir l’efecte invers en xuclar possibilitats aragoneses cap al km cero? Mentre tant, Aragó deixa perdre possibilitats de convertir-se en el nexe d’unió i centre logístic vertebrador del Cantàbric i el Mediterrani, fonamental per construir la racional xarxa viaria de comunicació d’una Espanya estructurada amb criteris econòmics i no pas polítics, oblidant-se per sempre de la concepció centralista decimonònica. El futur de progrés d’Aragó no vindrà pas de l’altiplà castellà. No entenc la facilitat que tenen els polítics aragonesos de vendre a la ciutadania plans i projectes incoherents o irrealitzables. I a més, quan no es realitzen, ningú els carrega al compte d’aquells que els han hissat com a senyera.

                                                                                               José Miguel Gràcia”

Aragó s’entesta en la TCP « Lo finestró del Gràcia.

 

photo

Presentación del libro “Remansos del Matarraña”

Visitaragon asistió en Zaragoza a la presentación del libro “Remansos del Matarraña” de Javier Aguirre.

Se trata de una guía de establecimientos con estilo de la Comarca del Matarraña y Terra Alta.

En la foto Ricardo Sánchez (Gerente de Visitaragon) a la izquierda, Jesús Marco (Presidente de la Federación Aragonesa de Turismo Rural de Aragón) en el centro y Javier Aguirre, el autor del libro, a la derecha.

Reservas de Alojamiento y Actividades de Turismo Deportivo en Aragón: www.visitaragon.es

Presentación del libro “Remansos del Matarraña” | Flickr – Photo Sharing!.

IES Matarraña inaugura las VII Jornadas Gastronómicas – YouTube.

30 dones del segle XXI

EL POBLE
Calaceit és un municipi de poc més de 1.000 habitants, de la comarca del Matarranya. Una terra a la cruïlla entre Catalunya, l’Aragó i el País Valencià.

La seua privilegiada situació, la tranquil·litat, la ben conservada arquitectura i el paisatge l’han convertit les darreres dècades en poble d’acollida de nombrosos artistes i escriptors a la recerca d’inspiració…

El projecte de llibre

La idea d’un llibre sobre calaceitanes va sorgir de l’exposició fotogràfica de dones de Calaceit que Francesca Calaf va inaugurar al museu Joan Cabré de Calaceit el dia 8 de març de 2011. A partir d’aquells primers retrats es va anar gestant un llibre amb la intenció que la idea perdurés una mica més en el temps.

Per què un llibre només de dones?  A les dos autores ens ha interessat oferir el retrat de 30 dones anònimes que representen, encara que potser parcialment, la resta de calaceitanes.

És evident que no hi cabien totes i, per això, havíem de fer-ne una tria.  En alguns casos ha estat la mirada de la fotògrafa qui ha determinat l’elecció d’una dona o una altra i en altres, la tria s’ha fet a partir de les relacions personals, l’empatia, el carisma d’una determinada dona des del punt de vista de les autores en el moment precís en què es va gestar el llibre i les nostres pròpies vivències.

És doncs un llibre molt personal, tot i que també té la voluntat d’oferir un ventall divers de les dones que en aquest moment formen la societat calaceitana. Des de les més grans que van patir els horrors de la guerra i han dut una vida sempre al servei de la família; les de mitjana edat, que van haver de renunciar als seus somnis perquè van viure en una temps d’escassedat econòmica, però que, amb els anys,  amb decisió i valentia han aconseguit obrir-se camí tant a casa com en l’espai públic i, en alguns casos, han estat veritables capdavanteres de la presència pública de la dona; fins a les més jóvens, entre les quals hi ha un ventall divers de professionals que ja han pogut triar el seu futur d’acord amb els temps moderns en què la vida laboral té molta més importància que no pas en temps anteriors, i les petites que estan vivint felices la seua infantesa i joventut en un poble tranquil, i en alguns casos somiant de volar lluny.

La fotografia de cada dona va acompanyada d’un retrat elaborat a partir d’una entrevista mantinguda amb la protagonista, una conversa relaxada en què cada persona ha anar descabdellant la seua vida davant de l’entrevistadora.

És amb aquesta doble mirada que hem bastit el nostre particular homenatge a l’ànima femenina del Calaceit contemporani.

Calaceitanes 30 dones del segle XXI.

El PP de La Fresneda se queja ante el Justicia por no poder preguntar en los plenos.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja