La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Archive for juliol, 2011La Comarca de la Ribagorça s’ oblida del Castell d’Areny
CARLES BARRULL: La Comarca de la Ribagorça s’ oblida del Castell d’Areny.
Viles i Gents
17 July, 2011
La finestra de l’ull
(Article publicat el dissabte 16 de juliol del 20011)
Un viatger modern fa del viatge una aventura planificada. Si volem evitar sorpreses i disfrutar amb profit, s’han de mirar horaris, consultar previsions meteorològiques, comprar guies turístiques i fer maletes. Una maleta és una casa en miniatura, amb roba, sabates, productes d’higiene, medicaments, papers…, una recopilació sintètica de tot lo que necessitarem fora del nostre entorn habitual per recórrer un altre lloc. No importa si este és conegut o nou, volem apressar l’experiència del descans o de la visita que passarà ràpida i recordar-la al moment de tornar al treball, ja sigue en acabar lo cap de setmana o després del descans més llarg de l’estiu. Per això cal ficar a la bossa una màquina de retratar i, si abans havíem de preparar los rodets, que revelarien més tard als laboratoris, ara les digitals amb memòria i carregador mos permeten eixir més despreocupats i multiplicar de forma increïble la quantitat de les instantànies.
Resulta fantàstic poder captar sense restriccions tot allò que captiva l’ull, de la vivència singular a l’edifici monumental, de la circumstància graciosa a la naturalesa magnífica. Fantàstic i esclavitzador, perquè la ferramenta capturadora del moment ha acabat convertint-se en l’objecte mateix de la visita, substituint-la. La màquina de retratar se transforma en un apèndix de l’ull que mos impulsa a una carrera frenètica retratista d’espais i paisatges amb la nostra figura o sense ella, posant o de forma espontània. Molts turistes ara no miren: fotografien o filmen. La realitat se contempla a través d’un objectiu o de la pantalleta digital, que la presenten al moment en miniatura i després en diferit, quan tornats a la rutina del treball diari procedim a rememorar gràcies als milers de fotografies que sintetitzen los dies feliços, imatge de una imatge. No hem mirat ni el mar ni el monument ni els amics o família que mos acompanyen ni els altres passejants, los hem fotografiat a ells i a nosaltres mateixos i més que una realitat hem viscut una imatge, hem construit un record abans de ser-ho per congelar lo temps perdut.
Maria Dolores Gimeno
EL PONT DE SUERT PROPOSA COMPARTIR EQUIPAMENTS AMB ARAGO
L’ajuntament del Pont de Suert plantejarà als municipis de la Ribagorça catalana i aragonesa la possibilitat de compartir equipaments i serveis municipals, amb l’objectiu de garantir-ne la continuïtat i reduir els costos que suposen per als consistoris. Així ho va explicar l’alcalde, AlbertAlins (CiU), que va indicar que, en les pròximes setmanes, preveu reunir-se amb representants dels ajuntaments veïns, així com amb associacions del sector turístic, ramader i altres entitats per tractar aquesta qüestió. La biblioteca del Pont de Suert, el poliesportiu, la guarderia municipal, la piscina coberta climatitzada, l’escola de música i la d’anglès són alguns dels equipaments públics que l’ajuntament considera susceptibles de funcionar de forma mancomunada amb localitats veïnes en els pròxims anys. Així mateix, Alins va indicar que aquesta iniciativa també es podria estendre als serveis socials, com a mitjà per racionalitzar l’ús dels recursos materials i humans que destinen ara els ajuntaments i el consell comarcal a aquesta finalitat assistencial. Recuperar un vell projecte La proposta del consistori del Pont de Suert arriba dècades després que els municipis de la Ribagorça catalana i aragonesa plantegessin una mancomunitat de serveis municipals, un projecte que no va arribar a executar-se.Des de llavors, la crisi econòmica i la reducció dels ingressos dels ajuntaments (que reben menys ajudes i recapten menys taxes) ha revifat les iniciatives de col·laboració entre localitats veïnes.Aquest és el cas dels ajuntaments de les valls d’Àneu, que han constituït una mancomunitat per assumir conjuntament els costos de tècnics municipals i inversions que beneficien els diferents membres d’aquest organisme: Alt Àneu, Esterri, Espot i la Guingueta.Font: Heraldo de Aragón, via Notícies de la Terreta.
Vostè què coi és, sinyora Luisa Fernanda? Una sarsuela? Una chanson paillarde de Brassens? Ja li ho dic jo: vostè és una política immoral. I ho és no perquè faça demagògia a canvi de guanyar uns quants vots de la manyilàndia profunda. No va per astí la cosa: tot polític tine dret, si vol, a viure de la demagògia. El que la converteix a vostè en una política immoral és que el seu bolsó de demagògies no tine piador; i, abans d’arribar al genocidi cultural, cal piar el bolsó, sinyora Luisa Fernanda. Ja sé que vostè no s’hi juga res; però jo m’hi jugo la supervivència de la llengua dels meus besavis ribagorçans de Monesma, Monesma, Casserres del Castell, Pont de Montanyana, Areny, Areny, Pont de Montanyana i Pont de Montanyana. La supervivència de la meua llengua catalana, Luisa Fernanda. Jo sé què sic i què no sic i, benauradament, no sic vostè.
“Canto i, quan canto lo que sinto, / sinto i canto tal com sic, / sinto i canto lo que sic”, Anton Abad, cantautor de Saidí (Baix Cinca, la Franja).
Sic…
independentista (pel que fa a Catalunya), sobiranista (pel que fa a Aragó, a la Val d’Aran, a la Franja, al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya Nord), catalanista (profés), professor (de castellà), antifeixista, d’esquerres, llibertari, llibertí (de pensament, paraula, obra i omissió), anticastrista (Fidel Castro no), anticastrista (castració no, excepte pels gats), benavarrí, trempolí, franjolí, ribagorçà, pallarès, xarraire (molt), gras (molt), casat (molt), explorador (encara m’agrada aprendre), ex-plorador (ja no ploro tant), ex-clarinetista, ex-bandurriaire, ex-melenut, ex-escolanet, ateu, anticlerical, cinèfil, espectador de teatre (en excedència intermitent), heterosexual (en excedència intermitent), barcelonista (sinse carnet), conductor (amb carnet), europeista, objector (mili no), fumador (2 cada dia), dallonses (2 cada dia), barbut, bon lector (de literatura i premsa), mal lector (de lletra xica; sobretot, de contractes bancaris i d’instruccions d’ultracongelats), internauta, blogaire, catalanòfon, francòfon, aragonesòfon, castellanòfon, sexòfon, tintinòfil (i haddockòfil), gaditanòfil (carnavals), llatinoamericanòfil (Les Luthiers, dulce de leche, Martín Fierro, bife de chorizo, Patrícia Gabancho, mollejas, música cubana, Ricardo Darín, Borges, Monterroso, Jorge Edwards, Sota el volcà, José Martí, Cabrera Infante, Sábato, Manuel Puig, Bryce Echenique, Rulfo…), francòfil (llista infinita), nadalòfil (festes), nadalòfob (tenista).
No sic…
haitià, nepalès, espanyol, espanyolista (Real Club Deportivo EEEs paaa ñoool), xirucaire (agermanats anirem caminant / sota un cel ben blau), cristià de base (agermanats anirem caminant / sota un cel ben blau), pujolista (agermanats mos vam ben empassar / l’estatut de Sau), arturmasista (pacte fiscal anirem demanant: / som uns grans babaus), religiós, ric, rius (oi que tu no ets deulofeusss, garciasss, sànchecesss, martínecesss…?, doncs jo no sic riusss), ros, jove, alt, prim, marxista, periodista, cafetaire, ballador, esportista, sardanista, motorista, anglòfon, maitiner, platjaire.
Benauradament no sic…
espanyolista (viva España, alzad los brazos, hijos de…), espanyolista (no, no, yo no soy españolista, yo soy ciudadano del mundo, ciudadano de Ciutadans, vaya), de dretes, de l’Opus, de la FACAO (meravigliao), nazi, marxista-leninista, homòfob, xenòfob, racista, antiavortista, sexista, pepero (porompompero), heliòfil (cara al sol con la camisa nueva), Luisa Fernanda Rudi.
Blog de Manel Riu Fillat: Què sic, què no sic i què és Luisa Fernanda Rudi.
«Cercanía» en el Matarraña
En la comarca del Matarraña, el pacto PAR-PSOE también ha cobrado fuerza en las últimas semanas, cuando las posturas de ambos partidos son cada vez «más cercanas».
Al parecer y pese a ser el partido más votado en la comarca del Matarraña, el PP ha retrasado el inicio de las conversaciones y, a falta de cinco días para la constitución de las comarcas, todo parece indicar que se formalizará un gobierno PAR-PSOE, que ha estado vigente en los últimos cuatro años.
Si finalmente se hace realidad este pacto, que parece lo más probable según indicaron fuentes de ambos partidos, el alcalde aragonesista de Peñarroya de Tastavins, Francisco Esteve, sería el elegido para sustituir al valderrobrense Carlos Fontanet en la presidencia de la comarca del Matarraña y la primera vicepresidencia recaería en el socialista Rafael Martí, quien perdió la alcaldía de Mazaleón el pasado 22 de mayo y tampoco ha revalidado su cargo en la DPT.
Por otra parte, los aragonesistas apuntaron que su primer planteamiento fue que todos los grupos entren en el gobierno de la institución comarcal y, por ello, han ofrecido una segunda vicepresidencia al Partido Popular. Así las cosas, afirmaron que será el PP, en última instancia, el que decida si quiere entrar o no a formar parte del equipo de gobierno aceptando dicho cargo.
Esta tarde se celebran los últimos plenos comarcales de la legislatura en el Bajo Aragón y el Matarraña a partir de las 20.00. En ellos se aprobarán las actas de los últimos plenos y tendrán lugar las despedidas de los consejeros que no repiten en el cargo.
mitjançantBuena sintonía PAR-PSOE para gobernar en Bajo Aragón y Matarraña.
En una entrevista que publica l’Heraldo avui, la Sra. Rudi respon el següent amb relació a la reforma de la Llei de Llengües:
“¿Y la reforma de la Ley de Lenguas en qué consistirá?
PP y PAR votamos en contra y hay varias partes en las que fuimos beligerantes: la normalización y la imposición a las administraciones para contestar en aragonés o en catalán. No me imagino en las Cortes con auriculares. La mayor parte de los ayuntamientos de la zona oriental están muy preocupados, porque no hay dinero para cubrir este asunto.”
La Sra. Rudi respon sobre la reforma de la Llei de Llengües « Lo finestró del Gràcia.
(Article publicat al Diario de Teruel)
“José Miguel Gràcia*
El lector que se haya tomado la molestia de seguir mis escritos de opinión en este periódico, recordará que a finales del pasado año publiqué un artículo bajo el título “Estructura radial, estructura irracional”, en el que criticaba con dureza la estructura radial de las vías de comunicación de España y la megalomanía respecto al AVE. Anteriormente ya había escrito sobre este tema, pero de forma tangencial. Que el tema despertó interés me lo demostraron las opiniones, a favor y en contra, que me llegaron, la mayoría de ellas de forma personal.
Miren por donde, hace pocos días nos despertamos con la noticia de que RENFE suprimía la línea de AVE, Toledo-Albacete-Cuenca por falta de pasajeros, concretamente había 9 pasajeros de media en Albacete y 7 en Cuenca —lo cual quiere decir que algún día no habría ningún pasajero—, frente a unos gastos de explotación de 18 000 euros al día, al margen de la inversión realizada. ¡Qué me dicen!
Como pueden suponer, la ocasión para reafirmarme en todo lo que escribí respecto al tema me es bien favorable, aunque, supongo tendré muchas más en el futuro. Siguiendo la moda actual de culpar de cuanto sucede al gobierno actual o a los anteriores, qué mejor ocasión también para hacerlo yo en este momento. Pues bien, no lo haré porque lo consideraría oportunista, demagógico y falso. La causa fundamental de estas grandes decisiones políticas son el producto de las locuras colectivas de la sociedad, de irracionales sentimientos de grandeza y de falsa e improductiva teoría del igualitarismo. Los políticos, es cierto, son los que las ejecutan, pero el impulso les viene de sus votantes, digámoslo claramente, la conquista del poder en democracia se basa afortunadamente en los votos y los votos se obtienen ofreciendo a la ciudadanía aquello que intuyen que les va gustar. Con ello no quiero decir que la permanente realimentación de unas ideas no tenga su importancia e influencia. Ahora bien, si depositamos todas nuestras esperanzas en los gobiernos y en los partidos políticos o los responsabilizamos de cuanto sucede o va a suceder en el país, sin preocuparnos de que han de ser los cambios en una gran parte de la sociedad los protagonistas del futuro, nos estaremos equivocando de parte a parte. ¿Por qué un político del gobierno o de la oposición, o un partido en su programa, pueden decir, “en pocos años el AVE llegará a todas las capitales de provincia de España”, sin que se produzca un cataclismo ante tamaña barbaridad? Porque una grandísima mayoría social lo considera posible y hasta conveniente. ¿Qué relación existe entre capital de provincia y rentabilidad económica de un proyecto tan caro? ¿Quién hizo los estudios de rentabilidad? ¿Qué importancia se le da a los flujos de viajeros previstos? ¿Dónde está la estrategia de tal decisión política?
El título del escrito lo he tomado nada menos que del Director General de Viajeros de RENFE, que ha dicho: “RENFE siente dolor cuando el tren pasea chapa” (Como he dicho anteriormente el coste del servicio suprimido del AVE era de unos 18 000 euros al día, sin tener en cuenta la inversión hecha —entre 15 y 30 millones de euros por kilómetro). Estoy seguro que las escaseces que nos está imponiendo la crisis, nos harán entrar en razón a todos y el abandono de muchos de los tramos previstos del AVE será pronto un hecho. El grueso de la ciudadanía rebajará sus demandas sin demasiado ruido reivindicativo. Será el tiempo de pensar más en las necesidades reales de desplazamiento de personas, transporte de mercancías por ferrocarril y evitar duplicidades —AVE frente a transporte aéreo—, que, por otra parte, no podríamos tampoco pagar. Y como me siento optimista en este momento, pienso que incluso se cuestionará la vieja y maldita política de radialidad española, tan perjudicial para el desarrollo económico del país.
Amigos capitalinos turolenses, por favor, no pidan el AVE para Teruel, podría pasear demasiada chapa. Que vuestras grandes demandas de inversión pública sean producto de la razón económica. Las decisiones puramente políticas no suelen acabar bien.
Déjenme que acabe con un ejemplo de lo que fue una irrealizable ilusión colectiva de Aragón, y que hoy afortunadamente ha pasado a mejor vida. ¿Recuerdan Gran Scala, aquel gran proyecto que con tanto ardor defendía el próximo Presidente de las Cortes de Aragón, el turolense Ángel Biel? ¿Saben por qué, ni al Sr. Biel, ni a su partido les ha costado demasiados votos, ni han tenido que soportar la vergüenza del ridículo? El tal proyecto era una extendida ilusión colectiva, digámoslo claramente, una locura colectiva. Habrían de llegar a los Monegros, 68,500 turistas de media al día: 25 millones al año —300 aviones, o 170 trenes, o 1100 autobuses— para dar trabajo a tantísimos miles de aragoneses. En San Petersburgo, una ciudad de 6 millones de habitantes con abundantísimos atractivos, el Hermitage no ha logrado superar los 5 millones de visitantes al año, y en el centro de los Monegros acudirían 25…
*Escritor i bloguero”
Per Ramon Sistac
(UdL / IEC)
La terra inexistent
Quan parlem de territoris de llengua catalana (o Països Catalans, dit sia a la manera de l’Estellés “castament i amb perdó de la taula”, ja que aquesta expressió sembla estar actualment proscrita) tenim molt clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; és a dir, evidents i indiscutibles. Tothom sap, per exemple, què són les Illes Balears (així, amb “Illes” amb majúscules, perquè no parlem d’un arxipèlag, sinó d’un territori amb nom i cognom), de quins elements es componen, fins on arriben i quina és la seua posició geoestratègica en el nostre món proper. Fins i tot en el cas del País Valencià (una altra denominació perillosa sens dubte), amb uns límits lingüístics ben diferents dels administratius, l’entenem com una unitat política conformada a partir del regne baix medieval de València. Unes estructures històriques i organitzatives diverses, doncs, que articulen territoris diferents de llengua comuna o, segons el punt de vista de cadascú, territoris afins que constitueixen metafòricament les diferents branques d’un mateix pi.
Aquesta obvietat, però, topa frontalment amb una altra realitat essencialment diferent: la de les terres catalanoparlants d’Aragó, conformades per una tirallonga de pobles, viles i llocs que tan sols presenten una molt precària estructura territorial comuna. És prou clar que aqueixes terres (que a partir d’ara anomenaré la Franja) no tenen entitat geogràfica ni administrativa pròpia —altra que la pertinença compartida a l’Aragó—, i no disposen tampoc d’una xarxa de comunicacions o de fluxos humans i econòmics (vertical sobre el mapa) més enllà del veïnatge més immediat. En tot cas, aqueixa xarxa s’articula horitzontalment amb els pobles veïns de Catalunya, d’Aragó i, en menor proporció i a l’extrem sud, del nord del País Valencià. Per posar un exemple prou entenedor, és més fàcil que una persona de la Llitera i una altra del Baix Cinca —comarques veïnes també sobre el mapa— es coneguen o relacionen a la ciutat de Lleida que no pas a la de Fraga, capital de la segona comarca i nucli de població més important de tota la Franja.
El nom que sí fa la cosa
I és que, de fet, la Franja no ha existit mai o, si ho preferiu, és una creació moderna, del darrer terç del segle XX. Fins i tot el seu nom és discutit, i provoca alguna urticària. A l’Aragó endins no volen ni sentir-ne a parlar i, a les terres catalanoparlants, el terme és un vell motiu de discussió, sobretot pel que fa a la seua adjectivació: Franja de Ponent, Franja d’Aragó, Franja Oriental, expressions que trasllueixen totes un rerefons ideològic ben evident. Alguns —crec que, a hores d’ara, molts— hem optat per utilitzar “Franja” sense més, sense adjectius, amb el convenciment que és impossible de confondre-la amb la de Gaza, i amb la constatació que és una denominació que s’està popularitzant entre la població autòctona “no marcada”. Si actualment pensem que totes les terres catalanoparlants d’Aragó comparteixen una sèrie de problemes que exigeixen estratègies de superació conjuntes, és que estem al davant del naixement d’una nova realitat. I, com qualsevol cosa que naix, ha de menester un nom per a ser descrita, i un nom (en aquest cas, un topònim) que ha de ser universalment acceptat, sense generar rebuigs generalitzats, i ser, a més a més i més o menys, del gust de qui el porta.
Una llengua més viva del que sembla
Aquesta realitat —de fet, una realitat que ja existia, però de la qual ara tenim consciència— es reconeix fàcilment des d’una òptica lingüística, per bé que no és pas l’única possible. Hi ha també una “franja” econòmica i comercial que abraçaria poblacions castellanoparlants importants com Binèfar i Montsó i, en menor grau, Casp, Alcanyís o Graus (aquesta darrera avui encara de llengua aragonesa residual). Igualment, algunes viles catalanes estan molt vinculades a la Franja, com el Pont de Suert, Alfarràs, Seròs, Horta de Sant Joan o Arnes. Fora d’aquesta casuística, pareix lògic definir la Franja com el conjunt de territoris —municipis, bàsicament— on la població és majorment i històricament de llengua catalana i, en canvi, de ciutadania aragonesa. Una estreta faixa, doncs, que s’estén del Pirineu als ports de Beseit i de Morella, faixa fins a cert punt entretallada per algunes zones despoblades o semidesèrtiques. Una població que volta les 50.000 ànimes, concentrada majoritàriament en la zona intermèdia del Baix Cinca i comarques planes adjacents i que té la més baixa densitat al nord pirinenc i prepirinenc, a la Ribagorça.
Hi ha, a més, un petit gran problema taxonòmic. Hi ha zones de transició lingüística i cultural, concentrades al nord del territori i de baixíssima demografia, de difícil adscripció al català o a l’aragonès, perquè de fet s’hi parla varietats de trànsit entre ambdues llengües romàniques. El cas més paradigmàtic és el de la vall de Benasc, que sovint veiem —al meu entendre abusivament— inclosa als mapes de la Franja i dels Països Catalans. Al marge de les qüestions estrictament lingüístiques (realment és un parlar situat gairebé al 50 % entre l’aragonès i el català, amb un lleuger predomini dels elements no catalans), crec que hauríem de tenir en compte també altres components d’ordre cultural, econòmic, humà i fins i tot identitari a l’hora de fer adscripcions absolutes, gens matisades. De vegades, la pruïja taxonomista arriba gairebé al maniqueisme, però la realitat de les coses sovint escapa dels excessos classificatoris.
El que sí que és un fet constatable clarament, almenys per part dels observadors sagaços (i així, a més, ho corroboren els estudis empírics) és que la llengua hi és ben viva. Insisteixo en el tema dels observadors sagaços, perquè el “paisatge lingüístic” de la Franja pot provocar una impressió esbiaixada. Ben sovint, el natural del país tendeix a amagar la seua llengua quan se sent observat, i la presència pública del català, i encara més de la llengua escrita, hi és molt pobra, de vegades o en determinats llocs pràcticament inexistent. Però, en donar-se la circumstància que és una terra on el fenomen de la immigració és molt recent (més aviat ha produït una emigració continuada, especialment cap a l’àrea de Barcelona) i d’altra banda en haver-s’hi mantingut continuades interaccions amb Catalunya i els catalans, conflictes identitaris a part la immensa majoria de la població continua mantenint la seua llengua autòctona, en unes condicions adverses que fan que aquest fenomen semble gairebé un miracle. Avui per avui, es dóna la paradoxa que la Franja és l’àrea catalanoparlant on l’índex de locutors de la llengua és més elevat i, alhora, on la seua consideració social és més baixa.
Una de freda i una de calenta
Malgrat les dificultats tradicionals, malgrat una consciència lingüística entre els parlants en molts casos gairebé nul·la, malgrat el secessionisme lingüístic que propugnen alguns grupuscles de dubtosa adscripció ideològica (plenament coordinats amb els seus presumptes correligionaris valencians), malgrat l’absència de reconeixement legal de l’ idioma, és innegable que en els darrers anys alguna cosa s’ha mogut. D’una banda, d’ençà de la introducció del català a l’escola (de manera voluntària i extraordinàriament precària, però que ha abraçat una part significativa de la població escolar durant dues dècades), d’ençà de la propagació de la idea, real o imaginària, que el català és útil per a trobar feina a Catalunya o, si més no, útil a l’hora de rebre serveis públics o privats de les poblacions catalanes veïnes (i molt especialment de Lleida, autèntica capital real del nord i el centre de la Franja), sense oblidar el paper que ha desenvolupat per a la col·lectivitat una brillant literatura; alguns sectors han pres consciència, per motius utilitaris bàsicament, però potser també fins a cert punt identitaris, del valor comunicatiu, simbòlic i patrimonial del català. D’altra banda, i com a conseqüència lògica de tot això, sota el mandat d’un president catalanoparlant Aragó ha fet un tímid reconeixement , segurament tard i malament a causa de les pressions externes (siguem ben pensats), de la realitat lingüística autòctona, a través de la llei “de uso, protección y promoción de las lenguas propias de Aragón”, que reconeix sense embuts ni eufemismes la catalanitat lingüística i estableix uns mínims de protecció, foment i garantia legal per al seu ús públic per part dels ciutadans. Dissortadament aquesta llei, promulgada a finals de 2009, no s’ha arribat a desplegar.
I estàvem en això quan ens han canviat les regles del joc. En el moment que escric aquestes ratlles s’opera un relleu en el govern autonòmic. La coalició entre el Partit Socialista i el Partit Aragonès Regionalista (amb clar predomini del primer) deixarà pas a alguna altra fórmula liderada pel Partit Popular, guanyador amb escreix de les eleccions (encara que sense majoria absoluta). En el programa electoral d’aquest partit figurava en lloc destacat la derogació de la llei, en contra de la qual ha estat clarament militant d’ençà de la seua promulgació. Tot fa pensar que es produirà en els temps propers una involució important. Teníem bitllet en el darrer vagó, el de tercera classe, i encara perdrem el tren…
Una qüestió mal resolta
Si la llengua ha pogut sobreviure fins ara en un ambient clarament hostil podríem pensar que, no havent canviat substancialment les coses, tot continuarà igual. Per l’experiència que tenim acumulada de conjuntures similars en aquest racó d’Europa, hauríem de considerar que, com a mínim, aqueixa seria una previsió poc realista. Només cal observar quina és l’evolució de les nostres llengües germanes i veïnes, l’aragonès i l’occità, gairebé abocades a una situació terminal. L’estatus actual i futur del català a l’Aragó només podria revertir positivament amb la intervenció dels poders públics a través d’una política lingüística adequada i decidida (i no sembla que, tal com pinten les coses, siga el cas), a través d’un canvi en l’adscripció administrativa del territori (una possibilitat que sembla pertànyer a la ciència ficció, i que de ben segur rebria l’oposició frontal de la majoria dels directament implicats) o, potser, a través d’una àmplia conscienciació d’autòctons i forans sobre la doble identitat dels catalanoparlants de la Franja: pertanyents als països de llengua catalana per idioma i cultura (almenys en aquells aspectes —gairebé tots— en què la cultura es vincula directament a la llengua), i a Aragó per història i per adscripció administrativa (perquè els sentiments de pertinença, tan sovint adduïts, són una qüestió que forma part de l’esfera particular de cadascú). Una tasca que només podrà liderar la societat civil. Se’ns gira molta feina.
Català a la Franja: breu aproximació a una cursa d’obstacles | La teranyina.
Y eso que el catalán aún no se ha extendido como una mancha de aceite por la plaza del Pilar.
jul. 18En la sesión hubo más aplausos. La consigna en la bancada del PP era dar un poquito más de calor. El primer día estuvieron fríos y ayer aplaudían a la más mínima oportunidad. Como cuando Rudi anunció que a la Ley de Lenguas le faltaban horas. Y eso que el catalán aún no se ha extendido como una mancha de aceite por la plaza del Pilar. Aplaudieron todos menos el popular fragatino José Luis Moret, que pidió la antena de TV3 –en la que se habla bastante en catalán– para su municipio.
mitjançant“Pero, ¿cuándo nos cesan?” – Tema del día – www.elperiodicodearagon.com.
L’Aragó tindrà una consellera de cultura catalana
Maria Dolores Serrat rebutja ‘el radicalisme nacionalista’ català
La consellera de cultura del nou govern de Luisa Fernandez Rudi a Aragó, Maria Dolores Serrat (PP) és nascuda a Ripoll. Tal i com apunta el sociòleg Natxo Sorolla al seu bloc, als divuit anys va marxar cap a Saragossa on es va doctorar en medicina i llicenciar en dret. Des de 2003 que és membre del Partit Popular i fins el 2009 va ser portaveu del grup municipal a l’ajuntament de Saragossa. Ara formarà part d’un govern que es planteja una ofensiva contra el català a la franja. De la seva opinió sobre les llengües d’Aragó només en sabem el que diu al seu bloc: ‘Ha augmentat el radicalisme nacionalista, que en algunes comunitats autònomes com Catalunya o el País Basc, ha suposat la reducció de les llibertats dels ciutadans o bé per no ser nacionalistes o bé per qüestions de llengua’.
El text que vol suprimir Rudi reconeix la pluralitat lingüística d’Aragó, on a banda l’espanyol, s’hi parla català i aragonès, i el dret dels ciutadans de les zones on es parlen aquestes dues llengües de servir-se’n per adreçar-se a l’administració o d’assegurar-se’n l’ensenyament.
mitjançantL’Aragó tindrà una consellera de cultura catalana – VilaWeb.
La nova Consellera de Cultura d’Aragó, del nou govern de Rudi, serà María Dolores Serrat Moré. És nascuda a Ripoll i als 18 anys va abandonar Catalunya per a anar a estudiar a Saragossa. És doctora en Medicina i llicenciada en dret. Ha estat portaveu del PP a l’Ajuntament de Saragossa. Trascendix poca informació sobre la seua posició respecte les llengües d’Aragó. Només per alguna entrevista sabem que personalment està distanciada dels seus orígens i té una posició clarament oposada al PSOE i a Carod Rovira. Ha participat en activitats de la Casa Catalana a Saragossa com a regidora de l’Ajuntament.
Una nova Consellera de Cultura nascuda a Catalunya « Xarxes socials i llengües.
Octavi Serret: ‘Els polítics utlitzen la llengua per la confrontació, jo cerco la convivència lingüística, unir territoris’
El responsable de la llibreria Serret de Vall-de-roures (El Matarranya) comenta la intenció de Luisa Fernanda Rudi, nova presidenta de l’Aragó, de modificar la Llei de llengües per deixar de considerar el català com a llengua pròpia
Les paraules de la senyora Luisa Fernanda Rudi no m’agafen per sorpresa. Ja ens ho esperàvem els que treballem per la llengua catalana. Sabíem que la primera cosa que faria seria limitar el català. Aquesta actitud ens farà anar enrere. I trobo malament i de molt mal gust que rebati una llei amb aquesta intenció. Però no vull entrar en temes polítics, perquè el tema lingüístic és un tema del dia a dia i no s’hauria de polititzar.
La meva opinió és des de la part pràctica, de l’ús de la llengua al carrer i l’ús de la llengua literària, ja que em moc entre llibres i entre autors. Aquesta famosa Llei de llengües del 2009 és tan ‘light’ que en alguns municipis ni tan sols s’ha aplicat. Això al Matarranya no ha passat tant, però sí a comarques com la Llitera. Ara, jo sempre ho dic: mentre la gent del Matarranya segueixi parlant en el nostre català, estem salvats. Perquè ‘ells’ no volen reconèixer que parlem català. Per a ‘ells’ és una falta de respecte que en una part de l’Aragó es parli aquesta llengua.
Ara, el gran repte és l’escola. Tenim dret a estudiar el català, però aquest any a l’educació primària només se’n feia mitja hora la setmana, i a l’ensenyament secundari encara pitjor, perquè era una assignatura optativa. Tant de bo tinguéssim una assignatura de català a l’escola, tot i que sempre he defensat que hauria de ser amb la nostra variant.
Els polítics utlitzen la llengua per buscar confrontació. Jo faig tot el contrari: cercar la convivència lingüística, unir territoris. Tenim una realitat trilingüe, i avui totes tres llengües conviuen perfectament al Matarranya. Nosaltres potenciem aquesta convivència amb iniciatives com el llibre ‘Poesia a la frontera’, una antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana. Hi participen noranta poetes, molts de la Franja, però també alguns dels millors de Catalunya i alguns dels millors de l’Aragó. L’antologia és feta per Sant Borrell.
Aquesta ‘Poesia de frontera’ neix per culpa d’un altre llibre, ‘Val de Zafán’, on recuperem textos sobre el nostre tren, que ara és una via verda. El tren és una referència del nostre territori i un nexe d’unió. Artur Quintana n’és el curador. Amb iniciatives com aquestes hem intentat unir el territori i les llengües. A més, els llibres són una bona manera que els poetes, els escriptors, els intel·lectuals, s’enriqueixin i es coneguin.
Octavi Serret, llibreter
(Opinió recollida per telèfon per la redacció de VilaWeb)
Tan ‘Poesia de frontera’ com ‘Val de Zafán’ són dos llibres coeditat per la llibreria Serret i March editors, del Vendrell. Els volums encara no han sortit. Es presentaran el 7 d’agost a la llibreria Serret dins l’aplec anual d’autors ebrencs que organitza Octavi Serret.