(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de juliol del 2011)

Hi estic d’acord, faig meu aquest encapçalament que vaig llegir fa uns dies al Diario Vasco.
Feia referència a unes frases que va pronunciar un germà d’una víctima d´ETA, en relació a la legalització i el nou poder emergent de Bildu.
Les frases eren les següents: “s´ens ofereix una pau negativa, amnèsica, basada en l’ocultació i l’oblit”. Aquesta és la que més em va colpir. Però també afegia: “S’està perdent la batalla contra la deslegitimació del terrorisme” o “la democràcia és avui més dèbil”. No sé si aquestes expressions estan carregades de raó, però sí d´un profund sentiment, i comprenc que per als familiars de les víctimes és quelcom insuperable.
Però un desgraciat paral•lelisme em fa pensar que aquestes són en realitat les bases de la nostra democràcia i són les que es van establir a la Constitució del 78.
Efectivament, la nostra Constitució es va poder edificar tancant amb forrallat el llibre del passat més recent, i oferint-mos “una pau negativa, amnèsica, basada en l’ocultació i l’oblit”, i gràcies a aquest plantejament es va “anar perdent la batalla contra la deslegitimació del franquisme”, règim totalitari que practicà l’opressió i el terrorisme d’estat durant gairebé quaranta anys, produint, entre altres coses, moltes més víctimes que les d´ETA (independentment que s´estigui o no d’acord amb les xifres que dona Paul Preston en el seu llibre “L’holocaust espanyol”). També aprofito per recordar-vos que ETA va sorgir com a reacció als “25 años de paz” i si Espanya no hagués estat un règim dictatorial, possiblement d’aquesta banda terrorista no n’haguéssim sentit ni parlar mai. Per tot això i acabant amb aquest maleït paral•lelisme, la democràcia espanyola “és avui més dèbil”que les altres democràcies occidentals, perquè va néixer, créixer i es va desenvolupar en la Pau de l´Oblit, pilar bàsic de la tan gastada expressió “nuestra ejemplar transición”.
Tampoc això que dic sé si està carregat de raó, però sí d’un profund sentiment solidari amb els milers de víctimes del franquisme, amb les associacions per la Memòria Històrica o amb les persones que directa o indirectament van patir l´holocaust de Mauthausen.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 d’abril del 2011)

A la Col•lecció que dirigeix Rodolf Sirera a Teatre Tres i Quatre Edicions València, podem trobar al numero 52 La Nova Europa de John London, traduïda al Català per ell mateix i amb revisió de Josep Lluís i Rodolf Sirera.
The New Europe: Escenes from a Unified Continent va ser escrita i estrenada a l’any 2000 al teatre White Bear Theatre de Londres, i llegir-la avui és una molt bona invitació a fer exercici de reflexió.
John London, nascut a Londres al 1965, i a qui essent professor a la Universitat Goldsmith College de Londres on imparteix Història del Teatre i anàlisi performàtica, tot just acaben de fer-li públic durant aquest hivern passat el llibre: Contextos de Joan Brossa per la editorial Publicacions de la Universitat de Barcelona, fa més de quinze anys que està interessat pel teatre català trobant entre els seus treballs les traduccions a l’anglès dels dramaturgs Sergi Belbel, Rodolf Sirera i Lluisa Cunillé entre d’altres dramaturgs consolidats amb què compte en aquests moments la llengua de la nostra escena. I és a banda de tot això que la ferma trajectòria de John London traduint textos teatrals alemanys, italians, portuguesos, hebreus, romanesos, espanyols i catalans permet que trasllueixi a La Nova Europa el seu coneixement global de les ferides, les llagues i les cicatrius d’un continent vell de darrer terç del segle XX, que racionalment pretenen fer-se dir germans, però que encara suren entre mig de l’odi, la ignorància, la incomprensió i la intolerància que els han provocat les grans guerres.
Es tracta d’un text teatral valent on es succeeixen escenes de les situacions quotidianes que ens va suposar pels ciutadans europeus aquells primers pactes d’unificació, obrir-nos les portes entre nosaltres i descobrint-nos com a possibles iguals. I aleshores, és quan trobem a burgesos catalans amb irlandesos travant amistat amb uns espanyols que el primer que apunten és que no entenen els catalans; a uns anglesos amb por de viatjar a Portugal, a uns francesos rient-se per la manca de bon vi britànic, a turistes americanes menjant-se una hamburguesa després de fer-se retratar durant un passeig per la ruta Shlindler; a una guia alemanya disculpant-se públicament, un cop més, per l’holocaust que li han ensenyat a l’escola que van fer els seus avantpassats; a un romanès demanant asil polític a Espanya després que li ho hagin denegat als països baixos; a unes criatures de qualsevol barri de Roma demanant-ne entre elles si els feixistes son els bons o els dolents perquè pel que senten dir a casa seva, molt clar no els hi està quedant; i finalment, la revelació d’unes paraules que es feien plausibles com el Somni d’Orwell per una Europa unida, expressades per ell a París als anys vint, que acaben sent en realitat extractes dels primers capítols de l’autobiografia d’Adolf Hitler, Mein Kampf quan residia a Viena, abans de la primera guerra mundial.
Per un o per uns altres, per part dels culpables i per part dels altres culpables també, del que es pretenia en dissenyar la nova Europa, al que en aquesta nova escena humana avui vivim… Sí, crec que l’exercici retrospectiu que provoca, enalteix aquesta peça.
Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 d’octubre del 2010)

Un reconegut personatge de l’àmbit artístic aragonès em va dir una vegada al monestir de Veruela que l’òpera no li agradava gens ni mica, perquè la considerava antiquada, inversemblant i totalment fora de la realitat. També va afegir que de la música cantada l’interessaven les idees i els sentiments (sobre tot aquests), i no les exhibicions de puixança i destresa vocal. Mentre pontificava sobre això va afegir que ni n’havia vist mai cap, ni intenció que en tenia.
Les idees d’aquest catedràtic (semblava parlar ex cathedra) provenen de tres confusions que convé aclarir: voler lligar l’òpera amb la cançó i gens o molt poc amb el teatre; una incorrecta interpretació del terme líric o lírica, i confondre tot el gènere operístic amb un tipus o estil específic que n´anomenem Bel canto.
L’òpera és un invent italià. La paraula prové de l’expressió que deien els antics italians “opera in musica”, que vol dir obra (de teatre) amb música, i té el mateix significat que l’expressió “melodrama”. Les dos expressions, en origen sinònimes, volen dir drama (u obra de teatre) cantat amb musica (amb acompanyament instrumental). L’òpera és el primigeni d’aquests espectacles teatrals cantats com la sarsuela, l’opereta i, més actualment, el musical, etc. L’òpera és, doncs, teatre, un tipus de teatre diferent i complex, que de vegades també s’anomena teatre líric, que vol dir ni més ni menys teatre cantat, per diferenciar-lo de les peces teatrals que podíem dir normals.
La paraula lírica o gènere líric, com molt bé saben els estudiants de lletres, es relaciona amb la poesia, que antigament era cantada i anava unida a la cançó. Per això és incorrecte per redundant parlar de cant líric quan es fa referència a l’òpera. En realitat, quan s’esmenta l’adjectiu líric, es vol dir, com hem assenyalat més amunt, teatre líric, amb el sentit de teatre cantat. Si ens referim al cant, hauríem de dir amb dret i raó cant dramàtic (teatral) en oposició al cant o cant líric que seria tot tipus de cançó.
I la finalitat de l’òpera és en essència la mateixa del teatre i de la poesia: l’expressió de idees, sentiments i emocions. Del Bel Canto ja en parlarem.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de setembre del 2010)

Es senten frustrats, marginats, inadaptats al ritme normal de la classe. Les seves armes: molestar permanentment, fer comentaris impertinents, amagar-se dins de l’anonimat que dona la massa. Objectiu: afermar la seva personalitat a qualsevol preu i debilitar l’autoritat del professor, que pot acabar perdent els nervis i el control. És el moment de les bromes, les riotes o els esvalots. Quan fa falta són arrogants, mal educats i desvergonyits. Són els alumnes bandarres o gamberros; els coneixem, som professors de secundària. De vegades els hem de comprendre; és l’ensenyament obligatori.
Vet aquí que aquest edificant comportament és propi també d’alguns senyors diputats, polítics professionals, presumptivament ben educats. Ho fan molt sovint, però vull recordar un dels moments més coneguts, el que va patir l’ex-professor Sr. José Antonio Labordeta(a l’institut no li passava), que va perdre els nervis (però no el control de la classe) i va enviar a la merda a aquests inadaptats al sistema parlamentari. Curiosament aquests personatges (que no venen obligats, com els nostres adolescents) són alguns dels que d’una manera obsessiva afirmen que la LOGSE es va carregar l’ensenyament per voler democratitzar-lo i demanen més jerarquia i una autoritat gairebé policial per al professor.
Als instituts l’insistència en aquestes actituds és motiu d’expulsió (temporal, tot s’ha de dir). Si el professor (ara vull dir el President del Congrés) tingués la autoritat que ells demanen a l’escola, els responsables serien expulsats contínuament i el Parlament restaria més tranquil i més ben educat (malgrat que més buit).
Algunes altres perletes del Sr. Labordeta: Quan ell va fer esment de “los que fuimos silenciados y torturados por la dictadura”, va escoltar coses com “tu si que nos torturas con tus canciones”. Al acabar la seva intervenció al debat sobre els matrimonis homosexuals, va sentir com algú li engegà: “Maricón”, o com una diputada vasca d’un partit absolutament democràtic va ser tractada d´“Asesina”.
Aquests comportaments, que van més enllà del gamberrisme i que a un institut són intolerables si es coneix el responsable, semblen ser habituals al Congrés.
Cap on ens voler dur? I més ara, que malauradament ja no hi és el Sr. Labordeta (la veu del poble) per defensar-nos.

Antoni Bengochea

El moviment de la Cançó d’Autor, a saguers dels seixanta va prendre com una teda pels quatre costats de l’Estat, començant per Catalunya que ere la part més avançada i on més prompte collaven les novetats culturals que arribaven des d’Europa i Nord-Amèrica. I els pioners de la Cançó Popular Aragonesa, en un primer moment, no fèiem altra cosa que copiar els estils i formes que veiem en los autors més coneguts: Pete Seeger, Dylan, Brassens, Paco Ibáñez, Joaquín Díaz… i Raimon, Pi de la Serra, Guillermina Motta, Pau Riba, Serrat… de la Nova Cançó. Estils i formes que prompte es van decantar a continguts clarament aragonesistes, que en el cas de José Antonio ha resultat ser un model de una força i repercussió extraordinàries.
El protagonisme dels cantautors en la Transició ere tan gran que les discogràfiques volien tindre algun representant de cada regió; i a mi em van cridar els de ZAFIRO-novola- companyia espanyola important, de la que ere accionista destacat l’empresari de Saragossa Agustín Félez.
Labordeta, des del Primer Encuentro de la Cançó Aragonesa, de novembre del setanta-i-tres, va ser el líder indiscutible. Ens portave dotze o quinze anys, tenie una carrera i una posició social i econòmica prou consolidada; i ja ere el més destacat del grup d’intel·lectuals progressistes d’on van sortir ANDALAN i altres iniciatives polítiques que, anant el temps, han tingut molta influència en la conformació de l’aragonesisme actual d’esquerres, enfrontat a eixe altre aragonesisme carca i bieldelasroces que, en los fets importants, sempre va del bracet en eixa dreta mal educada que s’enfotie del polític-cantautor quan prenie la paraula a la tribuna del Congrés dels Diputats.
La consolidació democràtica va restar protagonisme als cantautors i només van aguantar els que ja eren famosos al final de la Dictadura. Lo que per alguns va ser una llarga travessia del desert o simplement la retirada. Peró a Labordeta, el bon seny, les seues capacitats, coherència política i moltes ganes de completar lo seu projecte personal, van portar-lo primer a la TV, on s’hi va fer tan conegut i després a la política aragonesa i estatal. En lo bon resultat que tots els aragonesos i la majoria dels espanyols ja coneixen. Per això ens ha dolgut tant perdre a l’amic i company J.A. Labordeta.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de juliol del 2010)

Al rader suplement literari Styli•locus (3) lo Dr. Artur Quintana parlava del teatre com lo “gènere més desatès” entre les lletres catalanes a Aragó, mancat d’infrastructura, però descrivia un panorama actual més esperançador. Sense anar més lluny, lo segon volum de la col•lecció “Lo trinquet”, de l’Instituto de Estudios Turolenses, és la peça teatral Fora de temps, fora de lloc de la Marta Momblant, companya d’esta columna, que Quintana menciona entre els nous dramaturgs franjolins; i al suplement citat s’extracta una escena de la Resposta a Cartes Impertinents, en què Momblant adapta al teatre l’epistolari de la Maria Aurèlia Capmany.
La lectura dels dos textos deixa endevinar entre les preferències temàtiques de l’escriptora —que cultiva altres gèneres— la reflexió sobre la condició femenina i la seua afectivitat, tractades en diferents registres. Si l’adaptació és un “Divertiment Autocrític” —diu lo subtítol—, l’obra original mos oferix una anàlisi reflexiva i serena de l’imprevisible món dels afectes, que s’obstina a seguir una lògica diferent a la que marca la societat. A poc a poc, escena a escena, van creixent quatre personatges de diferents edats que coincidixen en un mateix espai, una empresa barcelonina, tot i que tres d’ells hi han feit cap des de Beseit en diferents etapes. L’apropament és de dos en dos gràcies al diàleg i poca cosa més: la professional atractiva i el madur seductor; lo madur seductor i la jove estudiant; la jove estudiant i el jove executiu; lo jove executiu i la professional atractiva, tancant lo cercle. Los personatges parlen, sinten i manifesten les atraccions cap a l’altre, fascinats per una imatge mental que s’han creat. Però dones i hòmens prenen la iniciativa buscant l’afecte de qui pensen que volen i així troben nous afectes. Perquè teatre és paraula en escena, la màgia de l’intercanvi verbal que desfà prejudicis i fa avançar l’acció, la vida. L’autora domina l’art del diàleg, que és la carn que crea personatges, la fibra que teixix trames amb temes concrets i quotidians, és a dir, universals. Caldria trobar un “lloc” per a este nou “temps” teatral tan prometedor.

María Dolores Gimeno