La Franja

La delicada situació en qué es trobe el patrimoni mont-rogí vinculat amb la religiositat i les creences populars és molt preocupant. I ja fa temps que hi pelejo. Concretament des del 1993, quan vaig publicar el meu primer treball referit a la malaventurada ermita de Santa Bàrbara. I és que, per diverses causes, al llarg dels anys, eixe patrimoni s’ha anat empobrint i degradant de tal manera que en estos moments ha quedat reduït a una iglésia, una ermita i unes poques restes de les altres dos ermites, de les diferents capelles, dels santets i de les creus que hi havie a les eixides de la vila i pel terme. Les causes són diverses. En primer lloc trobem los conflictes bèlics que han castigat Mont-roig amb particular duresa, pero a continuació apareix ja la irresponsabilitat i la desídia a l’hora de posar en valor, de protegir i de conservar eixe patrimoni. La llum roja es va encendre entre Nadal de l’any 2009 i Pasqua de 2010, quan es va comprovar que havien desparegut dels seus llocs les escasses restes que quedaven de la creu de Sorolla i dels Santets. Inmediatament es va donar la veu d’alarma, però, sorprenentment, a Mont-roig ningú en sabie res del parador d’aquelles peces. La qual cosa es fa difícil d’entendre ja que estaven situades a pocs metres de la carretera nacional i per a poder-les carregar es deguere necessitar maquinària. En aquell moment també es va alertar a l’Ajuntament, però desconec si els responsables del govern municipal d’aquell moment van fer alguna gestió amb la finalitat de localitzar i de recuperar els elements desapareguts. Ara, passat lo temps, es fa difícil comprendre qué se n’ha fet i quin profit se n’ha pogut traure ―si és que se n’ha tret algun. En tot cas, en esta matèria, la situació és tan difícil que als mont-rogins no mos quede cap altra solució que actuar decididament si volem evitar que es pergue o desaparegue el poc que mos quede.

(Publicat a la columna “Viles i gents” de La Comarca d’Alcanyís de l’1 de juliol de 2011)

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de juliol del 2011)

Hi estic d’acord, faig meu aquest encapçalament que vaig llegir fa uns dies al Diario Vasco.
Feia referència a unes frases que va pronunciar un germà d’una víctima d´ETA, en relació a la legalització i el nou poder emergent de Bildu.
Les frases eren les següents: “s´ens ofereix una pau negativa, amnèsica, basada en l’ocultació i l’oblit”. Aquesta és la que més em va colpir. Però també afegia: “S’està perdent la batalla contra la deslegitimació del terrorisme” o “la democràcia és avui més dèbil”. No sé si aquestes expressions estan carregades de raó, però sí d´un profund sentiment, i comprenc que per als familiars de les víctimes és quelcom insuperable.
Però un desgraciat paral•lelisme em fa pensar que aquestes són en realitat les bases de la nostra democràcia i són les que es van establir a la Constitució del 78.
Efectivament, la nostra Constitució es va poder edificar tancant amb forrallat el llibre del passat més recent, i oferint-mos “una pau negativa, amnèsica, basada en l’ocultació i l’oblit”, i gràcies a aquest plantejament es va “anar perdent la batalla contra la deslegitimació del franquisme”, règim totalitari que practicà l’opressió i el terrorisme d’estat durant gairebé quaranta anys, produint, entre altres coses, moltes més víctimes que les d´ETA (independentment que s´estigui o no d’acord amb les xifres que dona Paul Preston en el seu llibre “L’holocaust espanyol”). També aprofito per recordar-vos que ETA va sorgir com a reacció als “25 años de paz” i si Espanya no hagués estat un règim dictatorial, possiblement d’aquesta banda terrorista no n’haguéssim sentit ni parlar mai. Per tot això i acabant amb aquest maleït paral•lelisme, la democràcia espanyola “és avui més dèbil”que les altres democràcies occidentals, perquè va néixer, créixer i es va desenvolupar en la Pau de l´Oblit, pilar bàsic de la tan gastada expressió “nuestra ejemplar transición”.
Tampoc això que dic sé si està carregat de raó, però sí d’un profund sentiment solidari amb els milers de víctimes del franquisme, amb les associacions per la Memòria Històrica o amb les persones que directa o indirectament van patir l´holocaust de Mauthausen.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de juliol del 2011)

Enguany fa cent anys de la fundació de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, l’acadèmia de la llengua catalana, la màxima institució per establir-ne les normes. Enguany és també el centenari de la mort d’en Joan Maragall, pensador, poeta, publicista i autor d’un carteig amb Unamuno, on mirava d’explicar-li –santa innocència!- la discriminació que pateixen les llengües minoritzades d’Espanya. La Secció Filològica, aprofitant aqueixa coincidència d’aniversaris, ha engegat un programa de difusió de la llengua catalana i de l’obra d’en Maragall amb el títol de ‚Paraula viva’, sintagma fonamental de l’ideari del poeta, i on tothom és convidat a participar (vegeu-ne detalls a la xarxa sota Secció Filològica). És any també de quatre grans centenaris per a la llengua i la literatura catalanes al País Valencià: a més del ja citat de la Secció Filològica -tan vàlid per al País Valencià com per a l’Aragó, Andorra, Balears, etc.- tenim el centenari de la mort d’en Teodor Llorente, i els dels naixements d’Enric Valor i Vives i Manuel Sanchis Guarner. Llorente fou la gran figura de la Renaixença al País Valencià. Molt bon poeta, fou rebut el 1906 a Barcelona com a príncep i com a símbol de la unitat de la llengua catalana. Valor i Vives fou un perfecte home de lletres: gran gramàtic del català, excel•lent novel•lista de tall realista i arreplegador dels contes populars valencians en versions esplèndidament reelaborades. Sanchis Guarner ha estat definit com “L’iniciador de la filologia moderna al País Valencià”. Escrigué la primera gramàtica catalana amb tècnica moderna referida al País Valencià, i molts estudis tant de llengua com de literatura i etnopoètica amb especial dedicació, però no exclusiva –va ser el primer en estudiar a fons el català d’Aiguaviva, descobrí el català de Múrcia, … – al seu país. Col•laborà a l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica i en féu totes les enquestes catalanes i moltes d’aragoneses i castellanes. Fou el primer membre numerari valencià de la Filològica i n’era corresponent de l’Academia de la Lengua. Per la seva obra valencianista d’investigació va sofrir persecució i un atemptat amb bomba per part d’elements ultres.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de juny del 2011)

Des de l’any 1948 fins a la seva mort, Bertol Brecht residí a Berlin-Est, on va fundar la companyia de teatre Berliner Ensemble reconeguda pel mon occidental com a model al llarg de tot el segle vint. Dramaturg i poeta, el seu treball com a director instaurà una nova tècnica escènica i interpretativa, una nova manera de copsar el fet teatral i marcà, a més, el punt de partida per al moviment de postguerra. Brecht és teatre i política; molts ho han intentat, pocs ho han aconseguit. Una cosa és la teorització, l’altre molt diferent és, des de damunt l’escenari, fer diana amb el fibló. Brecht inspirà el seu teatre, sinònim de lluita, en la revolució espartaquista de Rosa Luxemburg i de Karl Liebkenecht, però per a commemorar-ne dolorosament la fallida, per condemnar en nom seu aquell món de la postguerra on viu sense esperança, i que ha vist desaparèixer amb la dilució d’aquests dos líders, una línia directriu de gran importància. Amb tot, en els drames compilats durant el seu exili itinerant de la URSS als Estats Units, no es limitarà a considerar el marxisme com a única font de meditació, sinó que l’inclourà dins l’esforç històric i especulatiu de la humanitat. Serà dels primers a alçar el moviment a la categoria de filosofia amb projecció per a les masses, en la línia de les de Confuci i de Lao Tse, i que ell vehiculà vers el seu públic. Enormement paradigmàtic com a fill del temps que li tocà viure, si s’estudia més enllà de la superfície a Brecht, l’home i la seva obra, s’impliquen moltes preguntes. No es poden pas comprendre i jutjar si se’ls sostreu del seu context històric i cultural del qual formen part, si no es consideren al seu costat tants d’altres poetes o dramaturgs amb les seves obres que, com ell, visqueren èpoques d’amargura, plenes de llàgrimes de rancor per la desfeta que provoca la decepció.
Una de les grans forces escèniques de Brecht rau en la contradicció estilística del seu medi teatral, perquè emprant l’epopeia, els èpics i les giravoltes dels mites, es serveix d’aquesta grandiloqüència escènica per embolcallar un llenguatge planer, emprant molt sovint el dialecte, de tall didàctic, potser fins hi tot vulgar, on tot si val quan es tracta d’apropar i fer més identificables les idees, que no les formes, a l’hora de portar a terme la dinamització de la classe obrera.
El seva obra fou espill social i polític i la seva escena seria, per sempre més, una crida al públic confortablement assegut a la platea, a llevar-se, sortir del teatre i anar a fer la revolució. Aquesta ha estat la particular manera de Brecht de fer més humana, l’escena.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 11 de juny del 20011)

La creixent importància dels mitjans de comunicació eixits de les noves tecnologies és indiscutible. Lo correu electrònic quotidià, l’omnipresent telèfon mòbil, les pàgines webs, blocs i llistes de distribució i les xarxes socials (Twiter, Facebook…), juntament amb les edicions digitals dels diaris o el jove e-book formen part de la vida de molts. Estar connectat és una manera de viure que comunica les persones i les fa iguals. Es pot fer tant des d’una vila de 300 habitants pel Matarranya com al mig d’una gran ciutat; no importen tampoc les diferències d’edat, de sexe, de religió ni de preparació cultural, o almenys no són un gran impediment a l’accés als recursos tecnològics. Les comunicacions virtuals mos fan iguals i universals, i permeten ampliar les nostres possibilitats de sociabilitat, membres tots d’una gran família de gent a qui escrivim o llegim o amb qui podem xarrar i debatre a distància. Los nous mitjans també –ho hem vist al nord d’Àfrica, al Pròxim Orient o a la plaça de Catalunya— poden motivar l’acció ciutadana reivindicativa gràcies a un poder de convocatòria fabulós.
Al mateix temps que creixen les relacions i interaccions virtuals van perdent pes les institucions clàssiques: partits polítics, sindicats i associacions, sobretot entre els més joves, poc motivats per unes estructures superades per les connexions tecnològiques amb la seua fascinant rapidesa i el seu peculiar individualisme associatiu: ni juntes directives ni estatuts ni planificacions. Potser els partits encara continuen renovant les seues “noves generacions” amb jòvens que s’encaminen a la política per amor al lideratge, al bé públic o a un modus vivendi ben remunerat. Però al sector més altruista, la quota anual, la convocatòria per carta a l’assemblea o les reunions periòdiques, lo dinar de germanor o els programes d’actes habituals pareixen ara fills d’una altra època, amb unes dinàmiques molt establertes i lentes. La mitjana d’edat dels afiliats a les diferents associacions (culturals, sindicals, socials…) ha anant envellint en paral•lel als seus fundadors i, així, la seua renovació generacional resulta insuficient i pareix precària la seua continuïtat.

María Dolores Gimeno