Skip to content

Viles i gents: “Gelades i l’Emigrant pena-rogí” 9 febrer 09UTC 2012

Posted by xarxes in FranjaMatarranyaPena-rojasociolingüística
trackback , edit post

Publicat a La Comarca el 10 de febrer de 2012

La humanitat ha viscut sempre lligada a l’entorn climàtic que l’envolta. Però gràcies a la tecnologia, cada vegada menys. Les gelades d’esta setmana han estat històriques, i alguns punts alts del Matarranya les màximes no han superat los zero graus en dies.
L’any 1956 se va registrar també una gelada històrica. Va ser tremendament superior a l’actual. Va escomençar el dos de febrer, com la d’enguany. Les gelades no es van aturar fins finals de mes. Lluís Rajadell arreplegue testimonis orals al seu llibret “1956, l’any de la gelada”, que coincidixen en què les mínimes van baixar dels 15º davall zero al mateix Vall-de-roures. Això va provocar la gelada de gran part dels olivars, sustent bàsic per a moltes famílies.

No és menys cert que l’estructura econòmica també estave en un procés de canvi. Barcelona s’estave industrialitzant de manera accelerada, i eixe procés requerie l’entrada de més mà d’obra. Tant l’impacte climatològic de les gelades a l’agricultura i a la moral de la zona, com la reestructuració industrial, van marcar el futur del Matarranya fins avui dia: la despoblació.

Desideri Lombarte va emigrar justament l’any 1957, en plena crisi. Explicava eixa vivència de l’Emigrant pena-rogí en clau d’amarga supervivència:

La mare mos va fer la maleta,/ mig plorosa, mig contenta./ Lo vestit dels domenges, / tres camises, la de portar, la nova i la vella. / Les sabates als peus –no en teníem més que unes–.

I el calaix que va quedar forro. / (…) / A la cartera onze bitllets d’a cent / i cap d’a mil / i un nugo al pit.

Dins d’estes efemèrides, també coincideix que el dimarts 7 de febrer Desideri haurie fet 75 anys. En este motiu, l’Associació Cultural del Matarranya participe el domenge a una caminada al Tossal dels Tres Reis per a commemorar-ho.

Viles i gents: “Gelades i l’Emigrant pena-rogí” « Xarxes socials i llengües.

Viles i Gents :: Acotolar paraules :: January :: 2012.

Viles i Gents :: Urdangarín i la infanta :: January :: 2012.

Viles i Gents :: Escena Humana… brindant per La Traviata :: January :: 2012.

La puja

J. A. Carrégalo Categoria: Article Viles i Gents

Aquells qui, fa una cinquantena d’anys, van visitar els nostres pobles, si es van fixar únicament en les maneres rústiques, és probable que tragueren la conclusió que la ruralia matarranyenca vivie ancorada en el primitivisme. Res més lluny de la realitat, ja que la capacitat d’autoorganització que tenien les nostres comunitats és més que destacable. A tall d’exemple mos centrarem en lo funcionament del forn de la Vila de Mont-roig. En aquella època els masovers eren los únics que tenien forn a casa. Els vilers havien d’acudir necessàriament al forn públic. Allí hi treballaven dos persones, que eren remunerades únicament amb espècies, és a dir, amb una part d’allò que es portave a coure. Eren lo forner i la pugera. I el que percebien pel seu treball es coneixie com “la puja”, que a Mont-roig estave fixat en una peça per a cada un per trentena enfornada. Com és natural, lo forner ere el responsable del bon funcionament del servici. Y la pugera ere l’encarregada de subministrar rama al forn, de controlar la correcta aplicació de la puja i de dirigir cada dia el sorteig de les enfornades entre les usuàries del dia següent. D’enfornades se’n feen quatre, o com a molt cinc, cada dia, entre les onze del matí i les tres de la tarde, coincidint amb les hores. I en cada una es donave servici a quatre cases. Al sorteig li dien “lo turno”, i també “a traure número”, i consistie en qué, just al migdia del dia anterior a aquell en qué volien enfornar, es reunien les interessades a la porta del forn per a sortejar l’ordre a seguir. I ho feen traent de l’interior d’un topí metàl•lic unes pecetes de plom gravades amb un, dos, tres, quatre o cinc puntets que es corresponien amb l’ordre de les enfornades. En definitiva, es tractave d’antics sistemes, establerts pel costum inveterat, i perpetuats en el temps, destinats a regular l’ús del servici i les pacífiques relacions entre els diversos agents. Tot un model.

Publicat al periòdic La Comarca, columnma «Viles i gents», del 27 de gener de 2012

Viles i Gents :: La puja :: February :: 2012.


(Publicat Diario de Teruel, el dissabte 4 de febrer del 2012)

És ben sabut que part dels nostres intel•lectuals, institucions i mitjans de comunicació s’esforcen de fa temps en destruir aquest patrimoni dels espanyols que són les llengües minoritzades —aragonès, basc, català … . Fent això han aconseguit que molts conciutadans interioritzen aquest missatge destructor, creant en les mateixes víctimes —els ciutadans de llengua aragonesa, basca, catalana, …— profunds complexos d’autoodi, que de vegades esclaten violentament, com en els recents i tètrics fets de la Codonyera i la Freixneda. Una de les tècniques més utilitzades consisteix en ridiculitzar aspectes de la llengua que es desitja discriminar. I és així com l’autoodi i l’afany autodestructiu s’ha pogut escampar en col•lectius que en principi hi pareixien immunes. Podem veure que determinats grups i associacions profundament compromesos en l’estudi, foment i reforma de l’aragonès ridiculitzen importants mesures en el mateix sentit per part del Consello d’a Fabla Aragonesa. Un dels camps més atacats és l’ortografia del Consello: si ja és ridícul, argumenten, escriure zezina o eraldica, encara ho és més grafiar Biba Balenzia! I així aconsegueixen l’aplaudiment barat d’un públic profundament acastellanat i immers en l’autoodi, al qual li costa molt d’entendre que allò que val per al castellà —la distinció de ‘v’ i ‘b’— puga no ser-ho en aragonès. La reforma ortogràfica del Consello és criticable per diverses raons, però en cap cas no se la pot titllar de ridícula. Se’n ridiculitza també la formació de neologismes: en els primers anys de les reformes del Consello és proposà de dir fablaluén en comptes de telefono, però aviat es va retirar per por que passés el que realment ha passat amb animal tetador per mamifer/mamifero. Aquí hom s’hi ha rabejat, mostrant aquest mot com el súmmum del ridícul. Però ni fablaluén ni animal tetador tenen res de ridícul: són exemples d’uns altres procediments per a crear neologismes: mentre determinades llengües, i entre elles la castellana, tendeixen a crear neologismes a partir del grec i del llatí, d’altres ho fan a partir del propi vocabulari —com és el cas de l’alemany Fernsprecher (=fablaluén) o Säugetier (=animal tetador). De ridícul pónt, d’autoodi molt.

Artur Quintana

Viles i Gents :: Animal tetador :: February :: 2012.

Llengua i seducció

Jornades per la dignificació lingüística

 

Fraga (Baix Cinca)

 

-Divendres, 16-3-12, Hotel Casanova (Av. Madrid 54).

21:00:  Sopar  presentació del llibre Llengua i emoció. 7 mirades sobre el goig de ser a cura d’Àngel Velasco i Quim Gibert, coeditors.

 

-Dissabte, 17-3-12, Palau Montcada (c/ St. Josep de Calassanç, 12).

10:00.- Obertura a càrrec de Francesc Ricart, coordinador del Casal Jaume I de Fraga.

 

10:15.- Ponència Un món, dues literatures, mil punts de vista a càrrec de Francesc Serés, escriptor. Presentarà: Francesc Ricart.

 

11:00.- Ponència La antiseducció del genocidi a càrrec de Josep Ma. Prim, assagista i autor del llibre Contra la Franja. Crònica de l’agressió a la llengua, al Bisbat i al Museu de Lleida Presentarà: Quim Gibert, psicòleg.

 

11:45.- Descans

 

12:15.- Xerrada sobre «L’experiència d’Escola Valenciana, federació d’associacions per la llengua», a càrrec de Diego Gómez, en representació de l’entitat. Presentarà Àngel Velasco, filòleg.

 

12:45.- Ponència Renaixement de la llengua hebrea. Un model a seguir a càrrec de Tessa Calders, directora de l’Institut del Món Juïc. Presentarà: Ma. Eugènia Cabrera, hebraista.

 

Programa complementari del cap de setmana:

17:00.- Passeig per la Fraga antiga a càrrec de Joaquim Salleras, historiador. Punt de trobada: rotonda del Sotet.

 

-Diumenge, 18-3-12

10:00: Eixida Naturalista amb José Luis Escuer, biòleg. Punt de trobada: rotonda del Sotet.

 

Organització:

Casal Jaume I de Fraga, amb el suport d’Òmnium Cultural de Ponent, Fogaril i calaixera, Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida i Fundació Reeixida.

El títol només és un somni d’una nit d’hivern, d’aquest fred hivern, una febrada freda. Quin desencís, oi?

Els del PAR sempre hi són al poder. Si no pacten amb el PSOE, pacten amb el PP. Estan en majoria, però on és la seua ideologia? Ah! la seua ideologia és la de ocupar càrrecs, sempre al poder. I si els vota una part del poble, per alguna cosa haurà de ser… . El poble mai s’equivoca, doncs, que bé. Com els diu que els farà més poliesportius, més carrers, més camins, més carreteres, més jardins, més grans scales, més fàbriques…, doncs, que bé. Què se n’ha fet de l’autoestima? De qui?

Són tots, són molts, són pocs, els que volen eliminar el català de la Llei de Llengües? Van més enllà que el PP. Encara que no saben, ni parlar ni escriure aragonès, ni català, diuen que a l’Aragó es parla aragonès  per tot arreu. Per la mateixa raó podrien dir que a l’Aragó no es parla castellà. Per a què volem la ciència quan disposem d’una bona ignorància? La ciència és cara, la ignorància ve de naixement. Els acadèmics, els lingüistes, els filòlegs, què en saben del aragonès oriental? En tot cas sabran de llengües en general. Si el poble mai s’equivoca, i no sap escriure la seua pròpia llengua, serà perquè és una altra. Seriosament, per què no fan cas aquestes organitzacions orientalistes i anticatalanistes al magnífic alcalde de Pena-roja i president de la Comarca del Matarranya? Costa creure que sigui del mateix partit, oi?

Mireu la notícia de l’Heraldo aquí. Els de l’Heraldo no saben escriure la paraula Franja, per això l’anomenen com a Zona Oriental, la resta és la Zona Occidental, vull dir la Franja de Ponent de l’Aragó. Tot un somni d’hivern: freda febrada d’un febrer fredeluc per una febrerada orientalista, parista i heraldista.

El PAR vol fer oficial el català a l’Aragó

E. P. 08/02/2012

Gregorio Briz, diputado y portavoz de Cultura de CHA en las Cortes, recordó que en “todo este tiempo no se han tomado medidas en el ámbito cultural y lo peor de todo es que no hay proyectos, ni ideas”, en respuesta a la entrevista que publicó este diario al director general de Cultura del Gobierno de Aragón, Humberto Vadillo. Para Briz, sus explicaciones ponen de manifiesto “la parálisis cultural que hay en Aragón y son un claro indicador de que en todo este tiempo no se han tomado medidas en el ámbito cultural y lo peor es que no hay proyectos, ni ideas para el futuro más inmediato”.

En este sentido, indicó que proyectos como el espacio Goya se descartan, el Fleta sigue siendo una incógnita y el Centro Dramático, según Vadillo, deja de ser competencia de Cultura para pasar a ser de la Corporación Aragonesa de Empresas Públicas. “Lo único que Vadillo dice es que hace falta consenso, pero consenso es una palabra vacía si no sabemos con quién y para qué. En ese momento la única realidad es que no hay proyectos, el presupuesto de Cultura se ha reducido en once millones y los colectivos culturales están francamente preocupados porque no se sabe nada de las ayudas y subvenciones”.

Santiago Gracia fue elegido el mejor deportista del 2011 por la territorial de montaña El turolense ha ganado las dos últimas ediciones del Rally Nacional de Escalada

R. MARTÍ 04/02/2012

Santiago Gracia es una de los personajes más populares de la bella localidad de Valderrobles. Y su pequeña fama creció como la espuma cuando la Federación Aragonesa de Montañismo le dio el premio como mejor deportista del 2011 el pasado mes de noviembre. El simpático escalador turolense no podía andar un minuto sin que le pararan por la calle sus paisanos para darle la enhorabuena.

El veneno por la escalada le entró muy tarde a Gracia. En un pueblo que no cuenta con aficionados a este deporte, el turolense de 37 años comenzó a trepar por las tapias a una edad muy tardía. “Cuando estudié la carrera había una asignatura sobre actividades en la naturaleza. Me enganché y desde entonces han pasado doce años. Aquí estamos cuatro y el de la guitarra. Me tengo que ir a escalar con gente de Huesca, de Zaragoza o Castellón”, dice el deportista del Club Matarraña Ports.

En plena ola de fría siberiano, Gracia busca el sol para escalar. Por ello baja hasta las sierras alicantinas. “Allí los inviernos son más suaves. Voy a Ponoch, al Tozal de Levante, al Peñón de Ifach. Me cuesta ir en coche casi cuatro horas. También suelo ir a Riglos y Alquézar”. Cerca de Valderrobles están las paredes de Peñarroya de Tastavins. “Es como Riglos, pero en pequeño y está muy trillado. También voy al Masmut”, dice.

Gracia se define como un escalador “de roca caliente. En el invierno busco el sol y en el verano busco la sombra”. Pero es un alérgico de la escalada en invierno. “Lo paso muy mal con el frío y no he estado en invierno en Gavarnie. Por eso me dedico a la roca con escaladas de varios largos y escalada deportiva”. Tampoco le gusta la competición. “La resina no me va y no voy a ningún rocódromo”, dice.

 

El valle de Ordesa

En verano llega a escalar cinco días a la semana. “En cuanto me dan vacaciones en el instituto, me voy quince días seguidos a Rodellar o hacemos viajes a Francia, Turquía, Grecia”. El lugar que más le gusta para escalar es el valle de Ordesa. “Es un ejercicio muy atlético y de aventura. Tiene hora y media de aproximación y cuenta con vías de 200 a 400 metros”. Su ruta preferida es la denominada Somontano. “Está en el Espolón del Gallinero. Tiene unos bloques empotrados exagerados y se hacen en estilo libre en 7b”.

Gracia no conoce Asia, ni Estados Unidos, pero su sueño es viajar a Mali. “Allí está La Mano de Fátima. Son unos monolitos de arenisca que salen del desierto. A Tailandia también quiero ir. Pero no me atrae Yosemite, porque es escalada libre”, indica.

Gracia ganó las dos primeras ediciones del Rally de Escalada. “Es una modalidad que consta de tres pruebas en las que hay que recorrer el máximo de vías posibles en doce horas y de manera ininterumpida”, apunta. Las tres competiciones son en el Peñón de Ifach, Terradets y Riglos. “La gané con Robert Vidal, un amigo de Castellón”, indica.

La prueba de Riglos la organizó Peña Guara en abril. “Acumulamos en 12 horas 1.620 metros de escalada. Hicimos la Super Crack, la China Town, la Fiesta de los Bíceps, la Directa a la Visera, la Birles Campos y La Mosquitos. Terminamos muertos. Es una prueba de resistencia brutal y el componente psicológico es elevadísimo”. Tras subir la pared, bajaban corriendo por sendas. “Es más rápido que rapelar. Los avituallamientos son a pie de pared”, dice.

Santiago Gracia escala en las paredes de Riglos.Santiago Gracia escala en las paredes de Riglos.Foto:S. E.

EL CLUB PIDIÓ A LA LFP QUE SE UTILICE SIEMPRE SU NOMBRE OFICIAL

  • A través de un comunicado afirma que ante el Barcelona B, el club catalán no utilizó su denominación oficial

07/02/12 – 18:55.

La SD Huesca emitió un comunicado a la LFP a través de su portal web con el que pidió que se respetara su nombre oficial en todos los actos y comunicados que se lleven a cabo por parte de cualquier club perteneciente al organismo futbolístico después de que en el choque ante el Barcelona B, el conjunto catalán se dirigierá al altoaragonés como SD Osca. Esta forma de denominar al conjunto aragonés ha sentado fatal en el seno de la entidad y, por eso, se pide un trato diferente.

A través de una respetuosa carta, que el club ha remitido tanto a Sandro Rosell, presidente del Barcelona, como a José Luis Astiazarán, su homólogo de la Liga de Fútbol Profesional, el club oscense recordó que ellos siempre respetan los nombres de los rivales como hacen por ejemplo, con Girona Fútbol Club, Centre D’Esports Sabadell o Gimnàstic de Tarragona por el hecho de que son los nombres propios de esos respectivos conjuntos.

De esta forma, piden los mismo a ellos para que sigan “portando un nombre como insignia, como identidad, como esencia al fin y al cabo”, agregando que “ya hemos manifestado en alguna ocasión el deseo porque se respete nuestro nombre tal cual es”, ya que ellos mismos cuidan “con detalle y especial atención la terminología a utilizar, para que esta sea siempre la adecuada”.

“Ya hemos manifestado en alguna ocasión el deseo porque se respete nuestro nombre tal cual es”

Para reforzar esta teoría, los altoaragoneses ponen como ejemplo que si en el caso de que el Newcastle visitara El Alcoraz, “¿Sería adecuado anunciarles como Nuevo Castillo?, sin duda anuncian los oscenses que sería un error y se “perjudicaría la diversidad lingüística”.

Precedente deportivo en la última visita ‘azulgrana’
Por otro lado, para demostrar que la SD Huesca fomentan el respeto en el ámbito deportivo, recuerdan que “en el último partido diputado en El Alcoraz frente al Barcelona B, los culés acudieron con la equipación azulgrana y la negra, a sabiendas que la del equipo local era igualmente que la azulgrana”, algo que provocó que “el árbitro estuviera a punto de suspender el choque” y que no se llevó a cabo porque los hombres que entrena Quique Hernández utilizaron su segundo uniforme pese a jugar ante su afición”

Finalmente, quieren resaltar que “nuestra postura es totalmente favorable a la diversidad lingüítica” pero “no existe ningún equipo en la Liga de Fútbol Profesional español que se denomine SD Osca”.

http://www.marca.com/2012/02/07/futbol/equipos/huesca/1328637317.html

Ahiere hese feito 75 anyos Desideri Lombarte

Os suyos vecíns feran una cursa o domingo dica o Tossal d’els Tres Reis ta remerar-lo.

Desideri Lombarte (Foto: lafranja.net)

Desideri Lombarte ye un d’os escritors contemporanios mas importants d’a literatura catalana en Aragón, destacó como poeta, encara que tamién escribió teyatro y novela, fació treballos de rechira historica y antropolochica, articlos d’opinión, amás de numerosos debuixos tar ilustrar os suyos treballos.

Estió tamién un important dinamizador cultural que fació parti d’os movimientos culturals que emercheban con fuerza en os anyos ueitanta con a ilusión d’a democracia. Entre atras cosas, treballó a-saber-lo por a dignificación d’a suya luenga en Aragón y estió miembro fundador y vicepresident de l’Asociación Cultural d’o Matarranya y un d’os organizadors en Aragón d’o II Congreso d’a Luenga Catalana.

Naixiu o 7 de febrero de 1937, en o preto d’a Guerra Civil Espanyola, d’o Mas del Molinar, en o temin de Penyarroya de Tastavins. A os quaranta y quatre anyos, a gravetat d’o suyo estau de salut, con afeccións renals y cardiacas l’obligan a deixar a suya faina de delineant y decide adedicar-se a la suya gran pasión, escribir y investigar. Asinas, a suya trachectoria como escritor se concentra en os diez zaguers anyos d’a suya vida. Una decada prodichiosa, curta pero intensa, mientres a quala produce una gran y variata obra. Morió en octubre de 1989, con cinquanta y tres anyos, quan yera en l’inte mas rico y prolifico d’a suya trachectoria literaria.

Con motivo d’o 75º aniversario d’a suya naxedura, os suyos vecíns, ta conmemorar-lo, feran una gambada o domingo 12 de febrero por totz aquers pinars y cortixos que acompanyón a suya memoria y a suya obra como eterno emigrant, dica o Tossal d’els Tres Reis.

Fuent: https://www.lafranja.net/?p=8452

Ahiere hese feito 75 anyos Desideri Lombarte | Arredol.

… crear el programa de políticas de normalización lingüística para la puesta en marcha de la Ley de uso, protección y promoción de las lenguas propias de Aragón;…

franjadigital.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital n.1, febrer 2012

A finals de l’EGB i principis del BUP, tenia un amic —a qui anomenaré Paco— de dialèctica brillant i maneres una mica brusques. Eren anys de reivindicacions lingüístiques i socials i, en el meu suburbi on gairebé tots procedíem de la immigració, fins i tots els més jovenets discutíem de política. Encara que no en sabéssim ni un borrall. En Paco anava una mica contracorrent, i solia fer mofa de les meues aspiracions culturals i catalanistes, rebatent-me els arguments amb quatre paraules ben dites i, si convenia, una empenteta amical. El tema català no era matèria de la seua devoció.

Vet aquí que aquest Nadal el vaig retrobar al metro de Barcelona. Feia trenta anys llargs que no ens vèiem, i vam tenir una gran alegria, que ell va demostrar amb la seua irreductible vehemència. Sempre havíem parlat en castellà, però per algun feliç motiu ara ens adreçàrem de manera natural en l’idioma del país. Als minuts que va durar el viatge vam afegir-hi una llarga estona de conversa al carrer. Vam parlar de la família, de records i de les nostres respectives feines. En arribar a aquest punt vaig descobrir amb sorpresa que en Paco s’havia convertit de fet en un d’aquests independentistes funcionals. N’estava fart del tracte que rebia Catalunya d’Espanya, tant a nivell econòmic com social.

En tornar a l’Aragó em preguntava què farem els franjencs si els ‘Pacos’ de Catalunya continuen emprenyats.

Paco « L’esmolet.

IU proposa a eliminación d’a taxa t’as asiociacións por l’emplego d’o Palau Montcada de Fraga | Arredol.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja