“La Llibreria Serret celebra 30 anys i has de venir”. Ras i curt, un tal Octavi Serret, matarranyenc propietari de la llibreria homònima, m’escrivia el missatge via Twitter i algú ja m’havia advertit que era impossible dir-li que no. Vaig acceptar de seguida, però més que per vendre llibres i celebrar el 30è aniversari de la Llibreria Serret (1983), el que em feia gràcia era visitar Vall-de-roures i passar l’estona, induït per la màgia que havia llegit de l’Espinàs i el seu A peu pel Matarranya, dedicat a aquesta comarca insòlita de la Franja de Ponent, l’Aragó català, que en diuen, i el paisatge extremadament atractiu i agrest. Pràcticament no vaig veure res. Tot just arribar a Vall-de-roures vaig quedar segrestat. Aquesta és la crònica d’un segrest i d’un gran llibreter.
Era dissabte, i l’altre autor convidat era la Laura Borràs, directora de l’Institut de les Lletres Catalanes, nivellàs, que també va quedar sorpresa per les dimensions reduïdes de la Llibreria Serret i pel que ens va passar aquell matí. Ens van rebre com reis, però el que va succeir només s’explica per l’obstinació i la força d’Octavi Serret Guàrdia (Vall-de-roures, 1965), un llibreter que semblava que es multiplicava. Tot just arribar, ens vam adonar que allí hi havia molta feina i que de passejar tranquil·lament pel Matarranya res de res. Vam quedar encaixonats a la Serret i per l’allau de lectors que havia convocat el llibreter; amb comptagotes i un rere l’altre va començar a passar gent pel local. Dues hores d’infart sense parar de signar llibres. Arribaven veïns, amics, coneguts, lectors d’altres pobles, de tot el Matarranya i també de Tortosa. D’on sortien?, com els havia convocat Serret? Tots els lectors compraven el teu llibre, te’l feien signar; religiosament passaven per caixa i acte seguit se n’anaven. Va ser un no parar. Amb la Borràs ens miràvem, signàvem. D’on surt tanta gent? ¿Som a Vall-de-roures o al passeig de Gràcia?
Serret, a més de la crida comarcal, mentre anava d’una banda a l’altra de la llibreria recomanava llibres, saludava, rebia, presentava, feia tuits, fotografies, penjava coses al Facebook, et feia firmar, aconseguia col·locar algun altre llibre i cobrava. Alguns lectors et venien amb el volum adquirit del dia abans: Octavi Serret passava la veu que s’acabaven… i no s’equivocava. Al voltant de la una del migdia, l’acumulació a la llibreria va arribar al punt culminant. El llibreter i la seva dona eren màquines de vendre llibres. Vaig quedar bocabadat. Crec que la Borràs també. Estic segur que tants altres autors podran corroborar el fet: el 2013, Serret celebrava el 30è aniversari del local i el personatge havia decidit tirar la casa per la finestra. Serret s’havia inaugurat el 1983, al centre de Vall-de-roures (a l’Avenida Hispanidad), i ens va explicar que hi treballava des dels setze anys. S’hi havia deixat l’ànima de manera continuada; entaforat en el petit establiment, aquest home era el James Bond dels llibreters.
Quan la sessió es va acabar, Serret va treure tres desenes més de llibres, amb tot de noms i paperets; eren per a amics i veïns que no havien pogut venir. Però encara va ser més sorprenent que nosaltres mateixos, els convidats, sortíssim del local carregats. Serret em va vendre quasi tots els volums publicats per la Borràs, i a ella li va encolomar els meus, que no sé pas d’on els havia tret. Vaig haver de tirar de targeta de crèdit i encara no puc entendre que m’hi gastés tants calés. Només sé que havíem estat segrestats -positivament, esclar-, i que allò algun dia s’hauria d’explicar. Abans de marxar a dinar, l’Octavi ens va fer dedicar encara més llibres… els que vendria per Sant Jordi. Increïble!
Ens havíem passejat pel Matarranya més obstinat i persistent, pel paisatge humà d’aquest lloc fronterer, igual d’atractiu i agrest que el riu i les muntanyes. Vaig descobrir que Serret havia estat Premi Nacional a la projecció de la llengua catalana 2009; ara, segueixo astorat pel bombardeig de missatges, presentacions, concursos, a vegades fundats per ell mateix. Aneu a can Serret i deixeu-vos segrestar per la força humana del Matarranya.
