La dificultat de ser una frontissa

>> L’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) se sent menystinguda pel Govern d’Aragó. Li ha deixat a “zero” totes les subvencions i li fa el buit quan convida representants del govern de Catalunya als actes, de cultura i llengua, que organitza. Ho ha explicat el José Miguel Gràcia al programa Estira la llengua!, de Ràdio Nacional d’Andorra, que contextualitza els fets en la situació econòmica i el procés polític obert Catalunya.

Descarregueu l’entrevista a través d’aquest enllaç:
http://www.andorradifusio.ad/media/entrevista-any-desideri-lombarte#.UtVwAoZ9wJ4.twitter

facebook.com/estiralallengua

@estiralallengua

“Si abans teníem dificultats, ara pot ser que en tinguem una mica més”. Així valora José Miguel Gràcia, l’afectació del debat de la sobirania de Catalunya sobre l’activitat cultural en català a la Franja de Ponent, un territori que fa de frontissa. Gràcia, bloguer de referència del territori, ho viu de prop com a portaveu de l’Associació Cultural del Matarranya. Això sí, constata dos fets empírics. El primer: “A tots els actes que hem fet sobre la llengua on han assistit autoritats o algun representant de Catalunya, tots, actes culturals i de la llengua, no hi ha assistit cap representant del Govern d’Aragó”. El segon, sobre les subvencions: “Ens les han negat totes; les poques que teníem estan a zero”. Això sí, immediatament afegeix: “Això no vol dir que nosaltres no lluitem igual o més”.

Tot això, pel que fa al Govern d’Aragó. Perquè Gràcia de seguida recorda que la Diputació de Terol subvenciona l’edició anual d’un llibre de l’entitat en català i que hi ha molt bona relació amb la Comarca del Matarranya i amb “molts alcaldes”, sense obviar que la majoria són del Partit Aragonès (PAR) o del Partit Popular (PP), les dues formacions que van impulsar la Llei de llengües de l’Aragó que anomena LAPAO el català. Però a la comarca no tot són flors i violes pel que fa al català. El portaveu de l’ASCUMA s’ha referit a l’aparició de diverses pintades a Vall-de-roures amb el lema “Yo parlo chapurriau”, que és com molts franjolins anomenen el català que parlen. Unes pintades, ja sigui per treure ferro al debat del LAPAO, per desmarcar-se’n o per crear més polèmica. La seva resposta és que “aquest esperit contra el català, de rebuig contra el nom, hi ha estat sempre i ara una miqueta més”. I que no s’hi ha de donar gaire importància.

ANY DESIDERI LOMBARTE

Totes aquestes reflexions han sorgit a propòsit de parlar de l’assemblea extraordinària que l’associació matarranyenca ha fet el 29 de desembre a Calaceit. L’objectiu, fer balanç de l’any 2013 però sobretot, projectar l’acció del 2014. El president va remarcar la voluntat d’estar presents, més que mai, a tots els actes relacionats amb la llengua catalana que es facin arreu dels Països Catalans. Però, per damunt de tot, els esforços se centraran en homenatjar l’escriptor de Pena-roja Desideri Lombarte coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort.

José Miguel Gràcia explica que és una figura molt coneguda a la comarca i “més conegut en terres de parla catalana catalanes que a l’Aragó de parla castellana”, per bé que l’Institut d’Estudis Terolencs ha finançat la publicació d’algun llibre seu a través de l’ASCUMA. Malgrat que Lombarte va estudiar a Alcanyís (Terol) i als dinou anys es va instal·lar a Barcelona, la seva obra mostra un punt de vista molt matarranyenc. De fet, tota la producció literària la concentra en nou anys, a partir de la dècada dels setanta, quan per motius de salut deixa de treballar i comença una vida molt a cavall de la ciutat comtal i el mas Molinar de Pena-Roja. “Lo més important de tot jo crec que és l’obra poètica”, destaca Gràcia. Però també va fer teatre, narrativa i investigació.

Per recordar Desideri Lombarte, l’ASCUMA li dedicarà els dos suplements anuals, Styli locus, de la revista Temps de Franja, “amb col·laboracions inèdites d’autors del Matarranya”; es presentarà a diferents pobles l’última novel·la que va publicar, Les aventures del sastre Roc d’Arça; se li dedicarà la Trobada Cultural del Matarranya del 2014 i es farà a la seva població natal; hi haurà actuacions musicals, lectures d’obres seves en col·laboració amb artistes de la comarca; etc. I la cirereta del pastís seria obtenir els fons suficients per reeditar l’obra, “exhaurida des de fa molt temps”, Ataüllar el  món des del Molinar. I aquí és on l’ASCUMA troba a faltar la complicitat que dèiem al principi, segons José Miguel Gràcia: “El més dolent és que el Govern d’Aragó està tancat a tot i no obtindrem cap solució”. Però no es donen per rendits i picaran tantes portes com calgui: la de l’Institut Ramon Muntaner, la de la Comarca del Matarranya, l’Institut d’Estudis Ilerdencs…

Revistas-prensa-bloggers | Matarrania.

Cursos de cosmética natural | Matarrania.

Cursos de cosmética natural

Los diablets de La Fresneda dan la bienvenida a San Antón.

Iguals o uniformes | L’ esmolet.

Iguals o uniformes

A Espanya, potser a causa de l’herència deixada pel Decret de Nova Planta, costa d’entendre la diferència entre ser iguals i ser uniformes. En nom d’una pretesa “igualtat” no s’assumeixen amb l’entusiasme que correspondria les singularitats dels seus territoris. Sóc el primer defensor d’aquesta igualtat, ja que, si som iguals, és que tots tenim els mateixos drets. La meua família, per exemple, som aragonesos de parla catalana. Per què no podem tenir els mateixos drets que els aragonesos castellanoparlants? Està clar que el fet de tindre una llengua comuna és un gran avantatge. Les peripècies històriques han fet que a Espanya sigue el castellà: cap problema, sempre que els meus compatriotes de llengua castellana sàpiguen, assumisquen que el nostre idioma té els mateixos drets que el seu. És a dir, que les meues filles haurien de poder estudiar EN la llengua de casa (que també és la d’una part del territori) i usar-la amb la mateixa naturalitat amb la que ells fan servir el castellà. Si el que volen el meus benvolguts paisans és que xarrem com ells i prou, on és la igualtat? Jo només hi veig uniformitat. Fa més de 30 anys que tenim democràcia i Estat de les autonomies, però per algun motiu, en l’imaginari dels monolingües i els assimilats (sovint més radicals que els propis monolingües, ja que consideren que el seu idioma és un xapurrejat), els que tenim una cultura no castellana no tenim els mateixos drets. Molts dels que ens governen (i per extensió molts dels seus governats) consideren que tot el que no és castellà no és prou espanyol. I només s’ocupen de defensar una de les llengües que es parlen a l’Estat: la més forta. Penso que en aquesta incomprensió gairebé orgànica rau l’origen dels desitjos d’alguns de separar-se.

La Comarca, columna «Viles i gents», 17 de gener de 2014

Taula de llengües i identitat a les II Jornades Aragoneses de Sociologia | Xarxes socials i llengües.

Els dies 16 i 17 de maig se celebrarà les II Jornades Aragoneses de Sociologia en les que hi haurà la taula sobre “Llengües i identitat”. La proposta és especialment interessant, perquè és un bon esdeveniment per a crear bon clima entre la gent que fa recerca social sobre llengües i identitat, especialment al voltant de la Franja i de la llengua aragonesa. Ah, i és una nova bona oportunitat d’escoltar al ponent: Ramon Sistac! Tos enganxo més avall los enllaços a la crida d’articles:

Mesa de LENGUAS E IDENTIDADES

Coordinadores: Chabier Gimeno (profesor en la Facultad de Ciencias Sociales y del Trabajo de la UZ) y Natxo Sorolla (investigador en la Universitat de Barcelona); 

Contacto: chabierg@unizar.es y natxosorolla@gmail.com

• Ponente, Ramon Sistac (Profesor de la Universidad de Lleida): “Lengua, cultura,sentimiento,identidad y ciudadanía en la Franja: ¿un cocktail explosivo o un reto creativo?”

Call for Papers (Aragonés / Castellano / Catalá)

Soria comparecerá en el Congreso para hablar sobre Mequinenza.

Sergio Ponsà, nou director del SART de la UVic | EL9NOU.CAT.

Qui sóc? | Ua1 Lleida 104.5 FM.

“I llavors Déu digué a Moisès: —jo sóc el qui sóc”. Tot un autèntic embolic traduït de l’hebreu que va ser parodiat no recordo per qui amb allò de “jo sóc el qui sóc, però no hi sóc gaire”. D’altra banda, una de les nostres principals icones nacionals, el Crist en maiestas domini de Sant Climent de Taüll, en el llibre obert que sosté amb la seua mà esquerra, assevera rotundament: “ego sum lux mundi”. Hi ha, al llarg de la història, altres afirmacions no menys contundents, des del “cogito, ergo sum” de Descartes al “yo soy yo y mi circumstancia” d’Ortega y Gasset. Més críptic resulta encara el poeta valencià del segle XVI Joan Timoneda: “só qui só, que no só jo / puix d’amor mudat me só”, més o menys coetani del vers de Teresa de Ávila, “vivo sin vivir en mi”, que també déu n’hi do. Però els homenets i donetes de la nostra època encara són més opacs quan ens disparen, a boca de canó, allò tan suat de “jo sóc com sóc”, que sembla justificar qualsevol comportament extravagant, arbitrari o fins i tot asocial. Per no parlar del màxim grau de l’ambigüitat, blocant fins i tot de qualsevol possibilitat de comunicació, que es produeix quan algú truca per telèfon (o a l’intèrfon) i s’identifica amb un convençut “que no em coneixes? Sóc jo!”.

Res per a escandalitzar-se. Al capdavall, encara és més críptic i ambigu el nostre estatut d’autonomia, que diu en el seu preàmbul que “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.”. És a dir i en definitiva: que som i serem.

Ramon Sistac
Professor de Dialectologia de la Universitat de Lleida i delegat a Lleida de l’Institut d’Estudis Catalans

– See more at: http://www.ua1.cat/noticies/qui-s%C3%B3c#sthash.5drI03G6.dpuf

LIGALLO DE FABLANS DE ZARAGOZA: II TROBADA DE CHARRADORS D’ARAGONÉS CHUSÉ NOGUERO.

O diya 1 de febrero nos chuntaremos ta fer una trobada de charradors d’aragonés que sirba de omenache a o nuestro quiesto charrador y sozio de Purnas Chusé Noguero, que morió l’añada pasada.

Programa:

O sabado 1 de febrero de 2014 nos achuntaremos en Balbastro ta fer istas autibidaz:

-9:15 Trobada en “O Moliné” de Balbastro, ta fer bel café. Podez aparcar os autos en o puen d’o Portillo que bi ha una esplanada prou gran, an se posan as ferietas ta las fiestas de Balbastro.

-9:45 Gambadeta ta o campo San Chuan por a palanga d’o rio Bero.

-10:00 Besita menada ta O Pozo de Chelo en a Barbacana. A besita ye debaldes. Feremos comparanzas con o d’Almudebar bisto fa poco, a mirar cualo ye o mas majo.

-11:00 Puyada ta “A Peñeta”, o punto más altero de Balbastro, ta mirar l’ambista d’o lugar.

-12:00 Besita menada ta Bodegas Fabregas, tamién sita en o campo San Chuan. Feremos o taste de binos d’o Semontano, y en particular o bino “Mingua”, otorgau premio Purnas por poner o nombre d’o bino en aragonés. O pre d’a besita son 4 euros, incluyius o taste de “minguas” y bella coseta que sacarán ta minchar seguntes m’han dito.

-14.00 Chenta Purnas Semontano en “Mi casa”, comida casera y buen pre, unos 13 u 14 euros por presona, con diferens platos ta trigar.

-17:00 Feremos un trago ta rematar a trobada en “La Viuda de Vargas y su dulce Burgués”, premio Purnas a la difusión de l’aragonés.

Soz toz biemplegaus ta o Semontano !!!

Ta saper-ne más punchar aquí

Fuente: www.facebook.com/events de Purnas Semontano

Ja podeu veure ‘Lleida frega Fraga’, el nou videoclip d’El Petit de Cal Eril.

Ja podeu veure ‘Lleida frega Fraga’, el nou videoclip d’El Petit de Cal Eril

Joan Pons protagonitza la versió audiovisual d’una de les cançons del disc ‘La figura del buit’

Marc Nadal personifica les «mentides del pancatalanisme», segons els defensors del LAPAO :: Polí­tica :: Balears :: dBalears.cat.

Nou revolt de la història de l’escriptor tarragoní que guanyà certàmens literaris en ‘baléà’ i la varietat lingüística oriental de l’Aragó fora ‘saber-ne’

ESO en Campo y Benabarre, dos caras de la misma moneda – Radio Huesca.

Matarraña, tierra de frontera y revoluciones | Historiadeiberiavieja.com.

Juan Cabré tenía sólo veinte años cuando realizó el descubrimiento que cambiaría su vida. El calendario marcaba 1902, y el joven se encontraba en su localidad natal, Calaceite (Teruel), cuyos parajes solía recorrer a menudo cuaderno en mano, con la intención de plasmar los bellos paisajes de la pintoresca población. Uno de sus rincones preferidos era el cerro de San Antonio, un promontorio a apenas un kilómetro del pueblo. Fue allí, precisamente, donde su intuición y su “olfato” de investigador le llevaron a iniciar una pequeña excavación en la ladera oeste del cerro, acompañado por otros dos amantes de la Historia: don Santiago Vidiella y don Julián Ejerique, a la sazón alcalde de Calaceite.

El modesto equipo arqueológico dio en la diana: en el subsuelo de aquella elevación se ocultaba un importantísimo poblado íbero con más de 2.400 años de antigüedad. No era el único tesoro del remoto pasado que esperaba a ser encontrado en la hermosa comarca del Matarraña. Cabré (ver recuadro) era estudiante de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, y estaba dotado de gran talento; pero al mismo tiempo era un apasionado de la Historia. Un año después de sacar a la luz el poblado íbero de San Antonio, Cabré realizó otros hallazgos de gran importancia.

Por un lado descubrió la tumba de Les Ferreres (también en Calaceite), un enterramiento de tipo túmulo del siglo VI a.C., perteneciente un personaje de alto estatus, en cuyo interior se halló un ajuar compuesto por dos espadas, un peto militar, una coraza de bronce y un delicado thymaterion –candelabro– hoy conservado en el Museo Arqueológico Nacional. El segundo descubrimiento no fue menos trascendente. El joven turolense localizó unas llamativas pinturas en un abrigo del barranco de Calapatá (entre Cretas y Calaceite), en las que aparecían rudimentarias aunque hermosas figuras de ciervos y otros animales.

Aquella era una forma de arte prehistórico totalmente desconocido –el primer ejemplo de lo que denominamos arte rupestre levantino–, por lo que en poco tiempo la comarca se convirtió en uno de los lugares más importantes del continente a ojos de los arqueólogos españoles y europeos. Gracias al hallazgo de Cabré y otros similares que le siguieron, la comarca del Matarraña se convirtió en centro de peregrinación para investigadores de la talla del francés Henri Breuil o el alemán Hugo Obermaier.

Con sus hallazgos, Cabré atrajo a multitud de estudiosos que anhelaban sacar a la luz las huellas del que había sido uno de los periodos más destacados de la región: el de los íberos. Sin embargo, esta singular región ubicada al este de la provincia de Teruel fue también testigo de otros muchos episodios históricos de gran relevancia, desde la conquista cristiana frente a los musulmanes hasta los movimientos obreros y anarquistas que florecieron con fuerza antes de la Guerra Civil.

La denominación comarcal de las tierras del Matarraña como ente independiente dentro de la región del Bajo Aragón tiene orígenes muy recientes –de hecho se remonta al año 2002–, pero los dieciocho municipios que la conforman tienen un rico y común pasado a sus espaldas que se origina en épocas muy remotas.

A medio camino entre la costa del Levante y el valle del Ebro, las tierras del Matarraña han ejercido en no pocas ocasiones el papel de frontera entre diferentes zonas de la península, una circunstancia que ha influido también en el devenir de su historia.

Los primeros grupos humanos que dejaron su impronta fueron los cazadores-recolectores que habitaron estas tierras, cobijándose en los abrigos como el de la Roca dels Mors del barranco de Calapatá, donde Cabré descubrió las pinturas rupestres realizadas por estos primigenios habitantes del Matarraña. No fue el único testimonio de arte rupestre descubierto en aquellos años: en 1908, el abate Breuil, atraído por los hallazgos de Cabré, acudió a la comarca y él mismo descubrió pinturas similares en el cercano abrigo de Els Gascons.

Con los inicios de la época íbera (en los siglos VII-VI a.C.) aparecen ya evidencias arqueológicas más elaboradas de los primitivos pobladores, por ejemplo túmulos funerarios, muchos de ellos bien consolidados hoy en día, y visitables por el público. Este tipo de enterramientos consistía en la incineración del difunto, cuyas cenizas eran introducidas en una urna que se depositaba en una “caja” de piedras. Ésta se cubría después con tierra hasta adquirir la forma de túmulo. Algunos ejemplos notables –entre los muchos que se han documentado en la comarca–, son los de Pedrafita o los de La Clota, en Calaceite.

Algunos siglos más tarde, en el periodo Ibérico Pleno (a partir del siglo V a.C.) la manifestación más importante son los poblados, cuya abundancia en la zona indica que hubo un incremento de la población y un progreso de la calidad de vida. Además del poblado del Cerro de San Antonio –que a juzgar por sus dimensiones debió de jugar un papel principal en la región–, cerca de Calaceite se encuentran restos de otros poblados, como el de Tossal Redó, y en otras localidades de la comarca se han encontrado asimismo yacimientos como los de Els Castellans (Cretas), Torre Gachero (Valderrobres) o Mirablanc (Valjunquera).

A juzgar por la importancia y el número de hallazgos arqueológicos –muy superior al de otras épocas–, los historiadores han llegado a la conclusión de que la etapa íbera fue sin duda una de las más importantes de todas las que se desarrollaron en la comarca hasta el final de la Edad Media. En dicho periodo, habrían sido principalmente los ausetanos del Ebro –llamados así para diferenciarlos de otros ausetanos, ubicados en la provincia de Barcelona–, quienes ocuparon este “territorio-estado”, desarrollando una organización social bastante avanzada, dotada ya de alfabeto y monedas, y con ideas religiosas complejas, como muestra la iconografía de las estelas funerarias propias de esta época.

Twitter / SpeakLAPAO: FACAO: aquells q concedeixen ….

FACAO: aquells q concedeixen premis a panques, els retenen enganxant estelades i quan denuncien paguen per no presentar-se testimonis #LAPAO