El alcalde electo ha pronunciado su primer discurso íntegramente en la lengua que los vecinos de este pueblo más hablan: el catalán de Aragón que muchos denominan chapurriau. Algo nunca antes visto en este pueblo puesto que siempre se utiliza el castellano para los pregones, los actos cultos, solemnes –civiles o religiosos- y oficiales mientras el otro idioma, el que más se habla a diario, queda relegado a la calle. Pues no. El nuevo alcalde ha tenido este detalle que es de puro y simple sentido común, aunque en muchos casos, como en este, sea el menos común de los sentidos desde hace tantos, tantísimos años. Y, así, en el idioma de su pueblo, el nuevo alcalde ha cerrado su primer discurso con estas palabras: Bellmunt, per amunt!
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 11 de juny del 20011)
La creixent importància dels mitjans de comunicació eixits de les noves tecnologies és indiscutible. Lo correu electrònic quotidià, l’omnipresent telèfon mòbil, les pàgines webs, blocs i llistes de distribució i les xarxes socials (Twiter, Facebook…), juntament amb les edicions digitals dels diaris o el jove e-book formen part de la vida de molts. Estar connectat és una manera de viure que comunica les persones i les fa iguals. Es pot fer tant des d’una vila de 300 habitants pel Matarranya com al mig d’una gran ciutat; no importen tampoc les diferències d’edat, de sexe, de religió ni de preparació cultural, o almenys no són un gran impediment a l’accés als recursos tecnològics. Les comunicacions virtuals mos fan iguals i universals, i permeten ampliar les nostres possibilitats de sociabilitat, membres tots d’una gran família de gent a qui escrivim o llegim o amb qui podem xarrar i debatre a distància. Los nous mitjans també –ho hem vist al nord d’Àfrica, al Pròxim Orient o a la plaça de Catalunya— poden motivar l’acció ciutadana reivindicativa gràcies a un poder de convocatòria fabulós.
Al mateix temps que creixen les relacions i interaccions virtuals van perdent pes les institucions clàssiques: partits polítics, sindicats i associacions, sobretot entre els més joves, poc motivats per unes estructures superades per les connexions tecnològiques amb la seua fascinant rapidesa i el seu peculiar individualisme associatiu: ni juntes directives ni estatuts ni planificacions. Potser els partits encara continuen renovant les seues “noves generacions” amb jòvens que s’encaminen a la política per amor al lideratge, al bé públic o a un modus vivendi ben remunerat. Però al sector més altruista, la quota anual, la convocatòria per carta a l’assemblea o les reunions periòdiques, lo dinar de germanor o els programes d’actes habituals pareixen ara fills d’una altra època, amb unes dinàmiques molt establertes i lentes. La mitjana d’edat dels afiliats a les diferents associacions (culturals, sindicals, socials…) ha anant envellint en paral•lel als seus fundadors i, així, la seua renovació generacional resulta insuficient i pareix precària la seua continuïtat.
María Dolores Gimeno
Paisaje y gestión del territori.pdf
