La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Matarranya23 anys de la mort de Desideri Lombarte « Xarxes socials i llengües.
Avui, 3 d’octubre, fan 23 anys de la mort de Desideri Lombarte. Com ja és costum, crec que escoltar “Ara vindrà” en la seua lletra i cantada per Túrnez i Sesé és un dels millors recordato
Els pianos de Motorland
Com és ben sabut, als circuits de carreres de tot el món senyalen les corbes en unes lloses de paviment irregular perquè els pilots, que sempre apuren al màxim la traçada, nóton clarament quan se’n surten de la pista i puguen corregir el sentit de la marxa. I com semblen tecles de piano se’ls ha quedat eixe nom per sempre. Pianos difícils i perillosos que hi fan tremolar als bòlids que els trepitgen.
Els circuits més clàssics i internacionals sempre han pintat els pianos en blanc i vermell; però en trobem alguns de colors diferents a un mateix circuit, com passe al famós “sacacorchos” de Laguna Seca; el cas dels circuits italians massa plens de banderes italianes; o el que fan los valencians, que pareix que sigue l’origen de tot això que comentem.
Ací a Motorland, com si fore una compensació pel nom en llengua estrangera que li han donat, s’ha buscat de forma explícita una rotunda originalitat casolana, multiplicant els colors de la bandera aragonesa a cada piano del circuit, amunt i avall pel terra de les pistes, a la vora de l’Estanca plàcida i indiferent als negocis de la política, que rellueix al sol del migdia projectant en totes direccions les bondats del Baix Aragó.
La solució, que a primera vista sembla espectacular, podrie tindre efectes secundaris que no han pres en consideració els que han decidit pintar de bandera aragonesa trossos interminables de les pistes de Motorland. Perquè la bandera, símbol d’un poble, es pot posar a infinitat de llocs; però hi ha llocs on mai s’haurie de posar una bandera. Mos ferem unes preguntes per entendre millor el que dic: S’atrevirie el President del Madrit a pintar totes les escales i caminadors del Bernabeu repetint els colors de la bandera espanyola? Serie una bona idea pintar la Verge del Pilar al terra de la porta d´entrada del seu Temple, a la capital d’Aragó?
El Museu del Pastor
Els bestiars de les nostres viles, com és el cas de la Vall del Tormo, van desapareixent a poc a poc. Els jóvens ja no volen apostar pel tradicional pastoreig perquè és un ofici massa solitari, sacrificat i amb una escassa rendibilitat econòmica –mos diu Amado Timoneda que ha dedicat més de 40 anys a la professió. La seua vocació a l’ofici, ara ja jubilat, l’ha permès guardar per a més tard exposar tots els materials i ferraments que ha utilitzat per a realitzar la seua faena de pastor. Així ha reconvertit l’antiga tenda situada a la planta baixa de la vivenda familiar, ara tancada, en el Museu del Pastor. En este espai únicament s’hi troben exposades les peces que ha fet servir amb el seu bestiar.
Però és que ell sempre ha sigut curiós i ordenat i ha volgut reciclar materials antics i els fets amb les pròpies mans. Alguns collars que portaven les seues cabres i ovelles estan confeccionats de velles corrioles de molí en desús, ha recuperat esquelles antigues que tenen un millor so que les actuals i les clavilles dels collars han sigut decorades pel propi pastor. El museu està obert a tothom que passe per la Vall del Tormo i que es vullga interessar pel món del bestiar. Dins de l’espai expositiu tenim diferents objectes: fotografies, trofeus de fires, garrots, morrals, barrets, collars, esquelles, esquellots, boços per a borregos, ferramentes per a esquilar el bestiar, marcar les orelles, tallar cogues, posar xapes… Menció especial per a les creatives i artístiques clavilles que aguantaven les esquelles, fetes de fusta de ginebre, que el pastor gravava ajudat per l’estraleta i la navalla quan la rabera estava pasturant tranquil·lament. En té centenars en el museu i totes diferents. L’Amado ha volgut fer un espai d’homenatge a la seua professió i mostrar a les generacions futures la dura i sacrificada vida dels pastors.
En en el DOGV de ayer dia 28, sale a información pública la solicitud de un permiso de investigación que afecta al Baix Maestrat. Mando el anuncio. Mando también mapa para que os hagáis una idea de lo que comprende el perímetro solicitado.
Además, salen a información otros dos permisos, que afectan a Ares del Maestre, Benasal, Castellfort, Cinctorres, Culla, Forcall, La Mata de Morella, Morella, Olocau del Rey, Portell de Morella, Todolella, Villafranca del Cid, Vistabella del Maestrazgo, Albocácer, Ares del Maestre, Benasal, Castell de Cabres, Castellfort, Catí, Culla, Forcall, Herbés, La Torre d’En Besora, Morella, Palanques, Vilar de Canes, Villafranca del Cid y Zorita del Maestrazgo.
Todo lo ha solicitado la empresa MONTERO ENERGY CORPORATIÓN, S.L., que por cierto ha inundado España de permisos de investigación como estos, copando cientos de miles de hectáreas, a pesar de ser una empresa unipersonal y sin trayectoria empresarial (fué creada el 26/12/2011), y encima constituida por un tal Rafael Lopez Guijarro cuya biografía empresarial es la de tener un supermercado en Bilbao (Supermercado Rafa). Dos meses después de crear la empresa se la vende a un tal Allen Steinke Grais, quien posee el 100% de las participaciones y es el administrador único.
Pero lo peor viene ahora: La técnica que pretende usar es la fracturación hidráulica, consiste en la extracción de gas natural introduciendo grandes cantidades de una mezcla compuesta por agua, arena y productos químicos. La técnica esta ha sido utilizada en los últimos años en EEUU ocasionando gravísimos problemas entre otros la contaminación del suelo y el subsuelo con gases y sustancias químicas que afectan a las aguas subterráneas y superficiales. Aquí tenéis una lista de impactos negativos:
http://www.fracturahidraulicano.info/impactos.html
Por esto el pasado mes de junio del año 2011, la Comisión de Medio Ambiente, Salud Pública y Seguridad del Parlamento Europeo publicó un Informe en el que se rechazaba el uso de la fractura hidráulica como técnica de investigación y de extracción de gas. El parlamento Francés ha prohibido esta técnica en todo su territorio.
Hay dos meses para presentar alegaciones. Si alguien requiere mas información que lo diga.
Impactos Asociadosa la fractura hidráulicaLa única experiencia que se tiene con el fracking hasta el momento es en EEUU, nos basamos en los casos
El Consello d’a Fabla Aragonesa empezará sus cursos el 15 de octubre.
01/10/2012
FRAGA.- La Coordinadora Aragón Trilingüe presentó el pasado viernes en Fraga el Manifiesto por el Aragonés y el Catalán, Lenguas de Aragón, en el que se reclama el “reconocimiento pleno de ambas lenguas como parte del patrimonio lingüístico aragonés, y la adopción de medidas para su normalización y su conservación en los territorios donde se hablan, el norte de Aragón y la zona oriental”.
Polititzem la llengua!
Polititzem la llengua! RUI MIGUEL DA COSTA NEVES SARAIVA
Avui voldria dir veritats incòmodes i imprescindibles perquè les ideologies dins les quals tots, indefectiblement, vivim no siguin com les ulleres que posen als cavalls i ens privin de visió perifèrica.
Perifèrica com l’aragonès oriental que fa uns dies va ser objecte de tota mena de burles en les tertúlies i columnes dites i escrites en català. Unes burles -en bona part, més que justificades- que es fan des de la superioritat intel·lectual, des del “pobres ignorants” i el brandat convenciment que la Sra. Ciència -amb més força que la Merkel- ens fa costat.
I ens en fa perquè, segons alguns opinadors, això que en diem una llengua (per exemple, això que en diem català) és un fenomen natural, com les postes de sol. Semblen apuntar que hi ha una comunitat científica, blindada a totes les pressions, que sap exactament com s’agrupen els dialectes en llengües a tot el món. Són facts. Consultes la web corresponent -deu tenir seu a Massachusetts- i ho diu ben clar: “The alleged eastern Aragonese is Catalan“. Fi del debat.
És un pensament que tranquil·litza molt, com creure en els Reis. Molt més, en tot cas, que donar un cop d’ull a la història i a la realitat, perquè llavors t’adones que les llengües -vull dir les de Primera Divisió- són, al capdavall, un conjunt de parlars (més o menys convergents) que una ideologia i un poder central (més o menys nacionalista) han articulat i polaritzat. Com? Subordinant-los a un estàndard o estàndards regulats per una codificació que els habilita per a les funcions més altes de la cultura.
T’adones, doncs, que -tenint com tenen sempre a la base un fenomen natural, el llenguatge- són un constructe polític i en bona part arbitrari. Un constructe modelat per imperis que competeixen per dominar, per pobles petits que aguanten com poden, per guerres i violències que, massa sovint, se surten amb la seva. ¿O és que el que es parlava al poblet gallec a quatre passes de Portugal no s’assemblava sospitosament al portuguès septentrional? Que potser badaven, a Massachusetts?
He sentit repetir aquests dies que “no s’ha de fer servir la llengua com a arma política”. L’ADN d’una llengua, la seva raó de ser, és ser una arma política, una arma que cohesiona i dóna identitat a un poble fent-lo diferent dels veïns, com les marques que alguns indis es pinten a la cara per distingir-se de la tribu del costat. El dia que les del català no ens identifiquin, tururut viola!
Assumir tot això és agafar el toro per les banyes (toro i no bou, mai més ben dit) en lloc d’escudar-se en la ridícula coartada del naturalisme. Ridícula com els nens petits que per amagar-se acluquen els ulls. “No polititzis el debat, txxxst! -et diuen hàbils cortesans fent una rialleta de conill-. A veure si així fem passar bou per bèstia grossa”.
Pretenen fer servir, doncs, la mateixa estratègia del nacionalisme espanyol: carregar els morts a la naturalesa. Ja ho diu el Manifiesto por la lengua común: es fa mal als nens i als immigrants no ensenyant-los primàriament la llengua de tots. Com que el fet que ho sigui, també a Catalunya, és -com aquell qui diu- un fenomen atmosfèric, els que volen alterar, ignorar o subvertir l’statu quo polititzen les llengües i violenten el curs natural de les coses. I així passa a ser feixista qui pretén reparar els estralls de les dictadures.
Algú ho havia de dir i ho dic: embolcallant-nos de naturalisme perdrem sempre, perquè consagra el que ja hi ha, i amb el que hi ha el català no se’n pot sortir.
El català no desborda les nostres fronteres occidentals com una humil floreta bosquetana, perquè el català no és avui -per sort- cap floreta bosquetana, és una llengua: un constructe polític, com les llengües que tenen estat però sense tenir-ne.
Dir que la teva llengua -no pas una llengua que parles, sinó la teva- és el català, té profundes implicacions polítiques, agradi o no. La contradicció que deu comportar sentir-te espanyol, en un sentit nacional, i admetre que parles català és tan angoixant que no gosaria mai jutjar a qui és incapaç d’assumir-la.
Tampoc jutjo els que, sovint en estats democràtics, renuncien a parlar als fills amb la seva parla. Quants napolitans, per exemple, ho fan ara mateix? I quants israelians es van menjar amb patates les llengües europees maternes per parlar als fills, a Israel, un balbucejant i ressuscitat hebreu?
L’estima pel propi parlar depèn dels valors que hi van associats. I són valors massa socials per fer-ne a ningú responsable. El mateix noi que a Vall-de-roures el sent com un estigma i arriba a desitjar tenir una dona castellana per no traspassar-lo als fills, si hagués nascut passat el pont, a Arnes, n’estaria orgullós per molt que a TV3 parlin tan diferent.
El català només sobreviurà si el fem la llengua de més prestigi, la necessària, per a uns quants milions de parlants en un territori. És a dir, polititzant-lo al màxim.
Ese pedazo de maño atormentado, por la gloria de mi madreer… | El Agitador.
Ese pedazo de maño atormentado, por la gloria de mi madreer…
La troika de la Europa económica, la que forma la Comisión Europea, el Fondo Monetario Internacional y el Banco Central Europeo cansa ya demasiado. Siempre con las mismas penas, que si los mercados, las primas de riesgo y la crisis puñetera. Pero ahora bien, si de verdad hay un trío que me cansa es el de la troika nacionalista “españo-catalán-aragonesa”. En serio, ese trío me parece insufrible.
En realidad, esta guerra política es cosa de dos principal por no decir exclusivamente. La España grande y libre de Rajoy en un rincón y Catalonia is not Spain de Mas en el contrario. Cada uno con sus respectivos guiones enfrentados. Pero hay un “papelico” de tercera en esta obra. Vamos, lo que viene a ser un extra sin derecho a frase que busca su cuota de protagonismo (quizá el que perdió hace mas de 300 años) cada vez que nuestros vecinos catalanes alzan la voz contra el gobierno central. Se trata de un verdadero clásico, el maño anti-catalán. Ese típico señor que de día parece normal y por las noches se dedica a borrar con spray lo del Baix Aragó-Casp en las señales de tráfico comarcales. Ese que siempre se queja de que en la panadería de Salou, donde tiene un apartamento en el que lleva veraneando sesenta años, inevitablemente le responden en catalán cada vez que él pide, de forma educada y respetuosa pero clara y contundente, una baguet en perfecto castellano.
¿Qué necesidad hay de entrar en una guerra que nos viene grande y en la que, gane quien gane, no podemos sacar nada provechoso? El tema histórico, el del reino y el condado, está más que superado ¿Es por los bienes de la franja? ¿Porque aquí no hay playa, quizá? Puedo entender que el nacionalista español vea a Cataluña como una parte fundamental de la nación española, como una pieza indispensable para la estabilidad económica del país o que el simple hecho de oír la palabra independencia sea motivo suficiente para que muchos se santigüen. De la misma manera que entiendo que un independentista o nacionalista catalán esté convencido de que, siendo Cataluña estado soberano, las cosas le vayan a ir mucho mejor, asumiendo que el partido de fútbol más interesante de la correspondiente liga catalana lo habrá de jugar el Barça contra el Sabadell. Independientemente de las razones que unos u otros tengan, son, en la mayoría de los casos, razones políticas que se pueden discutir y debatir, a pesar de lo cansinas que resultan. Pero es que el heredero de la Corona Aragonesa no tiene nada que debatir. Y he de confesar que algunas de las cosas que se cuelgan por las redes o que se ven por el canal autonómico, son hasta graciosas, pero los mismos chistes siempre, aburren.
Así que si deciden seguir con las mismas reivindicaciones, no lo hagan en nombre de los aragoneses. Invéntense otras razones, otras causas, otras argumentaciones. Cúrrenselo un poquito más porque a mí, y estoy convencido de que tampoco a otros miles de aragoneses sensatos, está claro que no me representan.
Néstor Pascual
Publicat a ESCUELA 47, 20 de septiembre de 2012 cultura Núm. 3.954 (1.263)
La Fresneda, en el corazón del Matarraña
JESÚS ÁVILA GRANADOS
La Fresneda se encuentra a solo 9 km al NO de Valderrobres (Teruel). La primera impresión que despierta en el viajero, tal como se le descubre desde la lejanía, es la de un pueblo que dormita una larga historia, acurrucado sobre la ladera meridional de una montaña en forma de mesa. Las casas, cubiertas con tejado árabe, confi guran un entramado urbano que ahonda sus raíces en los siglos medievales, como ausentes de un patrimonio cultural y humano que fl ota en el mágico aire de esta población, a caballo entre el mito y la historia. La Fresneda es un pueblo de calles tortuosas que suben en acusada pendiente. En la plaza del Sanctus, junto a la ermita de la Virgen del Pilar, iniciamos nuestra andadura urbana por este pueblo. Después de dejar atrás el edifi cio de la Encomienda, en donde tenía su sede el maestre del Temple, primero, y de los calatravos, después, y de admirar la picota con fuste de piedra esculpido en forma de escamas de pez, no tardará en entrar en la rúa principal, a nuestro juicio la más armoniosa de las calles medievales de nuestro país. De esta porticada rúa nacen estrechos y profundos pasadizos que sumergen al viajero en el embrujo medieval; en el inicio de algunas de estas callejas verán colgadas de los techos las escaleras de madera que, cada año por temporada, utilizan de forma comunal los campesinos locales en tiempos de vendimia o de las recolecciones de aceitunas. Las callejas que se abren a nuestra derecha formaban parte del call (barrio judío) de la villa medieval; sus habitantes, afamados artesanos orfebres, médicos y banqueros, formaron una comunidad activa, así como la hispano-musulmana, situada en el extremo oriental y a extramuros del recinto amurallado, dedicada a las labores agrícolas. Los tres colectivos sociales de La Fresneda convivieron en plena armonía durante mucho tiempo, bajo la atenta mirada de los templarios; precisamente el nombre de la población rinde culto al fresno, el árbol sagrado de estos caballeros. La Ofi cina de Turismo aprovecha parte de los antiguos calabozos, cuyas mazmorras también pueden visitarse; en estas terribles estancias aún se conservan los huecos del alzapón, al través de los cuales se arrojaba a los presos condenados a una muerte inmisericorde a los abandonados a su suerte. Al lado mismo de las cárceles se alza el Ayuntamiento, joya del Renacimiento civil, del siglo XVI, en cuyos soportales se celebraban las ferias y mercados locales. Este singular edifi cio, fi elmente reproducido en el Pueblo Español de Barcelona, desde la Exposición Universal de 1929, fue incoado Bien de Interés Cultural en 1982; en su interior se ambientaron sobrecogedoras escenas de la película Libertarias. La rúa tiene la particularidad de contar con un banco corrido de piedra, que facilitaba las tertulias de media tarde a los vecinos. Por la noche, unas luces en forma de antorcha, como fuegos, iluminan la magia de esta calle que nos traslada de lleno al mundo medieval. Al fi nal de la misma, junto al arco de Xifré, se abre una calle que sube en empinada pendiente hacia el interior del sector más elevado del casco antiguo de La Fresneda. La iglesia parroquial, dedicada a San Bartolomé, es del siglo XIII; vale la pena visitar su interior; en una capillita se velaba a difuntos, y un ventanal en forma de rosetón –pentaclion– se abría tras el fallecimiento de una persona, permitiendo la salida al exterior de su alma; una tradición templaria de raíces celtas. A un nivel superior de la iglesia, verá un torreón y restos del conjunto amurallado del castillo de La Fresneda, mandado destruir e incendiar por el general Ramón Cabrera, durante la primera guerra carlista, contienda que dejó muchas heridas en esta comarca. Y ya no queda mucho para alcanzar el sector más elevado de la colina, mientras va dejando atrás los tejados árabes de las casas. De golpe se encontrará con el inicio de un calvario, cuyas estaciones del vía crucis están marcadas en capillitas rupestres abiertas en la roca de la montaña. El sendero, jalonado de viejos cipreses, le llevará hacia un viaje singular que le permitirá alcanzar otra dimensión; porque la colina de Santa Bárbara fue, desde las culturas prehistóricas, un altar sagrado; en esta plataforma rocosa, investigadores como Amador Rebullida y Miguel Giribets descubrieron el cambio social de las civilizaciones matriarcales y patriarcales, como lo confi rma un ídolo celosamente conservado. La iglesia de Santa Bárbara recuerda que allí arriba había que estar protegido contra la furia de los elementos naturales; el templo, con planta octogonal, pide una urgente restauración; toda esta altiplanicie fue el epicentro de un centro de adoración a las divinidades desde la Edad del Bronce. Innumerables elementos confi rman la sacralidad de este lugar: entre los cuales, una losa de piedra grabada con la forma del útero materno; a pocos metros, el desarrollo de una espiral doble; en la ladera meridional, una extraña gruta, y la presencia de innumerables cazoletas grabadas en la roca caliza. Esta montaña en forma de altar natural sigue atrayendo a numerosas personas el 21 de junio, para el solsticio de verano, porque en ella se concentra el resplandor del primer rayo de la aurora, confi gurando un espléndido triángulo, cuyos extremos se prolongan hasta las poblaciones de Horta de Sant Joan (Terra Alta) y Calaceite (Teruel). Desde arriba podrá admirar la más impresionante imagen del corazón geográfi co del Matarraña, con el sinuoso curso del río que da nombre a la comarca, escondido entre árboles de ribera y la villa de Torre del Compte; abajo, como una alfombra, un espléndido paisaje mediterráneo formado por pinos, olivos, almendros y amapolas, que mecen sus fl ores al viento entre los trigales. La Fresneda fue declarada Conjunto Histórico-Artístico y Bien de Interés Cultural el 21 de septiembre de 1983. Pero no se marche de esta población sin haber visitado el pozo-fuente situado bajo los jardines de “El Convent”, en cuyo nacedero de aguas ofi ciaban sus ritos los templarios. En el santuario de la Virgen de Gracia, a solo 4 km al oeste del pueblo, según la tradición, se produjeron numerosos milagros. Frente a la picota, se encuentra el callejón llamado de “La Fantasma”, que la tradición popular aconseja que sea recorrido de noche y con luna llena, para no verse sorprendido por el alma de alguien que allí vivió hace muchos años; se trata del espíritu de una mujer que juró vengar la muerte de su esposo… LA JUDERÍA La Fresneda, al igual que Mazaleón, al norte de la comarca del Matarraña, pertenecieron a la collecta o demarcación fi scal de Alcañiz, a fi nales del siglo XIV, conjuntamente con Castellote (Maestrazgo turolense); las tres villas formaron parte de la legendaria “Ruta del Talmud”, dentro del itinerario Judaico del Sefarad aragonés, cuyos estudios rabínicos estaban agrupados en torno a la cofradía Talmud-Torah.
DE INTERÉS:
Ayuntamiento de La Fresneda: Plaza Mayor, 2; 44596
(Teruel). Tel: 978 854 000; lafresnedaweb@terra.es.
Comarca del Matarraña. Avda. Cortes de Aragón, 7;
44580 VALDERROBRES (Teruel). Tel: 978 890 102; Web:
www.comarcamatarranya.com.
Para alojarse: Hotel “El Convent”; c/ El Convent, 1; 44596
LA FRESNEDA. Tel: 978 854 850; hotel@hotelelconvent.com.
¿Qué comprar? En La Fresneda se elaboran los mejores
dulces tradiciones de la comarca del Matarraña; entre cuyas
especialidades están las casquetas, el brazo gitano, las cocas de
»
»
»
»
miel, los almendrados, etc.; dulces que podrá adquirir en el
Horno Dilla (tel: 978 854 031), o en el Forn de la Vila, que
era el horno comunitario de la población desde los tiempos
medievales (tel: 978 854 525). Para comer, aconsejamos los
fogones del Restaurant Matarranya (tel: 978 854 503).
¿Cómo llegar? Desde Madrid, a Zaragoza, y luego tomar
la N-232, en dirección a Alcañiz; luego, la N-420, en dirección
a Gandesa, y en El Pinar, la A-231, dirección a Valderrobres, y
que pasa por La Fresneda.
¿Qué leer?: Matarraña insólito (Lugares mágicos en una
comarca al fi lo del tiempo), de J. Ávila Granados; Viena.
Presentació del Manifest “Aragó Trilingüe” | Mas de Bringuè.
Presentació del Manifest “Aragó Trilingüe”
Chusé Inazio Nabarro, Màrio Sasot i Josep Maria Baró
Lo passat dissabte, 29 de septembre, es va presentar públicament al Palau Montcada de Fraga, el Manifest elaborat per les entitats integrades en la Coordinadora Aragó Trilingüe que lluiten per la defensa i la dignitat de l’aragonès i el català a l’Aragó i en contra de l’avantprojecte que ha elaborat lo govern aragonès del PP-PAR i que presentarà per a la seua aprovació a les Corts regionals durant l’actual període de sessions.
L’acte va tindre lloc durant la celebració de les Jornades “Cinga” que organitza l’Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC).
El Manifest es penjarà d’ací uns dies a la xarxa per a que es puguen adherir totes les entitats socials, associacions i organitzacions polítiques i sindicals interessades.
Ací teniu el text complet.
MANIFEST PER L’ARAGONÈS I EL CATALÀ, LLENGÜES D’ARAGÓ
Les associacions, entitats i persones que signem aquest manifest, davant el nou projecte de Llei de Llengües del Govern d’Aragó, i moguts pel respecte cap als drets individuals i cap al ric patrimoni cultural i lingüístic que existeix a Aragó i que està en greu perill,
DECLAREM:
– Que és un fet científicament documentat que a Aragó es va individualitzar una llengua romànica diferenciada del castellà i del català, anomenada històricament aragonès, que va ser parlada i emprada per escrit en usos oficials i administratius a bona part del territori aragonès. Aquesta llengua encara és viva i, com totes les llengües, s’expressa en diferents modalitats i parles locals, i la seva subsistència està seriosament amenaçada. Aquestes varietats són components del aragonès i parlar cadascuna d’elles és utilitzar diferents formes d’un mateix idioma.
– Que la comunitat científica, així com la pràctica comunicativa quotidiana, reconeix les parles de les comarques orientals com a llengua catalana. La llengua catalana és patrimoni d’Aragó i ja té una tradició de llengua estàndard fortament lligada a la producció literària dels nostres escriptors i a l’ensenyament en aquestes comarques.
– Rebutgem qualsevol denominació que no segueixi la tradició científica o que pose en qüestió la unitat d’aquestes dues llengües pròpies d’Aragó.
– Advertim que aquest patrimoni està seriosament amenaçat, especialment en el cas de la llengua aragonesa, per la seva fragmentació i la pèrdua de la transmissió generacional. També les varietats del català a Aragó es mantenen amb excessiva fragilitat i mostren ja, des dels començaments de la dècada passada, els primers símptomes de substitució lingüística a les àrees més poblades. Aquest perill de desaparició d’un patrimoni cultural únic és també motiu de preocupació internacional. Així, la UNESCO ha catalogat l’aragonès com una llengua greument amenaçada i el Comitè d’Experts del Consell d’Europa ha manifestat la seva preocupació davant la situació de les llengües pròpies d’Aragó, demanant un marc jurídic específic que permetixca la protecció de l’aragonès i el català d’Aragó. També cal recordar la Declaració Universal dels Drets Lingüístics aprovada pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides en la qual es reconeix el dret de tota comunitat lingüística a què “la seva llengua sigui emprada com a oficial dins del seu territori”.
– Creiem, com aragonesos, que la protecció de les nostres llengües és un deure moral i legal, com a reconeixement dels nostres drets individuals i col · lectius i com a part irrepetible del nostre patrimoni cultural i històric, tal com estableix l’Estatut d’Autonomia, la Constitució Espanyola i els pactes internacionals signats per Espanya com la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
– Que el manteniment de les llengües com a patrimoni de les nostres comarques depèn del reconeixement de les llengües per part de les institucions, i essencialment és necessari que l’ensenyament assegure la plena competència lingüística en la llengua pròpia i en castellà. Només una política decidida per l’alfabetització en la llengua pròpia i en castellà de la població escolar pot salvar la fragilitat amb què es conserva viu avui aquest patrimoni cultural.
– Els parlants del català i els de l’aragonès han de tindre els drets lingüístics garantits per les institucions autonòmiques, provincials, comarcals i municipals, per poder desenvolupar la seua activitat en la llengua que trien, igual que altres comunitats lingüístiques de l’Estat.
– Que ens preocupa profundament el projecte de llei aprovat pel Govern d’Aragó que qüestiona l’existència, la denominació i la unitat d’aquestes llengües i els drets lingüístics dels seus parlants.
EXIGIM:
1. Que es reconeguen la llengua i catalana i la llengua aragonesa en la legislació aragonesa.
2. Que es prenguen les mesures necessàries per a la conservació de les llengües catalana i aragonesa en les comarques on són la llengua històrica.
3. Que la llengua catalana i la llengua aragonesa formen part de l’ensenyament perquè tota la població escolar conegue la llengua pròpia de les seves comarques i el castellà.
4. Que es facen, per part de les institucions, campanyes actives d’informació i conscienciació de la població d’Aragó del fet que el català i l’aragonès són part irrenunciable del patrimoni cultural d’Aragó, com també de tota la humanitat.
ENTITATS I ORGANITZACIONS FIRMANTS:
- C. Aladrada, A.C. Nogará, A.C. San Severo, Asoc. Cultural del Matarranya, Biella Nuei, Centre d’Estudis Ribagorçans, CHA, Consello d’a Fabla Aragonesa, Fed. Ligallos Fablans, Fundación Gaspar Torrente, Gara d’Edizions, Iniciativa Cultural de la Franja, Institut d’Estudis del Baix Cinca, Ligallo de Fablans Zaragoza, Puyalón de Cuchas, Rolde de Estudios Aragoneses, SOA-STA, UGT.
( Atenció: La llista de signants no està completament actualitzada, encara hi ha organitzacions pendents de confirmació i altres que s’han anat afegint més tard de les quals no tinc les dades).
AragónTV és la Televisió capaç de fer un programa complet sobre les llengües d’Aragó, al Matarranya, sense dir la paraula català. Ni qualitat, ni servei públic, són definicions dignes d’esta decisió política. Ni és una qüestió acadèmica, ni és una qüestió televisiva, ni és una qüestió de desconeixement, ni deu ser un problema dels professionals que hi treballen. Ha de ser una decisió política presa per la direcció d’AragónTV.
M’estic referint al programa de Bien Dicho emès lo 27 de setembre, amb una part dedicada a les conserves fetes al Mas d’Aragonès a Pena-roja (Matarranya). Un Mas que és també Casa Rural, i que tos recomano si voleu visitar un lloc autèntic de la Franja, i menjar molt bé i casolà.
Bien Dicho és un programa ben muntat, amé, que mostra sense problemes converses en català (entrevistats) i castellà (presentador). Que explica les paraules, i el seu origen, i ho fa de manera divertida. Que compta amb l’assessorament d’especialistes. Però que és capaç de emmudir la paraula tabú per al PP i el PAR: llengua catalana. S’ha de tindre en consideració l’habilitat per a fer un programa sobre llengües d’Aragó sense dir-ne el nom. S’ha d’insuflar un dirigisme polític molt potent als professionals de la televisió per a emmudir el que les Universitats han investigat.
Evidentment, no és només culpa de la coalició de govern actual. També el PSOE ha tingut responsabilitats a la casa durant 5 anys, en els quals el seu Director, Ramón Tejedor (PSOE), va destacar per fer cap acció favorable a les dues llengües pròpies (via Carles Barrull):
El director general de la Corporación Aragonesa de Radio y Televisión, Ramón Tejedor, aseguró el martes en Fraga que no se plantean en principio, producir y emitir programas en catalán o en aragonés
De fet, ja en aquell moment (2008) es gestava el programa Bien dicho.
señaló que tienen `la intención de emitir una versión aragonesa del programa de TV3 `Caçador de paraules“
Quedaven encara 3 anys de govern socialista, per fer un servei públic. Però el programa no es va explotar fins l’etapa de govern del PP.
PS: Una nota lingüística. Al programa acaben dient que han aprés què són “los bledas”. Los blets que apareixen al programa no són pas bledes ;-)