Posted on 13 Juliol, 2009 by graciaz
Pocs dies després de fer la reserva per al viatge a Nova York que hem gaudit la meua dona i jo els primers dies de juliol, hem comentà un amic que ells també hi anirien uns dies més tard. Al dia següent, parlo amb un company de treball —s’entén del treball d’abans de jubilar-me, esclar— i em fa el mateix comentari. La persona que em porta el compte al banc, en demanar-li dollars per al viatge, em diu que ella acabava d’arribar de Nova York un dia abans. No acaben aquí les coincidències: ara conec que dos il·lustres matarranyencs 
—amics i companys d’ASCUMA—amb les seues famílies o amics, han gaudit o gaudiran també d’uns dies del mes de juliol a la ciutat dels gratacels. Si no fos que crec massa amb les coincidències que normalment succeeixen, o amb la capacitat de cercar-les, sense adonar-nos, quan donem a conèixer algun fet o circumstància que ens interessa, hauria de creure o admetre l’existència de fets o fenòmens paranormals. No, no n’hi crec en ells. Ha estat la pura casualitat.
Amb una setmana, és pot conèixer Nova York —entengueu-me, vull dir Manhattan només— i gaudir-ne de tots els barris: Districte Financer, China Town, Soho Greenwich, Chelsea, districtes de l’est i de l’oest, Central Park, Harlem, etc. Per als desplaçaments llargs, el metro és el més adient, tot i què els barris s’han de trepitjar amb bon calçat i una ampolla d’aigua a la motxilla. Superats els barris del sud, potser la torticoli sigui la malanança sobrevinguda, atesa la posició del coll en mirar els gratacels. Sempre és troba 
un altre de més gran.
I què podem dir dels museus?: necessària una visita als més importats com el MoMa, el Guggenheim, el Metropolitan i altres més, segons preferències. Pels carrers i avingudes molta gent amb pressa, però amable. A cada edifici gairebé un SPA o un gimnàs i al carrer molta gent espectacularment grassa. Entre les dotze i la una, tothom 
menja pel carrer, i a l’hora de sopar, tots el restaurants són plens i més cars.
Coneixem tan bé Nova York, mitjançant les pel·lícules, que no calen massa comentaris descriptius de la ciutat, tot i que paga la pena de debò una visita de comprovació. No hi ha graffitis a Nova York, el que em fa suposar que la policia ho controla prou bé. Amb 
referència a aquesta cal dir que, a més de conèixer el castellà, una bona part dels agents, és tan amable com no s’hi espera. Ara bé, tothom els fa cas.
Varem tenir la sort, reduint sensiblement el límit de la tarja de crèdit, d’escoltar al gran baixista Ron Carter i al seu nonet de corda i percussió, al Blue Note. Les propines del 10-14 per cent, un inconvenient, però que fan que el 
servei sigui obligatòriament amable a qualsevol bar, restaurant o botigueta.
Suposo que ens trobàvem força bé a l’illa situada entre el Hudson River i el East River, tant de bo que fos això i no per altres motius, perquè ens varem presentar a l’aeroport un dia més tard del previst. No us explicaré la tensió i la despesa en trobar un nou vol, via Dublín, on ens requisaren una ampolla d’un bon whisky de malt.
Vaig fer unes quantes fotografies amb la meua màquina que no s’hi caracteritza per la seua qualitat. He decidit de penjar-ne algunes al bloc, més singulars que típiques i amb petits comentaris necessaris, o així m’ho sembla.
José Miguel Gràcia
A la ciutat dels gratacels « Lo finestró del Gràcia.
