Source: Deu anys dels fets de La Codonyera | Mas de Bringuè
Es compleix una dècada d’un esdeveniment lamentable, on una xerrada informativa d’un responsable de CHA en aquest poble de la vall del Mesquí es convertí en una mena de procés inquisitorial contra el català a l’Aragó.
MÀRIO SASOT
El 17 de desembre de 2009, quasi deu anys després de l’arribada de Marcel·lí Iglèsias a la presidència del Govern d’Aragó es va presentar al parlament autonòmic una Proposició de Llei de Llengües que va ser aprovada amb el suport (desigual) dels grups d’esquerra de l’hemicicle.
El grup polític Chunta Aragonesista (CHA) va decidir fer una campanya explicativa dels punts més bàsics de la Llei recentment aprovada, arreu de les comarques denominades com “d’ús predominant bilingüe”.
En aquest sentit, CHA va voler fer una xerrada a La Codonyera el 20 de febrer de 2010 i per aquest motiu va demanar la cessió d’un local municipal a l’Ajuntament. L’alcaldessa del lloc, Maria José Gascón, del PAR, va posar objeccions a l’acte i no va oferir cap local al·legant que el tema de la conferència, l’ estrenada Llei de Llengües “no tocava” perquè, segons ella “podia produir crispació entre la població”. Finalment, veient que no hi havia cap impediment jurídic perquè l’acte es celebrés, va acceptar cedir el local, tot i avisant als sol·licitants que “la corporació en ple”, formada per regidors del PAR i PSOE, es va mostrar unànimement contraris a aquesta cessió.
En un principi, els responsables provincials de Chunta, veient l’ambient hostil que la petició va crear, van pensar ajornar aquest acte sine die i es van centrar en organitzar en aquelles mateixes dades, una conferència debat a Alcanyís sobre aquest tema, que es va celebrar sense incidències ressenyables.
Finalment, els organitzadors van decidir fer l’acte a la Codonyera un més després, el 20 de març, al Saló de la Cultura. La conferència s’inicià amb la presència d’una vintena de persones entre les quals se trobaven gent de l’Associació Cultural del Matarranya, com l’Artur Quintana i Ramón Mur, o la militant de CHA Pilar Santos, de la Codonyera, així com destacats membres de la FACAO, defensors del xapurriau, com el senyor Vallés i el senyor Gascón. A la taula hi era el ponent, Marcos Negredo, president del Rolde de Política Lingüística de CHA, acompanyat pel presentador, Francisco Oliver, de la Freixneda, militant d’aquest mateix partit.
Als pocs minuts d’iniciada la xerrada per Negredo, en castellà, començaren a arribar prop d’un centenar de persones, majoritàriament del poble, entre els quals hi havia molts xiquets de l’escola, coberts amb samarretes blanques amb la frase: I love Chapurriau” i portant pancartes del tipus “No sem analfabetos, parlem Chapurriau”, “Chapurriau sí, català, no” “Chapurriau parlat, no escrit”, i una altra “On està el del finestrò?” en al·lusió al codonyerenc i membre d’ASCUMA José Miguel Gràcia, etc.
Amb el retard, els “manifestants” van tindre tot un mes de temps per a confeccionar aquest material propagandístic des de la mateixa escola alliçonant els alumnes (o tal volta caldria dir millor adoctrinant–los?, ah no, que això sol es diu quan se fa des de l’altre bàndol) sobre com dissenyar i confeccionar les pancartes i les respectives consignes.
Dins d’una escola democràtica i post franquista hagués estat adient organitzar un debat previ a la xerrada i haver aportat un material informatiu als alumnes amb experts que expliquessen l’origen de la seua llengua local des d’un punt de vista científic i el de l’accepció del termini xapurriau, confrontant punts de vista diversos, etc. però la pedagogia moderna no arriba a tots els llocs on hi ha un rètol que diu “Escola”.
A partir d’aquella entrada massiva de gent, es van succeir les interrupcions de la xerrada i els crits augmentaven quan la gent sentia la paraula “català” de llavis del ponent. Va arribar un moment en el qual Marcos Negredo, degut a l’alta tensió regnant decidí suspendre la xerrada i sortir del local entre alguns crits, insults i gestos poc amigables del sector del públic, diguem-ne crític, que una volta aconseguit els seus últims objectius abandonà també el saló d’actes.
Una llarga repercusió mediàtica
Aquestos fets impactaren fort en l’ànima de molts franjolins defensors de la dignitat de la seua llengua i la revista Temps de Franja es va fer ressò de multitud de comentaris, articles d’opinió, cartes del director, etc. En un editorial d’aquesta revista del número d’abril de 2011, titulat “A l’any d’uns fets ben tristos” recordava aquell esdeveniment “on unes persones de la vila van interrompre un acte cívic organitzat pel grup CHA i impossibilitaren la lliure expressió d’unes persones que estaven disposades a enraonar (parlar raonadament, amb la raó) sobre el Projecte de Llei de Llengües aprovat feia poc a les Corts aragoneses. Aquella esperpèntica situació recordava un temps antic, més obscur i tenebrós”.
Segons Temps de Franja, en aquell desigual debat “va guanyar, sense cap gènere de dubte, la rusticitat, la manipulació i la intolerància, i va perdre la il·lustració i la llibertat d’expressió”.
En un altre text de referència, “La Vall de Balat”, Artur Quintana, en la segona part d’aquestes memòries franjatines, recordava els fets, uns quants anys passats, encara amb dolor i tristesa. “Un dels balcons que ostentava una d’aquestes consignes tan antiaragoneses (‘Chapurriau sí, Català no’) pertanyia a un veí nostre amb
el qual teníem una certa amistat (…) Li vaig plantejar com podia ser que
anomenés xapurriau, és a dir llengua mal parlada, la seua pròpia, la que parlava amb
la muller i els fills, amb els amics i amb la gent del lloc, la que havia heretat dels
seus avantpassats, i ell, amb els ulls que li eixien de les cajoletes, se’m va posar a cridar:
És que jo vull parlar mal!!, Vull parlar mal!!!, Vull parlar mal!!! Ha estat la primera
vegada que he viscut el fanatisme més descordat de ben a prop. Una bona lliçó,
que –si Déu vol– confio no oblidar mai”.
. “Des de llavors, -continua Quintana en les seues memòries- ha esdevingut difícil la nostra situació a la Codonyera, a casa meua, al meu propi lloc. D’uns em giren la cara quan ens trobem per la carrera, o no em retornen el “Bon dia!”, amb el resultat que jo, retret de mena, cada vegada em retrec més. I així hi vaig fent la mor-mor. Cosa que no
em priva d’alçar la veu contra les perfídies i avoleses de la quotidianitat, com ha de ser”.
Canvis cap a una situació dramàtica
De llavors ençà, moltes coses han canviatt. Es va derogar aquella Llei de Llengües, es va promulgar en 2013 la famosa Llei del LAPAO i el LAPAPYC, tan cara als amics del Chapurriau però que no va fer res per les nostres parles; es va crear en 2015 una Direcció General de Política Lingüística que desenvolupa amb molts pocs mitjans una ímproba tasca de recuperació lingüística, però el maleït “esperit de la Codonyera” continua molt vigent a molts àmbits de la política i l’administració aragoneses. La presència del PAR en el govern quatripartit ha substituït la seua fúria anticatalanista i antillengües per un diabòlic consens tàcit pel qual es compromet a no denunciar en seu parlamentària la tasca que porta a terme la Direcció General encapçalada per López Susín, a canvi d’estrangular-la política i econòmicament. Això porta com a conseqüència que hi ha problemes per a sufragar l’arribada del suplement de “Temps de Franja”: ‘Temps d’Escola’ als centres educatius de la Franja; la paralització de la posta en marxa de l’Acadèmia de les Llengües Aragoneses aprovada en la passada legislatura; la desaparició, de nou dels premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero; la impossibilitat de donar suport a publicacions on s’empra el català o l’aragonès comprant-ne alguns exemplars, com es feia fins ara; la impossibilitat de finançar diversos projectes de investigació lingüística, etc. etc.
Si a això afegim la situació de substitució lingüística i el tall de la cadena de transmissió familiar que es dóna en moltes de les nostres comarques, el progressiu descens del nombre de publicacions en català per part de les institucions i les associacions culturals, els problemes derivats de la crisi econòmica, la globalització i la manca de normalització lingüística via oficial, ja podem fer cua esperant torn per a entrar aviat dins del selecte i trist Club de les Llengües en Perill d’Extinció.
