El fiscal ve irregularidades y descontrol en los gastos de la D.O. del Jamón.

El partido Intersala Alcañiz y el Maella FS acaba en empate a 4.

Desprecintan la farmacia de Peñarroya tras un mes cerrada.

Fotos de la cronologia – Moviment Franjolí per la Llengua.

Més informació

Nota de l’empresa

Desideri Lombarte…l´empremta del poeta | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 d’agost)

Han passat vint i cinc anys des de que Desideri ens va deixar…vull dir físicament. La seva figura no ha fet més que engrandir-se. Ja tothom l’assumeix com el POETA DEL MATARRANYA. Els que hem aportat el nostre granet de sorra per difondre la seva figura, realment podem estar contents. I, a més a més, això no ha fet més que començar. No és gens fàcil ser la icona d’una terra. Ho va ser en vida José Antonio Labordeta. Desideri va morir massa jove, no li va donar temps, però ho és ara, que no és poc. Enguany se li han fet molts actes d’homenatge per tot arreu i per part de molta i diversa gent. D’ara en davant encara n’hi faran més. Perquè la gent li ret homenatge d´ una manera espontània. No va ser fàcil començar a difondre la seva obra, però ara molts pregunten com es poden adquirir els seus llibres. Perquè la seva paraula arriba fàcil, natural. Desideri passejava la seva bonhomia de manera tan natural com equilibrada; era observador i un punt somarda. Una de les seves il·lusions era convertir-se després de mort en un timó de flor menuda, florir i ser l’aliment de les abelles que convertirien en mel la seva flor. Ho ha aconseguit: músics, llauradors i pastors, professors i estudiants, artistes plàstics, carnissers, pescadors, enginyers i tècnics de so, paletes, oficinistes, abocats, metges, jubilats, etc…gaudeixen de la seva paraula. Ni tan sols cal que els agradi la poesia, n’hi ha prou amb prendre contacte amb la seva obra. Però fora del Matarranya encara resta força desconegut i hi ha molta feina per fer, sobre tot a l’Aragó. De Desideri es poden aprendre moltes coses, però una és particularment notòria: aprendre a voler, a estimar la llengua, la seva, la nostra, a conrear-la i emprar-la (utilitzar-la) de manera natural. I eixa és la millor manera d’existir (com Teruel, que tots sabem que existeix), de ser nosaltres mateixos. Perquè el nostre català no és una “cosa típica”, ni una peça de museu: és l’essència d’allò que som. Gràcies, Desideri, per la teva lliçó. Que no caigui en sac foradat.

 Antoni Bengochea

Els Premis Serret de Literatura Rural | Viles i Gents.

Clarió: associació de pares | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de setembre del 2014)

Recentment un grup de pares i mares de fills en edat escolar s’ha constituït en associació en lo significatiu nom de “Clarió”: la peça de ges que utilitzen los mestres per escriure a la pissarra. Lo passat 21 d’agost van celebrar a Beseit la II Alifara “Estimem la nostra llengua” amb una sèrie d’activitats al carrer per fer conèixer lo patrimoni natural i cultural als xiquets del Matarranya. Per què resulta necessària esta associació quan les escoles ja tenen AMPAS? La seua presidenta Pepa Nogués, resident a la Portellada, ho explica molt bé en un article del 25 d’agost “¿De qué tienes miedo, Aragón?”, que es pot consultar al bloc www.lafranja.net. Nogués, que és antropòloga, alerta dels principals problemes en la supervivència de la llengua autòctona: 1) los xiquets comencen a no utilitzar-la en àmbits informals i per comunicar-se entre ells; 2) parlen un català ple de castellanismes. Segons reflexiona, la llengua de la zona des de l’Edat Mitjana hi ha perviscut durant 850 anys sense problemes dins d’una societat tradicional seguint la transmissió oral familiar. Este model resulta insuficient en una societat moderna, plena d’estímuls tecnològics i mitjans de comunicació en llengües més poderoses. Això ho agreuja l’arribada d’una immigració que s’integra només en lo castellà oficial i el descens de població rural.

Com a solució hauria de millorar l’estatus escolar del català al Matarranya: una hora setmanal, voluntari i exclòs del currículum. També falten materials didàctics adequats, la formació dels professors no sempre és específica —sovint procedents d’altres especialitats ho impartixen com a transitori modus vivendi— i a voltes l’acceptació de l’assignatura és problemàtica. Com a resultat los alumnes acaben l’educació analfabets en la seua llengua i, lo que és més greu, se produís la substitució lingüística.

També hauria de separar-se la llengua (bé cultural) de la identitat (qüestió personal), que s’emboliquen quan se volen fer coincidir les fronteres lingüístiques i les administratives. L’absurd genera mecanismes de defensa que neguen a la llengua la seua denominació filològica, pensant que així s’evita adquirir la nacionalitat autonòmica veïna. Aragó té por dels franjolins, una gent tan pacífica?

 María Dolores Gimeno

Monosíl·labs del Mesquí | Viles i Gents.

La V catalana | Viles i Gents.

L’home misteriós | Viles i Gents.

Sense descans | Viles i Gents.

Clarió | Viles i Gents.

Clarió

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de setembre del 2014)

Fa tres anys, davant la discriminació del català a l’escola, han sorgit, venturosament, patriotes aragonesos, pares de família amb infants menuts, que han creat “CLARIÓ. Associació de Pares del Matarranya en defensa del català”, perquè aquest patrimoni aragonès que és la llengua catalana es continue transmetent de pares a fills. Enfront de la desídia i inoperància del Govern, quan no agressió oberta, declaren que volem fomentar l`ús de la llengua materna entre els sagals dins i fora de l’àmbit escolar’. CLARIÓ fa trobades lúdico-culturals –les ALIFARES CLARIÓ ja van per la tercera-, xerrades i tallers de formació per a pares i mestres, ofereixen materials didàctics i de difusió de la llengua …. Tot allò que els nostres governants haurien de fer, i no fan o desfan. Ja sabeu com és de difícil de tirar endavant una faena com la de CLARIÓ, sovint amb la indiferència, quan no animadversió de tants, i per això, i per tot el que fa, CLARIÓ mereix l’ajut de tots els aragonesos que no volem la destrucció del nostre patrimoni. Com tothom sap els nostres governs, tant el comunitari com el central, de sempre treballen per a destruir aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana que parlem a la Franja Oriental. No serveix de res que tinguem una Constitució i un Estatut que estableixen que el català de l’Aragó és un ric patrimoni que cal protegir, fomentar, estudiar … . El Govern actua com si en relació al català de l’Aragó no valguessen les prescripcions constitucionals i estatutàries i persegueix i discrimina la pròpia llengua catalana amb empenta i eficàcia. Els resultats no es fan esperar: l’ús del català de l’Aragó va retrocedint, especialment entre els infants, i en bastants de pobles de manera alarmant. L’escola, una de les més bones institucions per al foment de la llengua pròpia, és també una de les millors per a destruir-la, si es dedica a perseguir-la –com així fa. Encara hi ha mestres d’escola, i no pas pocs malauradament, que entenen que la seva missió es fer desaparèixer tant l’aragonès com el català d’Aragó. Calen més CLARIONS.

Artur Quintana

Subirachs i la porta de la Corona d’Aragó | Viles i Gents.

(Publicat el dissabte 11 d’octubre del 2014)

L’Arxiu de la Corona d’Aragó, abans Arxiu Reial de Barcelona, està situat al barcelonès Palau del Lloctinent des dels seus orígens al 1314; hi ha una altra seu des de 1994 al carrer Almogàvers amb los fons documentals: i des de 2007 un patronat integrat pels presidents autonòmics corresponents als antius territoris lo presidís. L’edifici històric, ara destinat a usos institucionals o divulgatius, conserva el seu encant al nucli de la ciutat vella: pati gòtic, escalinata majestuosa, sostre enteixinat… que fan un bell contrast amb la porta de l’escultor Josep Maria Subirachs, de 1975.

Esta porta, que comunica amb lo Saló del Tinell de l’antiu Palau Reial, es presenta com un gran mural en bronze de 350×210 cm. amb la síntesi plàstica de la millor història de l’antiua Corona. I és que l’artista —pintor, gravador i escultor traspassat enguany— sempre va estar molt atent a la simbologia, que en este cas combina una sèrie molt significativa d’elements, entre els emblemes, la dimensió geogràfica i la lingüística. Un Sant Jordi, patró de l’estament nobiliari aragonès, destaca dret i marcial a la part esquerra, sobre el drac vençut; i al seu costat la princesa que ha salvat mira la ciutat de Mallorca. Sobre ells lluïssen la creu del Sant, l’escut de les quatre barres i els de cada integrant del Regne: Catalunya, Aragó, València, Balears i Sicília. A la dreta un mapa del mar Mediterrani reproduís l’expansió territorial de la corona a l’Edat Mitjana. Hi ha inscripcions diverses, noms de personatges històrics, la mà del mateix artista –convertida en fetitxe dels turistes que la toquen— i un plafó amb un plànol a escala de la mateixa porta explicant-se a sí mateixa. També apareixen les llengües d’ús als diversos territoris: llatí, aragonès, català i castellà, amb fragments de la Crònica de San Juan de la Peña, de la Crònica de Jaume I o Llibre dels Feyts i d’una carta de Jaume II al papa Climent V. La difícil situació de la llengua catalana a les escoles de la Franja podria millorar d’existir la voluntat integradora de l’Aragó d’abans.

 María Dolores Gimeno

Cloenda de l’Any Desideri Lombarte 2014.

• Lunes, 20 Octubre 2014 00:00
• Escrito por  Carles Sancho