Autor/s: Montserrat Serra
Mercè Ibarz: ‘De la postmodernitat, no en pots fugir’
Publica la novel·la ‘No parlis de mi quan me’n vagi’ (Empúries)
L’escriptora i periodista Mercè Ibarz acaba de publicar a Empúries ‘No parlis de mi quan me’n vagi‘. La novel·la aborda les dècades del setanta al noranta, però també l’actualitat, des d’àmbits poc tipificats. En l’entrevista, ens parla d’aspectes de l’obra i de més coses: de la literatura catalana, que li sembla una mica angoixada, i de la postmodernitat, com un pas inevitable, però provisional, que mena a una nova situació, que ja es comença a fer visible.
Ibarz ha deixat l’editorial Quaderns Crema de Jaume Vallcorba, on havia publicat els seus quatre primers títols, i ha passat a l’Editorial Empúries, amb els editors Jordi Cornudella i Eugènia Broggi. El segell laButxaca del mateix Grup 62 li ha reeditat enguany les novel·les ‘Terra retirada’ (una edició ampliada amb fotos i un epíleg) i ‘La palmera de blat’. Ja havia publicat amb Empúries el 2008 la traducció de la biografia ‘Rodoreda: exili i desig’, que ella considera una obra nova per les aportacions que hi fa i la defineix com una novel·la/assaig, per la manera d’escriure-la, ‘com diuen a França, una novel·la d’investigació.’
A ‘No parlis de mi quan me’n vagi’ Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954) proposa una situació compromesa: la fotògrafa Valentina Morera convida a sopar quatre antics amics que fa trenta anys que no veu: un polític tacat per la corrupció, una fugitiva basca, una buròcrata autonòmica i un dibuixant àcid i famós.
—’No parlis de mi quan me’n vagi’ és una novel·la generacional?
—La meva generació és molt ampla i hi entren molts aspectes. Jo parlo dels aspectes que conec de la dècada dels vuitanta, dels noranta i d’ara, que no veig gaire reflectits en els relats que s’han escrit aquests anys.
—La seva és la generació de la Transició.
—La dècada dels setanta, a vegades s’oblida, és una dècada partida pel mig. I s’ha mirat des dels relats clàssics o des de la contracultura. Però hi ha més maneres de mirar-la.
—Com ara?
—Les grans ciutats com Barcelona tenen unes mitologies, que són molt excloents. Els anys 60 foren els de la ‘Gauche Divine’, els primers setanta els de les lluites obreres i catalanistes, els vuitanta els del ‘glamour’, l’època dels bars… I ara, la contracultura. Aquestes coses, jo les he viscudes, però d’una manera diferent. Els anys setanta, allò que s’entén per Transició, per a molts de nosaltres va ser molt desconcertant.
—I ho diu vostè, que els va viure a primera línia, com a periodista…
—Sí, aquests anys els vaig viure des del periodisme, però arribàvem a la democràcia i no teníem ni idea de què volia dir, mentre que a Europa ja en discutien els límits. I dels anys vuitanta, en podem recordar el ‘glamour’, però jo en recordo el cop d’estat.
—Expliqui més mirades pròpies.
—Faig una vindicació de les noies que van venir de fora de Barcelona. L’alliberament sexual i la modernitat van passar per aquestes noies, van tenir un paper important, perquè eren elles les que tenien els pisos.
—Així, doncs, en la novel·la passa comptes amb la seva generació?
—Parlo d’uns personatges que van ser amics i que, la dècada dels vuitanta, van deixar de veure’s. L’un se’n va al País Basc, l’altre a fer de director general a Madrid, sota el govern de Felipe González, l’altre és una fotògrafa… Però no és ni una novel·la històrica ni de tesi.
—I aquests personatges es retroben al cap de trenta anys en un sopar.
—La novel·la crea una mena de bombolla del temps. Passa en un dia i mig: des del dia abans del sopar fins al sopar. En aquest temps es concentren trenta anys. Però no és una novel·la riu, i quan parlo d’aquesta bombolla del temps és perquè no saps si ets en el passat o en el present. Hi conviuen dos narradors, l’un que utilitza la tercera persona, i l’altre que parla en primera, però que no se sap quin és. És una mena d’espia narratiu que el lector ha de decidir qui és. I aquesta és la veu que dóna sentit al títol del llibre, perquè al final se’n va.
—’No parlis de mi quan me’n vagi’ és una cançó.
—Aquest llibre té una banda sonora, hi apareixen moltes cançons. I també hi ha fantasmes. Els anys vuitanta van passar coses fortes: la sida, la complexitat política… És una novel·la de corrupcions diverses, entre les quals hi ha la de l’amistat. Apareix en Rat, el director general, que és corrupte, encara que comparat amb en Millet, és un pobre desgraciat. Però no és una novel·la política.
—En aquesta novel·la, hi surten fantasmes?
—Els morts surten a passejar i lliguen i tot. Són els més vius de la novel·la, perquè diuen allò que pensen. I entre els vius també n’hi ha que ho són molt, de vius. I tot fa que els vius que t’estimes no es morin. Entre els convidats a sopar també hi ha un dibuixant que ha aconseguit l’èxit i que sempre va avorrit.
—Hi ha posat gaire ironia?
—La ironia és imprescindible, quan t’encares amb el pas del temps. En canvi, trobo que en la literatura catalana més aviat hi ha una espècie de desesperació profunda. Bé, diuen que els meus libres recullen personatges solitaris, diuen que desolats, però jo no ho visc així. Son solitaris perquè puguin expressar el seu món. Però, a mi, no m’agrada escriure des de la desesperació.
—Creu que hi manca ironia, la literatura catalana?
—Se suposa que n’és plena, d’ironia, però jo hi trobo més corrosió de l’esperit narratiu. Hi ha alguna cosa d’angoixa. Però, vaja, n’hi ha molts d’autors i no els conec pas tots.
—De quina manera hi apareix la postmodernitat?
—La postmodernitat és inevitable. Ha vingut per quedar-se i permetre que neixi una cosa nova. Vull pensar que és una etapa de transició. De fet, he començat a detectar aquesta cosa diferent en els nous narradors. Tenen una nova innocència en la manera de dir.
—En qui ho ha detectat?
—Es pot detectar tant en l’Imma Monsó com en la Lolita Bosch, en Ramon Erra, el Francesc Serés… Aquesta cosa nova es veu molt en el cinema. Però no passa aquí i prou, és un fenomen general.
—I tornant a la postmodernitat del llibre?
—De la postmodernitat, no en pots fugir. Els personatges s’han format als llibres, són lletraferits. I entre llibres i cançons la novel·la s’apropia un món de citacions que és allò que la postmodernitat permet. La postmodernitat ho barreja tot, pots fer tot allò que et doni la gana. Per exemple, aquesta novel·la, l’he escrit menys literàriament. Vull dir que no m’he preocupat gaire per la frase literària acabada, arrodonida. He fugit del perfeccionisme. És més interessant arriscar-se a dir coses. He buscat la frase despullada, i a vegades neuròtica, sense aturador.
Mercè Ibarz està contenta perquè un dels capítols de la novel·la, ‘Nela i les verges’, s’ha traduït a l’anglès i s’ha inclòs al volum ‘Best European Fiction 2011‘, a cura d’Aleksandar Hemon, publicat per Dalkey Archives
Mercè Ibarz: ‘De la postmodernitat, no en pots fugir’ – VilaWeb.
El valencià d’Oliva, Francesc Miró Rafael ha estat el guardonat amb el VII Premi del Concurs de Relats Curts Vila de Pena-roja de Tastavins – Maties Pallarés amb L’ombra que escrivia poemes al metro. En segon lloc ha quedat El lobo del Tozal escrita pel Sergio Generelo Tresaco de Logronyo. Esta convocatòria ha estat especialment concorreguda perquè s’han presentat un total de 56 narracions, 5 en català. Difícil ho ha tingut el jurat per a triar els guanyadors per la quantitat i la qualitat de les obres presentades. També s’ha atorgat el Concurs de pintura – Desideri Lombarte que se li ha concedit al quadre El lector de Muntsa Cabetas Samper activista cultural, il·lustradora i pintora d’Arnes. Els guardons de relats i pintura es lliuraran el 20 de gener, festivitat de sant Sebastià, patró d’hivern de la vila de Pena-roja, en un acte cultural que se celebrarà en el Saló Cultural de la població.
Després de tot un any de dur treball, per fi us podem presentar el que serà el nostre tercer treball discogràfic i que porta per nom Sirga. Sirga es resumeix en cinc paraules: sentiment, il·lusió, resistència, gresca i amor per una cultura i una manera de viure pròpia de la gent de l’Ebre. Xeic! vol plasmar la singularitat d’aquestes terres en un espectacle únic, intens i polifacètic, on es barregen diferents arts per aconseguir el contrast d’emocions.
