Arrufat: “Ens han enganyat dos vegades. La paraula és engany” | Comarques Nord.

Arrufat: “Ens han enganyat dos vegades. La paraula és engany”

“Ens han enganyat dos vegades. La paraula és engany”. L’alcalde de Mont-roig, Óscar Arrufat, va ser contundent a l’hora de pronunciar-se sobre l’entrada del seu municipi en zona vulnerable i les conseqüències que això pot comportar. Arrufat va mostrar la seua preocupació, sobretot perquè des del departament d’Agricultura, Ramaderia i Medi Ambient els van dir que si demostraven que el terme municipal estava net de nitrats, podrien eixir de la zona vulnerable. I una vegada dins se senten doblement enganyats. L’alcalde de Mont-roig va recordar que “el conseller va vindre a l’estiu i es va comprometre a no aprovar la ‘zona vulnerable’ fins que no estigués tot clar. I va passar l’estiu i ens vam trobar que l’ordre havia eixit sense cap visita” i notificació prèvia.

Este va ser el primer incompliment. El segon, segons entén Arrufat, ha arribat ara, quan els tres municipis de la conca alta del riu Tastavins s’han trobat dins la zona vulnerable sense solucions sobre la taula. En el cas de Mont-roig, el seu alcalde va recordar que “si es demostrava que unes noves analítiques eixien bé, podíem eixir” de zona vulnerable. De fet, està previst que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) vinguen a Mont-roig a inicis de febrer a fer noves analítiques, coneixent els resultats a finals d’aquell mes. “Però hem rebut unes cartes dient-mos que estem dins la zona, que s’ha de complir l’ordre i que si no complim tindrem sancions. Ens hem quedat al·lucinats”. Arrufat va concretar que “estem molt enfadats perquè és la segona vegada que ens enganyen”.

. ‘Això és carregar-se els tres pobles’

L’alcalde de Mont-roig es va mostrar enfadat i preocupat perquè esta situació “afecte a tot el sector ramader i a tot el sector agrícola dels tres pobles. I directament afecte als ajuntaments i a tots els veïns dels tres pobles. I això és carregar-se els tres pobles”. Óscar Arrufat no va amagar el desconcert actual. “Esperàvem la visita de la CHE per a fer les noves analítiques”. Si les noves analítiques hagueren sigut positives, “haguérem eixit de la zona vulnerable, que és el que ens van dir ells”. Davant el nou paradigma, l’alcalde de Mont-roig pregunte: “S’incomplirà la llei o directament hauran de tancar totes les granges? Llavors, qui serà el responsable? O ara sancionarem a tota la gent?” Molts de dubtes en moments molt delicats.

En relació a la planta de tractament de purins de Pena-roja, Óscar Arrufat va concretar que “la depuradora serà bona per a Pena-roja. Pena-roja no té prou hectàrees. Són molt conscients de la seua realitat. Tenen uns índexs elevats de nitrats”. Allí “s’han gastat molts diners, milions d’euros, perquè estiga la cosa tancada”. L’alcalde de Mont-roig va contrarestar que “natres tenim prou hectàrees per a tirar els purins que genere la nostra cabanya ramadera. Per això no ens ixen uns índexs elevats. Què es podrà gestionar millor? I tant. Però els grangers són conscients perquè viuen d’això. Ells saben què s’ha de tirar i quan s’ha de tirar”. L’alcalde de Mont-roig va mostrar en tot moment la seua solidaritat i suport amb els grangers del poble.

Lo tren que va perdre Tamarit i el Parc Natural al Matarranya

AVÍS: la web de Viles i gents (i de Lo Cresol) ha canviat de domini. Aquí anirem recuperant l’hemeroteca.

Avui ix en La Comarca el meu Viles i gents, que haig dedicat a un tema que em preocupa: el futur Parc Natural dels Ports al Matarranya. Em preocupa perquè el veig com un ventall d’opcions per a adequar l’economia a un camp amb un marge més adequat a les perspectives de futur. Ni el turisme és una vareta màgica, ni el Parc ens resoldrà la vida, ni la població jove deixarà d’emigrar. Però dibuixa una perspectiva més àmplia per reconvertir la nostra indústria, que com dic, està en crisi permanent. O està en crisi almenys des dels anys 40 que a la gent li va donar per aspirar a emigrar. Per a dibuixar l’exemple clar de Tamarit-Binèfar m’han ajudat uns lliterans de pro, amb recursos bibliogràfics suficients (i escàners de qualitat): Alberto Gasquet, Pep Espluga i Ramon Sistac.

Lo tren que va perdre Tamarit i el Parc Natural al Matarranya

(Publicat a La Comarca del 24/1/2014)

Lo tren de Bot arribave quan pot. Però a Tamarit de Llitera no van veure ni el fum. La construcció de la línia ferroviària entre Barcelona i Madrid (1863) tenie programada una estació a Tamarit, que per aquell moment comptave en 4.668 habitants. Però les pressions de les elits a esta obra i al posterior Canal d’Aragó i Catalunya van ser molt importants: «Diuen que no se ferà/el canal de la Llitera/perquè no vol firmar/el senyorito de Codera». I en lo cas del tren així va ser: los enginyers van respondre el canvi de trajecte dient “pues no veréis ni el humo”, i la línia es va desviar fins a Melusa.

Binèfar, que en aquell temps ere un poble de 1.583 habitants, va ser el principal beneficiari de la construcció a la Llitera. Perquè l’obra, juntament en los regadius del Canal, va resultar ser un punt d’inflexió que va convertir la Llitera en graner de Catalunya. Les conseqüències no van ser poques per a Tamarit: l’any 1965 va perdre la capitalitat del partit judicial, Binèfar va guanyar la capitalitat en la comarcalització aragonesa, i l’any 2011 Tamarit tenie 3.625 h. i Binèfar 9.424 h. Lo tancament de la poderosa elit de Tamarit va relegar el poble a una posició secundària. Los suposats interessos d’una minoria van abocar el poble a la pèrdua del tren del futur.

En l’actualitat, al Matarranya, estem en un procés de reconversió econòmica que no deixe de ser paral·lel: d’una economia que encara se sustente en una agricultura i ramaderia en crisi constant, hi ha propostes per facilitar la transició a atractiu turístic que mantingue (almenys una part de) la població jove. I una de les peces clau en este procés ha estat la proposta del Govern d’Aragó per convertir l’àrea més alta del Matarranya en Parc Natural, com ja ho és a la banda catalana i valenciana.

Però alguns propietaris de pinars s’oposen frontalment, de manera pública, a reforçar la figura natural de l’àrea. Evidentment, tots los actors han de participar activament de la construcció del futur comú, i els debats sobre el procés són necessaris i s’han de traduir en una situació de guany general. Però vigilem que les posicions no s’enrocon, perquè temptegen que al Matarranya puguem perdre el tren del futur.

Natxo Sorolla

El presidente de la D.O. del Jamón pide dimisiones políticas.

Descontaminant el País Valencià | Lo Finestró.

Sobre la meua entrevista a Radio Nacional d’Andorra | Lo Finestró.

“L’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) se sent menystinguda pel Govern d’Aragó. Li ha deixat a “zero” totes les subvencions i li fa el buit quan convida representants del govern de Catalunya als actes, de cultura i llengua, que organitza. Ho ha explicat el José Miguel Gràcia al programa Estira la llengua!, de Ràdio Nacional d’Andorra, que contextualitza els fets en la situació econòmica i el procés polític obert Catalunya…” Continueu llegit

Per escoltar l’entrevista entreu aqui

La dificultat de ser una frontissa

>> L’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) se sent menystinguda pel Govern d’Aragó. Li ha deixat a “zero” totes les subvencions i li fa el buit quan convida representants del govern de Catalunya als actes, de cultura i llengua, que organitza. Ho ha explicat el José Miguel Gràcia al programa Estira la llengua!, de Ràdio Nacional d’Andorra, que contextualitza els fets en la situació econòmica i el procés polític obert Catalunya.

Descarregueu l’entrevista a través d’aquest enllaç:
http://www.andorradifusio.ad/media/entrevista-any-desideri-lombarte#.UtVwAoZ9wJ4.twitter

facebook.com/estiralallengua

@estiralallengua

“Si abans teníem dificultats, ara pot ser que en tinguem una mica més”. Així valora José Miguel Gràcia, l’afectació del debat de la sobirania de Catalunya sobre l’activitat cultural en català a la Franja de Ponent, un territori que fa de frontissa. Gràcia, bloguer de referència del territori, ho viu de prop com a portaveu de l’Associació Cultural del Matarranya. Això sí, constata dos fets empírics. El primer: “A tots els actes que hem fet sobre la llengua on han assistit autoritats o algun representant de Catalunya, tots, actes culturals i de la llengua, no hi ha assistit cap representant del Govern d’Aragó”. El segon, sobre les subvencions: “Ens les han negat totes; les poques que teníem estan a zero”. Això sí, immediatament afegeix: “Això no vol dir que nosaltres no lluitem igual o més”.

Tot això, pel que fa al Govern d’Aragó. Perquè Gràcia de seguida recorda que la Diputació de Terol subvenciona l’edició anual d’un llibre de l’entitat en català i que hi ha molt bona relació amb la Comarca del Matarranya i amb “molts alcaldes”, sense obviar que la majoria són del Partit Aragonès (PAR) o del Partit Popular (PP), les dues formacions que van impulsar la Llei de llengües de l’Aragó que anomena LAPAO el català. Però a la comarca no tot són flors i violes pel que fa al català. El portaveu de l’ASCUMA s’ha referit a l’aparició de diverses pintades a Vall-de-roures amb el lema “Yo parlo chapurriau”, que és com molts franjolins anomenen el català que parlen. Unes pintades, ja sigui per treure ferro al debat del LAPAO, per desmarcar-se’n o per crear més polèmica. La seva resposta és que “aquest esperit contra el català, de rebuig contra el nom, hi ha estat sempre i ara una miqueta més”. I que no s’hi ha de donar gaire importància.

ANY DESIDERI LOMBARTE

Totes aquestes reflexions han sorgit a propòsit de parlar de l’assemblea extraordinària que l’associació matarranyenca ha fet el 29 de desembre a Calaceit. L’objectiu, fer balanç de l’any 2013 però sobretot, projectar l’acció del 2014. El president va remarcar la voluntat d’estar presents, més que mai, a tots els actes relacionats amb la llengua catalana que es facin arreu dels Països Catalans. Però, per damunt de tot, els esforços se centraran en homenatjar l’escriptor de Pena-roja Desideri Lombarte coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort.

José Miguel Gràcia explica que és una figura molt coneguda a la comarca i “més conegut en terres de parla catalana catalanes que a l’Aragó de parla castellana”, per bé que l’Institut d’Estudis Terolencs ha finançat la publicació d’algun llibre seu a través de l’ASCUMA. Malgrat que Lombarte va estudiar a Alcanyís (Terol) i als dinou anys es va instal·lar a Barcelona, la seva obra mostra un punt de vista molt matarranyenc. De fet, tota la producció literària la concentra en nou anys, a partir de la dècada dels setanta, quan per motius de salut deixa de treballar i comença una vida molt a cavall de la ciutat comtal i el mas Molinar de Pena-Roja. “Lo més important de tot jo crec que és l’obra poètica”, destaca Gràcia. Però també va fer teatre, narrativa i investigació.

Per recordar Desideri Lombarte, l’ASCUMA li dedicarà els dos suplements anuals, Styli locus, de la revista Temps de Franja, “amb col·laboracions inèdites d’autors del Matarranya”; es presentarà a diferents pobles l’última novel·la que va publicar, Les aventures del sastre Roc d’Arça; se li dedicarà la Trobada Cultural del Matarranya del 2014 i es farà a la seva població natal; hi haurà actuacions musicals, lectures d’obres seves en col·laboració amb artistes de la comarca; etc. I la cirereta del pastís seria obtenir els fons suficients per reeditar l’obra, “exhaurida des de fa molt temps”, Ataüllar el  món des del Molinar. I aquí és on l’ASCUMA troba a faltar la complicitat que dèiem al principi, segons José Miguel Gràcia: “El més dolent és que el Govern d’Aragó està tancat a tot i no obtindrem cap solució”. Però no es donen per rendits i picaran tantes portes com calgui: la de l’Institut Ramon Muntaner, la de la Comarca del Matarranya, l’Institut d’Estudis Ilerdencs…

Revistas-prensa-bloggers | Matarrania.

Cursos de cosmética natural | Matarrania.

Cursos de cosmética natural

Los diablets de La Fresneda dan la bienvenida a San Antón.

Iguals o uniformes | L’ esmolet.

Iguals o uniformes

A Espanya, potser a causa de l’herència deixada pel Decret de Nova Planta, costa d’entendre la diferència entre ser iguals i ser uniformes. En nom d’una pretesa “igualtat” no s’assumeixen amb l’entusiasme que correspondria les singularitats dels seus territoris. Sóc el primer defensor d’aquesta igualtat, ja que, si som iguals, és que tots tenim els mateixos drets. La meua família, per exemple, som aragonesos de parla catalana. Per què no podem tenir els mateixos drets que els aragonesos castellanoparlants? Està clar que el fet de tindre una llengua comuna és un gran avantatge. Les peripècies històriques han fet que a Espanya sigue el castellà: cap problema, sempre que els meus compatriotes de llengua castellana sàpiguen, assumisquen que el nostre idioma té els mateixos drets que el seu. És a dir, que les meues filles haurien de poder estudiar EN la llengua de casa (que també és la d’una part del territori) i usar-la amb la mateixa naturalitat amb la que ells fan servir el castellà. Si el que volen el meus benvolguts paisans és que xarrem com ells i prou, on és la igualtat? Jo només hi veig uniformitat. Fa més de 30 anys que tenim democràcia i Estat de les autonomies, però per algun motiu, en l’imaginari dels monolingües i els assimilats (sovint més radicals que els propis monolingües, ja que consideren que el seu idioma és un xapurrejat), els que tenim una cultura no castellana no tenim els mateixos drets. Molts dels que ens governen (i per extensió molts dels seus governats) consideren que tot el que no és castellà no és prou espanyol. I només s’ocupen de defensar una de les llengües que es parlen a l’Estat: la més forta. Penso que en aquesta incomprensió gairebé orgànica rau l’origen dels desitjos d’alguns de separar-se.

La Comarca, columna «Viles i gents», 17 de gener de 2014

Taula de llengües i identitat a les II Jornades Aragoneses de Sociologia | Xarxes socials i llengües.

Els dies 16 i 17 de maig se celebrarà les II Jornades Aragoneses de Sociologia en les que hi haurà la taula sobre “Llengües i identitat”. La proposta és especialment interessant, perquè és un bon esdeveniment per a crear bon clima entre la gent que fa recerca social sobre llengües i identitat, especialment al voltant de la Franja i de la llengua aragonesa. Ah, i és una nova bona oportunitat d’escoltar al ponent: Ramon Sistac! Tos enganxo més avall los enllaços a la crida d’articles:

Mesa de LENGUAS E IDENTIDADES

Coordinadores: Chabier Gimeno (profesor en la Facultad de Ciencias Sociales y del Trabajo de la UZ) y Natxo Sorolla (investigador en la Universitat de Barcelona); 

Contacto: chabierg@unizar.es y natxosorolla@gmail.com

• Ponente, Ramon Sistac (Profesor de la Universidad de Lleida): “Lengua, cultura,sentimiento,identidad y ciudadanía en la Franja: ¿un cocktail explosivo o un reto creativo?”

Call for Papers (Aragonés / Castellano / Catalá)

Soria comparecerá en el Congreso para hablar sobre Mequinenza.

Sergio Ponsà, nou director del SART de la UVic | EL9NOU.CAT.

Qui sóc? | Ua1 Lleida 104.5 FM.

“I llavors Déu digué a Moisès: —jo sóc el qui sóc”. Tot un autèntic embolic traduït de l’hebreu que va ser parodiat no recordo per qui amb allò de “jo sóc el qui sóc, però no hi sóc gaire”. D’altra banda, una de les nostres principals icones nacionals, el Crist en maiestas domini de Sant Climent de Taüll, en el llibre obert que sosté amb la seua mà esquerra, assevera rotundament: “ego sum lux mundi”. Hi ha, al llarg de la història, altres afirmacions no menys contundents, des del “cogito, ergo sum” de Descartes al “yo soy yo y mi circumstancia” d’Ortega y Gasset. Més críptic resulta encara el poeta valencià del segle XVI Joan Timoneda: “só qui só, que no só jo / puix d’amor mudat me só”, més o menys coetani del vers de Teresa de Ávila, “vivo sin vivir en mi”, que també déu n’hi do. Però els homenets i donetes de la nostra època encara són més opacs quan ens disparen, a boca de canó, allò tan suat de “jo sóc com sóc”, que sembla justificar qualsevol comportament extravagant, arbitrari o fins i tot asocial. Per no parlar del màxim grau de l’ambigüitat, blocant fins i tot de qualsevol possibilitat de comunicació, que es produeix quan algú truca per telèfon (o a l’intèrfon) i s’identifica amb un convençut “que no em coneixes? Sóc jo!”.

Res per a escandalitzar-se. Al capdavall, encara és més críptic i ambigu el nostre estatut d’autonomia, que diu en el seu preàmbul que “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.”. És a dir i en definitiva: que som i serem.

Ramon Sistac
Professor de Dialectologia de la Universitat de Lleida i delegat a Lleida de l’Institut d’Estudis Catalans

– See more at: http://www.ua1.cat/noticies/qui-s%C3%B3c#sthash.5drI03G6.dpuf

LIGALLO DE FABLANS DE ZARAGOZA: II TROBADA DE CHARRADORS D’ARAGONÉS CHUSÉ NOGUERO.

O diya 1 de febrero nos chuntaremos ta fer una trobada de charradors d’aragonés que sirba de omenache a o nuestro quiesto charrador y sozio de Purnas Chusé Noguero, que morió l’añada pasada.

Programa:

O sabado 1 de febrero de 2014 nos achuntaremos en Balbastro ta fer istas autibidaz:

-9:15 Trobada en “O Moliné” de Balbastro, ta fer bel café. Podez aparcar os autos en o puen d’o Portillo que bi ha una esplanada prou gran, an se posan as ferietas ta las fiestas de Balbastro.

-9:45 Gambadeta ta o campo San Chuan por a palanga d’o rio Bero.

-10:00 Besita menada ta O Pozo de Chelo en a Barbacana. A besita ye debaldes. Feremos comparanzas con o d’Almudebar bisto fa poco, a mirar cualo ye o mas majo.

-11:00 Puyada ta “A Peñeta”, o punto más altero de Balbastro, ta mirar l’ambista d’o lugar.

-12:00 Besita menada ta Bodegas Fabregas, tamién sita en o campo San Chuan. Feremos o taste de binos d’o Semontano, y en particular o bino “Mingua”, otorgau premio Purnas por poner o nombre d’o bino en aragonés. O pre d’a besita son 4 euros, incluyius o taste de “minguas” y bella coseta que sacarán ta minchar seguntes m’han dito.

-14.00 Chenta Purnas Semontano en “Mi casa”, comida casera y buen pre, unos 13 u 14 euros por presona, con diferens platos ta trigar.

-17:00 Feremos un trago ta rematar a trobada en “La Viuda de Vargas y su dulce Burgués”, premio Purnas a la difusión de l’aragonés.

Soz toz biemplegaus ta o Semontano !!!

Ta saper-ne más punchar aquí

Fuente: www.facebook.com/events de Purnas Semontano