Flors postnuclears
les eres
03/09/09
Una de les moltes fotos que mos van fe pal disco…
Fotos recents
03/09/09
29/08/09
28/08/09
26/08/09
25/08/09
06/08/09
L’erm és un concepte estrany a la metròpoli, a la ciutat. Un erm és un camp que un dia estava treballat i, per la raó que siga, es va abandonar i encara continua igual. No cal dir, és de màxima actualitat, que els grans incendis, entre altres coses, provenen de l’abandonament de la terra. Del treball de la terra. Concepte rar a la percepció urbanita.
18 Comentarios(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 29 del 2009)
El dia 15 d’agost ens hi varem reunir a Bellmunt un grup nombrós de persones, la majoria de la pròpia vila, és clar, per llegir el llibre Si les pedres parlaren… d’en Jesús Pallarès i jo mateix. No faré una crònica de la jornada, entre altres raons, perquè ja va estar feta al seu moment, en alguns mitjans de comunicació i blocs personals diversos. El meu interès en escriure aquestes línies, en primer lloc, és el d’agrair en Ramon Mur la dedicació, l’entusiasme i el savoir faire en aquests tipus d’actes. L’any passat va marcar l’inici de les jornades de lectura amb el llibre El porvenir de mi pueblo de Juan Pío Membrado. Segons em va comentar ja té mig pensada la jornada de l’any vinent.
Em plau comentar també que vaig tenir un munt de sorpreses segons s’hi anaven llegint els poemes, tant en català com en castellà: alguns d’ells que en considerava magres de contingut i menys encara irònics o graciosos, rebien aplaudiments amb els rostres explícitament somrients. A la inversa, uns altres que havia escrit amb un volgut animus jocandi, passaven força desapercebuts. Alguns altres més, els quals sense arribar a la irreverència expressa, però fora d’allò que s’entén com reverible, produïen complaença entren les oients entrades en anys i de conviccions explícitament catòliques —havien arribat d’escoltar missa.
No voldria deixar-me al tinter l’esplèndida lectura que van fer en català dues o tres persones, habituals estiuejants de Bellmunt i nascudes a la vila, que mai s’havien destacat per la defensa de la unitat del català; més encara, semblaven tenir tendències clares envers el castellanisme. El primer sorprès va estar el mateix Ramón Mur. I jo més encara de la bona dicció en català d’en Ramón i del obert, fluid i estudiat català de la Codonyera de la Elsa i del Germán, joves germans codonyerencs, amb la joia dels seus pares. Una petita confidència: no m’estranyaria gens ni mica que l’amic Ramon s’animés un dia d’aquets a sorprendre’ns amb algun petit escrit en català.
La lectora de més edat, ultrapassava els noranta anys i la més jove, potser no arribava al set. Moltes gràcies als bellmuntans, especialment als membres de l’associació cultural Amigos del Mezquín.
José Miguel Gràcia
