L’adolescència és una etapa de la vida que tots ham volgut superar ràpidament. Per tal causa, amb l’ànsia d’arribar a grans, els adolescents ham tractat sempre d’imitar en tot als adults. A mi també m’agradave fer-me l’home fumant-me un cigarret i intentant empassar-me el fum. Los meus primers contactes amb lo tabac van ser en la protectora soledat dels corrals de casa, primerament amb algun Celtas furtat sigil•losament del paquet de mon pare i després amb lo Rex, que ja ere emboquillat. Més endavant, en una ocasió, vaig poder gustar un cigarret ros de la marca Bisonte i allò em va parèixer el súmmum del plaer. Però es coneix que algú em deurie vigilar perqué, un dia, a l’edat de dotze anys, en una sobretaula, ma mare em va preguntar obertament si m’agradave fumar. Sense esperar resposta va continuar dient que em tenie guardat un gran cigarro i que, si me’l volia fumar, me’l donarie per a les festes majors. I només em va ficar una condició: que me l’hauria de fumar d’una sola tirada. Ignorant de mí, ho vaig acceptar sense pensar-m’ho. I el dia de la Mare de Déu d’Agost, després de dinar, amb tota la família reunida a la taula i expectant, ma mare, complint la promesa, me’l va donar. I fins i tot em va ajudar a encendre’l. De primer em va parèixer molt bo i, content com un gínjol, vaig començar a fer grans piparrades. Fins que, en un determinat moment, després d’estar-me una bona estona xuplant, tot em va començar a donar voltes i em van vindre uns retortillons de panxa molt forts que van desembocar en un mal de cap horrorós i en una gran vomitera. Em van pujar a una sala del pis de dalt i allí em vaig estar totes les festes gitat sobre un matalap i dormint la borratxera entre suors, al•lucinacions, tremolors i vòmits. Segur que els meus pares van estar molt preocupats pensant que potser n’havien fet una mica massa, però el cert és que la medicina que em van subministrar va ser molt efectiva.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 de febrer del 2010)

El Club dels Novel•listes, la mítica editorial que dirigia en Joan Sales en els anys més ominosos, i que ara porta endavant la seua néta Maria Bohigas dins d’Edicions de 1984, acaba de publicar en traducció catalana l’obra major de la novel•lística occitana: Catoia l’enfarinat d’en Joan Bodon. En aquesta obra, situada en els anys d’entreguerres, es descriu la infantesa i adolescència d’Amans Codomièr, membre d’una ben poc coneguda secta catòlica, la “Petita Església”, que no reconeix l’Església de Roma, d’ençà que el Papa va pactar amb Napoleó un segle abans. El nen Catoia, dit “l’enfarinat” pel costum d’empolvorar-se els cabells com al segle XVIII, és el darrer descendent d’una família de refractaris. La seua infantesa hauria pogut ser la de qualsevol xiquet de la ruralia occitana, si no fos pel seu avi, que el prepara perquè siga un digne continuador dels ideals de la secta. La narració bodoniana, sempre en primera persona i en boca d’en Catoia, és tanmateix situativa, o sia que encara que qui parla és l’Amans gran, ja un home fet i dret, que ha sofert la darrera guerra mundial i els camps de treball a Alemanya, la descripció és donada sempre segons la perspectiva que Amans tenia quan passaven les coses que conta, des de la perspectiva de l’infant o de l’adolescent. Això permet d’assistir al procés de socialització repressiva des de dintre, mai com a reflexió o moralització per part de l’autor. La distanciació hi és sempre present. A la novel•la s’hi pot veure una acurada descripció de les comunitats que agonitzen en la marginació voluntària i en el fanatisme religiós, i llegir-hi l’esplèndida metàfora de la mort forcada dels occitans, de la seus llengua i cultura, ambdues també presents a Espanya com és ben sabut —recordem que l’occità, malgrat que només és parlat a la Vall d’Aran, és llengua oficial a tot Catalunya. Edicions de 1984 anuncia per a ben aviat la publicació també en versió catalana d’una altra obra bodoniana: Los contes dels Balssas on es descriuen els origens occitans d’Honoré de Balzac, parent llunyà per part materna d’en Joan Bodon.
Artur Quintana

La Comarca 5-2-2010

Música Tradicional del Matarranya és el títol del CD enregistrat per l’agrupació musical Corals del Matarranya. En la recopilació de temes apareixen catorze cançons populars i dos composicions que, a través dels recitals de les corals, ja formen part del repertori matarranyenc, són dos poemes musicats de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte: “Riu, riu la perdiu” i “Elles”. Les cançons han estat interpretades per totes les agrupacions que formen part del col•lectiu Corals del Matarranya: Coral Thymiaterion i Grupo Kinessis de Calaceit, Cor de Cambra de Beseit, Coral Francisco Turull de Queretes, Coral San Miguel de Valljunquera, Coral de Massalió i Coral de la Freixneda. Els temes interpretats la major part han estat harmonitzades per grans compositors que ha rebut la Menció Honorífica Miguel de Aguilar que precisament es concedeix anualment en la celebració de les trobades musicals de l’agrupació: Tomás Aragüés, Agustí Cohí, Baltasar Babiloni, J. Mª Muneta, Conrad Setó i Manel Oltra. En altres temes l’harmonització ha anat a càrrec de les mateixes directores de les corals: Margarita Celma i Beatriz Barceló. Escoltar les cançons que sempre havíem sentit ara interpretats per un conjunt de veus tan ben complementades i dirigides és un goig que eleva la nostra música tradicional i popular a una categoria artística extraordinària. El recull és molt heterogeni. Cançons de bres com ‘Ai, noneta, vine’, de ronda ‘Baixeu les casquetes’, de festa ‘Aubades del Matarranya’, de jota ‘A la vora del riu mare’, de joc ‘Si la barqueta xunga’, de ball ‘Lo moixó de Monpeller’… Esperem que les Corals del Matarranya segueixen per molts anys interpretant la nostra música arreu del territori i ens represente dignament fora de la comarca. I que aquest cançoner tradicional tingue noves aportacions i s’amplie amb nous temes, amb l’enregistrament de nous CD, per a continuar recuperant i divulgant una part molt important del nostre patrimoni cultural.

Carles Sancho Meix