“Chistes de catalanes” | Lo Finestró.

Fontdespatla, Mont-roig i Pena-roja hauran de fer una gestió minuciosa dels purins | Comarques Nord.

Fontdespatla, Mont-roig i Pena-roja hauran de fer una gestió minuciosa dels purins

“Enganyats i preocupats”. Així se senten els veïns de Fontdespatla, Mont-roig i Pena-roja en comprovar que la zona vulnerable ja està aquí. Entre el dimarts i el dimecres, els consistoris i ramaders dels tres pobles de la conca alta del Tastavins han rebut una carta on se’ls explique el procediment que hauran de seguir a partir d’ara a l’hora de gestionar els purins i residus agrícoles. Els ramaders hauran de fer una minuciosa gestió dels purins, anotant tots els excedents, vessaments i fertilitzacions en un llibre. No complir estos requisits comportarà sancions. Les cartes i obligacions que hauran de seguir els ramaders arriben abans de les possibles solucions que va garantir la DGA, de tal forma que Fontdespatla, Mont-roig i Pena-roja se senten molt indefensos.

L’alcalde de Mont-roig, Óscar Arrufat, va dir que esta carta done per fet que “ja som zona vulnerable i no ens done cap eixida”, una mesura “molt acusatòria que Mont-roig no entenem i que treballarem perquè ens expliquen”. Arrufat va reconèixer que tots els agricultors i ramaders han rebut una carta. Se’ls diu que “t’has de descarregar uns llibres d’internet” i no omplir-los comportarà sancions administratives. “I ho fan sense explicar res a ningú. Ni a ajuntaments, ni a agricultors i ramaders. T’has de descarregar uns llibres i omplir-los sense saber què. I així les coses no es poden fer”. L’alcalde de Mont-roig va considerar que “així es impossible treballar. No ens han informat. I ens han enganyat dos vegades”.

. Les paraules de Lobón se les emporte el vent

Els municipis de Fontdespatla, Mont-roig i Pena-roja se senten enganyats pel conseller d’Agricultura, Ramaderia i Medi Ambient del Govern d’Aragó. I per segona vegada. Si Modesto Lobón va assegurar primer que no firmaria la declaració de zona vulnerable fins abans parlar-ho amb els afectats, després va dir que la declaració no s’aplicaria fins que hi hagueren solucions damunt de la taula. Les solucions no han arribat, i ara els ramaders de la conca alta del riu Tastavins es troben en una complicada situació que pot suposar tancar granges de manera indiscriminada. La planta de tractaments de purins de Pena-roja, inaugurada sense èxit l’any 2008, pot ser la solució en la gestió de residus i fems. Però el projecte, complementat amb una planta de biogàs, continue encallat.

L’alcalde de Pena-roja, Francisco Esteve, va denunciar que “fa 10 anys que el municipi va apostar per buscar una solució”. Una solució que va suposar la construcció d’una planta de tractament de purins. El projecte va estar “recolzat per la DGA. La planta de purins es va decidir complementar amb una planta de biogàs perquè la depuració era cara i calia buscar una fórmula per a reduir els costos dels ramaders. Però portem dos anys amb la situació estancada i ara tenim aquí el problema”. Esteve va considerar que “esta no és la forma d’actuar. Hem de complir una normativa. Però no la podem complir perquè” DGA “no ha posat cap alternativa sobre la taula. Ens han posat contra la paret. Aquí ha faltat determinació, compromís i implicació”.

. Mirar depuradores a Catalunya

Des del Govern d’Aragó s’ha plantejat en diverses ocasions mirar de fer un viatge a la Plana de Vic, on tenen sistemes de depuració i de gestió d’excedents. La diferència entre el Matarranya i Vic és que les explotacions intensives tenen unes dimensions diferents. Mentre les de la conca alta del Tastavins són de caràcter familiar, les catalanes tenen unes dimensions més grans. L’alcalde de Pena-roja va considerar esta opció d’absurda, i va defensar que “la solució la tenim davant mateix”. En relació a la zona vulnerable, Esteve va defensar que “no és qüestió de fer lleis sinó de resoldre problemes”, perquè els problemes “se solucionen treballant. Buscant un sistema de depuració factible per al ramader” que no tingui conseqüències nefastes per al territori.

Óscar Arrufat va definir de “desconcert” l’estat dels grangers i agricultors del territori. “Ens van dir que fins que no hi hagueren alternatives no s’aplicarien” les exigències de la zona vulnerable. L’alcalde de Mont-roig va defensar els seus veïns i el compromís que sempre han demostrat en fer les coses bé. “Són conscients del que fan i del que no fan. S’està treballant bé. Fa molts anys que estan treballant bé. I no hi ha dades per a tancar el terme”. No hi ha dades “però ho fan”. Arrufat va recordar que la ramaderia “és el seu mode de vida. És el nostre mode de vida. S’han fet esforços molt grans amb les noves normatives. I estan lluitant pels seus negocis. Per mantindre els pobles vius”. Els tres municipis demanaran una reunió imminent amb el conseller d’Agricultura.

Arrufat: “Ens han enganyat dos vegades. La paraula és engany” | Comarques Nord.

Arrufat: “Ens han enganyat dos vegades. La paraula és engany”

“Ens han enganyat dos vegades. La paraula és engany”. L’alcalde de Mont-roig, Óscar Arrufat, va ser contundent a l’hora de pronunciar-se sobre l’entrada del seu municipi en zona vulnerable i les conseqüències que això pot comportar. Arrufat va mostrar la seua preocupació, sobretot perquè des del departament d’Agricultura, Ramaderia i Medi Ambient els van dir que si demostraven que el terme municipal estava net de nitrats, podrien eixir de la zona vulnerable. I una vegada dins se senten doblement enganyats. L’alcalde de Mont-roig va recordar que “el conseller va vindre a l’estiu i es va comprometre a no aprovar la ‘zona vulnerable’ fins que no estigués tot clar. I va passar l’estiu i ens vam trobar que l’ordre havia eixit sense cap visita” i notificació prèvia.

Este va ser el primer incompliment. El segon, segons entén Arrufat, ha arribat ara, quan els tres municipis de la conca alta del riu Tastavins s’han trobat dins la zona vulnerable sense solucions sobre la taula. En el cas de Mont-roig, el seu alcalde va recordar que “si es demostrava que unes noves analítiques eixien bé, podíem eixir” de zona vulnerable. De fet, està previst que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) vinguen a Mont-roig a inicis de febrer a fer noves analítiques, coneixent els resultats a finals d’aquell mes. “Però hem rebut unes cartes dient-mos que estem dins la zona, que s’ha de complir l’ordre i que si no complim tindrem sancions. Ens hem quedat al·lucinats”. Arrufat va concretar que “estem molt enfadats perquè és la segona vegada que ens enganyen”.

. ‘Això és carregar-se els tres pobles’

L’alcalde de Mont-roig es va mostrar enfadat i preocupat perquè esta situació “afecte a tot el sector ramader i a tot el sector agrícola dels tres pobles. I directament afecte als ajuntaments i a tots els veïns dels tres pobles. I això és carregar-se els tres pobles”. Óscar Arrufat no va amagar el desconcert actual. “Esperàvem la visita de la CHE per a fer les noves analítiques”. Si les noves analítiques hagueren sigut positives, “haguérem eixit de la zona vulnerable, que és el que ens van dir ells”. Davant el nou paradigma, l’alcalde de Mont-roig pregunte: “S’incomplirà la llei o directament hauran de tancar totes les granges? Llavors, qui serà el responsable? O ara sancionarem a tota la gent?” Molts de dubtes en moments molt delicats.

En relació a la planta de tractament de purins de Pena-roja, Óscar Arrufat va concretar que “la depuradora serà bona per a Pena-roja. Pena-roja no té prou hectàrees. Són molt conscients de la seua realitat. Tenen uns índexs elevats de nitrats”. Allí “s’han gastat molts diners, milions d’euros, perquè estiga la cosa tancada”. L’alcalde de Mont-roig va contrarestar que “natres tenim prou hectàrees per a tirar els purins que genere la nostra cabanya ramadera. Per això no ens ixen uns índexs elevats. Què es podrà gestionar millor? I tant. Però els grangers són conscients perquè viuen d’això. Ells saben què s’ha de tirar i quan s’ha de tirar”. L’alcalde de Mont-roig va mostrar en tot moment la seua solidaritat i suport amb els grangers del poble.

Lo tren que va perdre Tamarit i el Parc Natural al Matarranya

AVÍS: la web de Viles i gents (i de Lo Cresol) ha canviat de domini. Aquí anirem recuperant l’hemeroteca.

Avui ix en La Comarca el meu Viles i gents, que haig dedicat a un tema que em preocupa: el futur Parc Natural dels Ports al Matarranya. Em preocupa perquè el veig com un ventall d’opcions per a adequar l’economia a un camp amb un marge més adequat a les perspectives de futur. Ni el turisme és una vareta màgica, ni el Parc ens resoldrà la vida, ni la població jove deixarà d’emigrar. Però dibuixa una perspectiva més àmplia per reconvertir la nostra indústria, que com dic, està en crisi permanent. O està en crisi almenys des dels anys 40 que a la gent li va donar per aspirar a emigrar. Per a dibuixar l’exemple clar de Tamarit-Binèfar m’han ajudat uns lliterans de pro, amb recursos bibliogràfics suficients (i escàners de qualitat): Alberto Gasquet, Pep Espluga i Ramon Sistac.

Lo tren que va perdre Tamarit i el Parc Natural al Matarranya

(Publicat a La Comarca del 24/1/2014)

Lo tren de Bot arribave quan pot. Però a Tamarit de Llitera no van veure ni el fum. La construcció de la línia ferroviària entre Barcelona i Madrid (1863) tenie programada una estació a Tamarit, que per aquell moment comptave en 4.668 habitants. Però les pressions de les elits a esta obra i al posterior Canal d’Aragó i Catalunya van ser molt importants: «Diuen que no se ferà/el canal de la Llitera/perquè no vol firmar/el senyorito de Codera». I en lo cas del tren així va ser: los enginyers van respondre el canvi de trajecte dient “pues no veréis ni el humo”, i la línia es va desviar fins a Melusa.

Binèfar, que en aquell temps ere un poble de 1.583 habitants, va ser el principal beneficiari de la construcció a la Llitera. Perquè l’obra, juntament en los regadius del Canal, va resultar ser un punt d’inflexió que va convertir la Llitera en graner de Catalunya. Les conseqüències no van ser poques per a Tamarit: l’any 1965 va perdre la capitalitat del partit judicial, Binèfar va guanyar la capitalitat en la comarcalització aragonesa, i l’any 2011 Tamarit tenie 3.625 h. i Binèfar 9.424 h. Lo tancament de la poderosa elit de Tamarit va relegar el poble a una posició secundària. Los suposats interessos d’una minoria van abocar el poble a la pèrdua del tren del futur.

En l’actualitat, al Matarranya, estem en un procés de reconversió econòmica que no deixe de ser paral·lel: d’una economia que encara se sustente en una agricultura i ramaderia en crisi constant, hi ha propostes per facilitar la transició a atractiu turístic que mantingue (almenys una part de) la població jove. I una de les peces clau en este procés ha estat la proposta del Govern d’Aragó per convertir l’àrea més alta del Matarranya en Parc Natural, com ja ho és a la banda catalana i valenciana.

Però alguns propietaris de pinars s’oposen frontalment, de manera pública, a reforçar la figura natural de l’àrea. Evidentment, tots los actors han de participar activament de la construcció del futur comú, i els debats sobre el procés són necessaris i s’han de traduir en una situació de guany general. Però vigilem que les posicions no s’enrocon, perquè temptegen que al Matarranya puguem perdre el tren del futur.

Natxo Sorolla

El presidente de la D.O. del Jamón pide dimisiones políticas.

Descontaminant el País Valencià | Lo Finestró.

Sobre la meua entrevista a Radio Nacional d’Andorra | Lo Finestró.

“L’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) se sent menystinguda pel Govern d’Aragó. Li ha deixat a “zero” totes les subvencions i li fa el buit quan convida representants del govern de Catalunya als actes, de cultura i llengua, que organitza. Ho ha explicat el José Miguel Gràcia al programa Estira la llengua!, de Ràdio Nacional d’Andorra, que contextualitza els fets en la situació econòmica i el procés polític obert Catalunya…” Continueu llegit

Per escoltar l’entrevista entreu aqui

La dificultat de ser una frontissa

>> L’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) se sent menystinguda pel Govern d’Aragó. Li ha deixat a “zero” totes les subvencions i li fa el buit quan convida representants del govern de Catalunya als actes, de cultura i llengua, que organitza. Ho ha explicat el José Miguel Gràcia al programa Estira la llengua!, de Ràdio Nacional d’Andorra, que contextualitza els fets en la situació econòmica i el procés polític obert Catalunya.

Descarregueu l’entrevista a través d’aquest enllaç:
http://www.andorradifusio.ad/media/entrevista-any-desideri-lombarte#.UtVwAoZ9wJ4.twitter

facebook.com/estiralallengua

@estiralallengua

“Si abans teníem dificultats, ara pot ser que en tinguem una mica més”. Així valora José Miguel Gràcia, l’afectació del debat de la sobirania de Catalunya sobre l’activitat cultural en català a la Franja de Ponent, un territori que fa de frontissa. Gràcia, bloguer de referència del territori, ho viu de prop com a portaveu de l’Associació Cultural del Matarranya. Això sí, constata dos fets empírics. El primer: “A tots els actes que hem fet sobre la llengua on han assistit autoritats o algun representant de Catalunya, tots, actes culturals i de la llengua, no hi ha assistit cap representant del Govern d’Aragó”. El segon, sobre les subvencions: “Ens les han negat totes; les poques que teníem estan a zero”. Això sí, immediatament afegeix: “Això no vol dir que nosaltres no lluitem igual o més”.

Tot això, pel que fa al Govern d’Aragó. Perquè Gràcia de seguida recorda que la Diputació de Terol subvenciona l’edició anual d’un llibre de l’entitat en català i que hi ha molt bona relació amb la Comarca del Matarranya i amb “molts alcaldes”, sense obviar que la majoria són del Partit Aragonès (PAR) o del Partit Popular (PP), les dues formacions que van impulsar la Llei de llengües de l’Aragó que anomena LAPAO el català. Però a la comarca no tot són flors i violes pel que fa al català. El portaveu de l’ASCUMA s’ha referit a l’aparició de diverses pintades a Vall-de-roures amb el lema “Yo parlo chapurriau”, que és com molts franjolins anomenen el català que parlen. Unes pintades, ja sigui per treure ferro al debat del LAPAO, per desmarcar-se’n o per crear més polèmica. La seva resposta és que “aquest esperit contra el català, de rebuig contra el nom, hi ha estat sempre i ara una miqueta més”. I que no s’hi ha de donar gaire importància.

ANY DESIDERI LOMBARTE

Totes aquestes reflexions han sorgit a propòsit de parlar de l’assemblea extraordinària que l’associació matarranyenca ha fet el 29 de desembre a Calaceit. L’objectiu, fer balanç de l’any 2013 però sobretot, projectar l’acció del 2014. El president va remarcar la voluntat d’estar presents, més que mai, a tots els actes relacionats amb la llengua catalana que es facin arreu dels Països Catalans. Però, per damunt de tot, els esforços se centraran en homenatjar l’escriptor de Pena-roja Desideri Lombarte coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort.

José Miguel Gràcia explica que és una figura molt coneguda a la comarca i “més conegut en terres de parla catalana catalanes que a l’Aragó de parla castellana”, per bé que l’Institut d’Estudis Terolencs ha finançat la publicació d’algun llibre seu a través de l’ASCUMA. Malgrat que Lombarte va estudiar a Alcanyís (Terol) i als dinou anys es va instal·lar a Barcelona, la seva obra mostra un punt de vista molt matarranyenc. De fet, tota la producció literària la concentra en nou anys, a partir de la dècada dels setanta, quan per motius de salut deixa de treballar i comença una vida molt a cavall de la ciutat comtal i el mas Molinar de Pena-Roja. “Lo més important de tot jo crec que és l’obra poètica”, destaca Gràcia. Però també va fer teatre, narrativa i investigació.

Per recordar Desideri Lombarte, l’ASCUMA li dedicarà els dos suplements anuals, Styli locus, de la revista Temps de Franja, “amb col·laboracions inèdites d’autors del Matarranya”; es presentarà a diferents pobles l’última novel·la que va publicar, Les aventures del sastre Roc d’Arça; se li dedicarà la Trobada Cultural del Matarranya del 2014 i es farà a la seva població natal; hi haurà actuacions musicals, lectures d’obres seves en col·laboració amb artistes de la comarca; etc. I la cirereta del pastís seria obtenir els fons suficients per reeditar l’obra, “exhaurida des de fa molt temps”, Ataüllar el  món des del Molinar. I aquí és on l’ASCUMA troba a faltar la complicitat que dèiem al principi, segons José Miguel Gràcia: “El més dolent és que el Govern d’Aragó està tancat a tot i no obtindrem cap solució”. Però no es donen per rendits i picaran tantes portes com calgui: la de l’Institut Ramon Muntaner, la de la Comarca del Matarranya, l’Institut d’Estudis Ilerdencs…

Revistas-prensa-bloggers | Matarrania.

Cursos de cosmética natural | Matarrania.

Cursos de cosmética natural

Los diablets de La Fresneda dan la bienvenida a San Antón.

Iguals o uniformes | L’ esmolet.

Iguals o uniformes

A Espanya, potser a causa de l’herència deixada pel Decret de Nova Planta, costa d’entendre la diferència entre ser iguals i ser uniformes. En nom d’una pretesa “igualtat” no s’assumeixen amb l’entusiasme que correspondria les singularitats dels seus territoris. Sóc el primer defensor d’aquesta igualtat, ja que, si som iguals, és que tots tenim els mateixos drets. La meua família, per exemple, som aragonesos de parla catalana. Per què no podem tenir els mateixos drets que els aragonesos castellanoparlants? Està clar que el fet de tindre una llengua comuna és un gran avantatge. Les peripècies històriques han fet que a Espanya sigue el castellà: cap problema, sempre que els meus compatriotes de llengua castellana sàpiguen, assumisquen que el nostre idioma té els mateixos drets que el seu. És a dir, que les meues filles haurien de poder estudiar EN la llengua de casa (que també és la d’una part del territori) i usar-la amb la mateixa naturalitat amb la que ells fan servir el castellà. Si el que volen el meus benvolguts paisans és que xarrem com ells i prou, on és la igualtat? Jo només hi veig uniformitat. Fa més de 30 anys que tenim democràcia i Estat de les autonomies, però per algun motiu, en l’imaginari dels monolingües i els assimilats (sovint més radicals que els propis monolingües, ja que consideren que el seu idioma és un xapurrejat), els que tenim una cultura no castellana no tenim els mateixos drets. Molts dels que ens governen (i per extensió molts dels seus governats) consideren que tot el que no és castellà no és prou espanyol. I només s’ocupen de defensar una de les llengües que es parlen a l’Estat: la més forta. Penso que en aquesta incomprensió gairebé orgànica rau l’origen dels desitjos d’alguns de separar-se.

La Comarca, columna «Viles i gents», 17 de gener de 2014

Taula de llengües i identitat a les II Jornades Aragoneses de Sociologia | Xarxes socials i llengües.

Els dies 16 i 17 de maig se celebrarà les II Jornades Aragoneses de Sociologia en les que hi haurà la taula sobre “Llengües i identitat”. La proposta és especialment interessant, perquè és un bon esdeveniment per a crear bon clima entre la gent que fa recerca social sobre llengües i identitat, especialment al voltant de la Franja i de la llengua aragonesa. Ah, i és una nova bona oportunitat d’escoltar al ponent: Ramon Sistac! Tos enganxo més avall los enllaços a la crida d’articles:

Mesa de LENGUAS E IDENTIDADES

Coordinadores: Chabier Gimeno (profesor en la Facultad de Ciencias Sociales y del Trabajo de la UZ) y Natxo Sorolla (investigador en la Universitat de Barcelona); 

Contacto: chabierg@unizar.es y natxosorolla@gmail.com

• Ponente, Ramon Sistac (Profesor de la Universidad de Lleida): “Lengua, cultura,sentimiento,identidad y ciudadanía en la Franja: ¿un cocktail explosivo o un reto creativo?”

Call for Papers (Aragonés / Castellano / Catalá)

Soria comparecerá en el Congreso para hablar sobre Mequinenza.

Sergio Ponsà, nou director del SART de la UVic | EL9NOU.CAT.