Skip to content

La Ley de Lenguas y unas camisetas « Lo finestró del Gràcia.

(Article a publicar a “La Comarca” d’Alcanyís)

                                                                                                “José Miguel Gràcia

Sería imposible, en el espacio de este escrito, hacer el inventario de todas las instituciones públicas o privadas que se han manifestado en contra del nuevo anteproyecto de Ley de Lenguas del gobierno del PP-PAR, que derogaría la Ley de Lenguas del 2009. El anteproyecto ha sido rechazado en su totalidad por su incongruencia, acientifismo y su motivación puramente política. Hace sentir vergüenza ajena a cualquiera que lo lea con un mínimo de criterio científico, incluso simplemente con un mínimo de sentido común. El colmo del despropósito es el inefable rodeo surrealista que se hace para no denominar catalán occidental a la lengua de las comarcas de la Franja, cuando se dice “Lengua aragonesa propia del área oriental”. ¿Y por qué no completar tan descriptiva frase, así?: ““Lengua aragonesa propia de algunos valles, montes y planicies del área oriental, hablada por las gentes oriundas que allí habitan y que no puede escribirse por carecer de normas gramaticales los tan extraños sonidos que se emiten a través de las cuerdas bucales de aquellas gentes, tal como científicamente se demostraba en una pancarta, mostrada durante los hechos de La Codonyera de marzo del 2010, en donde se había escrito en la lengua propia “Chapurriau parlat, no escrit””

Recientemente se han aprobado mociones y declaraciones en defensa de la unidad de la lengua catalana y más concretamente del catalán de Aragón, por ejemplo, en el Senado por parte de todos los senadores del PSOE, por la Chunta Aragonesista, el Institut d’Estudis Catalans, la Universidad de Zaragoza, Rolde, la Academia Valenciana de la Lengua, el Consejo Superior de Lenguas, el Consejo Escolar, los ayuntamientos de Alcampell, Mequinensa, Sant Sadurní, Tortosa, los alcaldes de la Ribagorza, la comarca de la Llitera, y muchísimos más, a parte de las asociaciones culturales: Associació Cultural del Matarranya, Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans, Iniciativa Cultural de la Franja, etc. Por la cercanía y ejemplo que puede aportarnos, destacaré la moción a favor del catalán, aprobada por el pleno de la Comarca del Matarranya según la siguiente votación: 5 votos del PSOE y 2 del PAR a favor, 3 abstenciones del PAR y 6 en contra del PP. Una votación que da que pensar. La Comarca del Baix Aragó-Casp parece ser favorable a emitir también una moción. ¿A qué no saben Vdes. lo que hará, a parte de nada, la comarca del Bajo Aragón?

En el transcurso de la visita que la consejera de Cultura, Dolores Serrat, hizo a Calaceit a mediados de julio, se encontró con el tema de la lengua, como no podía ser de otra manera. Algunas personas llevaban unas camisetas en las que podía leerse “Ací parlem català”. Ya en el Ayuntamiento, y muy educadamente, se manifestaron en catalán en contra del proyecto de Ley de Lenguas algunos concejales, a los cuales contestó la consejera, también en catalán, intentando defender su proyecto y reafirmando su intervención diciendo que la Ley deja en manos de los ayuntamientos el definir cuales son las lenguas que se hablan en cada localidad, y en todo caso serán sus vecinos los encargados de ponerles nombres. Fantástica culminación cuando dijo que “una cosa es la denominación y otra la filología”. Supongo que cuando el consejero de Sanidad visite Calaceit dirá que la próxima vacuna antigripal la decidirá el Ayuntamiento, porque una cosa es el nombre de la gripe (A, B o C) y otra diferente la medicina o la epidemiología. Podría decir lo mismo la Sra. Serrat, dado que es licenciada en Medicina.

A propósito de las camisetas de Calaceit, cuan diferentes fueron las de La Codonyera del año 2010, que utilizando la violencia verbal y la intimidación, impidieron que se realizase un acto informativo sobre la Ley del 2009. Tanto la presencia de la Corporación casi en pleno en el acto, como el paseo que hizo el Sr. Biel por las calles de La Codonyera, en días posteriores, reafirmaron los pilares democráticos de la libertad de expresión. ¿Qué hubiese pasado si las camisetas de Calaceit hubiesen hecho una cosa semejante?

Conferència de Maria Teresa Moret a la Freixneda

 

 

Al carrer fregant el quaranta  graus, al Saló de Plens de l’Ajuntament de la Freixneda tres ventiladors feien el que podien per fer més suportable l’alta temperatura. El divendres 10 d’agost i puntualment a  les 19,30 h, la mequinensana Maria Teresa Moret, professora de Filología Catalana a la Universitat de Saragossa, encetava la conferència “Com parlaven els nostres avantpassats? Una aproximació lingüística a través de la documentació medieval”, basada en la seua tesi doctoral.

Al grup de persones interessades en el tema, presents al Saló, la doctora Moret ens parlà de les habilitats pràctiques que ha de tenir l’investigador de documents medievals, sobre grafia, llengua, datació dels document, normes coherents, etc. Emfatitzà també sobre els objectius de l’investigador: corpus divers, textos inèdits, rebuig de les transcripcions, importància dels documents notarials més enllà dels literaris. En quant a l’Aragó, i més concretament al Matarranya, destacà l’abundància de pergamins notarials (Fondespatla, Calaceit, la Freixneda…)

Com a exemple pràctic de transcripció i estudi de documents, Maria Teresa Moret ens presentà tres pergamins: un ribargorçà de l’any 1316 de Roda d’Isàbena i un parell de la Freixneda del 1332 i 1349. El de Roda —un plet pel pagament de cabanes— és un veritable exemple de variació lingüística. En el document s’alternen el català, l’aragonès, el castellà i el llatí, depenent de qui pregunta o contesta i de les cartes que es presenten com a testimoni. En tant que els de la Freixneda corresponen a l’atorgament d’una tutoria i al reconeixement d’un deute. En ambdós documents en català, a banda de diverses particularitats lingüístiques, apareixen alguns trets característics del català dialectal matarranyenc.

Amb una reivindicació del plurilingüisme d’Aragó —aragonès, català i castellà— i de les amenaces que planegen sobre el català en terres de la Franja, acabà la interessant conferencia.

                                                         José Miguel Gràcia 

El Punt Avui – Notícia: Català, però de fora.

 

A la Franja de Ponent la població catalanoparlant arriba gairebé al 90% i s’hi consumeixen mitjans en català, però pràcticament tots provenen del Principat

TV3 arriba a la Franja gràcies
a un acord de reciprocitat
amb Aragó

A les comarques de la Franja de Ponent la presència del català als mitjans de comunicació té dues cares. D’una banda, el lector de premsa en català pot trobar a qualsevol llibreria de Fraga, Calaceit o Benavarri els mateixos diaris en català que a Catalunya. La cara negativa, però, és que no hi ha pràcticament mitjans en català elaborats des del mateix territori. El mateix passa amb la televisió i la ràdio: els habitants de la Franja tenen accés als canals de TVC, però pràcticament no hi ha emissores locals en català. Cap dels mitjans públics del govern d’Aragó dedica ni un minut de la programació al català ni
a l’aragonès, en atenció
als ciutadans parlants d’aquestes llengües.

Premsa

A la comarca del Matarranya, al sud de la Franja, s’hi distribueix el diari Comarques Nord, que cobreix el sud de la Franja, el nord del País Valencià i la comarca dels Ports. Amb la seu central a Morella, el diari elabora continguts específics del Matarranya. El grup editor també publica el mensual gratuït Notícies del Matarranya. Aquesta és l’única experiència de premsa generalista en català elaborada des de la Franja. A la resta de comarques, els lectors catalanoparlants poden trobar la mateixa oferta de diaris en català que hi ha al Principat, però cap d’elaboració pròpia. Els dos diaris de Lleida, Segre, amb edició en català i castellà, i La Mañana, en castellà però amb alguns articles en català, elaboren continguts específics sobre la Franja i, en ciutats com ara Fraga, són els diaris més consumits per damunt dels aragonesos Heraldo, El Periódico de Aragón i Diario del Alto Aragó, tots tres en castellà. Al sud, Diario de Teruel i La Crònica inclouen un article setmanal en català.

Ràdio

El panorama pel que fa a la ràdio no és millor. Ràdio Matarranya emet del tot en català, però és l’única. Ràdio Fraga, de titularitat municipal, fa programació musical i butlletins en castellà, tot i que té en català un programa setmanal dedicat al folklore local. A Fraga hi ha corresponsalies de cadenes estatals que fan desconnexions amb informació local, en castellà, però respectant declaracions en català de polítics locals i altres protagonistes.

Televisió

Fruit d’un acord entre el govern d’Aragó i el català s’han posat repetidors perquè els canals de TVC arribin a les comarques de la Franja. El grup lleidatà Segre, que emet Lleida TV en català, té dues llicències de TDT local concedides a la Franja, encara per desenvolupar.

Internet, un mitjà encara desaprofitat

Les noves tecnologies fan més senzill el llançament de nous diaris, ràdios digitals i televisió per internet, però a les quatre comarques de la Franja de Ponent encara no s’ha tret prou suc de les seves possibilitats. Existeixen agregadors de notícies, com ara franja.net, que recopila totes les informacions que circulen per la xarxa que facin referència a les comarques catalanoparlants ad-ministrades per Aragó.

També hi ha iniciatives més locals que fan la mateixa funció, i inclouen també opinió personal dels responsables del web, com Notícies de la Terreta (www.sapeira.com), que fa referències a una zona de la Ribagorça compartida també amb la comarca del Pallars Jussà, ja en territori d’ad-ministració catalana.

No hi ha televisió per internet en català, tot i que existeix l’experiència de Digital Fraga TV. Aquesta jove emissora de televisió en línia emet teòricament en castellà, malgrat que en molts dels vídeos, que no inclouen veu en off, són en català perquè els veïns i veïnes de Fraga que hi apareixen fan servir aquesta llengua.

Aquesta televisió fa
reportatges sobre activitats socials i culturals i
de la vida quotidiana de la capital del Baix Cinca.

dissabte, 11 d’agost de 2012 Nota de premsa La directora de Política Lingüística ofereix diàleg i col·laboració a l’Aragó per a resoldre el conflicte lingüístic Yvonne Griley ha participat en la 22a Trobada Cultural del Matarranya i al lliurament del Premi Franja, Cultura i Territori, al Projecte “Montcada” La directora general de Política Lingüística i presidenta del Consorci per a la Normalització Lingüística, Yvonne Griley, ha assistit aquest matí a la 22a Trobada Cultural del Matarranya (la Franja de Ponent), on ha manifestat “la voluntat de mantenir i millorar la col·laboració cultural entre Aragó i Catlunya, especialment en el tema lingüístic”. La Trobada s’ha celebrat a Valljunquera (El Matarranya) i Griley, en representació del Govern de Catalunya, ha estat acompanyada per Ismael Brenchat, alcalde del municipi amfitrió, Rafael Martí, vicepresident comarcal, i Josep Maria Baró, president de l’Associació Cultural ESCUMA, entre d’altres autoritats i representants socials. La DGPL ha mostrat la seva perplexitat vers “les iniciatives que posin en perill la llengua a l’ensenyament i el seu ús a l’administració pública, i que es posi en qüestió la comunitat científica i acadèmica internacional, en voler imposar denominacions impròpies i acientífiques a la llengua catalana dels aragonesos”. Griley ha afirmat que “no correspon als polítics denominar i definir les llengües, sinó d’atorgar-los el marc jurídic i reconeixement legal que els protegeixi i les fomenti. Per això, la llengua no pot ser mai un element de confrontació, sinó precisament tot el contrari, un dels principals elements de cohesió social, una expressió de riquesa i de diversitat cultural. La DGPL ha anat més enllà i ha afegit que “malgrat tot, la nostra resposta sempre serà la d’oferir el diàleg i la col·laboració, des dels valors culturals i el raonament, des del valor d’un patrimoni compartit, i del valor de la llengua i la cultura com a expressió genuïna d’un poble que es vol reconèixer a si mateix i des de la seva personalitat, ser present i participar del futur”. Finalment, la responsable lingüística ha participat en el dinar de germanor durant el qual s’ha lliurat el Premi Franja, Cultura i Territori, al Projecte “Montcada”, que ha fomentat el coneixement de la cultura pròpia en català i del territori a les comarques de la Franja, i del que ha lamentat que hagi estat suspès recentment per part del Departament de Cultura del Govern d’Aragó. Griley ha escollit un cita il·lustrativa, de l’escriptor de la Franja Jesús Moncada, per a defensar la unitat del català en afirmar que l’autor “en el seu camí de Síria ens recorda el significat del verb signar: anar contra corrent per fer avançar l’embarcació que ens ha de portar a lloc. I aquest lloc, per a nosaltres és la mateixa llengua on conflueixen totes les seves variants dialectals”. PE: S’adjunten dues imatges de la 22a Trobada Cultural del Matarranya. Griley amb el president de l’Ascuma, l’alcalde de Valljunquera i el representant de la Comarca.JPG Griley amb alcalde de valljunquera.JPG

Calaceit es prepara per viure el seu Primer Concurs de Pintura Ràpida | Comarques Nord.

El Mussol del Matarranya va batre les ales i va viatjar a les Festes de Fontdespatla | Comarques Nord.

Javier Palomo: El conflicte basc “s’ha de tractar amb molt de respecte” | Comarques Nord.

Article especial:

Molins de Rei

La DPT invita a la presentació de LO FLORO « Lo finestró del Gràcia.

 

 

La Presidenta de la Excma. Diputación Provincial de Teruel y del Consejo Rector del Instituto de Estudios Turolenses, Dña. María del Carmen Pobo Sánchez,  y en su nombre, el Director del Instituto de Estudios Turolenses, D. Gaudioso Sánchez Brun, se complace en invitarle a la presentación del libro

Pasqual Andreu, lo Florit. Lo Floro en vers, de D. José Miguel Gràcia Zapater,  número 3 de la Col.lecció Lo Trinquet, que tendrá lugar el próximo día 11 de agosto, sábado, a las 17,00 horas, en el Centro Social de Valjunquera, dentro de los actos programados en la 22ª Trobada Cultural del Matarranya .

En el acto intervendrán el Director del IET y D. Carlos Sancho Meix, y el autor leerá algunos poemas

Un tast de gastronomia al Matarranya « Lo finestró del Gràcia.

 

Ràfels és una petita vila situada a la vora del tossal de Sant Rafel, a uns 630 metres sobre el nivell del mar, però per sota de la Punta Molinera que frega els mil metres. El seu nom prové dels Rafals, unes quantes cases o masos que hi eren al lloc actual de la vila. Es força agradable fer una passejada  pels seus carrers, els Es-Coberts, carrer Major, l’Arraval, el Castell…, i visitar el Museu de l’oli del Molí de l’Hereu. A la plaça Major, molt prop de l’església hi trobareu un petit hotel-restaurant que el matrimoni de saragossans, Clara i José van muntar després de comprar una casa mig en ruïnes el 2002.  El restaurant és petit, molt petit hauríem de dir, però l’atenció i sol·licitud del José i els fogons de la Clara, el fan gran gastronòmicament. La bodega, de ben seleccionats vins de la terra i de tot l’Aragó, amb els coneixements de José quan exerceix de sommelier, es demostra prou recomanable i atractiva. Resumint, podríem dir que a la cuina de La Alqueria la tradició gastronòmica aragonesa es dona la mà amb els plats de la cuina més actual. Un dels millors restaurants de les terres matarranyenques i dels voltants.

La carta i els menús els tenen en castellà i en anglès, tot i que jo els recomanaria, per honorar la parla de la terra i de molts dels seus clientes, que s’esforcessin en escriure-la també en català. Uns propietaris saragossans amb una carta en català seria un put més de distinció. Com a exemple del que dic, m’atreveixo a traduir al català el menú d’estiu que ofereixen la Clara i el José.

Menú degustació:
Escuma de tomàquet amb cruixent de comí i pernil de Terol
 
Entrants per compartir
“Ajoblanco” de coco amb moixama i espàrrecs bladers
Blini de salmó, espàrrecs bladers i nata agra amb caviar de truita
Arròs melós amb bolets i tòfona
 
Com a plat principal a escollir
Magret o confit d’ànec amb reducció de cireres i préssec saltejat
Lluç en tempura amb emulsió d’escopinyes

I per a postre
Mousse de xocolata blanca amb tòfones i bescuit de taronja
Begudes no incloses   

http://www.lalqueria.net/

M’acomiado amb uns versets que un dia vaig escriure a Ràfels:

Un mocador de tres puntes
de seda, estès a les roques,
eres Ràfels poble obert
sense muralles ni portes.

I pel terme: lo pinar
i a les valls, los bancalets,
pintats per les estacions,
i més amunt els Estrets,
i la Punta Molinera
que quasi mil metros té.
Riu Tastavins, Tormassal,
Fasseres i Pilarets
i la Cova de la Vella
i el Tossal de Sant Rafel.

BRSCGI (Objecte application/pdf ).

AYUNTAMIENTO DE FRAGA
RESOLUCIÓN de 11 de julio de 2012, de la Alcaldía-Presidencia del Ayuntamiento de Fraga (Huesca), por la que se convoca la provisión, por el procedimiento de oposición libre, de una plaza de Arquitecto Técnico, vacante en la plantilla de personal funcionario de este Ayuntamiento.

 

Para estos días en el Matarraña destacamos los siguientes actos:

       Fiestas mayores en:

o       Valderrobres a partir del día 14 de agosto.  Pero ya este fin de semana, el viernes homenaje al jotero a Rafael Millán, el domingo por la mañana fiesta acuática, por la tarde espectáculo ‘bravura maña’ y, a partir de las 23:00 h, en la Pista actuación de ‘Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries’.

o       Cretas inicia sus fiestas de verano el sábado 11 de agosto hasta el jueves 16.

o       Monroyo también a partir del 14 de agosto aunque este domingo celebra Ntra. Sra. de la Consolación con el traslado de la Virgen hasta el pueblo celebrándose el 650 aniversario de la construcción de la ermita.

o       Calaceite inicia sus fiestas el 14 de agosto pero el sábado 11 realiza el pregón de las fiestas y baile a partir de medianoche.

o       Arens de Lledó las inicia el sábado 11 pero ya el viernes 10, fiesta Festa Flaix FM.

o       Valdeltormo el 14 inicia también sus fiestas.

o       Ráfales desde hoy jueves ya está en fiestas y hasta el martes.

 

Y a finales de la semana que viene a partir de del jueves Fórnoles, el viernes Torre del Compte y el domingo Torre de Arcas.

 

       También en Cretas, el viernes concierto de la Coral y de la Banda Francisco Turull, a partir de las 22:00 h.

       Otra actuación la de la orquesta MOMA en la Iglesia de Beceite el martes 14 a las 22:30 h.

       Fuentespalda, este fin de semana retoma las actividades culturales con teatro el sábado y una marcha senderista el domingo.

       También en La Fresneda, este viernes, a las 19:30 h la Dra. en Filología Catalana de la U. de Zaragaza, Mª Teresa Moret, dará una charla sobre el lenguaje de nuestros documentos.

       En Calaceite este domingo tendrá lugar el I Concurso de Pintura Rápida.  Plazo para inscribirse este jueves 9 de agosto.

       Valjunquera finaliza su semana cultural con varias actividades para este fin de semana, concurso de waterpolo, disco-móvil y fiesta de pijamas el viernes.  El sábado actuaciones de música para niños con el grupo Latón Latonero y para adultos con el grupo Los Toyos.  Por último, el domingo, Torneo de ajedrez ‘Capa blanca’ y exhibición de bailes de salón.

       Y la Associació Cultural del Matarranya celebra su 22ª Trobada en Valjunquera el sábado 11 de agosto, con varias charlas, presentación de libros, actuaciones de música y teatro.

 

 

       Por último, el Departamento de Patrimonio Cultural de la Comarca del Matarraña/Matarranya organiza para el domingo 12 de agosto, a las 20:00 h, el segundo concierto del octavo ciclo de órgano.  En esta ocasión el organista será Juan de la Rubia y el concierto estará dedicado a Joan Cabanillas en el 300 aniversario de su muerte.

 

También os invitamos a visitar las distintas exposiciones en la Sala de Exposiciones de la Antigua Fábrica Noguera de Beceite, colectiva Arrels, Sala de Caballerizas y Noble del Castillo de Valderrobres, escultura de José Antonio Amate y litografías de Dalí, y Sala del Museo Juan Cabré, ‘Gente’ del fotógrafo Jean-Noël Velland.

 

Os deseamos unas felices fiestas, y os recordamos que podéis seguirnos en:

 

www.matarranyaturismo.es

www.comarcamatarranya.com

https://www.facebook.com/profile.php?id=100002288960191

@somosmatarranya

 

COMARCA DEL MATARRAÑA/MATARRANYA

Departamento de Cultura

Avda. Cortes de Aragón, 7. 44580-VALDERROBRES (Teruel)

www.comarcamatarranya.com

 

 

‘LICANTROPIA’ DE CARLES TERÈS | Antón Castro.

 

[Así arranca, en catalán, claro, la novela ‘Licantropia’ de Carles Terès, que se presentó el domingo en Valderrobres, de la mano del poeta Jose Miguel Gracia, antes de la mesa redonda sobre Moncada. La novela ha sido galardonada con el premio Guillem Nicolau de 2011. En el Serret Bloc se recogen estas declaraciones de Carles:

“La meua passió sempre ha estat escriure. Però venint d’una família molt humil d’emigrant, sempre m’he hagut de buscar la vida treballant i l’escriptura ha quedat sempre en segon pla. En aquest cas tot va començar quan escrivíem historietes de terror amb la meua filla durant els molts viatges que fèiem a Barcelona quan el meu pare estava malat. Però allí es van quedar. I quan l’Artur em va proposar escriure vaig pensar en una d’aquestes històries que tractava el tema de la licantropia. Si bé, jo sóc de Barcelona, i fa 20 anys que vaig tornar al poble i vaig sofrir el xoc d’una persona que ha viscut 30 anys en una ciutat i de cop torna al poble. Molts dels que han donat aquest pas diuen que veus moltes coses que no entens fins que ho vius i això es reflecteix al llibre. D’aquesta forma, escriure va ser apassionant perquè quan ho feia em transfigurava. La novel·la em portava allí on volia, era com si portés una vida triple. Quan la vaig acabar, va ser com si tot tornés a ser pla perquè ja no m’acompanyen els personatges.

(…)
Evidentment, el paisatge és del Matarranya. Vaig canviar els topònims perquè t’has de prendre llicències com fer una carretera més roïna de lo que és o que un bosc sigue molt més espès. Encara així, la gent reconeixerà que Capsades és un poble de la zona, la Pobla de Llobosa n’és un altre… Los veïns del Matarranya sabran fàcilment, o al menys aproximament, a què em refereixo. A més, també m’agradaria intentar transmetre a la gent de fora l’aire de misteri que es respira per estes serres nostres”.]

LICANTROPIA

Por Carles TERÈS

 

-1. Un llobater foraster

Mossèn Magí Camprubí i Selma va arribar a la Pobla de Llobosa en plena nit d’hivern de l’any 1759. Davant els murs de les primeres cases li donaren la benvinguda tres llops morts penjats d’unes estaques. El cerç glaçat gronxava els cossos rígids, que mostraven les dents en una darrera ganyota amenaçadora. Eren temps en què els llops campaven a pler per aquelles muntanyes poc poblades. Quan el fred era massa rigorós i escassejaven les preses, escamots afamats s’aventuraven per viles i masos a la recerca de qualsevol cosa viva o morta que els servís d’aliment. La creença popular els atorgava atributs humans com la maldat, la revenja o la por, així com una memòria indeleble que els permetia recordar les persones i els seus noms. Per això, a mode d’advertiment, es penjaven els animals abatuts a l’entrada de les poblacions.

Com sempre feia, mossèn Magí va demanar aixopluc per a ell i la somereta que l’acompanyava a la casa parroquial. La majordoma, una dona magra i pansida, li comunicà que s’havien endut mossèn Bernat, el rector, a Morella perquè havia agafat una sobtada i virulenta malaltia. S’havia despertat de la migdiada amarat de suor i delirant coses incomprensibles. En vistes que el metge del poble no es veia en cor d’aplicar-li cap remei, van decidir de portar-lo al convent de sant Francesc, on estaria millor atès que en aquella rectoria miserable.

El missioner va acomodar-se en un minúscul recambró que hi havia entre la sala del foc i el corral que la seva fidel burreta compartiria amb l’ase del prevere. Estava acostumat a dormir en llocs precaris, i va agrair aquell racó arrecerat. La majordoma havia tingut la consideració de deixar-li l’escalfallits del rector. Entre això i la lentor provinent de la llar i l’estable, s’adormí com un infant.

Ja corrien les hores menudes quan van despertar-lo uns clapits estranys, com si hi hagués una canilla de gossos al carrer. Entre mig s’hi barrejava alguna veu que cridava, reia, o potser plorava. Es llevà i mirà a través del finestró, però no pogué veure gran cosa. Al defora l’única llum que hi havia era la de la lluna velada pels núvols, reverberada sobre la neu que cobria la plaça. Li semblà que unes ombres s’esmunyien pel carrer Major, però no pogué determinar si es tractava de persones o de bèsties.

Després d’unes hores de mal dormir es llevà, com era el seu costum, abans de l’alba.

Oficià missa en la foscor glaçada i solitària de la parròquia. Quan tornà a la rectoria, la majordoma li havia preparat un modestíssim refrigeri a base de sopes de farigola amb poc pa, sal escassa i sense rastre d’oli, però amb un nutritiu ou escaldat que alegrava l’aigualida menja. Mentre escurava l’escudella, preguntà a la majordoma per l’enrenou nocturn, però ella li va contestar amb evasives i vaguetats. Li demanà també informació sobre l’objectiu del seu viatge, una família de bosquerols que habitaven a les muntanyes del terme. La pobra dona s’esverà una mica més, i començà a mussitar que ella no en sabia res, d’aquella gent. No calia ser una llumenera per veure que mentia. Mossèn Camprubí insinuà que entrebancar la sagrada missió que l’havia dut fins allà podia esdevenir una greu ofensa a Nostre Senyor.

—Tan greu com un pecat mortal —va dir-li abaixant la veu.

Davant d’aquesta perspectiva, la serventa li revelà els detalls que necessitava.

—S’estan per la serra del Cepell, i viuen de fer carbó, de vendre pells… i de tot lo

que’ls manen los Torrent de Prats —en pronunciar aquest nom, se senyà amb aprensió.

Li explicà que eren dos homes, segurament germans, amb una dona i cinc criatures

de diverses edats. Els pobletans solien atribuir-los qualsevol incident o  contratemps amb

el bestiar, tot i que mai no n’havien aconseguit cap prova.

—Són llobaters, com los seus senyors —afegí. I es tornà a persignar.

Llobaters. Feia temps que no sentia a parlar d’aital ofici. En aquell any convuls, qualificat per alguns com l’«any sense rei», es rumorejava que l’home fort de Ferran VI, Ricard Wall, s’havia entestat a esborrar totes les pràctiques obscurantistes heretades de la dinastia dels Àustries. Fos com fos, pel que explicava la dona, els bosquerols mai no assistien a missa, ni se sabia que la canalla hagués estat batejada ni combregada.

Tampoc quedava clar si la unió entre la dona i un dels germans havia estat beneïda pel sagrament del matrimoni. De fet, ni tan sols sabia si es tractava d’una parella o si la dona era compartida pels dos homes. Qualsevol dels supòsits representava un pecat gravíssim que calia esmenar sense dilació.

—Al temps que estem, los trobarà pel fum de les carboneres —li indicà.

Per a continuar el seu camí, havia de fer provisió de queviures. Normalment l’abastien del poc que necessitava a les parròquies per on passava. A casa el vicari de la Pobla, però, no hi havia res de sobrer, per tant l’assistenta el va adreçar a cal batlle, que tenia un magatzem on s’hi podia comprar o baratar menjar, teles i atuells diversos. Les visites dels botiguers ambulants eren molt espaiades, sobretot a l’hivern, i era convenient —segons l’alcalde, que en treia el seu benefici— que el poble no estigués desproveït.

La vila semblava deserta, però la neu de la plaça de l’església estava plena de petjades. El va atendre l’alcaldessa, una dona malcarada que, a més, no va voler donar-li res si no ho pagava trinco-trinco. Mossèn Magí va haver de desprendre’s, a contracor, d’alguna de les monedes que duia.

Mentre travessava el poble no es trobà ningú; només presències intuïdes rere els porticons. La neu enfangada, en canvi, denotava un gran trànsit de persones i animals.

De fet, l’únic carrer rebregat semblava ser el que ell seguia. Els altres apareixien coberts d’un immaculat llençol blanc. En arribar al portal d’entrada es fixà que de les estaques hi penjaven només tres cordes esfilagarsades. Ni rastre dels llops.

Prengué el camí que baixava cap al barranc, entre corrals i les cases del pobletans més pobres. Travessà el pont de pedra que encetava la calçada de les Balmes del Miracle. El dia era rúfol, i un vent molest aixecava remolins de neu que li punxaven el rostre. Els núvols passaven a gran velocitat, sense temps de descarregar, i el sol feia brevíssimes aparicions. Al cap d’una hora de caminar, arribà al trencall que s’internava a la serra del Cepell.

Des que havia deixat la vila, els camins que havia seguit estaven estranyament fressats. En canvi, els que anaven quedant a banda i banda es mantenien sense petjades.

Fins i tot quan va agafar la desviació que s’endinsava per la serra, la via principal en direcció a les Balmes era encara sense trepitjar. Seguí muntanya amunt a la recerca de les fumeroles que li havien d’indicar la posició dels bosquerols. La sendera progressava entre arbres silenciosos, roures de troncs negres i capçades despullades. La fidel somereta el seguia amb pas calmós i entenimentat. El missioner, en tants anys de trescar per indrets desolats, havia agafat el costum de resar mentre marxava. Res millor per a foragitar la solitud. Algú que l’observés diria que les oracions anaven dirigides a l’animal, que bellugava la testa amunt i avall com assentint a les pregàries.

Va transcórrer una hora, i després una altra, i ni rastre dels carboners. Abatut, s’assegué per fer un mos. Mentre llescava una de les fogasses, va adonar-se que el bosc estava en silenci. El seu instint esmolat el previngué d’una presència amenaçadora.

Deixà el pa a la sàrria i, sense soltar el ganivet, empunyà la llarga vara amb la mà lliure.

La ruqueta seguia tranquil·la, furgant entre la neu per una mica de pastura. Aleshores el veié: era un llop que el sotjava arraulit sobre una roca, a contravent —per això la somera no l’havia percebut. Li agafà por. Si anava sol, no hi havia perill, però era probable que els seus companys estiguessin envoltant-lo. O que els avisés per a què vinguessin. Se sentí un xiulet molt prim, imperceptible en altres circumstàncies, i el llop s’esvaní. La burra aixecà el cap, les orelles dreçades en direcció al davant. Un home cobert amb una pellissa aparegué al revolt del camí. Era baixet i renegrit, i duia un bastó amb una mena de falçó a l’extrem.

—Déu vos guard —saludà el mossèn.

L’estrany va fer un gruny amigable, però inintel·ligible. El capellà es presentà i exposà les seves intencions. L’homenet assentia sense deixar de somriure, com si li fes gràcia tot el que escoltava. Va balbejar unes paraules, entre les que va poder destriar «Genís» i, tot agafant el ramal de la burreta, tirà camí endavant. Com que mossèn Camprubí es quedà clavat, li fa fer un gest per a què el seguís.

Després de tres quarts caminant a bon pas, feren cap a una gran esplanada, al fons de la qual es dreçava un casalici com no n’hi havia d’altre en tota la vila. El mas, a banda de la pallissa i uns grans corrals, tenia adossada una petita capella. La porta principal estava custodiada per una alzina de dimensions considerables. En Genís (si és que aquest era el seu nom) li allargà la corretja de l’animal i assenyalant-li l’edifici articulà alguna cosa semblant a «parleu amb los senyors». Remarcà la frase amb un gest imperatiu de la mà i, sense esperar resposta, se’n tornà per on havien vingut.

La casa, vista de prop, no semblava gaire antiga. Possiblement era l’engrandiment d’un mas anterior, perquè un terç de la façana estava feta de maçoneria, amb pedres irregulars i enfosquides, mentre que la resta era de carreus d’angles poc desgastats.

Va sortir a rebre’l un home ja gran, de cabells grisos i expressió fatigada. El va fer esperar a l’entrada, vora una escalinata també mai vista a un llogaret com la Pobla. Al cap d’una estona que se li féu molt llarga, baixà un cavaller d’aspecte distingit i mirada glacial. Es presentà com a Martí Torrent, propietari «de totes les terres per les què heu passat des que heu abandonat la Pobla de Llobosa». El convidà a seguir-lo fins a un gabinet que estava al fons del vestíbul. La cambra, comparada amb l’espai que havien travessat, semblava minúscula. Potser a causa de la prestatgeria que cobria tres de les parets del terra fins al sostre o de la llar de foc que cremava en el mur sense llibres.

Martí Torrent s’assegué darrera un escriptori de roure tallat que ocupava gran part de l’estança.

tomo la primera imagen de

http://esmolet.blog.cat/files/2012/06/Licantropia_impr.jpg

y la otra del Serret bloc.

“Licantropia” al blog d’Antón Castro « L’esmolet.

 

L'enllobat es retira a la fresca.

L’enllobat es retira a la fresca.

L’edició del Govern d’Aragó de Licantropia ja s’ha pràcticament exhaurit. Potser aviat tindrà una nova vida, en una altra editorial, però de moment els enllobats es retiraran als seus caus frescals a passar la calor i la sequera de la millor manera possible.

En podeu llegir un fragment al blog d’Anton Castro:
http://antoncastro.blogia.com/2012/080901–licantropia-de-carles-teres.php

La Franja