Skip to content

 

1173849_10200834854497858_50222731_n.jpg (Imatge JPEG, 960×720 píxels).

Sobre les pintures de la Sala Capitular de Sixena (i III) | Lo finestró del Gràcia.

 

MNACSala Capitular al MNAC. Foto de GAP

El 1940 van ingressar al Museu d’Art de Catalunya  —MAC, ara MNAC—), en qualitat de dipòsit, les pintures murals de Sixena, les quals mai havien sortit de Barcelona. El juliol de 1961 va tenir lloc al Palau Nacional de Monjuïc una exposició internacional sobre art romànic, compartida amb Santiago de Compostela, organitzada pel Govern Espanyol i sota els auspicis del Consell d’Europa. La Sala de Sixena va ser posada en valor, i sota les arcades es van exposar alguns dels més importants manuscrits anglesos relacionats amb les pintures, així com un tom de la Bíblia de Winchester i el Salteri de Canterbury. Al MNAC romanen aquestes pintures murals de Sixena fins avui, ocupant una gran part de l’espai núm. 8 de la Col·lecció d’Art Romànic, potser la més emblemàtica del MNAC per l’excepcionalitat de la pintura mural, única al món.

Segons Ainaud de Lassarte, d’ençà del 1957 els equips tècnics del MAC sota la seua direcció i amb un equip tècnic format per Joaquim Pradell, cap dels Serveis de Restauració, Lluís Iglesias, encarregat dels Serveis de Conservació i l’expert auxiliar, J. M. Tous van fer diverses actuacions i investigacions a Sixena i van descobrir les pintures del tester sud de la Sala Capitular, relativament ben conservades, en estar cobertes per la calç que les va salvar de la intempèrie. I acaba el paràgraf —de la Memoria de La pintura romànica en Aragón—: “Como la sala seguía en ruinas y destechada hubo que trasladar también a Barcelona los fragmentos”.

No cal dir que fins el 15 de juny de 1995 Sixena va formar part de la diòcesi de Lleida.

La llegada de dos familias a Lledó evita el cierre de la escuela del municipio turolense – Detalles – Aragón Radio 2 – Detalles de la noticia.

El municipio turolense de Lledó mantendrá abierta su escuela el próximo curso escolar, un hecho posible por la llegada a esta localidad del Matarraña de dos nuevas familias y, con ellas, de cuatro nuevo alumnos. Las familias han sido contratadas por el grupo Arco Iris, en una iniciativa que ha recibido más de 200 solicitudes. Proceden de Zaragoza y de Almería.

La citada empresa agroganadera ofreció dos puestos de trabajo para el que se han recibido 200 solicitudes entre las que ha habido que elegir. Un proceso que no ha resultado sencillon, según ha indicado la alcaldesa de Lledó, María José Valdés. El consistorio espera que los dos trabajadores se adapten al puesto y también al municipio, de forma que permanezcan en él y se garantice la supervivencia de la escuela. De los cuatro nuevos alumnos, tres son de una misma familia, que también tiene otra niña pequeña que en próximos años asistirá al colegio, por lo que se aleja el peligro de cierre en los siguientes cursos. Para este contará con un total de siete alumnos. El colegio de Lledó forma parte del CRA Algars, que tiene sedes en Cretas, Beceite y Arens de Lledó.

Els llibres de la frontera.

El llibreter Octavio Serret celebra 30 anys fent de nexe d’unió entre les cultures catalana i castellana

JOSE A. SOROLLA / Vall-de-roures

Octavio Serret amb Rosa Regàs, a la seva llibreria, aquest agost EL PERIÓDICO

El llibreter de la frontera compleix 30 anys. Octavio Serret en té només 47, però suma tres dècades venent llibres a Vall-de-Roures, al peu dels Ports de Beseit, a la comarca del Matarranya, on conflueixen Aragó, Catalunya i el País Valencià.

Insaciable i incansable activista comercial i cultural, la seva llibreria s’ha convertit en un nexe d’unió entre les cultures catalana i castellana. “La frontera suposa una riquesa a nivell cultural i històric, i jo ho aprofito, amb gent de les Terres de l’Ebre, la Terra Alta, l’Alt i el Bajo Maestrat i el Matarranya. Som la mateixa gent i la cultura és la mateixa. Jo em sento millor a Tortosa o Morella que a Alcanyís, on comença una altra frontera, la lingüística entre català i castellà”, afirma Serret, pur entusiasme tant quan ven o organitza actes com quan parla.

Dos libros catalanes de ESO tergiversan la historia y se apropian del Aragón oriental.

 

Los manuales están avalados por la Generalitat y se utilizarán este curso para impartir Historia en 2º y 3º de secundaria.

 

Imagen del libro de 3º de ESO en el que toman como propios los territorios del Aragón Oriental... HA Imagen del libro de 3º de ESO en el que toman como propios los territorios del Aragón Oriental... HA Cientos de alumnos catalanes de secundaria aprenden que su comunidad es una nación que incluye el Aragón oriental, que fueron los «reyes catalanes» quienes conquistaron Sicilia -reduciendo así a Cataluña la complejidad de la Casa y Corona de Aragón- y que la Casa de Barcelona dominó Aragón -aunque en 1137, el conde de Barcelona aceptó a Ramiro II como «rey, señor y padre», tanto en Aragón como en Barcelona, de modo que lo sucedido fue lo contrario-. Son algunas de las tergiversaciones expuestas en dos libros de la editorial Barcanova -una de las principales de la comunidad vecina dedicadas al material educativo- en los que los alumnos de 2º y 3º de ESO estudiaron Historia el pasado curso y lo harán el que viene.

Los manuales cuentan con el aval de la Generalitat, que aprueba el currículo que deben estudiar los alumnos y contener los libros. Después, cada centro escoge editorial. Periódicamente, la inspección hace controles para comprobar si se cumple la normativa.

» Evidència d’un fracàs: les ‘Lapao’ i ‘Lapapip’, al Tribunal Constitucional La nova frontera.

 

si eres

(Imatge: reflexionsencatala.blogspot.com)

si eres1

El feixisme franquista va fer pintar aquestes imatges a moltes façanes de les llars de la nació catalana. La llengua totalment perseguida. ‘Polacos’, ‘habla cristiano’… Els mestres, exiliats, condemnats, castigats. 

El fracàs de l’Estat espanyol  -Espanya és una nació de nacions, amb Estats no reconeguts ni acceptats-, arriba a proporcions mai vistes amb el govern del ‘Partido Popular’, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut. El període de gairebé 35 anys de democràcia -molt mal tractada- , roman al dessota dels 40 de dictadura militar franquista i de les altres anteriors dictadures tant freqüents, imposades per els corruptes menyspreadors de la llibertat, la democràcia i l’enteniment entre les persones humanes.

Aquest fracàs es veu en les diferents figures d’uns cavallets que van donant voltes i més voltes…, unes imatges que no transmeten riures, sinó, llàgrimes i descoratjament. Vegem-les. Parlem-ne sense embuts ni privilegis. És propi de governs d’arrels autoritàries i amb poder absolut. Fets vergonyants com el d’eliminar el nom de dues llengües mil.lenàries -el català i l’aragonès- que són pròpies d’Aragó. No ho fan pas amb el gallec i el basc. Ja ho crec que no!

Untitled-1 copy(Imatge: sapeira.blogspot.com)

Ho remarcava recentment el diputat de la Chunta Aragonesista, la CHA, Chesús Yuste, erigit en portaveu dels signants de la impugnació registrada davant el Constitucional: “L’aragonès i el català són dues llengües mil.lenàries que són pròpies d’Aragó i que tenim l’obligació de protegir”. Segons que explica el rotatiu “El Punt Avui’, Yuste va explicar que la base sobre la qual se sustenta el recurs és que els drets bàsics dels ciutadans “no poden rebaixar-se del mínim en el qual estan situats”. És a dir, que no pot haver-hi marxa enrere en matèria de drets constitucionals. El recurs apel.la així a l’ara derogada llei de llengües del 2009, aprovada fa quatre anys gràcies al suport del PSOE i de la CHA. Aquella norma només declarava oficial el castellà, però reconeixia que el català i l’aragonès són llengües “pròpies i històriques” d’Aragó.

Tot aquest embolic ocasionat pel govern de dretes, radical i conservador del ‘Partido Popular’ -la dreta conservadora i radical, mai ha sabut governar Espanya-, prové de la denominació ‘Lapao’ i ‘Lapapip’ que donaria argument per una pel.lícula de comèdia francesa i que, actualment, emplenen de gom a gom els cinemes de Perpinyà, de la Catalunya Nord. Els ho explicarem. <<La “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental”, la denominació que es va inventar el PP i el PAR per al català dins de la llengua d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó, ja és al Tribunal Constitucional. Un grup de 63 diputats del Congrés, del PSOE, IU-ICV-CHA, CiU i ERC, van recórrer contra la normativa que va aprovar el mes de maig passat el govern aragonès, encapçalat per la popular Luisa Fernanda Rudi, que elimina el nom del català i també el de l’aragonès, el qual passa a dir-se “llengua aragonesa pròpia del Pirineu i del Prepirineu”. Són les conegudes pels seus acrònims Lapao i Lapapip>>. 

16364_izquierda_aragon

Defensors de la democràcia, l’educació, la cultura i de les llengües de les nacions que formen Espanya. Un total de 63 diputats del PSOE, IU-ICV-CHA, CiU i ERC han presentat davant el Tribunal Constitucional, un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de Llengües de la comunitat aragonesa que elimina el nom del català i també de l’aragonés, dues llengües mil.lenàries. Quina vergonya per Espanya, nació de nacions, aquesta fòbia i menyspreu per les llengües que la formen! Quina manca de democràcia, cultura i educació! (Imatge: www.diarioprogressista.es).

Valga’m Déu! Com es pot embolicar la troca d’aquesta manera. No veuen que aquesta normativa no respecta la carta magna i que retalla drets! Ja ho va dir el senador del PSOE per Aragó, José Maria Becana: “Actuen a l’estil de la vella ideologia rància franquista que a Espanya només ha d’existir una llengua”.

Es comença eliminant el nom del català i l’aragonès -dues llengües mil.lenàries- i s’acaba en una dictadura. El diputat al Congrés per ERC, Alfred Bosch, senyala cap a l’Europa democràtica i progressista quan fa rerpresent que “el Constitucional és el primer pas per, després, recórrer a Europa”. Per la seva part el diputat de la Chunta Aragonesista (CHA), Chesús Yuste, va denunciar que el govern espanyol “no s’atreveix a dir les llengües pel seu nom”, una actitud que ha provocat que sigui la “riota” de tothom. Les burles als acrònims -Lapao i Lapapip- han estat una constant des que l’executiu d’Aragó va revelar la nova i sorprenent denominació del català, igual que les crítiques d’entitats lingüístiques i culturals i partits que censuren que els populars, en els diferents territoris on governen, estan obsessionats a esborrar el català. Segons que informa ‘El Punt Avui’ a més de Yuste, a la presentació del recurs també hi van assistir el senador socialista d’Aragó, José Maria Becana; el president de la CHA, José Luis Soro, i el coordinador general d’IU a Aragó, Adolfo Barrena, tots ells molt crítics amb la llei de llengües. Becana recordava que la normativa impulsada pel govern de Rudi no té suport acadèmic, universitari, ni tampoc de la Reial Acadèmia Espanyola, la RAE.

Tot plegat, una evidència entre altres, de la fòbia del govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, en contra de la llengua catalana. Pel que fa al govern aragonès, origen de tot l’enrenou, valdria més la seva dedicació a un Pla Autonòmic de Progrés i d’Expansió Econòmica mitjançant el qual, aquella ‘región’, -el ‘Partido Popular’ és més regionalista que autonomista- deixés de formar part de les 12 Comunitats Autònomes que reben més del que aporten. Només 5 aporten més del que reben i això no pot continuar de cap manera. Però, és clar, si cada any surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya, 18.000 milions -un 8,5% del PIB català- que no tenen retorn per part del govern central, i se’n van cap a les 12 Comunitats que reben més del que aporten, per què cal fer cap esforç de progrés econòmic per part d’aquestes ‘regiones’? Si la nació catalana ja paga, per què esforçar-se? I a sobre, a l’Aragó, eliminen el nom de català de la llengua catalana, i a Extremadura baixen els imposts. I a sobre, van construint aeroports sense avions; línies de tren i autopistes duplicades deficitàries; més obres a les ambaixades; despesa funcionarial faraònica; ministeris amb competències duplicades; el poder financer i empresarial fa el que li dóna la gana; casos de corrupció a dojo…

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreces de vídeo següents: http://youtu.be/kGAEUfK25so – http://youtu.be/xeZoHvWIV0Q

«No sé qué tipo de interés hay en no investigar al nuevo secretario».

Sobre les pintures de la Sala Capitular de Sixena (i II) | Lo finestró del Gràcia.

 

Sixena 2Despreniment de les pintures (setembre de 1936). Foto de J. Gudiol

 

Els rotlles o plafons de les pintures murals arrancades per Josep Gudiol, ajudat per Robert i Llompart i la pròpia gent de la vila de Vilanova de Sixena es van traslladar amb molta cura al taller de restauració que Josep Gudiol havia improvisat a la Casa Amatller de Barcelona. Joan Ainaud de Lasarte diu al “Testimonio” de La pintura romànica en Aragón (1978) que va veure les pintures de la Sala Capitular a mig restaurar a la Casa Amatller, i que, en absència de Josep Gudiol, restarien sota la custòdia privada del seu germà, el col·laborador i restaurador Ramon Gudiol. I també diu Ainaud de Lasarte que Ramon Gudiol no va aconseguir suport de la Dirección de Bellas Artes per acabar els treballs, però amb la seua intervenció (no fa referència a la data), com a director dels Museus Municipals de Barcelona, l’Ajuntament de la Ciutat va pagar tots els treballs, tant els realitzats com els pendents, abans d’entrar les pintures al Museu d’Art de Catalunya.

 

El mateix any 1936, a part de les pintures que es van portar a la Casa Amatller, es van transportar en camió cap al Museu —en aquelles dates— del Poble de Lleida, altres objectes i peces que es van poder recuperar d’entre la runa i les cendres.

 

La Fresneda… belleza en vena | La Fresneda.

El yin y yang es la forma mística de expresar lo que nosotros describimos, más terrenalmente, como “una de cal y una de arena”.

En definitiva, hablamos de los opuestos que se complementan: la luz y la oscuridad, el sonido de un beso y el silencio amargo, las penas y las alegrías…

Hoy, me he echado en el corazón una cal y siete de arena.

La de cal, leer en el que posiblemente sea el blog más importante de belleza, BELLEZA EN VENA, un artículo sobre nuestra tierra, sobre nosotros: leo una valoración hermosa de nuestros ríos “He probado muchos Spas, he estado en muchos balnearios, pero en ninguno he sentido el placer que gocé haciendo de sirena de agua dulce”… ¿no es un orgullo identificarse en esas palabras?… “a mí lo que más me ha gustado ha sido su paisaje, sus bosques mediterráneos de olivos, encinas, acebuches y pinos, sus ríos semisalvajes y sus misterios” (no te pierdas el artículo Matarraña Energy).

belleza en vena

Las de arena me las ha puesto el ver que La Fresneda ya no es el pueblo más bonito de España para los internautas: hoy ese puesto, por un solo voto, lo ocupa el Burgo de Osma.

pueblos bonitos

A veces nos cuesta valorar lo nuestro, disfrutar de esta sensación de vivir en un lugar que es el destino elegido por muchas personas para pasar sus vacaciones, esos pocos días que esperan con ilusión todo un año para que lleguen.

Las orquestas, los toros de fuego, las tracas, son solo una parte de algo muy grande, muy bello y muy hermoso.

Hoy la Fesneda ya no será el pueblo más bonito de España, pero sigue siendo mi amor, sigo enamorado de las escaleras de piedra que suben a Santa Bárbara, del foso de la Iglesia, de la tumba del inquisidor, de las flores del cementerio medieval, de las ruinas de Nuestra Señora de Gracia, del desierto Valle del Silencio, de los poblados íberos, de Abatar, de las capillas, el río, el lavadero, las Mangraneras, el Racó de Febrer, los Tolls des Carbó, las minas de yeso, los molinos, los restos de la nevera olvidada…

Necesito subir a Santa Bárbara y dejar que el Cierzo me cierre los párpados, porque quiero seguir soñando que es posible sentir La Fresneda, no como el pueblo donde quiero vivir, sino el pueblo donde quiero morir y abonar con mi recuerdo un futuro mejor.

La Cámara de Comercio organiza un viaje a Barcelona.

El melocotón con D.O. de Calanda prevé llegar a su máximo histórico.

Xerrada a Tamarit de Llitera.

(2) Xerrada a Tamarit de Llitera

ÉS POSSIBLE UN ALTRE ARAGÓ? Viure en català a la Llitera (i viure bé)

Com a tertulians, contarem amb la presència de:

Pep Espluga Trenc
Sociòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona

Ramon Sistac Vicén
Filòleg i professor de la Universitat de Lleida

En acabar hi haurà menjar i beure per tothom!

La tertúlia tindrà lloc a la Porta del Planell (vora l’antiga col·legiata).

Viles i Gents :: Gibraltar, Malvines, Ceuta, Melilla… :: August :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 d’agost del 2013)

L’etern conflicte espanyol amb la Gran Bretanya, per la sobirania del Penyal de Gibraltar s’ha tornat a escalfar pel llançament de blocs de formigó al mar des de Gibraltar. Espanya ha intensificat els controls de entrada, la qual cosa ha produït interminables retencions. També prepara accions legals i estudia portar l’assumpte al Consell de Seguritat de les Nacions Unides, fent front comú amb Argentina, en aquest cas per la sobirania de les Malvines. D’altra banda, David Cameron ha dit que està preparant “accions legals sense precedents”. Tot acabarà en res.
Algú pensa que la Gran Bretanya, algun dia, transferirà la sobirania del Penyal a Espanya o les Malvines —“hermanita vuelve a casa”, com diu la cançó d’Ariel Ramirez i Atahualpa Yupanqui— a l’Argentina?
No seria més fàcil i democràtic deixar parlar els ciutadans dels territoris qüestionats? Los “llanitos” ja ho han fet en dues ocasions i en ambdues s’han manifestat favorables a romandre com estan. Que es faci un referèndum a les Malvines i sabrem el que pensen els habitants d’aquelles terres. No sé si cal preguntar als de Melilla i Ceuta si volen seguir pertanyent a Espanya, en tot cas, si el regne del Marroc, presenta formalment reclamacions de sobirania, es fa una consulta als ceutís i melillencs i es posen els resultats sobre la taula. Per què no s’ha fet encara el referèndum al Sàhara. I si preguntéssim als habitants del Comtat de Trevinyo, ara de Burgos, si volen pertànyer a Àlaba, de la qual estan envoltats? Té dret Catalunya a decidir per majoria el seu futur com a poble independent o restar a Espanya com ara? Qui por gosar dir que no és pas un plantejament ben democràtic?
Se’ns omple la boca de paraules i frases com: llibertat, democràcia, drets ciutadans individuals i col•lectius, dret de decidir, etc.; i quan algun país, nació o grup de ciutadans volen exercir-los apareixen els drets històrics, els antics tractats, els drets derivats de la conquesta, la sobirania compartida, les interpretacions restrictives de les constitucions, etc. Si alguna cosa és prou manipulable, aquesta cosa és la història. I què en penseu de les normes i els drets constitucionals? S’apliquen tots amb la mateixa diligència?

José Miguel Gràcia

Viles i Gents :: “Arribatarditis”. De puntualitat i dolents :: August :: 2013.

Publicat a La Comarca del 30 d’agost de 2013

A Jim Dunbar li han diagnosticat “arribatardisme”. Un escocès dret i fet, de 57 anys, que de tant arribar tard, ha anat a fer-s’ho mirar a l’hospital. A la cita en lo doctor, evidentment, no ha arribat en hora. I li han diagnosticat que fa tard per malaltia. Explique que a un dinar en una amistat pot arribar 3 hores tard, o pot fer perdre el transbordador d’unes vacances col•lectives per arribar 4 hores tard. És conscient del problema que té. I no és perquè no hi poso empeny en resoldre’l: una vegada havie d’anar al cine a les 19:00h. Es va aixecar a les 8:15h del matí, donant-se 11h per mentalitzar-se que no podie arribar tard. I a pesar de tot, va fer 20 minuts tard.
Evidentment, hi ha un factor individual. Hi ha gent que tendix a fer tard. Com també hi ha gent que arribe molt abans de l’hora, estant al puesto 10 minuts abans. Quan los dos pols se troben, la cita mai escomence bé. Als 10 minuts prematurs se li sumem los 10 minuts de retard, i queden 20 apassionants minuts de soledat desassistida.
Però a més del factor individual, hi ha un factor cultural. Als països mediterranis la col•lectivitat respecte a qui fa tard, sent habitual que els actes públics escomençon 5 o 10 minuts tard “perquè encara no han arribat tots”. Per contra, altres cultures com la suïssa o la japonesa tenen fama de puntualitat, fins nivells d’histèria.
Dono per fet que una societat puntual és més productiva, perquè el temps és un recurs escassíssim, i no el podem anar perdent. Però sent sincer, sóc dels que tendixen a fer tard. Sempre apareix una última cosa per a fer, “aprofitant este ratet que quede”, i que finalment se convertix en un retardador. Però d’aquí a lo de Jim Dunbar hi ha un tros. ”La meua família no em creu i pensa que estic posant excuses”, diu. I a la família no li falte raó.

Viles i Gents :: Tàpies, des de l’interior :: August :: 2013.

A. Bengochea Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 d’agost del 2013)

Si fa un més intentava trobar el meu lloc entre la caòtica munió que concorria a la macroexposició de Dalí del Reina Sofía, fa uns dies em passejava tranquil i silenciós pels amplis i solitaris espais del MNAC a Barcelona, reflexionant i deixant-me envair per l’art d’Antoni Tàpies. Dos catalans universals. Salvador Dalí, promocionat per l’espanyolisme, té un públic massificat (Àvida Dollars l’anomenava Breton), de tota mena i condició (molts, molts espanyols), que alimenta la seva megalomania i el seu narcisisme (al menys el del Dalí-Actor). Antoni Tàpies, promocionat pel catalanisme, és un ferm intel•lectual amb tendència a l’interiorització i a la espiritualitat, i obté allò que transmet: amplitud, silenci, un espai per a la reflexió i poca, molt poca gent (i pocs, molt pocs catalans). Curiosament, mentre que Dalí (home espectacle) es mou com peix a l’aigua en els formats petits i les miniatures, Tàpies (home interior) impacta més en els formats amples i murals. Així, paradoxalment, a la exposició daliniana hi ha molta gent intentant observar obres petites, i a la tapiana hi trobem molt espai buit davant d’obres bastant grans. Tots dos artistes, d’importància similar per a la història de l’art, tenen un component surrealista que els fa de difícil comprensió des d’un punt de vista racional. Dalí és més abstracte i subjectiu, però amb una expressió formal molt acadèmica. Tàpies es més realista de contingut i, de vegades, de materials, però formalment antiacadèmic (i informalista). També la relació que mantenen amb el públic els diferència: mentre que a Dalí infravalora el públic (la comprensió de la seva obra no l’importa; ell és un ésser superior que alimenta a les masses indocumentades), per tant el públic té permís de quedar-se amb la bellesa formal superficial o amb qualsevol detall, Tàpies (que potser sobrevalora el públic) busca un espectador molt més actiu que s’impliqui en el procés creatiu i en la comprensió de l’obra. Per al públic burgès l’obra tapiana és lletja, pobra, poc decorativa; i el món artístic català té una tradició (que arranca amb el gòtic i culmina amb el modernisme) molt, molt burgesa. Per això Tàpies (tan catalanista ell) té un problema amb els seus paisans.

Antoni Bengochea

La Franja