La Franja

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de setembre del 2013)

S’han superat totes les expectatives; s’han batut tots els rècords. És ell, el millor, el “geni” (INVENTOR o CREADOR de coses admirables). El cas és que ell es considerava “genial” per les seves idees, pels aspectes conceptuals, no per la realització formal de les seves obres, que titllava de limitada en comparació amb els grans mestres. Però el públic no pensa el mateix, sobre tot l’internauta, que el classifica sempre com un dels cinc o deu millors pintors de l’històrica (o el millor), i el valora molt per davant d’artistes més ben considerats per la crítica especialitzada (i per Dalí mateix) com Giotto, Rafael, Tizià, Vermeer, Rubens, Rembrandt, El Greco, Goya o Picasso. Això li semblaria a n’ell (que no va conèixer internet) molt, molt surrealista. Només una comparació amb Goya ens donarà una mostra d’allò que podem considerar genial. Goya va destacar en tots els estils i manifestacions artístiques de la seva època: barroc, neoclassicisme, academicisme, rococó i romanticisme, a més de ser el millor retratista, pintor d’història i gravador. També creà l’expressionisme. Dalí va practicar només dos estils: el surrealisme, al que va arribar l’últim, després de imitar (o copiar) a tots els mestres anteriors (i gràcies a Miró, que va ser el seu San Joan Baptista a París) i l’academicisme. També va practicar un decadentíssim pompierisme (pintura pomposa), disfressat de pintura d’història (per suposat franquista).
L’art de Dalí és intel•lectual, complicat, retortigat, i en general poc expressiu (considerava que l’art no havia d’expressar sentiments). Va fer passar per seves obres que no ho eren, fins hi tot va signar teles en blanc que pintors “negres” realitzaven. L’obra més apreciada pel públic de la mostra de Madrid és una del seu període de formació (21 anys): Figura a la finestra. I les més innovadores (del “geni creador”) o no agraden o el públic no les compra i passa de llarg, com la pel.lícula Un chien andalou, que li va donar gran fama, o una mena de dibuixot amb la silueta d’un Sagrat Cor que diu que escup al retrat de sa mare. I només hem parlat de l’artista, no de la persona.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de setembre del 2013)

Rajoy ha contestat la carta de Mas, en diumenge i amb l’adreça equivocada, on diu que el diàleg està obert. Mas li dirà que una majoria del poble de Catalunya vol decidir el seu futur ja. Rajoy contestarà que la Constitució espanyola i les lleis ho impedeixen, i ell ha de complir-les. Mas dirà que tot es qüestió de voluntat política, i afegirà que el Parlament de Catalunya haurà de tirar endavant la Llei de Consultes catalana, perquè també vol complir la legalitat. Rajoy, un xic més enèrgic, que la portarà al Tribunal Constitucional. I fins aquí arribarà el diàleg, un temps perdut, mentre els desitjos dels catalans envers un referèndum per dir que sí a la independència anirà augmentant dia rere dia. Els partits polítics i les organitzacions cíviques pro independència empenyent de valent al president. Mentre tant els jovents catalans, allunyats de tot sentiment d’espanyolitat, estan veient una porta oberta a un futur il•lusionant que, per a ells, és la independència, Els seus pares: uns són tant o més independentistes que els seus fills, i molts d’altres, castellano-parlants, amb dubtes, tenen estelades a casa. I uns altres més…
De què haurien de parlar Mas i Rajoy?: de com cercar una sortida política, que ara ja és urgent, per poder portar a terme la consulta. Això seria el més democràtic i racional, i tal vegada es convertiria en una mena de fre de les ànsies separatistes d’una part de la població de Catalunya, en veure que es fa cas de la seues demandes. Tant les lleis com les constitucions tenen escletxes, per tant les interpretacions d’alguns preceptes no són pas les mateixes per a tothom. Les sentències del Tribunal Constitucional normalment es decideixen per petites diferències. Si hi hagués voluntat política de debò es trobaria una solució o es retocaria la Constitució (amb una trucada telefònica es va canviar fa molt poc temps). Les coses van per un altre camí. Espanya, com sempre, arribarà tard. Si la Constitució espanyola és una llosa que aixafa el dret de expressar-se dels ciutadans de Catalunya, Espanya té un greu problema de convivència, llibertat i democràcia.

José Miguel Gràcia

-publicada a La Comarca el 6 de setembre del 2013-
La llibreria Serret de Vall-de-roures compleix trenta anys. L’Octavi va començar la seua activitat amb setze anys en un reduït espai als baixos de la casa dels seus pares però de seguida el local va resultar insuficient. Així que va haver de traslladar-se a un altre lloc més ampli situat a la cruïlla de la carretera amb el carrer principal que acaba a la vila.
Pas obligat que afavoria les possibilitats comercials de la llibreria. Després vindria la pionera presència activa a través d’internet i la necessitat d’acollir la llengua del territori de la mà de l’Associació Cultural del Matarranya que publicava la seua primera col•lecció al principi de la dècada dels noranta. La llengua catalana significava trencar fronteres i arribar a nous amics perquè és el mitjà que uneix la Franja amb les veïnes comarques ebrenques i les valencianes dels Ports. Arriben les primeres presentacions de llibres i la participació en projectes i trobades literàries i culturals: Congrés Matarranya Màgic(2003), Solstici d’estiu(2004), Autors i editors ebrencs, Fira del llibre de Móra d’Ebre, Novel•la negra, presentacions amb música, Homenatge a Moncada(2012), tertúlies literàries, Bouesia(2013)… La seua activitat ha merescut el reconeixement a través de premis: el Nacional de Cultura de Catalunya(2009) i Franja. Llengua i territori(2008) d’ASCUMA. Amb motiu de la concessió del primer guardó els amics li vam dedicar el volum “Octavi Serret. De Vall-de-roures al món”(2009). Ha coeditat diverses obres col•lectives: “El riu que parla”(2006), “Galeria ebrenca”(2008), “Ebre blook”(2009), “Madera de blog”(2008), “Il•lusions i incerteses”(2010), “Lletres de casa”(2009), “Un riu de crims”(2011) i “Tren de Val de Zafán”(2011). I altres individuals: “Los follets del Matarranya”(2009) i “La dama del Matarranya”(2009) de F. Javier Aguirre i “Memòries d’una desmemoriada mula vella”(2008) de Desideri Lombarte. El mes d’agost, per celebrar l’aniversari dels trenta anys, van passar per la llibreria una bona tria dels millors escriptors en llengua catalana i castellana. Ara, més actiu que mai, té com a projecte establir uns premis literaris en especial referència al territori i a la llengua. Per molts anys Octavi!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de setembre del 2013)

La revista digital de teatre Episkenion naix des de València de les cendres d’una altra gran fita, Stichomythia, de la que els seus components humans se’n senten hereus tot i que no estrictes continuadors. Episkenion, en contrast amb la seva predecessora, és una revista que es gesta afora de la Universitat però amb decidida vocació universitària. Per tant, emmirallada en l’au Fènix, podrem dir d’Episkenion que gràcies a l’esforç titànic i altruista del seu comitè de redacció compost per Remei Miralles Tomás, Rosa Sanmartín Pérez i Josep Lluís Sirera Turó es tracta d’un colós renaixement. I és que: Nunca es siempre en teatro.
En un total de dues-centes setanta pàgines hi ha reunits un comitè científic de vint-i-cinc components d’universitats de tot el món, partint de tot l’estat Espanyol —entre ells Mercè Saumell i Àlex Broch de l’Institut del Teatre de Barcelona als qui destaquem aquí tot pagant el deute que la influència tan pròxima de la seva tasca ens representa—, seguint per altres principals universitats d’Europa, Hispanoamèrica i els Estats Units, i amb més d’una vintena de col•laboradors encarregats de sis grans seccions, Artículos, cinc estudis crítics teatrals pròpiament dits; Experiencias, dues de les tres que s’exposen sorgides del seu entorn més immediat, la Comunitat Valenciana: Teatro de lo Inestable i Francachela Teatro que en erigir-se teatre instrument de denuncia social, transcendeixen tota sort de localismes; Testimonios, amb la profunda i estimulant entrevista que Robert March entaula amb Juan Mayorga; Hemeroteca amb la que ens obsequia el mateix J. Lluís Sirera i el dramaturg Rodolf Sirera amb el seu Teatro Español 1978-1992 damunt el qual ja en feia reflexió i crítica l’any 1993; Textos, la secció que donarà cabuda a peces escèniques que a més del seu interès pel propi valor dramàtic ho siguin també per l’aposta als llenguatges renovadors: tres en son en aquest primer número, una d’ells, l’eloqüent dramatúrgia de Julio Fernández Peláez, i les altres, parafrasejant la decidida voluntat que es manifesta des de l’editorial de fer una revista oberta a totes les llengües de la península, son dos textos escrits en català: l’un des de UK, el del sempre paradigmàticament provocador —estètica i intel•lectualment— treball de John London, i l’altra, el d’una servidora sota signant d’aquesta Escena Humana; I per acabar, contundents Reseñas de textos dramàtics. A la revista pròpiament dita, però, que pot ser descarregada a la web oficial www.episkenion.com , encara hi ha entrada a una setena secció que gaudeix de vida pròpia: No somos crític@s.
El repte és gran, tal i com diu en Josep Lluís Sirera en la declaració de les directrius científiques que exposa al seu brillant pròleg Por los caminos del teatro, ja que fora de la comoditat de l’àmbit acadèmic que oferia fins ara la Universitat de València, hi ha des d’Episkenion la condició de mantenir el rigor acadèmic dels articles seleccionats i el risc dels textos dramàtics que aquí es publiquen. Tot plegat sense deixar de ser conscients de la problemàtica que suposa l’escassetat de revistes acadèmiques especialitzades en investigacions teatrals a la hora de fer públics estudis sobre el teatre hispànic i llatinoamericà contemporanis. Estudis, segueix establint J. Lluís Sirera, que han de contribuir a nodrir el nostre coneixement i a enriquir la pràctica escènica propiciant noves lectures crítiques i encetant nous debats. Un dels quals, i en tot cas el que avui destacarem en la nostra Escena humana, és el per què des d’Episkenion es vol afrontar tal risc, i la resposta queda contundentment servida en plasmar els moments paradoxals que viu la vida teatral espanyola, i en particular la Valenciana, essent aquesta, lògicament, la que els queda més a prop, en tant la crisi econòmica i social del moment castiga cruament a tots els professionals del teatre, guillotinant a un bell munt d’iniciatives alternatives a l’institucional. I amb tot, des d’Episkenion s’obre una petita escletxa per la que s’ha d’escolar una brisca ni que sigui feble, d’oxigen, amb la que s’enalteixen l’esforç dels que tossudament creiem en una altra manera de concebre i d’expressar l’escena. Des d’Episkenion, queda, doncs, declarat que davant aquesta situació, havien de fer el possible per ajudar a la professió teatral, brindant-los-hi una plataforma crítica i compromesa amb la seva tasca; una plataforma que permeti visualitzar iniciatives, d’altra manera condemnades, tot i el seu interès, al silenci.
En consideració a aquesta deferència, no ens queda més que agrair pregonament a tota la formació d’Episkenion que se’ns rescati del crematori en vida que és el mutisme, la no existència, i ens posi, d’aquesta manera, damunt l’Escena Humana.

Marta Momblant

De rareses i de manies, poques o moltes, tots en patim. De manera que lo qui no té un all té una ceba i jo també n’haig de sofrir unes quantes. Sovint em passe que contravenint los meus bons propòsits, tinc el mal costum de corregir les altres persones quan diuen algun barbarisme. En la mateixa línia, com que sóc un impacient, no puc evitar acabar les frases dels demés. Pot parèixer una broma però no em quedo tranquil si no comprovo vàries voltes que el cotxe està ben tancat. Molts camins em sorprenc tornant a casa per a assegurar-me que no m’haig dixat obertes ni la porta, ni les aixetes de l’aigua i del gas. A més, reconec que no puc sofrir vore un quadre desnivellat sense adreçâ’l. Lo ritual de la dutxa no és cap broma ja que m’ensabono seguint sempre un mateix ordre ben estricte. Per a fer la migdiada, tant se val si fa calor com si fa fred, m’haig de posar els calcetins. I així, d’este estil, en podria explicar una rimera.
Generalment, en l’esdevindre diari, confonem les rareses i les manies com si foren una mateixa cosa. Però no ho són. Tot i que entre les unes i les altres hi deu haver un punt intermedi, no? Això em fa cavil•lar en allò meu dels calcetins durant les migdiades. Certament, si no me’ls poso no puc agarrar la son. Serà raresa? Serà mania? En quin costat estic realment?
Ara que, pensant-ho bé, no sé perqué em preocupo tant. Hi ha gent molt més extravagant que jo. Com aquell conegut que dormie, tant a l’estiu com a l’hivern, despullat de pèl a pèl però sempre amb guants. I és que lo qui no s’aconforme és perqué no vol.
Diu lo refranyer que tots los rius tenen les seues eixides. Però jo, en esta matèria, a voltes tinc unes eixides com lo riu Tastavins. I no puc fer-hi més!

Publicat a La Comarca, columna «Viles i gents» lo divendres 27 de setembre de 2013

Ja fa temps que es parle de l’encariment de les matèries primeres, i de l’abaratiment dels preus pagats al productor. Tant fa si és l’agricultura o les granges. I és que podíem llegir fa poc que el gorrino està sent més rentable a les borses americanes que el propi petroli i l’or. És a dir, aquells que tenen immenses fortunes per a invertir, tenen l’oportunitat de fer més diners invertint en la producció de gorrinos que no invertint en petroli o en or. Paradoxal, no?
La pujada beneficie els inversors, però no als nostres productors. I la clau està en l’escala de l’economia. Cada vegada hi ha més comerç internacional, i el planeta per complet és un únic mercat. La major compra americana a Xina ha estat una companyia processadora de carn, i això ha fet reaccionar els mercats, que esperen que pujarà de preu la carn de gorrino. I evidentment, los inversos dirigixen los seus capitals cap a on hi ha negoci.
Lo mercat de les matèries primeres cada vegada depèn més de poques empreses, però que cada vegada són més immenses. I este mercat fluctue constantment per l’especulació sobre els futurs, és a dir, sobre la producció dels anys que venen. Lo benefici és tal que la producció futura es compre avanç que se sembro, de tal manera que els inversors s’asseguren la part de benefici corresponent.
I és que estem instal•lats en la societat de la informació. Val més la informació (i l’especulació) que no el propi producte que comprem o venem. A pesar de tot, la corrent principal de l’economia del Matarranya és lo sector primari: agricultura i ramaderia. Per això diem que el futur del Matarranya cotitze al Dow Jones. La pròxima vegada continuarem reflexionant sobre els efectes socials d’esta cotització del Matarranya.